Recupero, en part, una antiga entrada, evocadora de revetlles i focs artificials.
Ja tornem a ser a tocar de Sant Joan. Comptem amb una descripció molt gràfica de les fogueres antigues, de barri, a la cançó de Joan Manuel Serrat, prou coneguda. De fet, la cançó, encara que no menciona el Poble-sec, parla del nostre barri, però el muntatge de fogueres era molt semblant a tot arreu. No cal copiar la lletra perquè gairebé tothom se sap allò de pel vespre quan l'estiu obria els ulls, per aquests carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d'un pam de sorra, etc.
Ja molt abans de la revetlla, com sabeu, els nois pujaven pels pisos a buscar rampoines, trastos i mobles vells, que desaven acuradament. El dia de la revetlla, a mitja tarda, es començava a muntar la foguera, fent un cercle que s'omplia de sorra i es delimitava amb pedres. Allà s'amuntegava el botí, quan més, millor. Hi havia bandes organitzades que es robaven la llenya mútuament, hi havia molta picaresca i rivalitat, amb el tema.
Hi havia moltes fogueres al barri, una a cada cruïlla, pràcticament. Avui ens semblaria una barbaritat tant de foc a tocar de les coses i, de fet, en ocasions gent de l'ajuntament passava amb una furgoneta a recollir material, intentant minvar els efectes piròmans de la celebració. Però la seva arribada era rebuda de mala manera, amb xiulets i crits.
També alguns veïns, socarrimats, llençaven de vegades aigua al foc, des dels balcons i terrats més baixos, però aquelles activitats aconseguien un gran rebuig i insults diversos per part de les masses enfebrides pel foc purificador. En el meu temps els xicots que feien la foguera ja pertanyien a un sector determinat, arrauxat i humil, no tots els nens jugaven al carrer sinó sovint els més gamberros.
Anar pel món en temps de fogueres i petardos era un perill. Encara ho és, malgrat que s'ha limitat força la venda i ús de materials pirotècnics. Aleshores hi havia una gran inconsciència i força accidents, ningú s'hi posava pedres al fetge, eren danys colaterals. En una ocasió, però, hi va haver molts morts en un establiment de la Plaça de Sants, i a causa d'aquells fets i d'altres de greus, la cosa va anar sent més controlada. Hi havia hagut molts accidents, no tots s'explicaven, entre els quals enverinaments amb els 'mistos garibaldi', molt perillosos, i cremades diverses.
La majoria de gent no tenia cotxe, encara. Es quedava a casa i feia festes als terrats veïnals, amb coets i petardos casolans. El jovent feia ballaruques i quan encara no tenies edat de merèixer contemplaves amb enveja aquelles festetes de jovent més grandet, esperant el moment de poder accedir a les danses corresponents i de poder, ai, conèixer l'amor de la teva vida. La nit de Sant Joan és màgica, però la matinada porta la realitat. La realitat era l'asfalt fet una bírria, les restes de la foguera i dels mobles cremats i el silenci del matí de Sant Joan, aquest silenci que segueix a les nits de festa i que estén una fonda nostàlgia per l'ambient, la nostàlgia pels temps feliços que no tornen mai més.
La revetlla de Sant Joan, deien, sortia la gent xarona. La gent fina sortia per Sant Pere. Ara, la revetlla de Sant Pere gairebé ni existeix, en no ser festa a tot arreu, l'endemà. De fet, abans sortir de nit era quelcom extraordinari, permès a les noies, tan sols, en aquestes festes emblemàtiques. Ara tot ha canviat molt.
La revetlla tenia, cada any, una cançó de moda, romàntica, i alguna altra més de l'estiu, patxanguera. Les cançons de platja, mar, amors i retrobaments estivals resultaven molt adients a les revetlles i al començament de l'estiu. Una de súper romàntica era aquella del sapore di sale sapore di mare. També hi havia coses més mogudes i desacomplexades, Eva María se fue buscando el sol en la playa, o bé un rayo de sol, oh, oh, oh...
Tot ha canviat i jo més, però suposo que cada generació jove te la seva pròpia mitologia. En el passat remot quinze dies abans de la revetlla ja tenies petardos per tot arreu i soroll a dojo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada