RECORDS, SEMPRE INEXACTES, DE CASTANYADES PERDUDES

 

Quan jo era petita la castanyada familiar es limitava a menjar unes quantes castanyes amb moscatell, al vespre, escoltar la ràdio o, més endavant, mirar la tele. El meu pare recordava com al seu poble, de petit, no sé si l'actual nit de Tots Sants o la de Difunts, l'endemà, resaven tres parts de rosari i no es menjava res de res fins acabar-les de resar. El rosari convencional, repetitiu, llarg i pesadet, el resaven cada dia, aleshores, en família. 

Els costums religiosos d'aquest tipus van desaparèixer quan jo era petita, de forma progressiva, sobretot a les zones urbanes, malgrat algunes profecies d'aleshores sobre coses com ara que la Mare de Déu de Fàtima havia assegurat que quan tots els bons catòlics resessin el rosari cada dia, Rússia es convertiria. Ni tan sols a l'escola de monges vaig resar gaires rosaris, la veritat. Crec que els dissabtes eren preceptius i també en algunes classes de labors, menades per una monja rondinaire que, amb els anys, em vaig arribar a apreciar de veritat, Sor Crescència.

Sor Crescència, amb Sor Pia, eren unes de les poques monges catalanes que quedaven, aleshores, a l'escola del Sortidor, la de les Franciscanes. Tenia mal geni i un dels penjaments que ens endinyava quan no fèiem bé les labors era bunyolera. Una de les ambicions de protagonisme que teníem, aleshores, era dirigir el rosari. De vegades, si la nena responsable del tema era prou espavilada, se saltava avemaries, cosa de la qual la monja no s'adonava, potser perquè ja era gran, aleshores. També era divertit acabar les respostes a les lletanies finals amb un pronobissssss, allargant les esses. Una de les facècies més agosarades que també recordo era quan alguna nena emprenedora va aconseguir que a la famosa nadala de Los peces en el río s'hi afegís a nivell col·lectiu l'estrofa d'una cançó de moda d'aquells anys, aquella que feia qué feliz es el pez en el agua, qué feliz es el pez en el mar... Jo crec que la monja tenia la mosca al nas però feia com si sentís ploure, tot sovint.

A l'escola, aleshores, no fèiem festa de Castanyada, com ara. Per la ràdio, i després per la tele, emetien versions del Tenorio inevitable. I algun conte de por, com ara aquell tan terrible del Monte de las Ánimas, de Bécquer, que avui ens pot semblar misògin i tot car la dolenta i qui provoca la tragèdia és ella. Ja d'adolescent, al centre parroquial lligat a l'escola on vaig anar durant uns anys, sí que fèiem festa. La parròquia era la de Sant Salvador i en alguna ocasió ens havien deixat, per a fer teatre, una sala que tenia la parròquia de Lourdes, al carrer Ricart. Allà fèiem representacions, sovint espontànies, una vegada vaig voler que es representés un breu text que m'havia inventat i va ser un fracàs, la veritat. També, segurament més endavant, havíem fet fins i tot ballaruques, i, més endavant, havia anat a veure alguna funció de teatre. En concret recordo que una nit de Tots Sants vaig anar a veure, a l'enyorat Moratín, El Tragaluz, del gran Buero Vallejo.

Després va venir la moda de les recuperacions festives escolars i la Castanyada es va convertir en una mena de sincretisme pedagògic una mica raret. Això de les festes va arribar a ser excessiu i tenies la sensació de què el més important de la tasca educativa era fer festes lluides, recuperar contes, rondalles i cançons, i omplir l'escola de preciosos murals i treballs manual diversos. Em temo que això, tot i que una mica més controlat, continua vigent. A tot plegat s'hi va sumar el Halloween, quan es va començar a estudiar anglès i ET va mitificar la diada de forma irreversible. Avui es fa Castanyada a l'escola, a casa, al Centre Cívic i on toqui, no se si encara es canta el Marrameu torra castanyes, que no sé qui va trobar no sé  on i es va convertir en el cant preceptiu escolar de la celebracíó, a l'escola. Ahir, pel carrer, vaig veure molts grups familiars amb nens i nenes i alguns adults disfressats de diferents variables monstruoses, que devien anar a festes de Halloween. Això de les disfresses sempre té el seu què i les de monstre, zombie, vampir i la resta, encara més.

El dia de Tots Sants era de precepte, calia anar a missa sota la pena de pecat mortal i el pitjor era que si no hi anaves i et mories aquell dia anaves de cap a l'infern per a tota l'eternitat. La meva família, aleshores, no anava al cementiri el dia de Tots Sants, jo crec que pel fet de no posseir tomba familiar, els nostres morts estaven escampats per diferents indrets. Des que van morir els meus pares sí que hi anem, no ben bé el mateix dia de Tots Sants, hi ha massa gent, sinó uns dies després. La meva mare va heretar un nínxol a les Corts, d'una tieta-àvia, i la referència ja és més sòlida. Els cementiris també s'han frivolitzat, s'hi fan itineraris turístics, rutes per tombes de vips, hi toquen música, tot canvia i perd dramatisme tot i que la mort, tan terrible, continua espantant i provocant temor, per molta broma que hi posem al damunt, una manera de fer que, per cert, és ancestral, car l'humor ens consola de la irreversibilitat de la nostra desaparició definitiva.

Sor Crescència era aleshores, també, l'encarregada de passar-nos aquelles capelletes ambulants, que anaven de casa en casa, i de repartir una revista molt ben editada, de les escoles lligades a l'orde, que es deia Paz y Bien. Crec que els llocs com la meva escola eren, al capdavall, com la gran sucursal d'una empresa i que s'esdevenia un fenòmen que es dona a moltes empreses, els antics dirigents, com potser havia estat Sor Crescència, es feien grans, quedaven obsolets i substituïts per les noves fornades de professionals. Les monges que, en aquella època, remenaven les cireres, eren basques tot i que al capdamunt de l'orde, la Madre general  i les de l'equip manaia eren encara catalanes, cosa que provocava algunes tensions que he anat entenent amb els anys. 

Avui tot ha canviat, com era d'esperar hi ha poca gent que vulgui ser una monja com aquelles, amb tan poca llibertat, tot i que no és pas que les dones, en general, en tinguessin gaire, aleshores. Els temps estaven canviant. L'escola es va modernitzar, les monges basques van millorar molt el context i l'organització, però es va perdre la familiaritat, una mica com allò de la pel·lícula Los nuevos españoles. I ja, avui, ni això, la meva antiga escola, lligada al barri, amb secundària i batxillerat a l'abast, mixta, amb un nombre molt important de jovent nou vingut i on ja no es deu resar el rosari del dissabte, ni es deu celebrar el mes de Maria a l'estil antic, ni es va amb uniforme, però que segurament celebra Castanyada i Halloween quan toca, a l'estil modern, i fa moltes coses interessants i compta amb un munt d'ordinadors i estris teconologics, ha passat a ser de la multinacional Marista i diuen que funciona molt bé. No en tinc cap dubte. 

L'ESCOLA POBLE-SEC, PROPERA XERRADA DE CERHISEC

La xerrada de CERHISEC del mes de maig la dedicarem a l'Escola Poble-sec, abans Carles I, que ha complert quaranta anys i que entoma el futur amb un nivell d'excel·lència magnífic, malgrat les dificultats i fins i tot els prejudicis que l'han acompanyat durant alguns anys.

Recordo les lluites que hi va haver per aconseguir aquesta escola. Al barri hi havia poca oferta pública, el Verdaguer queda en un extrem del Poble-sec i la construcció d'aquest centre va concentrar molts esforços i moltes lluites. Els seus primers anys, però, van acollir les noves migracions que anaven arribant i això va fer que els prejudicis inevitables li posessin l'etiqueta de centre conflictiu. 

També hi va haver alguns problemes interns, com a tantes altres escoles del país, eren èpoques problemàtiques, amb molta lluita política per tot arreu. El barri es buidava, els vuitanta no van ser una bona època i el nostre barri no ha estat mai estimat en excés pels seus habitants tot i que avui sembla que les coses han canviat. M'agrada afirmar i repetir que les escoles del barri funcionen molt bé, conec gent entusiasta que hi treballa. I això passa a la pública però també a una concertada històrica, l'Anna Ravell, que ha estat una mica l'institut oficial del barri, ja que el Consell de Cent, així mateix un molt bon centre de secundària, queda en un altre extrem.

Fa alguns anys una persona ignorant va escriure una carta injusta a la premsa, sobre les escoles Verdaguer i Carles I, en la qual es feien unes afirmacions absurdes i gratuïtes, no crec que en temes que no siguin l'educatiu es permetés afirmar en un diari aquest tipus de falsedats de forma impune. Les directores van reaccionar aviat i també ho va fer gent del barri que estima molt aquestes escoles. El problema real era perquè la persona que havia escrit allò no havia obtingut una plaça pel seu fill ni al Bosch ni als Tres Pins, escoles que si bé toquen al Poble-sec no crec que siguin ben bé del barri. A més a més la seva situació, menys assequible, fa que hi hagi menys alumnat de fora i, en el fons, ai, tot és qüestió d'elitisme i prejudicis, no ens enganyem. Són escoles que també funcionen bé però aquestes que he mencionat no tenen avui res que envejar ni a l'una ni a l'altra.

Vaig escriure sobre aquesta escola i sobre les escoles del Poble-sec, en general, en un parell d'ocasions. Ho podeu llegir aquí:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2013/07/pedagogia-prejudicis-escoles-i.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/search?q=Carles+i

En tot cas el dia 31 de maig podem repassar la història, que ja comença a ser llarga, d'una escola que avui compta amb unes instal·lacions remarcables, amb un molt bon equip de professionals i que està aconseguint uns resultats acadèmics de primera categoria, cosa que molta gent no sap o no vol saber.  

En molts temes s'opina de forma gratuïta però en el tema educatiu la cosa clama al cel, tothom hi entén i escolto, encara avui, veritables bestieses sobre unes o altres escoles, sense cap fonament seriós, la veritat. 

MIRANT ENRERE AMB TENDRESA

L'amiga Carme Millán, feliçment recuperada dels records gràcies a les xarxes socials dels nostres temps, tan criticades però tan útils i diria que gairebé màgiques, ha penjat al facebook de CERHISEC aquesta fotografia. En els improvisats debats que s'endeguen a les xarxes algú, una altra antiga alumna de la mateixa escola, una mica més jove que nosaltres, va comentar que no es podia pas imaginar com  ho devíem passar, de malament, en aquells anys i en aquelles circumstàncies.

L'escola és la de les Monges del Sortidor. Aleshores es deia Colegio de la Consolación, però ningú en deia així, ens limitàvem a dir les Monges o, en tot cas, les Franciscanes. Hi vaig passar estones de tota mena, si ho mirem des de l'enganyador present podem pensar que ens adoctrinaven i tot això, però era l'època que era i si contrasto la meva experiència amb la d'altra gent de la meva edat d'escoles diverses, crec que no era pas de les escoles pitjors, la veritat, ni tan sols pel que fa al tema religiós, tan contundent encara en aquell any 1960, que crec que és el de la fotografia.

En tot cas quan ets un infant i un adolescent tot t'ho mires d'una altra forma, amb immediatesa i sense tenir perspectiva, la vida t'empeny i fa que passis per alt mancances i tristors, tot és molt relatiu. No sempre els problemes que tens en aquells anys a l'escola provenen del professorat, sovint són causats per la gent de la teva mateixa generació, amb això que avui en diuen mobbing, que té diferents graduacions i que abans es deia, senzillament, fer la punyeta. 

La fotografia correspon al final d'uns exercicis espirituals. Jo no els recordava gaire però per testimonis de persones amigues que surten a la fotografia m'he adonat que algunes noies d'aleshores, presents al retrat, tenien al cap encara, sobretot, un dels frares, el més jove i ben plantat, que es deia Padre Lete, cosa que em fa pensar que per damunt de l'espiritualitat que treballaven hi planava l'efervescència de l'edat, tan reprimida com vulgueu però ben present en el nostre somniador interior. Una de les coses que et fa patir més, de joveneta, és no tenir èxit sexual, per exemple. 

Durant uns anys vaig sentir un cert rebuig pels meus temps d'escola, també passa amb el tema familiar en molts casos, però et vas fent gran i entens la gent i les seves circumstàncies i també t'adones que tu mateixa has ensopegat i t'has equivocat en moltes ocasions i potser sense voler, o amb una mica de malícia, has fet la punyeta a algú altre. Avui contemplo aquesta fotografia amb una immensa tendresa, conec i recordo la majoria de noies que hi surten, algunes ja no són en el món dels vius, per desgràcia. D'algunes en sé nom i cognom, d'altres tan sols el cognom, d'unes quantes en reconec el rostre i poca cosa més. Amb un petit grupet ens hem anat veient de tant en tant. La majoria portem l'uniforme d'aleshores, que es va conservar durant anys transformat en un pichi, avui no corren bons temps per als uniformes, però l'escola de la mateixa orde religiosa de la Plaça Universitat, a la qual existeix un gruix important de nenes de procedències diverses, encara el conserva.

En algun lloc vaig llegir que no enyores el passat sinó el futur que tenies en el passat. Els darrers anys d'escola són inquietants i apassionants ja que el futur immediat ens transformarà en adults, encara més aleshores, quan s'anava a treballar aviat i poca gent seguia estudis superiors, encara menys les noies. No sé què ens devien explicar en aquells exercicis, recordo que un dels frares ens feia cantar força i que xalàvem pel fet que mentre feies exercicis espirituals no n'havies de fer de materials Segurament ens van dir moltes bestieses, una gran part de les quals lligades a la moral vigent, què hi farem, els frares i les monges també eren unes grans víctimes del seu temps i les seves ideologies.

Al llibre de Juan Marsé La oscura historia de la prima Montse hi ha tota una part gruixuda que explica uns exercicis espirituals als quals la pobra Montse fa anar el noi pobre que la trairà, com la trairà tothom, al capdavall. Els exercicis espirituals per a nois i homes eren molt més rarets que els que es dedicaven a les noies i més crus i directes a l'entorn del tema estrella, el sexe. Recordo que hi ha homes que surten en públic a explicar els seus pecats en aquell fragment, com corren per Barcelona a la recerca de dones de vida lleugera, fent barcelonades i fins i tot en porten un de testimoni penedit que ha anat a pecar... a París. Ahir mateix penjava al meu blog La Panxa del Bou una entrada sobre la influència del francès en les nostres vides i el mite del París pecaminós i de la França disbauxada. 

Ens queixem d'aquells ensenyaments tan rancis però avui també ens amollen dogmes laics i absurds lligats a temes com ara la salut, la política... Sempre hi ha qui ens vol salvar i no s'ha salvat ni ell. Quantes històries, poemes i novel·les no m'inspira la visió dels personatges, amb una gran majoria femenina, presents a la fotografia! Tot estava per fer i tot era possible però la vida no és un conte ni una obra d'art i les coses, ai, no són gens senzilles d'aconseguir. Però per tal de comprovar-ho, és clar, s'ha de créixer i envellir. Els del Ministeri del Temps em podrien enviar unes horetes al moment d'aquesta fotografia, a veure si puc donar un cop de mà als predicadors d'eternitats. O, al menys, reviure per una estoneta la personeta, gairebé desconeguda avui, que un dia vaig ser.

Alumnes de les monges del Sortidor (1932)

He escanejat i intentar arreglar una mica aquesta fotografia en la qual està la meva mare, Marta Coderch, la qual, precisament, és la de la rascadeta a la meitat del rostre. És de l'any 1932, ella tenia nou anys. Està feta a la Plaça del Sortidor, són alumnes de la mateixa edat o una més grans, de les monges del Sortidor, avui Escola Anna Ravell. Crec que he identificat alguna coneguda de la mare, com ara la Carme Bonet, que havia tingut una parada al mercat de Sant Antoni. Si trobeu més gent coneguda o teniu una versió de més qualitat de la fotografia i em voleu fer arribar la informació us ho agrairé. 

En tot cas una fotografia emblemàtica. Aquest uniforme va ser el mateix després de la guerra, fins l'any 1954, més o menys, en el qual es va canviar per l'actual, tot i que a l'escola del Poble-sec crec que ja no en porten. Sí que el porten les alumnes de l'escola de la Plaça Universitat, tot i que amb el temps es va tornar a reconvertir en això que en diuen un pichi.

En tot cas, un document històric, d'abans de la guerra civil, que he volgut compartir al blog.

Les Monges del Sortidor

Aquesta entranyable fotografia me la va fer arribar molt amablement Pilar Martínez, antiga veïna del barri, més gran que jo i que havia anat a escola al Sortidor, a les monges, com jo mateixa. L'escola de les Monges del Sortidor s'havia dit Colegio de la Consolación, avui l'han rebatejat amb el nom d'Anna Ravell, que va ser la fundadora de l'orde, perquè els nous temps demanen noms que semblin laics i lights.

Les monges eren aleshores i són, suposo, Religiosas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. Jo hi vaig anar dels quatre als catorze anys. En tinc records de tota mena, les escoles d'aquells anys ja se sap com eren i, en tot cas, la vivència de l'escola depèn de molts factors, les companyes, la professora de cada curs... Trobo, mirant en perspectiva aquells anys, que l'escola de les monges franciscanes ha estat, crec, l'escola emblemàtica del barri, encara més a partir del fet que es va transformar en filial de l'institut Verdaguer i, més encara, quan va esdevenir mixta.

Avui és una mica l'institut de secundària del barri, ja que al Poble-sec no hi ha institut públic i, pel que fa a l'escola primària, durant anys la més propera era el Verdaguer i, més endavant, el Carles I, cap de les dues tan cèntrica com les Monges del Sortidor. Avui queden poques monges, ja. L'escola s'ha anat ampliant molt al llarg dels anys, va néixer com una escola religiosa modesta, per a obrers, va patir el trasbals de la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil crec que es va utilitzar com a hospital. Després, la capella va haver d'esdevenir parròquia i, en retornar a les monges, els temps ja havien canviat molt i la capella es va reduir per tal d'ampliar l'oferta educativa.

Enguany fa cent cinquanta anys de la fundació de l'orde!!! Una llarga història, doncs, també lligada al barri en el bo i en el dolent, ja que de tot hi ha a la vinya del Senyor, que diuen. Recordo quan van celebrar el centenari de l'orde, i també el centenari del centre, amb un sopar al pati al qual vaig assistir. Pel centenari de l'orde es van fer moltes celebracions, vaig sortir en una funció que explicava la vida de la fundadora i ens van ensenyar un himne que feia Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró semilla tan bienhechora que buenos frutos nos dió, Francisco de Asís al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María... En la meva època infantil l'escola disposava d'un meravellós hort on les monges, com era habitual a molts llocs semblants, conreaven verdures i criaven alguns animals; fins i tot un porc, hi havia vist. Hi havia una immensa figuera que tenia al meu pare enamorat. Val a dir que Montjuïc era ple de figueres, també. Encara en queda alguna.

El 13 de maig de 1956, dia de la Mare de Déu de Fàtima, que queia en diumenge, vaig fer la comunió, a l'escola. A primers de juny, moltes vegades ens portaven a la Fira de Mostres d'aleshores, gran esdeveniment, i una de les poques sortides escolars tradicionals d'aleshores. He pensat, fins i tot, que potser aquesta fotografia respon a una sortida a la Fira, encara que no ho puc assegurar.

Avui, sovint es vol contraposar l'escola pública a la privada, però moltes privades de barri han fet i fan un gran servei i només cal observar l'alumnat que assisteix al Sortidor per veure que n'hi ha d'origens molt i molt diversos. Espero que la meva escola pugui fer molts anys més, i, si pot ser, amb més pau i tranquil·litat que els anteriors.