ADÉU PREMATUR I INESPERAT A LA NÚRIA BURGUILLOS, EVOCACIONS PERSONALS

 

Ahir pel matí un amic de CERHISEC ens enviava la fotografia d'un nadó, un seu net. Al vespre vam saber la mort, en un accident, de Núria Burguillos Medina. El contrast entre l'arribada d'una nova vida i una mort prematura va fer que ahir fos un dia estrany, d'aquests que et fan pensar sobre el sentit de la vida, breu i atzarosa, i la mort de persones que has conegut, en una edat en la qual encara tenien moltes coses per fer, sobta i resulta dolorosa.

Feia temps que no veia la Núria Burguillos, era una dona molt activa, feia moltes coses i molta gent diversa la coneixia i apreciava. Pel que sé, darrerament feia una gran tasca en relació a la inclusió de dones en el Nomenclàtor barceloní. Aquest matí, mirant per la xarxa, he trobat el document en el qual, com a Secretària de la Ponència del Nomenclàtor sol·licita que es posi el nom d'Irena Sendler a un carrer de la ciutat. Irena Sendler va ser un personatge admirable, que va salvar molts infants del gueto de Varsòvia, va ser torturada pels nazis i que, després de la guerra, també va tenir problemes seriosos amb el comunisme estatalitzat. 

La trajectòria de la Núria ha estat molt llarga i diversa però em limitaré en aquesta entrada als meus records personals i a algunes referències imprescindibles. La vaig conèixer quan era molt joveneta i al Poble-sec teniem un petit arxiu propi que sempre he trobat molt a faltar i del qual ella tenia cura. Més endavant els fons van passar a l'arxiu del Districte, en la seva entranyable seu de la Plaça Bonet i Muixí, on havia anat en diferents ocasions a fer consultes i xerrar amb ella. Amb la gent de CERHISEC vam fer una acurada visita a aquell espai. Avui tot està a l'arxiu de la seu del Districte, potser ha de ser així però l'indret no resulta tan amable ni tan còmode, pel meu gust, com l'anterior. 

Recordo també la visita que vam fer, amb ella i CERHISEC, al Refugi 307, quan encara no estava museïtzat. Em va produir una gran impressió i tot i que ara esta molt ben arreglat sé que no sentiré més aquella sensació estranya de penetrar en un lloc oblidat en el qual, aleshores, encara es podien llegir uns rètols que amb el gran nombre de visites actuals s'han anat esborrant. La museïtzació comporta haver de fer canvis imprescindibles per a millorar l'accés i evitar riscos, ho entenc, però res no és igual que quan hi vam entrar amb dificultats, de forma gairebé una mica clandestina, aquella primera vegada. 

A nivell personal hi vaig contactar en fer un curset amb ella, sobre narració històrica, al Centre de La Font de la Guatlla. Una narració relacionada amb el que vaig aprendre al curset va guanyar el premi de narrativa Francesc Candel, en la organització del qual també col·laborava. L'escriptor encara era viu i tinc un record entranyable d'aquells anys. El 2009 li vaig demanar que presentés el meu llibre L'inici del capvespre, al Centre Cívic del Sortidor, cosa que va fer, molt amablement. Va ser una tarda inoblidable.

La Núria també va publicar llibres, de narrativa o d'assaig, que no han tingut, crec, el ressò merescut. Tenia també relacions importants, com jo, però ella més aviat per motius familiars que no pas professionals, amb L'Hospitalet, i per això la podem trobar referenciada a la web sobre autors i autores d'aquesta ciutat, tan propera i, encara, tan poc coneguda pels barcelonins. 

En tot cas queda per fer una seva biografia més completa i acurada sobre la seva polièdrica activitat. Potser algun dia un carrer del nostre districte portarà el seu nom, qui sap.

https://starscolorinvisible.wordpress.com/tag/nuria-burguillos/

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/nuria-burguillos

L'ESCLAT, MOLT MÉS QUE UNA ESCOLA

He llegit darrerament dos llibres que m'han recordat  i explicat moltes coses. El de Marc Andreu es un estudi aprofundit sobre els moviments veïnals del post-franquisme i la transició. El de Jordi Amat un passeig per les interioritats d'això que en diem el procés. Quan les coses són difícils sembla més fàcil unir-se per aconseguir-les, potser no és així, però les divisions no s'evidencien tant com quan els temes semblen normalitzar-se. 

Els combatius moviments veïnals barcelonins van fer moixoni o gairebé amb la democràcia, amb l'ajuntament del senyor Serra, però no cal culpar tan sols els de dalt, tot i que hi tenen molt a veure. Els líders veïnals, alguns, van passar a la política de partit i d'altres es van desenganyar i es van dedicar a d'altres coses. Els entusiasmes són difícils  de mantenir. La unitat, també. Ho estem veient ara perquè no aprenem del passat tot i que aquest tampoc mai no es repeteix de la mateixa manera.

Podria fer una llista d'iniciatives interessants que es van perdre durant els vuitanta. També es van perdre espais de la ciutat que havien resistit el pas dels temps ombrívols. Amb les Olimpíades van arribar nous entusiasmes, algun dia s'haurà de revisar a fons allò de la moguda olímpica i els seus rerefons i corrupteles. Però com que anàvem més grassos... Quan el pastís és gran fins i tot les molletes són cobejables i val més no entrar a fons en les catacumbes dels poders diversos.

Durant uns anys al Poble-sec vam comptar amb una mena de miracle escolar, l'Escola l'Esclat. Avui les escoles estan molt bé, en general, també o sobretot, les públiques. Totes fan immersió en català, festes populars, jocs florals, colònies i moltes coses més que durant un temps van ser exclusives de determinats centres on el tema català era prioritari. Tot ha canviat i moltes coses han millorat i han millorat a fons però de vegades tenim una tendència perillosa a l'oblit i el menyspreu. Una cançó ja antiga d'Espinàs, que reivindicava la necessitat de noves cançons i feia una mena de clam en contra de la tradició deia: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre. Segurament avui Espinàs ja no cantaria ben bé això, no cal perdre el record, no l'hauríem de perdre.

L'Esclat, amb totes les limitacions de l'època, fins i tot físiques, car no comptava amb unes grans instal·lacions, va ser una llumeta escolar al barri, en la foscor d'uns anys on tot semblava bullir. Més endavant va formar part del CEPEC, la història del CEPEC també s'haurà d'escriure algun dia amb una mica d'objectivitat. La prepotència de determinats grups polítics va fer que es bandegessin solucions eficaces i al capdavall el que se cercava, en ocasions, eren privilegis escolars una mica injustos. D'escoles i mestres del CEPEC n'hi havia de tota mena, com en la xarxa pública d'aleshores. 

La meva relació amb L'Esclat es va esdevenir, també, durant els darrers anys de l'escola. Inacabables reunions, lluites polítiques entre mestres d'un partit o d'un altre, enfrontaments amb la direcció, fets que mirats en la distància els relaciono de ple amb la situació política de canvi. Des del present es fa difícil entendre aquelles escoles i aquelles circumstàncies, tant lligades a la política del moment. Va ser una llàstima tot plegat i que una iniciativa tan interessant acabés com va acabar, al menys no n'hauríem de perdre el record ni minimitzar-ne el mèrit. Recordo coses molt lamentables, alguns dels pares i mares que movien més brega ja tenien les criatures matriculades en d'altres centres però encara tiraven llenya al foc assembleari, per exemple.

He treballat gairebé quaranta anys a l''escola pública, quan les coses anaven malament vaig optar per portar els meus fills a una alta escola del CEPEC, no es trobava al barri i avui no ho podria fer, perquè aquesta escola, del barri de Les Corts, va tenir més vista i va poder passar a pública i avui no em tocaria per zona. Allà vaig tornar a viure abrandades assemblees i també vaig viure molts enfrontaments i problemes a les escoles públiques on vaig treballar. Eren anys complicats, les associacions de pares i mares eren més que això, eren plataformes polítiques, amb lideratges que avui costarien d'explicar. 

L'Esclat va fer que gent de Sant Antoni i de l'Eixample vingués a estudi a una escola del Poble-sec, una raresa, car en general ha passat a l'inrevés. He trobat una publicació de Sant Jordi dedicada al barri, obra de l'escola, amb dibuixos i textos d'alumnes. És de l'any 1982, ja tot començava a trontollar una mica. El barri també era molt diferent, els vuitanta van portar una despoblació constant, una època de decadència molt trista. Per sort, tot revifa, la nova immigració va portar de nou infants als nostres carrers i les escoles públiques han fer un gran salt qualitatiu en aquests darrers anys.

Aquells primers anys vuitanta van esdevenir una mena de cant del cigne de tantes iniciatives. Fins i tot les aspes del Molino, encara molt viu aleshores, van tornar a girar en algun Nadal. L'alumnat de L'Esclat va anar marxant, alguns van anar a parar al Bosc, alguns privilegiats, no era fàcil obtenir plaça en aquell centre, aleshores. D'altres van anar al Magòria. I d'altres, on van poder. Estudiar en català ja no va ser una raresa, esperem que no ho torni a ser mai. Gent que havia fet política en el context escolar més endavant criticava que es fes política fora dels canals oficials, partidistes. 

Crec que paga la pena intentar, amb temps, dedicar a L'Esclat algun homenatge, ni que sigui una xerrada de CERHISEC, i mirar enrere amb tendresa i objectivitat. M'he posat en contacte amb Annabel Jové, filla de la directora i que també va ser mestre de l'escola, qui m'ha fet arribar alguns documents i fotografies. Si hi ha gent que té materials i interès en el tema agrairia que es posés en contacte amb mi, així podríem endegar amb temps la xerrada i fer-la més participativa.

Potser les coses no poden ser d'una altra manera, quan passen. Ja veiem en el present que resulta molt difícil posar-se d'acord, fins i tot quan hi ha en joc coses importantíssimes. En tot compten aspectes com ara la ideologia, els personalismes, els menyspreus, el purisme d'alguns, l'ambició d'uns altres. Quan fem prevaldre allò que ens separa per damunt d'allò que ens uneix tots hi perdem, perdem associacions de veïns, noves cançons, escoles, reivindicacions justes, espais cobejats, perdem il·lusió i empenta i sempre, ai, hi ha qui se n'aprofita...

Un dels moments més inoblidables que recordo relacionats amb l'escola es va esdevenir en un espai que també hem perdut, el teatre de les Cotxeres, on ara hi ha l'escola Ferran Sunyer i el Centre Cívic. Era aquell aleshores un teatre esplèndid, no com aquests teatrets incòmodes, precaris i lletjos del present. S'hi van celebrar uns Jocs Florals de l'escola, al cap d'un temps tot es va aterrar i durant anys no s'acabava d'aclarir que hi farien. Els textos els llegia, entre d'altres, Sílvia Oliver, filla del poeta, gran actriu, era una de les  mares de l'escola, aleshores. 

Quan jo era petita, a l'estiu, en aquell teatre assajaven orquestres i ens arribava, de nit, la música que tocaven, era agradable d'escoltar, car no hi havia els altaveus d'ara i tot era suau i íntim. 

Comiat d'homenatge a 'la nostra Carola'

Demà a Ca La Dona (c/Casp entre Lluria i Bruch) es farà un homenatge a l'activista veïnal,  feminista, lluitadora per les llibertats i per la superació de les diferencies home-done, fundadora de la Coordinadora d'Entitats del Poble-sec i membre destacat durant els 70 i els 80 del moviment veïnal del nostre barri, Carola Costa, que va morir recentment.

Lloc: Ca La Dona - Carrer Casp 38 (entre Lluria i Bruch) - Barcelona (19 hores)

Tot i que personalment no vaig compartir el radicalisme de molts dels seus plantejaments no puc deixar de reconèixer el pes que l'activitat de la coneguda Carola va representar en un temps en el qual el nostre barri bullia farcit d'activitat política, cosa que també va produir enfrontaments entre opcions diverses, que encara recorda molta gent, avui ja amb la nostàlgia amorosida pel pas del temps. Malauradament sembla que a l'esquerra encara li costa endegar unitats sòlides i dialogants, potser perquè sovint l'exigència resulta excessiva en el món real en el qual ens movem.

Va ser durant molt de temps una persona molt estimada, coneguda i valorada al Poble-sec, imprescindible en molts moments, fruit del seu moment i de la seva època. Ens ha deixat de forma prematura, crec que té un pes important en la nostra petita història. Descansi en pau.