L'ESCLAT, MOLT MÉS QUE UNA ESCOLA

He llegit darrerament dos llibres que m'han recordat  i explicat moltes coses. El de Marc Andreu es un estudi aprofundit sobre els moviments veïnals del post-franquisme i la transició. El de Jordi Amat un passeig per les interioritats d'això que en diem el procés. Quan les coses són difícils sembla més fàcil unir-se per aconseguir-les, potser no és així, però les divisions no s'evidencien tant com quan els temes semblen normalitzar-se. 

Els combatius moviments veïnals barcelonins van fer moixoni o gairebé amb la democràcia, amb l'ajuntament del senyor Serra, però no cal culpar tan sols els de dalt, tot i que hi tenen molt a veure. Els líders veïnals, alguns, van passar a la política de partit i d'altres es van desenganyar i es van dedicar a d'altres coses. Els entusiasmes són difícils  de mantenir. La unitat, també. Ho estem veient ara perquè no aprenem del passat tot i que aquest tampoc mai no es repeteix de la mateixa manera.

Podria fer una llista d'iniciatives interessants que es van perdre durant els vuitanta. També es van perdre espais de la ciutat que havien resistit el pas dels temps ombrívols. Amb les Olimpíades van arribar nous entusiasmes, algun dia s'haurà de revisar a fons allò de la moguda olímpica i els seus rerefons i corrupteles. Però com que anàvem més grassos... Quan el pastís és gran fins i tot les molletes són cobejables i val més no entrar a fons en les catacumbes dels poders diversos.

Durant uns anys al Poble-sec vam comptar amb una mena de miracle escolar, l'Escola l'Esclat. Avui les escoles estan molt bé, en general, també o sobretot, les públiques. Totes fan immersió en català, festes populars, jocs florals, colònies i moltes coses més que durant un temps van ser exclusives de determinats centres on el tema català era prioritari. Tot ha canviat i moltes coses han millorat i han millorat a fons però de vegades tenim una tendència perillosa a l'oblit i el menyspreu. Una cançó ja antiga d'Espinàs, que reivindicava la necessitat de noves cançons i feia una mena de clam en contra de la tradició deia: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre. Segurament avui Espinàs ja no cantaria ben bé això, no cal perdre el record, no l'hauríem de perdre.

L'Esclat, amb totes les limitacions de l'època, fins i tot físiques, car no comptava amb unes grans instal·lacions, va ser una llumeta escolar al barri, en la foscor d'uns anys on tot semblava bullir. Més endavant va formar part del CEPEC, la història del CEPEC també s'haurà d'escriure algun dia amb una mica d'objectivitat. La prepotència de determinats grups polítics va fer que es bandegessin solucions eficaces i al capdavall el que se cercava, en ocasions, eren privilegis escolars una mica injustos. D'escoles i mestres del CEPEC n'hi havia de tota mena, com en la xarxa pública d'aleshores. 

La meva relació amb L'Esclat es va esdevenir, també, durant els darrers anys de l'escola. Inacabables reunions, lluites polítiques entre mestres d'un partit o d'un altre, enfrontaments amb la direcció, fets que mirats en la distància els relaciono de ple amb la situació política de canvi. Des del present es fa difícil entendre aquelles escoles i aquelles circumstàncies, tant lligades a la política del moment. Va ser una llàstima tot plegat i que una iniciativa tan interessant acabés com va acabar, al menys no n'hauríem de perdre el record ni minimitzar-ne el mèrit. Recordo coses molt lamentables, alguns dels pares i mares que movien més brega ja tenien les criatures matriculades en d'altres centres però encara tiraven llenya al foc assembleari, per exemple.

He treballat gairebé quaranta anys a l''escola pública, quan les coses anaven malament vaig optar per portar els meus fills a una alta escola del CEPEC, no es trobava al barri i avui no ho podria fer, perquè aquesta escola, del barri de Les Corts, va tenir més vista i va poder passar a pública i avui no em tocaria per zona. Allà vaig tornar a viure abrandades assemblees i també vaig viure molts enfrontaments i problemes a les escoles públiques on vaig treballar. Eren anys complicats, les associacions de pares i mares eren més que això, eren plataformes polítiques, amb lideratges que avui costarien d'explicar. 

L'Esclat va fer que gent de Sant Antoni i de l'Eixample vingués a estudi a una escola del Poble-sec, una raresa, car en general ha passat a l'inrevés. He trobat una publicació de Sant Jordi dedicada al barri, obra de l'escola, amb dibuixos i textos d'alumnes. És de l'any 1982, ja tot començava a trontollar una mica. El barri també era molt diferent, els vuitanta van portar una despoblació constant, una època de decadència molt trista. Per sort, tot revifa, la nova immigració va portar de nou infants als nostres carrers i les escoles públiques han fer un gran salt qualitatiu en aquests darrers anys.

Aquells primers anys vuitanta van esdevenir una mena de cant del cigne de tantes iniciatives. Fins i tot les aspes del Molino, encara molt viu aleshores, van tornar a girar en algun Nadal. L'alumnat de L'Esclat va anar marxant, alguns van anar a parar al Bosc, alguns privilegiats, no era fàcil obtenir plaça en aquell centre, aleshores. D'altres van anar al Magòria. I d'altres, on van poder. Estudiar en català ja no va ser una raresa, esperem que no ho torni a ser mai. Gent que havia fet política en el context escolar més endavant criticava que es fes política fora dels canals oficials, partidistes. 

Crec que paga la pena intentar, amb temps, dedicar a L'Esclat algun homenatge, ni que sigui una xerrada de CERHISEC, i mirar enrere amb tendresa i objectivitat. M'he posat en contacte amb Annabel Jové, filla de la directora i que també va ser mestre de l'escola, qui m'ha fet arribar alguns documents i fotografies. Si hi ha gent que té materials i interès en el tema agrairia que es posés en contacte amb mi, així podríem endegar amb temps la xerrada i fer-la més participativa.

Potser les coses no poden ser d'una altra manera, quan passen. Ja veiem en el present que resulta molt difícil posar-se d'acord, fins i tot quan hi ha en joc coses importantíssimes. En tot compten aspectes com ara la ideologia, els personalismes, els menyspreus, el purisme d'alguns, l'ambició d'uns altres. Quan fem prevaldre allò que ens separa per damunt d'allò que ens uneix tots hi perdem, perdem associacions de veïns, noves cançons, escoles, reivindicacions justes, espais cobejats, perdem il·lusió i empenta i sempre, ai, hi ha qui se n'aprofita...

Un dels moments més inoblidables que recordo relacionats amb l'escola es va esdevenir en un espai que també hem perdut, el teatre de les Cotxeres, on ara hi ha l'escola Ferran Sunyer i el Centre Cívic. Era aquell aleshores un teatre esplèndid, no com aquests teatrets incòmodes, precaris i lletjos del present. S'hi van celebrar uns Jocs Florals de l'escola, al cap d'un temps tot es va aterrar i durant anys no s'acabava d'aclarir que hi farien. Els textos els llegia, entre d'altres, Sílvia Oliver, filla del poeta, gran actriu, era una de les  mares de l'escola, aleshores. 

Quan jo era petita, a l'estiu, en aquell teatre assajaven orquestres i ens arribava, de nit, la música que tocaven, era agradable d'escoltar, car no hi havia els altaveus d'ara i tot era suau i íntim.