La foguera que més recordo és la del carrer Blasco de Garay amb Blay, visible des de casa meva. Des del balcó en seguíem l'acurada construcció.
Des de dalt del terrat de l'antic Restaurant La Bodegueta, que en aquell temps crec era Ca la Lola, quan la flama començava a destorbar la vida quotidiana dels seus habitants, de vegades tiraven aigua a la foguera, fet que provocava grans esbroncades de la quitxalla, però també dels adults. Així mateix s'esbroncaven unes furgonetes de l'ajuntament que passaven de tant en tant i retiraven llenya si creien que n'hi havia un excés. Em temo que una actitud més agosarada per part de qui fos hauria pogut provocar veritables revolucions populars i per això la Casa Gran actuava amb tolerància fins i tot excessiva.
La Bodegueta, ara, és un restaurant peruà. He trobat alguna fotografia de l'interior antic. De quan era una bodega convencional no n'he trobat. L'interior està canviat però, al menys, l'exterior, de moment, no ho està tant. Al menys, funciona i no hi han fet una casa al damunt. Quan era bodega, en un petit mostrador que donava al carrer de Blai, en l'època en què per aquest carrer passaven carros de camí cap al port, s'hi aturaven molts carreters a fer la copeta, segons en van explicar.
Els petardos, els coets, les bombetes i la resta es venien sense manies a les papereries del barri. Hi havia hagut molts accidents en aquells anys i de molt greus, enverinaments de quitxalla menuda amb els famosos Garibaldis, cremades diverses i morts, com en un cas molt tràgic de Sants, que sempre recordaré. He de dir que la meva mare explicava que durant la seva joventut encara era pitjor i que alguna amiga seva s'havia cremat de forma seriosa a causa d'una cosa que es deia correcames amb la qual els nois gambirots assetjaven les xicotes.
Moltes vegades recordem el passat amb romanticisme i n'obviem les misèries, les bretolades i les inconsciències individuals i col·lectives, és cert que ara per a tot hi ha un excés de normativa però trobar un punt d'equilibri resulta gairebé impossible. De fet, gastar diners en focs efímers, encara més en èpoques d'escassedat, sembla una mica irresponsable, he conegut gent que anava curta d'armilla però balafiava en focs d'artifici verbeneros molts calerons. Els humans som una mica rarets. Tot i que el foc de la revetlla està controlat encara hi ha accidents, tot i que molts menys que en el passat.
Pel matí els carrers estaven fets un fàstic i el sofert ajuntament enviava ben aviat patrulles que tornaven a asfaltar les zones on havien cremat les fogueres. L'endemà de la revetlla em produïa una mena de tristor ja de petita, una cosa semblant a quan ja havien passat els Reis, a l'hivern. L'estiu té un punt de tristor irrecuperable, m'emocionaven i entristien els finals de curs, tant quan jo estudiava com quan vaig ser mestra i m'adonava que tot seria diferent a partir del setembre.
No queda més remei que superar aquestes melangies estacionals i continuar amb la vida, mentre duri, sigui com sigui. A la revetlla de Sant Joan seguia, fa anys, la de Sant Pere, quan sortia la gent fina, segons deien els grans del meu temps jove. I fins i tot la de Sant Jaume. De petita no anava de vacances i l'agost, llarg, pesat i feixuc, aconseguia que desitgés tornar a la fresca tardorenca i als inicis del curs escolars. Les fogueres són tota una metàfora vital, poden ser perilloses però resulten imprescindibles i beneficioses, neixen, creixen, moren, deixen un pòsit de cendres però aquestes cendres també acaben per esvanir-se en el no-res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada