LA FIGUERA DEL TALIA I EL FUTUR ESPERANÇADOR

 

Pel que he llegit sembla que, de moment, al solar de l'enyorat teatre Talia, que porta trenta-cinc anys deixat de la mà de Déu i de les administracions, hi faran un sanejament i uns arranjaments provisionals. D'aquí un temps, ja després de les properes eleccions municipals, hi ha la intenció de fer-hi algun tipus d'habitatges d'emergència. 

De moment he de dir que m'han donat una alegria, aquestes obres. Arriba un punt, en aquests temes, que ja vols que hi facin el que sigui, però que hi facin alguna cosa. Allà dins, rere les tanques publicitàries que, aquestes sí, semblaven perdurables, hi ha hagut gent sense llar, un poblat nòmada, moltes rates i qui sap quantes coses més les quals, contemplades en perspectiva, fins i tot m'inspiren una mena de poesia visual decadent.

Allà, de tant en tant, hi creixia una figuera, en algunes ocasions, més d'una. Una vegada en la qual es va netejar l'indret per emmagatzemar-hi estris per a unes obres al Paral·lel, la figuera va desaparèixer. Però després va rebrotar. Ara n'hi ha una més modesta, filla o neta de les anteriors. Per sort, de moment, l'han respectat amb cura. L'any 2009, ara ho he mirat, ja vaig escriure al blog, sense cap mena de ressò, que s'havia de respectar un arbre tan tossut.

Gent més gran que jo m'havia dit, però ho he pogut comprovar, que, en un passat remot en el qual devia haver-hi, davant del teatre, un petit espai, ja hi havia una figuera, però això no sé si és cert o fruit de la memòria esvaïda de les nostres infanteses perdudes. Aquest arbre, el mateix que un garrofer que jo veia a L'Hospitalet quan treballava, que va acabar per desaparèixer, m'evocaven sempre, tot i que siguin de llocs diferents i que no tinguin res a veure, aquell pollancre de la Karlplatz. Quan jo estudiava a la Normal, a la prehistòria transicional, de vegades venien rapsodes a recitar, entre els quals un senyor que es deia Santiago Forn Ramons, avui no tan recordat com mereixeria, quan no tens entrada a la viquipèdia ja et trobes als llimbs però sempre pot sorgir algú reivindicatiu que recordi els oblidats. Afortunadament internet permet corregir errades i oblits. Forn Ramons sempre recitava, entre molts d'altres, aquest breu poema tan evocador, del qual he fet una lliure traducció al català.  

La figuera del Talia, ja d'una nova generació, coneixerà, després de més de tres dècades, temps millors tot i que, diuen, provisionals. Comptarem amb un raconet agradable, fins i tot, diuen, amb un petit espai per a representacions i una mica de verdor enjardinada. Tant de bo es respecti el mobiliari urbà i puguem gaudir, ni que sigui durant uns anyets, de l'indret. 

El Talia no s'ha reconstruït, durant un temps hi havia una Associació que es va moure una mica però crec que ja no funciona. Era un teatre bonic, on havia vist teatre molt interessant, que va tenir alts i baixos i moments importantíssims, lligat, com és sabut, a la figura de Martínez Soria, durant un temps, però en el qual havien aterrat companyies de categoria, teatre més comercial i teatre de text i de pes. En teoria la zona pertany al districte de l'Eixample perquè fins i tot els districtes i els barris insisteixen en muntar fronteres absurdes. Però pertany, de fet, a un lloc sense límits concrets, al Paral·lel, abans Paralelo, que, malgrat els planys habituals i les mitificacions d'un passat sacralitzat, va resistint i encara té unes quantes sales interessants en funcionament. Ni el Passeig de Gràcia ni d'altres llocs barcelonins poden dir el mateix.

Visca la figuera del Talia i que per molts anys poguem gaudir de la seva ombra. De figues no sé si n'arribarà a fer. La figuera s'ha considerat, amb raó, un dels arbres emblemàtics de Montjuïc.

A Berlín, enmig de runes,

hi ha un pollancre a la Karlplatz.

la bellesa del seu verd

la gent s'atura a mirar.

La gent va passar fred,

no hi havia llenya, 

aquell hivern del quaranta-sis.

Van caure molts arbres tallats

aquell hivern del quaranta-sis.

El pollancre de la Karlplatz

continua dret i verd.

Als veïns d'aquella plaça

els deveu agraïment.

Bertold Brecht

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20220520/8280748/barcelona-dara-provisional-solar-antiguo-teatro-talia-paralel.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/search?q=figuera

https://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre_Talia_(Barcelona)

UN BALCÓ ÉS UN TRESOR

Ens hem ensopegat, o això sembla, amb la realitat. Jo mateixa he escrit, en dies anteriors, amb cert escepticisme davant de la situació. De fet, qui podia pensar fa un mes en una cosa tan llarga, tan dolorosa, tan empipadora, tan perillosa, tan incòmoda?

Em vaig equivocar, com tants altres, en la percepció de les possibilitats de perill. Escolto aquests dies periodistes que també han canviat d'opinió davant de la gravetat del tema, tot i que son pocs  els qui admeten els errors. En tot cas, els matisen. Tot ens semblava cosa de la llunyana Xina, la Xina-estat, no la Xina propera, amb els seus entranyables bars, restaurants, basars i botigues de roba barateta.

En d'altres moments ja havíem volgut creure que els microbis dolents venien de l'Àfrica i que, en tot cas, atacaven col·lectius determinats que potser, fins i tot, s'havien buscat els problemes, com va passar amb els homosexuals al principi dels estralls del VIH.

Hi ha hagut virus polítics, igualment perillosos, que han atacat col·lectius considerats caps de turc, en algun moment de la història: comunistes, jueus, capellans. Tots som susceptibles de ser considerats els culpables de les desgràcies, en algun moment, i esdevenir els condemnats per la societat.  Aquests dies un autocar amb avis d'una residència va ser rebut, en un poble del sud hispànic, a cops de pedra, per un grup de veïns i veïnes enfurismats. Vaig escoltar per la ràdio els crits d'aquell grup de gent, feia molta por, era allò de 'a por ellos' però dedicat, en aquest cas, a uns pobres iaios infectats.

No tot el poble va secundar aquella bretolada, però quan les coses van malament hi ha por i no és fàcil ser valent, encara menys en els pobles, en les petites comunitats. Les víctimes civils, als pobles, d'un i altre bàndol, van ser molt més nombroses als pobles que no pas a les ciutats, hi ha estadístiques, números i mals records.

Una injustícia fet a un home és una amenaça contra tothom, va escriure, més o menys, Montaigne. Gran veritat, poques vegades admesa en la seva totalitat. Fa uns dies vaig veure un d'aquests bons programes d'Imprescindibles, a la segona cadena, sobre Gregorio Marañón. Era una repetició, de fet. Van recordar una de les inoblidables frases del personatge, allò de què qui no té dubtes és un perill per als altres. Llegeixo moltes seguretats, tot sovint, per tot arreu. Moltes certeses que no es discuteixen, vaja. 

Hem d'entomar un munt d'afirmacions contundents, fins i tot de gent que sabem intel·ligent, raonable: que si el govern espanyol ho ha fet molt malament aquí o allà, que si som un país d'inútils, que si a Catalunya es fa millor, que si en Torra és un carallot... Cap afirmació contundent aguanta la realitat, en aquests moments en els quals les coses poden canviar d'un dia per l'altre.

Fa pocs dies escrivia sobre les residències d'avis catalanes. A les nostres residències s'ha assassinat i violat velletes, malgrat el  gruix dels fets no va semblar que allò fes trontollar la nostra autoestima. Són coses que passen, i no tan sols a Catalunya, és clar. No sabem què fer amb tanta gent gran que no podem tenir a casa, que té el seny malament, que representa una gran despesa sanitària i a qui s'ha volgut allargar la vida de forma estranya i cruel, en molts casos,

Recordo, aquests dies, persones grans, confinades, amb qui vaig conviure a casa dels pares, quan jo era jove. Una era el meu avi, amb un enfisema, a causa del tabac. La meva escala no tenia ascensor, per tant, va estar confinat fins que va morir, la seva distracció preferida, a més a més de la televisió (per sort ja teniem televisió) era mirar el carrer des del nostre petit balcó i veure qui anava i venia. 

Avui el carrer tan sols es pot veure a l'hivern, quan els esponerosos lledoners que hi van plantar no tenen fulles. El meu pare, que també va quedar confinat en cadira de rodes durant uns anys no va tenir aquest consol tafaner. Els ajuntaments no compten amb aquests costums de la gent gran, quan planten arbres per tot arreu, és clar. Els arbres son bonics, fan falta, expliquen que propicien vots i tot això.

Una altra confinada va ser una tieta-àvia, cosina del meu avi, amb qui no es tenien gaire simpatia, malgrat que van haver de conviure durant un temps. Era una dona independent, orgullosa, modista, va treballar fins més enllà dels vuitanta però li va arribar el temps de la dependència, allò que esperem que no ens arribi a ningú. La meva mare, que havia tingut cura d'aquests dos avis, va anar a parar, després de patir un càncer i un ictus, a un centre sòcio-sanitari del qual ja no va sortir. 

Jo encara treballava, aleshores. I cada tarda l'anava a veure, des de l'escola al centre tenia un llarg trajecte. Va tenir una habitació individual, al principi, però, quan es va veure que ja no es recuperaria, la van dur a una habitació de deshauciats, amb tres senyores més. La meva mare era qui físicament estava pitjor però la que tenia el cap més clar. Per sort, amb la família de les altres residents, ens vam avenir i ajudar. Un dia, en arribar, vaig veure que li havien posat una sonda nasal, perquè no podia empassar el menjar. No m'havien consultat res, de tot allò, i no vaig gosar discutir. Calia? Així va passar set llargs mesos, a l'escala, mentrestant, havien instal·lat, finalment, un ascensor, però ella no en va gaudir mai, ja no va poder tornar a casa seva.

El personal del centre, tot s'ha de dir, era amable, feia el que podia, però era escàs, mal pagat, un gran nombre el conformava jovent procedent de la immigració, el mateix que el personal de la neteja. La mare va estar set mesos d'aquesta manera i una matinada va morir, sola, perquè jo tornava a casa al vespre. Recordo aquell temps, encara, amb angoixa. El meu pare, tot i estar malament, va morir a casa, tenia a la meva mare amb ell, ho vaig viure d'una manera més sosegada i resignada. A la meva mare, poc abans de tot això, li havien controlat un infart i sempre he pensat en tot el que s'hauria estalviat de no haver superat aquell infart. Vull aclarir que el centre no era gratuït, era un concert sanitari amb la sanitat pública i cobraven segons la pensió dels estadants. 

El tema dels vells i velles no es toca a fons, hi ha molts problemes ètics, encara, a l'entorn de tot plegat. L'avortament, fa anys, era molt mal vist, però l'opinió ha evolucionat força. Una de les darreres dones guillotinades, a França, ho va ser per haver practicat avortaments. Huppert va fer una pel·lícula on s'explicava aquella trista història. 

La mort ens angunieja, la decadència, encara més. La situació de les residències s'ha evidenciat aquests dies en tota la seva cruesa, les seves mancances, la falta de personal, el seu oblit per part de l'administració. No és cap novetat, la situació de residències lamentables conforma un goteig imperceptible a les informacions habituals. El cas és allargar la vida, tothom t'explica casos de gent de vuitanta, de noranta anys, que està la mar de bé, fa esport, estudia, balla i un munt d'absurdes coses més, moltes de les quals, ben inútils. 

Tot passarà, potser hi haurà una mica de debat sobre el futur de la gent gran, sobre com s'han de prevenir casos com el que estem vivint. Però, i sort que és així, les generacions passen i tot s'oblida, la vida es reinventa, s'escriuen bonics llibres sobre els mals del passat i es projecten sèries distretes sobre els grans problemes del món. La gent del demà tindrà il·lusions, ideals, criatures, ballarà, cantarà i potser, en algun moment, ai, també s'esbatussarà de forma cruel. 

Algun dia serem, potser, gent confinada a casa nostra, a la residència, a l'hospital, això si no tenim la sort de morir de forma ràpida d'un patatús, d'un accident inesperat. Potser, fins i tot, tindrem dret a això de l'eutanàsia, un tema gens fàcil, per cert. I, en tot cas, potser no tindrem el cap prou clar per decidir res, quan toqui fer-ho, no tot és tan senzill com ho pinten, amb això de les darreres voluntats i la resta. 

En el nostre passeig, més o menys triomfal, per la vida, no ens cal tenir al darrera un esclau que ens vagi repetint que som mortals, ho saben des que tenim ús de raó. El que passa és que, en el passat, es repetia que el mon era una vall de llàgrimes i avui sembla més aviat, en la nostra ben peixada societat, que som en un club distret, amb un munt d'activitats a l'abast dels jubilats desvagats. En tot cas, tots som diferents i vivim vides diferents, encara que en això de la mort acabem per ser un munt d'ossos sense gaires característiques especials ni extraordinàries.

UNA MICA D'ESPERIT 'TRIANERO' NO ENS FARIA CAP MAL

Aquest any, durant la Festa Major, no s'ha posat al barri cap placa commemorativa. Quan vaig visitar el barri de Triana de Sevilla vaig sentir enveja admirativa vers una cultura popular sense complexos, que recorda amb boniques rajoletes personatges que hi van néixer, viure, morir. N'hi ha de famosos, toreros, cantaors, ballarins... Però també es recorden modistes, per exemple.

Al Poble-sec, i m'imagino que a Barcelona, en general, posar una placa en algun lloc precisa d'una certa i excessiva burocràcia. A més a més hi ha prejudicis, de vegades som tan entusiastes en fer homenatges com en esborrar memòries, depèn del vent que bufa. Per exemple, crec que la placa dedicada a Merletti potser avui no es posaria, a causa d'una certa simpatia del fotògraf pel règim franquista. Encara no fa gaire temps algú em criticava que al Paral·lel hi hagués la font de la Raquel Méller ja que la cupletista i moltes coses més va ser... amiga d'Alfons XIII. Al barri hi va haver gent relacionada amb el món dels toros però avui segur que ningú en voldria saber res.

Les plaques que tenim han estat objecte de debats diversos. També han estat objecte de l'atzar, de la casualitat, com ara la de Rossend Llurba, que avui tothom amb una mica de cultura popular sap qui era, però que la tenim gràcies a la col·laboració de Pere Sagristà, que és qui més sap sobre el personatge, i que va contactar amb CERHISEC ja fa molts anys, quan Llurba era desconegut per a la majoria de poble-sequins inquiets i per una gran part de gent que avui el reivindica. Per acabar-ho d'adobar s'hi barregen qüestions de correcció política, la de González Ledesma va comptar amb alguna reticència perquè aleshores tocava posar-ne alguna dedicada a una dona. 

He pensat en tot això aquests dies recordant i escrivint sobre el gran Escamillo, artista emblemàtic del Molino. Pel gener d'aquest any en va fer trenta de la seva mort, va viure durant molts anys al carrer de Margarit i penso sovint en ell quan passo pel davant d'aquell edifici, relativament nou en comparació amb d'altres del barri, d'on l'havia vist sortir tantes vegades, les darreres ja malalt i acompanyat per un home més jove. No costaria res ser més generosos amb el tema i que un passeig pels nostres carrers es convertís en un record continuat a l'entorn de la gent que hi va viure i morir, fos com fos, fes el que fes i pensés com pensés. Al barri hi va viure molt gent de la faràndula popular, avui oblidada o gairebé. Però, si ni tan sols hem posat res que fes referència al pintor Simó Gómez, què es pot esperar, realment?

Quan és possible les plaques s'han de posar mentre l'homenatjat viu, és clar que per això ha de tenir un mèrit reconegut i consensuat. Sempre em ve el cap el cas trist de Manuel Ausensi, que estava molt malalt quan es va posar la placa al lloc on va viure, tant és així que va morir al cap de pocs dies. Per problemes administratius la placa dedicada al futbolista Olivella, situada al camp de la Satalia, va estar un temps sense poder-se penjar. El tipus de placa utilitzada tampoc no és cap meravella, però al menys és alguna cosa. El Poble-sec és un barri molt especial, tan estimat com criticat, tota la vida sento a dir que s'ha malmès, que no és el que era i etcètera. No ho acabo d'entendre, la veritat. Tot canvia i precisament el nostre barri ha acollit tota mena d'onades immigratòries i ja va néixer com a barri d'acollida de forasters pobres. 

APARTAMENTS TURÍSTICS I FANTASMES DEL PASSAT

Una escala del carrer de Blasco de Garay s'ha reconvertit en un blog d'apartaments turístics. Feia temps que estava en obres.

La veritat és que, pel que es pot veure des de fora, la rehabilitació ha estat molt acurada. No sé on deuen haver anat a parar els darrers veïns. L'escala es trobava davant de casa. Una afició habitual de la gent d'abans era tafanejar des dels balcons. Moltes persones del veïnat rebien motius que de vegades es feien extensius a molta gent i d'altres formaven part de nuclis més reduïts: la cartagenera, la de Badajos, la del coño gordo, la dels ulls de mora, el potentat...

En un dels pisos de dalt de tot d'aquella escala va arribar un dia una família d'Extremadura, tenien moltes criatures, crec que deu. Malgrat que aquelles criatures eren una mica esventades i alguns dels nens de vegades es pixaven des del balcó cap al carrer cal dir que la gent tenia una gran respecte per la mare d'aquella gran família, el pare era tota una altra cosa.

Jo de vegades trobava pel barri una de les nenes, molt carinyosa, i sempre em feia un petó i una abraçada, Quan ets una adolescent els infants una mica més petits semblen d'un altre planeta i et desvetllen l'instint maternal en construcció. Per desgràcia algunes d'aquelles criatures, en créixer, van caure en el món sòrdid de la droga dels anys vuitanta, món que he comentat precisament fa poc en el meu altre blog. Algun d'ells va morir i alguna de les noies va sobreviure i es va refer de la maltempsada i va tenir alguna criatura. Desitjo de tot cor que les coses els vagin bé i que els nous infants coneguin temps millors.

Ara vindran els turistes a dormir en aquell pis, que deu estar absolutament transformat i al qual pujaran en el nou ascensor que hi han instal·lat, i aniran a veure la Sagrada Família i Montjuïc i els museus, però no sabran mai la realitat humana del pis que habitaran durant uns dies. La Barcelona real i autèntica no els faria ni fred ni calor, em temo. La vida és injusta i n'hi ha que ja des de petitons tenen poques oportunitats de reeixir. La igualtat és un miratge i sovint els qui la demanen o exigeixen no pretenen entrar a fons en el tema sinó tan sols de forma superficial.

Al carrer de Blasco de Garay hi van plantar fa anys uns lledoners que han crescut de forma exagerada i que quan tenen fulles oculten les voreres i una part dels pisos del davant del dels meus pares, en el qual viu avui la meva filla. La gent ja fa poca vida a balcons i terrats, els ascensors han anat canviant fins i tot la vida quotidiana i les relacions entre la gent, que abans no eren gens fàcils, tot s'ha de dir. Els pisos de les escales de davant de casa eren plens de gent, en aquells anys. Els diumenges a la tarda era habitual veure, a l'estiu, homes en samarreta, escoltant la ràdio. Hi havia un munt de rellogats i també dames d'allò que en deien mitges virtuts, molt interessants. Un món multicultural avant la lettre, vaja. 

Una vegada el veí de dalt de casa meva, de l'edat dels meus pares, va convidar un seu cap de l'empresa on treballava a dinar i després el va fer sortir al balcó per ensenyar-li el que es veia, Montjuïc a dalt de tot, una part del Paral·lel, les cases del davant. Aquell senyor, amb un cert menyspreu, va comentar: sí, tot el que vulgui, però això 'és Poble-sec'.  La miopia de la gent d'una certa categoria vers les realitats més encisadores sempre ha estat lamentable, és clar que després aquesta gent amb aspiracions llegeix de forma apassionada les aventures dels Pijoapartes perquè una cosa és la ficció i l'altra el pis a la Diagonal i la torre a la Costa Brava. 

En una ocasió, fa dos o tres anys, vaig comentar a una persona que menava una associació cultural on es trobaven moltes dames de classe alta i mitjana alta si volia que li organtizés un itinerari pel meu barri i em va respondre gairebé ofesa: dona, ja veus la categoria de la gent que ve per aquí... Tot ha canviat una mica i avui el Poble-sec fins i tot està de moda tot i que mai no serà ni tan sols Gràcia ni, evidentment, Sarrià. I aquí rau, precisament, la seva grandesa, de la qual hem de ser conscients en lloc de bescantar-lo un dia sí i un altre també, fins i tot aquells i aquelles que hi hem nascut i viscut i que potser hi morirem si no és que ens ingressen a l'hospital quan siguem a punt de fer moixoni, com sembla que és habitual en els nostres temps. Només demano al futur imprevisible que al menys em concedeixin una plaça a la residència Pare Batllori, per no haver de sortir del meu poble.

Abans et mories a casa i tothom se n'assabentava pel fet que es tancava mitja porta de fusta, d'aquelles tan sòlides d'abans, amb els picadors que van precedir els timbres, per cert. Moltes coses han millorat en tots els sentits però de vegades resulta difícil no recordar el passat amb tendresa recurrent.