TARDA DE CINEMA A LA BIBLIOMUSICINETECA, RECONEIXEMENT I HOMENATGE A GABRIEL AGUSTÍ I MARIBEL ÁLVAREZ

 

Ahir, a la BiblioMusiCineTeca, vam poder gaudir d'un merescut homenatge a dos poble-sequins il·lustres, l'actor Gabriel Agustí i Maribel Álvarez, la seva parella, pionera en el mon de la ràdio, i escriptora, amb set llibres publicats, alguns dels quals merescudament premiats. 

Entre les persones que hi van assistir hi havia la gran actriu Carme Sansa, els cineastes Carles Benpar i Paco Marín, el director i radiofonista Enric Suñol, l'escriptora Júlia Costa i la locutora Maria Lluïsa Solà, a qui la mateixa Sigourney Weaver va agrair fa poc la seva tasca de doblatge. 

Va moderar el col·loqui Xavier Rodríguez, de CERHISEC, qui fa alguns anys ja va organitzar una xerrada-col·loqui dedicada a l'actor. Es va projectar després la pel·lícula 'De mica en mica s'omple la pica', de Carles Benpar, basada en una novel·la de Jaume Fuster.

Una vetllada entranyable i per recordar. Cal fer esment de l'organitzador de l'esdeveniment, Ferran Baile. Es una sort per al barri comptar amb ell i la Sònia i poder gaudir d'una associació tan eclèctica, original i polièdrica com la BiblioMusiCineTeca. 

PER SI EN VOLEU SABER MÉS COSES:

https://balcopoblesec.blogspot.com/2016/02/el-veri-del-teatre-i-els-nostres-actors.html

https://www.blogger.com/blog/post/edit/8345029981652271469/5628388127841975127

https://gabrielagusti.webnode.es/biografia/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Maribel_%C3%81lvarez_L%C3%B3pez-Vega

https://es.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Agust%C3%AD_Estevan

(Fotografies de Ferran Baile)

UN RECORD PER A SALVADOR VIVES

M'assabento gràcies a les xarxes socials de la mort de l'actor Salvador Vives Gómez. Havia nascut al Poble-sec i gent que l'havia conegut ha expressat avui, a facebook, el seu condol. 

Salvador Vives va ingressar, als quinze anys, a l'Institut del Teatre. Ben jove, així mateix, va començar a intervenir en obres de teatre. Més endavant el vam poder veure en diferents ocasions a espais televisius com Estudio 1 o Crónicas de un pueblo. Va intervenir, com actor de repartiment, en algunes pel·lícules.

Com d'altres actors, va decidir centrar-se en el doblatge, on va fer una llarga i profitosa carrera, des de mitjans dels anys seixanta. Va posar veu a actors com Jeremy Irons, Alec Baldwin, Jeff Daniels, Jeff Bridges i molts altres. Va fer doblatge en català i castellà. Va treballar sovint en el món de la publicitat i l'any 1987 va presentar, a TV3, la Lotto 6/49.

Va morir el 28 de març de2020, a l'Hospital Clínic de Barcelona, a conseqüència del COVID-19.

Descansi en pau, donem el condol als seus amics i familiars, des d'aquest Balcó. 

Si hi ha alguna persona o persones que, més endavant, quan tot això es normalitzi, tenen interès en recordar aquest actor més a fons, en alguna xerrada de CERHISEC, poden posar-se en contacte amb nosaltres, ja que un dels nostres objectius és donar a conèixer tota la gent que ha destacat en alguna professió i que ha nascut o ha tingut vincles amb el barri. 

FRANCISCO MACIÁN, SOMNIS, CINEMA I XERRADA DE 'CERHISEC'

Aquest proper dimarts, dia 26 de febrer, teniu una cita amb la xerrada de CERHISEC.

Comptarem amb Jordi Artigas, expert en cinema i en moltes coses més, que ens recordarà la figura de Francisco Macián, a qui ha biografiat.

Us esperem, com sempre,  a la nostra Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre!

GABRIEL AGUSTÍ, GRAN ACTOR VINCULAT AL BARRI

Avui, en llegir una entrada al blog Barcelofília, m'he adonat de què encara no havia escrit mai a fons sobre un gran actor del barri que va ser molt popular durant anys. En l'entrada que menciono s'evoca el Marti'ns i un dels primers espectacles que s'hi van representar va
ser No muerdas la manzana del prójimo de Rafael Richart, amb Marta Padovan i Gabriel Agustí, l'any 1971.

Agustí va néixer al Poble-sec i crec que encara hi viu, l'adreça de contacte que trobem a la seva web ens el situa al barri. Per sort podem trobar referències seves en aquesta mateixa web i en una entrada força completa a wikipedia. És impressionant comprovar el gran nombre d'obres de teatre de tota mena d'estils en les quals l'actor ha treballat. També va fer ràdio i televisió, era un rostre habitual en aquells inoblidables espais de teatre de fa anys. En cinema el vam poder veure en diferents pel·lícules.

Amb Elena Maria Tejerio i Enric Guitart

Va actuar a Madrid i a tot l'estat espanyol durant molts anys, amb obres d'autors clàssic i moderns, fent teatre seriós i de gran volada però també comèdia i obres d'entreteniment, amb companyies de molts actors o de petit format. Lope de Vega, Goldoni, Pirandello, Calderón, Lorca, Agatha Christie... Amb Marta Padován va treballar en diferents ocasions així com amb d'altres grans actrius com Josefina Güell. 

Amb la gran Josefina Güell

Durant  els anys 70 hi va haver una revifalla teatral i Agustí va treballar al Moratín, al Poliorama, al Romea. En el seu currículum hi trobem més de cent cinquanta obres de teatre. Va formar part de companyies emblemàtiques com la de José Tamayo o la d'Adolfo Marsillach. En televisió va participar en més de cinc-cents programes, alguns també en català, entre els quals episodis de la sèrie del Doctor Caparrós. El vam poder veure en diferents ocasions al cinema, en el qual va debutar amb El fugitivo de Amberes, una història en la qual Joan Capri, molt jove, feia un paper seriós. En cinema destaca la seva participació a Poveri millionari de Dino Risi i algunes pel·lícules de Carles Benpar.

Amb l'inoblidable Jordi Serrat a la sèrie Sospecha

Durant els 80, com molts altres actors i actrius, també va treballar en el camp del doblatge. Va tenir alguns problemes de salut a mitjans del 2000, que va superar, és un gran amant dels animals, gossos i gats sobretot. Comparteix la seva vida privada amb Maribel Álvarez, una popular locutora de Radio Joventut i Ràdio Nacional d'Espanya. Es van conèixer al programa Las tardes de Odette. Álvarez es va dedicar a l'escriptura després de jubilar-se i ha guanyat diferents premis literaris.

Gabriel Agustí, tot i haver treballat molt, potser no és avui tan recordat com caldria. En cinema li va mancar un d'aquells papers protagonistes que de vegades són la cirereta del pastís i que atorguen a les biografies d'actors i actrius una popularitat més efectiva. Sempre ha estat un home ben plantat, retirava una mica a Arturo Fernández i crec que Agustí és millor actor que l'asturià encara que hagi estat menys conegut. De jovenetes i fins i tot de més grandetes el contemplàvem amb gran admiració quan el vèiem pel barri, un barri, el nostre, que sempre ha estat terra d'acollida per a un gran nombre de gent relacionada amb el món del teatre. Per cert, en una ocasió, fa molts anys, vaig coincidir amb Agustí en un càmping del Berguedà i em va fer la mar d'il·lusió.

El Poble-sec l'hauria d'homenatjar i reconèixer com caldria. Però aquest ja és un altre tema i no depèn de mi. 

(La majoria de fotografies han estat manllevades de la web de l'actor)

AQUELLS CINEMES D'ABANS: DIMARTS, A LA BIBLIOTECA, XERRADA DE CERHISEC

Dimarts, darrer dimarts del mes i xerrada de CERHISEC. Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre. Amb Xavier Rodríguez recordarem els cinemes del barri, aquells tan recordats i també els més oblidats. No hi falteu!!!

El cinema del barri (evocació del vell cinema Condal)

Tenia un cert alè de barraca de fira

i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors.

S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.

Avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

amb herois alts i rossos que no morien mai,

amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

                   Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

                          Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

Els nostres cinemes: EL CONDAL (fa cinquanta anys)

De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, passant diferents problemes econòmics. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Meller, en alguna ocasió. 

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra Maria Rosa, de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara Una jornada particular, amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi ha acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull Indrets i camins.

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira

I un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors.

S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.

Avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

Es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

Amb herois alts i rossos que no morien mai,

Amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

Passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

                       Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

González Ledesma evoca també el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara La dama de Cachemira, novel·la a la qual pertany el fragment següent:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

Aquest senyor Barril obria de vegades una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparador, per anar fent ambient.

Quan arribava el Descanso els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on també compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai no m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla. 

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Per festes, després dels dinars adients, també s'anava al cinema, en moltes ocasions. M'ha fet gràcia, avui, cercar què feien al Condal fa cinquanta anys, pel dia de Reis de 1961 i m'he trobat amb això:

De l'espanyola, de 1960 i, per tant, força nova per l'època, he trobat aquestes referències:

DIRECTOR	Pedro Luis Ramírez
GUIÓN	Vicente Coello
MÚSICA	José Pagán, Antonio Ramírez Ángel
FOTOGRAFÍA	Alejandro Ulloa
REPARTO	Fernando Fernán-Gómez, Concha Velasco, Roberto Rey, Raúl Cancio, José Calvo, José María Caffarel, Agustín González, Manolo Gómez Bur
PRODUCTORA	As Films S.A. / Tarfe Films
GÉNERO	Comedia
SINOPSIS	Antonio y Elisa, una pareja de recién casados, se dirigen a la Costa Brava para pasar su luna de miel. Antonio, que es periodista de sucesos, está obsesionado con la idea de descubrir un crimen importante. Su deseo se convertirá en realidad al llegar al sitio elegido para pasar tan señalados días: Rivero, un joyero de Barcelona, que había ido al mismo hotel de la Costa Brava, es asesinado misteriosamente... (FILMAFFINITY)

I de l'altra, que en castellà es deia Historia de un condenado, de 1952, i, per tant, força més antiga, dirigida per Raoul Walsh, aquestes altres:

REPARTO	Rock Hudson, Julie Adams, John McIntire, Dennis Weaver, Hugh O´Brien, Forrest Lewis, Lee Van Cleef, Mary Castle
PRODUCTORA	Universal Pictures
GÉNERO	Western
SINOPSIS	Cumplida su condena en la cárcel, John Wesley Hardin narra la historia de su vida en un periódico local. Un asesinato en defensa propia y su habilidad en los juegos de naipes le lanzan a una carrera criminal que le obligará a huir de varios estados, hasta que una ley federal dictada para todos los estados acaba llevándole a prisión. (FILMAFFINITY)
CRÍTICAS	---------------------------------------- "Filme menor, que no por ello falto de calidad, dirigido por un Walsh que muestra sus innatas condiciones para narrar historias. Notable" (Fernando Morales: Diario El País)

Sempre s'acostumava a combinar una de bona, normalment americana, amb una altre de més fluixeta, en aquest cas una espanyolada a la moderna. Diría que no fa massa la vaig veure per televisió, la de Fernán Gómez i Concha Velasco, segurament a Cine de barrio. Bons actors desaprofitats, com solia passar sovint, vaja. 

Bé, doncs això és el que potser vam veure, els qui ja som una mica grandets, al nostre cinema Condal, fa... cinquanta anys!!! En tot cas, estic segura que, si hi vaig anar, em va inspirar més somnis romàntics preadolescents en Rock Hudson que no pas el Fernando Fernán Gómez d'aleshores.

Lluís Josep Comerón al cicle CINEMA SOBRE DUES RODES

Ahir es va iniciar al nostre barri el segon cicle de Cinema sobre dues rodes, després de l'èxit del primer. La primera pel·lícula del cicle va ser un títol de culte, difícil avui de veure a les sales: Larga noche de julio. Per acabar d'arrodonir el festival cinèfil es va comptar amb el director, Lluís Josep Comeron, que va explicar una rastellera de sucoses anècdotes a l'entorn del món del cinema i de la realització en concret d'aquesta pel·lícula.

Comerón és un d'aquells personatges molt importants i poc coneguts actualment pel jovent. No té una gran filmografia pel fet, com ell mateix va explicar, que té un esperit independent i que sempre ha volgut fer allò que li agradava. Ha estat també un gran guionista, ha treballat a nivell internacional, també força per a la televisió, tot un pioner a casa nostra. Un exemple de l'oblit vigent és que la wikipèdia, on tants personatges de tota mena podem trobar referenciats, encara no recull la seva aportació. Des d'aquí faig una crida als entesos en aquest tema per tal que corregeixin la mancança. Té uns actius i admirables vuitanta-quatre anys i és una figura propera i dinàmica, molt allunyada de la mitificació que tenim les persones sense relacions amb el món del cinema per tot aquest màgic univers de la imatge.

Llarga nit de juliol és una història que recull molts aspectes per a fer-la mítica: els fragments documentals rodats a les desaparegudes i recordades 24 hores de Montjuïc, la recuperació de l'aleshores oblidat cinema negre barceloní, que va aportar a la filmografia del país molts títols magnífics, malgrat les limitacions que la situació política presentava i que contribuïen a encotillar els finals amb la moral de l'època, una situació claustrofòbica molt interessant. I uns grans actors, també. El gran i guapíssim Simon Andreu, fent un dels seus personatges ambigus i inquietants, Eusebio Poncela i Marisa Paredes, que debutaven en cinema malgrat que havien fet molta televisió. I una rastellera de secundaris d'aquells de luxe absolut: Carles Lucena, Jordi Torras, Montserrat Salvador, Juan Ribó...

Hi havia a la sala gent més jove que jo, motivada, sobretot, per l'aspecte documental de la pel·lícula i la seva relació amb les motos. Comerón va admetre que havia anat amb el seu pare a veure aquells certàmens i que sempre havia volgut fer una pel·lícula que recollís aquell ambient excitant i atractiu de la competició de Montjuïc malgrat que, com jo mateixa, no ha anat mai en moto. Potser el costat cinèfil del barri, una mica enganyat per la temàtica del cicle, no va valorar de tot el luxe que representava tenir a casa el director d'una pel·lícula com aquesta. 

Totes les pel·lícules dirigides per Comerón tenen un gran interès i el director mereixeria un cicle especialitzat sobre la seva obra. Ell era també l'autor dels guions, és un gran escriptor que en una ocasió va quedar finalista del premi Pla amb una història molt original, Una cantonada al desert. A Puzzle va comptar amb un repartiment també excel·lent, pertany a l'etapa d'actor del gran Patxi Andion i hi intervé un jove Antoni Banderas de qui el director ja en va copsar l'ambició i el desig de triomfar i fer les coses bé. Aquí podeu veure una breu entrevista a Comerón de fa un any, a la televisió. Comerón, mataroní, va ser premiat també fa poc temps per Òmnium Cultural, que va reconèixer la seva trajectòria i la seva aportació.

Un altre títol interessant i recuperable del director, autor també del guió, com sempre, va ser La revolta dels ocells, una digna mostra de cinema per a adolescents i infants, amb una temàtica ecològica.

L'any 2000 Comerón va realitzar la seva, que jo sàpiga, darrera pel·lícula, La otra cara de la luna, també amb grans actors com ara Stefania Sandrelli a qui, afortunadament, han recuperat en la seva maduresa, Ingrid Rubio, Carlos Fuentes. Després d'escoltar-lo ahir, al nostre Centre Cívic, crec que encara deu tenir molts projectes pendents.

Veient el que feia i fa Comerón amb poc pressupost (Llarga nit de juliol va comptar amb quatre milions de pessetes en una època en la qual una pel·lícula normaleta en costava més de vint) considero tot un luxe que poguem comptar amb la seva obra, tot i que aquesta no sigui tan extensa com voldríem.

Aquí teniu el divertit i original vídeo promocional del cicle, d'Albert Cortés Casado i  Rubén Iglesias:

CINEMA SOBRE 2 RODES from Rubén Iglesias on Vimeo.


Dissabte, que ve, més cinema i més Montjuïc. En aquest cas el de finals dels seixanta, també amb les 24 hores de rerefons, El último sábado, dirigida per Pere Balañà i amb un munt d'actors irrepetibles, molts dels quals, malauradament, desapareguts: Julián Mateos, Eleonara Rossi Drago, Maria Luisa Ponte, Antonio Ferrandis... 

Totes aquestes pel·lícules tenen un valor immens, més enllà del tema específicament cinematogràfic: són tot un document de l'època, recuperen una Barcelona desapareguda, ens mostren en viu les modes i costums d'un temps passat, donen a conèixer a la gent jove actors i directors injustament oblidats i, pel que fa a les persones a qui ens agrada el cinema, ens fan passar una estona excel·lent. Per als amants de les motos, imagino que, si a més són cinèfils, ja deu ser el súmmum. Felicito de forma entusiasta els organitzadors del cicle i el Centre Cívic per oferir-nos -de franc- aquesta gran oportunitat de gaudir de pel·lículas que avui costa molt de trobar i encara més de contemplar en pantalla gran, encara que no sigui ben bé la d'una sala convencional. Cal dir que la varietat i qualitat d'oferta del nostre Centre de la Plaça del Sortidor ha anat millorant de forma exponencial des de que vam tenir la sort d'estrenar-lo, em temo que, com la biblioteca, aviat se'ns quedarà petit.

De la Font del Gat al Molino

d

Tinc una adoració retrospectiva per Santiago Rusiñol qui, malgrat el que molts creuen, va ser un gran treballador i només s'ha de mirar el gruix de la seva producció en pintura, escrits periodístics, teatre... Molts quadres de Rusiñol m'omplen d'una profunda melangia que puc etiquetar també amb el nom d'una de les seves obres de teatre: L'alegria que passa. I és que Rusiñol, malgrat el seu bon humor i les seves nombroses anècdotes, capaç de col·locar-se molt malalt un nas postís pel fet que era carnaval, té també un costat nostàlgic i trist, profundament emotiu.

Un dels seus quadres reflecteix aquesta imatge desolada de La Font del Gat, abans del Montjuïc que coneixem, molt més arbrat i esponerós, enjardinat i verd. En general, sobta comprovar com durant el XIX hi havia a molts indrets molt menys verdor del que ens imaginem. En els bons temps de la vinya es va tallar molta arbreda i després els paisatges van quedar com van quedar.

Montjuïc va ser durant un temps un indret remot, fora muralles, amb espais feréstecs i poc amables. Jo enyoro encara el restaurant de la Font del Gat de la meva joventut, esplèndid, allà vaig fer el convit quan em vaig casar, els preus eren diversos, en tenien per a totes les economies i avui, tal i com estan les coses, els consideraríem fins i tot barats. Tinc moltes fotografies fetes pels seus jardins, d'aquestes de casament convencional, feliç i per a tota la vida.

La veritat és que hores d'ara no sé si estic casada o no: vaig fer la cerimònia a l'església de les monges del Sortidor, avui pràcticament desapareguda. El convit, com he dit, va ser a la Font del Gat, on el restaurant actual no té res a veure amb l'anterior. I després vam anar al Molino a fer gresca i bé... el Molino tornarà però no serà, ni de bon tros, el d'abans. No em queixo dels canvis, tot canvia i canviarà, però no puc evitar una mica d'enyorament melangiós i rusiñolià.

Res no ha desaparegut del tot però res no és com era i res no és com serà.

Sobre el Molino, fa uns dies van passar per BTV una pel·lícula entranyable, de José Antonio de la Loma, encara que si parlem des del punt de vista artístic, no crec que deixi petja cinèfila, tot i que en el film homenatgen fins i tot a Fellini de forma contundent, utilitzant, a més, músiques de Nino Rota: 'Las alegres chicas del Molino':

S'hi pot veure la Maña, avui encara esplèndida, el seu marit, de molt bon veure, moltes noies maques de l'època i artistes ja desapareguts, Pipper, el protagonista, intentant lligar tota l'estona, el gran Johnson, que explica la narració, la senyora Fernanda... I també Christa Leem, morta fa poc i a la qual es va voler fer musa de la transició. Amb unes quantes llicències literàries Jordi Coca ha recuperat aquella època i el personatge de Leem al llibre La nit de les papallones, darrer premi Sant Joan, una novel·la que barreja ficció -molta- i realitat.

A la pel·lícula hi surten també d'altres actors, com el gran Rafael Anglada, autor d'obres teatrals i gran personatge del nostre teatre. I Verònica Miriel, una noia molt maca que després no va fer gran cosa. I el gran José Maria Blanco, segons la meva opinió un grandíssim actor, molt atractiu encara i una mica desaprofitat o Luis Induni, un habitual del cinema hispànic i de molts westerns europeus. També hi surt en un breu paper una altra poble-sequina d'origen, Mònica Randall, guapíssima.

Daniel Martín, Los Tarantos i el nostre barri

Fa un parell de mesos va morir l'actor Daniel Martín, protagonista amb Sara Lezana, Antonio Gades, Carmen Amaya i una pila d'aquells secundaris de tanta categoria que aplegava el cinema espanyol, de Los Tarantos. Aquella pel·lícula, de l'any 1963, es va filmar en una gran part en el Poble-sec, en la zona de dalt del carrer Poeta Cabanyes, si fa no fa, on existia un barri de barraques amb molta població gitana. D'allà provenia també la famosa Chunga. Jo recordo haver anat en alguna ocasió amb monges del Sortidor a repartir per aquells habitatges menjar i matalassos, d'unes donacions que feien, crec, els americans. Ara costa de reconèixer el paisatge però, amb una mica de paciència, es pot recuperar algun indret oblidat. Molta gent gran recordarà també un gitano que adobava paraigües, i a qui li deien el Pinchauvas. Hi havia encara, en aquells primers anys de la dècada dels seixanta, molts venedors ambulants.

Avui tots recordarem, de forma merescuda, la trajectòria de José Luis López Vázquez, però voldria evocar també aquell galan que va ser Martín i que, després de Los Tarantos, el mateix que la seva parella, Sara Lezana, no van aconseguir papers tan emblemàtics com aquells, inoblidables. Carmen Amaya va morir poc després de filmar la pel·lícula i també Antonio Gades fa temps que no balla per a nosaltres, descansin en pau.

Polis, frontons, atraccions i cinema

Aquesta fotografia és de Conrado San Martín, encara feliçment viu i ben plantat, amb força més de vuitanta anys. M'ha vingut al cap aquest actor perquè en el post anterior va sortir el tema del fronton i com que els meus records s'acumulen com cireres en un cistell i d'una cosa en ve l'altra, doncs...

Quan jo era petita la meva il·lusió era pujar a les atraccions de l'Apolo, sobretot a la misteriosa cova on uns cotxes amb parelles adelerades s'endinsaven en la foscor del misteri. Malauradament, mai no hi vaig pujar, eren anys d'escassedat i no estàvem per a francesilles, a casa...

Doncs resulta que una pel·lícula de gran èxit, de l'any 1950, va ser Apartado de Correos 1001, amb Conrado San Martín de poli vistós, valent, agosarat i responsable. San Martín encara és guapo amb vuitanta anys, no cal dir que amb menys de trenta era tot un monument nacional. La pel·lícula comptava amb una espectacular persecució per dins de la gruta de l'Apolo. Hi sortien moltes imatges de Barcelona i algunes de poblets de fora.

La noia era Elena Espejo, una actriu que es va retirar jove, no sé què se n'haura fet, crec que havia nascut al Marroc i era molt maca. Se suposava que quedaven junts, tots dos, perquè en aquells temps tan purs i reprimits no es feien ni un petó, que jo recordi, a la peli. I ara ve això del fronton, crec recordar que la noia treballava en un fronton i, si la memòria no em falla, era un fronton del Paral·lel, més o menys per on hi va haver el cinema Regio més endavant, ara un hotel, com cal.

Crec que en alguna antiga cinta de vídeo tinc gravada aquesta pel·lícula. Jo la vaig veure un estiu a la terrassa de la Bohèmia, també al Paral·lel, feien cinema a l'aire lliure i de vegades, quan el pare tenia algun dia de vacances, hi havíem anat. Recordo que em va fer molta por, després m'ha estranyat que me'n fes tanta, és clar, però quan ets petita hi ha coses que t'impressionen molt. Sobre tot em feia por una escena en la qual es veia un ull mirant pel forat del pany d'una porta.

Es van fet moltes i bones pel·lícules policíaques en aquella època, un gran nombre d'elles a Barcelona, sempre espatllades pels finals amb moralina que la situació exigia. En aquest cas crec que s'acabava el film amb un panegíric a la brillant tasca policial hispànica. De tota manera, representen avui un gran document, per la seva panoràmica sobre la ciutat, per la recuperació d'una època, uns paisatges i una gent.

L'Apolo d'aleshores era entranyable, una mena de conjunt lúdic amb tota mena d'espais, entre els quals un ball, on encara avui es fan concerts importants i molt concorreguts i una bodega on s'hi feien concursos de cant. La vídua d'un meu cosí em va explicar fa uns dies que una vegada va participar en un d'aquells concursos cantant cobles espanyoles i que va guanyar, però que després no va tenir coratge per dedicar-se a l'espectacle, llàstima, perquè segur que era molt bona i, ves, ara tindria una artista famosa a la família. O potser aleshores, és clar, hauria seguit d'altres camins i no s'hauria casat amb el meu cosí. L'atzar mou les nostres vides com vol i poca cosa hi podem fer.

També m'agradaven molt els cavallets amb gronxadors que hi havia al terrat de les atraccions, no hauria gosat pujar-hi, em semblava que devia ser una cosa d'allò més perillosa. Tot ha canviat molt, però, afortunadament, el teatre Apolo, remodelat, existeix, i també l'antiga sala, entranyable i amb una profunda olor de pols ancestral, atapeïda de jovent gairebé sempre i que ha sabut sobreviure a tantes tempestes urbanístiques. Això dels frontons sí que ha passat pràcticament a la història, sembla que s'hi apostava força i s'hi jugaven calés llargs, sembla estrany, però en èpoques tan pobres hi havia molta afició al joc per part dels homes, fins i tot dels pobres, cosa que provocava grans problemes familiars. En sé algunes històries, d'aquesta mena, però les deixaré per a una altra ocasió.

Recordo San Martín molts anys després, encara guapíssim, fent de propietari del misteriós jardí d'Antaviana on es troba de tot, en una pel·lícula de Benpar sobre el llibre de Calders que, malauradament, hem pogut veure en poques ocasions.