dimecres, 17 de febrer de 2021

VEDETTES, TRANSFORMISTES I D'ALTRES ARTISTES INCLASSIFICABLES

 

Ahir, amb el Josep Guzman, vam fer una xerrada en doble modalitat, online i presencial, al Centre Cívic El Sortidor, sobre unes quantes persones, homes i dones, que van treballar al Paral·lel en èpoques diferents. Us en penjo algunes fotografies, sense nom, per tal que els afeccionats al tema mirin d'endevinar a qui pertanyen.

El tema del Paral·lel i dels espectacles que s'hi van desenvolupar és molt ampli i divers, voler-lo cenyir a una xerrada, a un llibre, a una exposició, és com voler agafar aigua en un cistell. Amb estils i tendències diferents i fa, com qui diu, quatre dies, fins a finals del segle passat, a la franja del Paral·lel que va, més o menys, del carrer Tapioles a les Drassanes, s'hi va veure de tot i hi va passar de tot.


Els records dels qui encara en vam veure alguna cosa, del mític passat de l'avinguda, ja van de baixa. Els temps canvien, les generacions desapareixen, existeix una tendència inevitable vers la nostàlgia i la melangia, lligada al pas del temps i perillosa, car de vegades fa que no t'adonis dels bons moments del present que els més joves, algun dia, també mitificaran.

Un dels elements que van fer canviar les coses va ser l'arribada del cotxe, que de ser un objecte de luxe va passar a ser un estri possible, a l'abast de la gent modesta. I la tele, tan còmoda, que ens portava el cinema, el teatre i fins i tot el 'pit i cuixa' a domicili. I un altre element, molt important, va ser que el pecat, la transgressió, el misteri sexual que representaven moltes d'aquelles figures de l'escena popular, o el cinema que tan sols podíem veure a Perpinyà, va passar a millor vida. Avui tenir una opció sexual diferent o ballar en pilotes ja no té el morbo afegit d'altres èpoques. Malauradament, però, temes com ara la prostitució marginal, no s'han resolt i encara resten embolcallats en els prejudicis, el misteri, la misèria i l'explotació, avui globalitzada. 

Un repàs per la vida de les artistes del gènere demostra que les seves vides van ser normaletes i que hi podem trobar de tot, matrimonis feliços, retirades prudents, pocs escàndols i poques tragèdies, tot i que alguna cosa hi ha, de tot plegat.

El Paral·lel pecaminós va tenir treballadors i treballadores fixos i d'altres d'itinerants, que canviaven de teatre i feien gires importants, per Espanya i l'estranger, de la mateixa manera que aquí en venien de França, de l'Argentina... A banda d'aquesta xerrada i la que vam dedicar a Raquel Méller i la seva reivindicació es poden veure dues interessants exposicions, sobre la Bella Dorita i aquell mon, a la Bibliomusicineteca i al Centre Cívic Albareda. La pandèmia no ha permès donar a aquest cicle la brillantor i la difusió merescudes però algun dia el coronvirus tocarà el dos o ens en podrem defensar millor i els records mitificats donaran, encara, molt de material per a exposicions, llibres, memòries, novel·les, teatre musical i el que calgui.

Llàstima que el tema de l'Arnau estigui una mica aturat, el Molino força ensopit, el solar del Talia abandonat i ple de rates, tot i que sempre hi ha tanques publicitàries amb les que algú fa calaix i que, per a colmo de mals, l'Apolo s'hagi ensopegat amb uns gestors lamentables.Tant que es parla de cultura i cultureta i aquests casos, tan greus, no sembla que provoquin la indignacio que caldria.

També cal donar suport al que tenim, el Condal, el Victòria, el Barts, i d'altres sales properes, com ara el Tantarantana, la sala Dau al Sec... De vegades, al barri, sorgeix una nova iniciativa, una petita sala teatral que s'adapta a un espai petit, de vegades son efímeres, com en el passat remot, quan també hi havia moltes iniciatives efímeres, al Paralelo. 




M'he comprat fa poc, per la xarxa, un llibre imprescindible per als encuriosits, d'un hispanista francès, aquest que penjo una mica més amunt. Es un recull d'articles diversos, en francès i castellà, un dels quals dedicat al Paral·lel d'abans de la guerra, del millor i més objectiu i ponderat que he llegit sobre el tema. S'hauria d'escriure alguna cosa seriosa i ben documentada sobre el Paral·lel de la postguerra, fins al present, sovint no es passa d'anècdotes, de  mencionar quatre figures, de tornar a publicar fotografies del Molino i coses així. Molta ignorància visceral intel·lectualitzada no té vergonya en afirmar que aquell Paral·lel de la meva infantesa i joventut era residual i de poca volada i que no té interès. Per a tot fa falta temps, paciència, recursos i, és clar, consumidors culturals que donguin suport a aquests tipus de treballs. 

Cal recordar també que al Paral·lel s'hi va poder veure òpera, sarsuela, teatre de text en català i castellà, recitals de cançó catalana, màgia, cinema popular, cinerama, cinema d'estrena, fronton, circ i un munt de coses, també xaronades, és clar...

Cap comentari: