L'ESCOLA POBLE-SEC, PROPERA XERRADA DE CERHISEC

La xerrada de CERHISEC del mes de maig la dedicarem a l'Escola Poble-sec, abans Carles I, que ha complert quaranta anys i que entoma el futur amb un nivell d'excel·lència magnífic, malgrat les dificultats i fins i tot els prejudicis que l'han acompanyat durant alguns anys.

Recordo les lluites que hi va haver per aconseguir aquesta escola. Al barri hi havia poca oferta pública, el Verdaguer queda en un extrem del Poble-sec i la construcció d'aquest centre va concentrar molts esforços i moltes lluites. Els seus primers anys, però, van acollir les noves migracions que anaven arribant i això va fer que els prejudicis inevitables li posessin l'etiqueta de centre conflictiu. 

També hi va haver alguns problemes interns, com a tantes altres escoles del país, eren èpoques problemàtiques, amb molta lluita política per tot arreu. El barri es buidava, els vuitanta no van ser una bona època i el nostre barri no ha estat mai estimat en excés pels seus habitants tot i que avui sembla que les coses han canviat. M'agrada afirmar i repetir que les escoles del barri funcionen molt bé, conec gent entusiasta que hi treballa. I això passa a la pública però també a una concertada històrica, l'Anna Ravell, que ha estat una mica l'institut oficial del barri, ja que el Consell de Cent, així mateix un molt bon centre de secundària, queda en un altre extrem.

Fa alguns anys una persona ignorant va escriure una carta injusta a la premsa, sobre les escoles Verdaguer i Carles I, en la qual es feien unes afirmacions absurdes i gratuïtes, no crec que en temes que no siguin l'educatiu es permetés afirmar en un diari aquest tipus de falsedats de forma impune. Les directores van reaccionar aviat i també ho va fer gent del barri que estima molt aquestes escoles. El problema real era perquè la persona que havia escrit allò no havia obtingut una plaça pel seu fill ni al Bosch ni als Tres Pins, escoles que si bé toquen al Poble-sec no crec que siguin ben bé del barri. A més a més la seva situació, menys assequible, fa que hi hagi menys alumnat de fora i, en el fons, ai, tot és qüestió d'elitisme i prejudicis, no ens enganyem. Són escoles que també funcionen bé però aquestes que he mencionat no tenen avui res que envejar ni a l'una ni a l'altra.

Vaig escriure sobre aquesta escola i sobre les escoles del Poble-sec, en general, en un parell d'ocasions. Ho podeu llegir aquí:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2013/07/pedagogia-prejudicis-escoles-i.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/search?q=Carles+i

En tot cas el dia 31 de maig podem repassar la història, que ja comença a ser llarga, d'una escola que avui compta amb unes instal·lacions remarcables, amb un molt bon equip de professionals i que està aconseguint uns resultats acadèmics de primera categoria, cosa que molta gent no sap o no vol saber.  

En molts temes s'opina de forma gratuïta però en el tema educatiu la cosa clama al cel, tothom hi entén i escolto, encara avui, veritables bestieses sobre unes o altres escoles, sense cap fonament seriós, la veritat. 

Alumnes de les monges del Sortidor (1932)

He escanejat i intentar arreglar una mica aquesta fotografia en la qual està la meva mare, Marta Coderch, la qual, precisament, és la de la rascadeta a la meitat del rostre. És de l'any 1932, ella tenia nou anys. Està feta a la Plaça del Sortidor, són alumnes de la mateixa edat o una més grans, de les monges del Sortidor, avui Escola Anna Ravell. Crec que he identificat alguna coneguda de la mare, com ara la Carme Bonet, que havia tingut una parada al mercat de Sant Antoni. Si trobeu més gent coneguda o teniu una versió de més qualitat de la fotografia i em voleu fer arribar la informació us ho agrairé. 

En tot cas una fotografia emblemàtica. Aquest uniforme va ser el mateix després de la guerra, fins l'any 1954, més o menys, en el qual es va canviar per l'actual, tot i que a l'escola del Poble-sec crec que ja no en porten. Sí que el porten les alumnes de l'escola de la Plaça Universitat, tot i que amb el temps es va tornar a reconvertir en això que en diuen un pichi.

En tot cas, un document històric, d'abans de la guerra civil, que he volgut compartir al blog.

AVUI, CONCERT: DO D'ACORDS

L'interessant experiència musical de les escoles del barri CARLES I i JACINT VERDAGUER es podrà conèixer i gaudir avui a l'ARTÈRIA PARAL·LEL. Més informació aquí.

Les Monges del Sortidor

Aquesta entranyable fotografia me la va fer arribar molt amablement Pilar Martínez, antiga veïna del barri, més gran que jo i que havia anat a escola al Sortidor, a les monges, com jo mateixa. L'escola de les Monges del Sortidor s'havia dit Colegio de la Consolación, avui l'han rebatejat amb el nom d'Anna Ravell, que va ser la fundadora de l'orde, perquè els nous temps demanen noms que semblin laics i lights.

Les monges eren aleshores i són, suposo, Religiosas Franciscanas Misioneras de la Inmaculada Concepción. Jo hi vaig anar dels quatre als catorze anys. En tinc records de tota mena, les escoles d'aquells anys ja se sap com eren i, en tot cas, la vivència de l'escola depèn de molts factors, les companyes, la professora de cada curs... Trobo, mirant en perspectiva aquells anys, que l'escola de les monges franciscanes ha estat, crec, l'escola emblemàtica del barri, encara més a partir del fet que es va transformar en filial de l'institut Verdaguer i, més encara, quan va esdevenir mixta.

Avui és una mica l'institut de secundària del barri, ja que al Poble-sec no hi ha institut públic i, pel que fa a l'escola primària, durant anys la més propera era el Verdaguer i, més endavant, el Carles I, cap de les dues tan cèntrica com les Monges del Sortidor. Avui queden poques monges, ja. L'escola s'ha anat ampliant molt al llarg dels anys, va néixer com una escola religiosa modesta, per a obrers, va patir el trasbals de la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil crec que es va utilitzar com a hospital. Després, la capella va haver d'esdevenir parròquia i, en retornar a les monges, els temps ja havien canviat molt i la capella es va reduir per tal d'ampliar l'oferta educativa.

Enguany fa cent cinquanta anys de la fundació de l'orde!!! Una llarga història, doncs, també lligada al barri en el bo i en el dolent, ja que de tot hi ha a la vinya del Senyor, que diuen. Recordo quan van celebrar el centenari de l'orde, i també el centenari del centre, amb un sopar al pati al qual vaig assistir. Pel centenari de l'orde es van fer moltes celebracions, vaig sortir en una funció que explicava la vida de la fundadora i ens van ensenyar un himne que feia Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró semilla tan bienhechora que buenos frutos nos dió, Francisco de Asís al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María... En la meva època infantil l'escola disposava d'un meravellós hort on les monges, com era habitual a molts llocs semblants, conreaven verdures i criaven alguns animals; fins i tot un porc, hi havia vist. Hi havia una immensa figuera que tenia al meu pare enamorat. Val a dir que Montjuïc era ple de figueres, també. Encara en queda alguna.

El 13 de maig de 1956, dia de la Mare de Déu de Fàtima, que queia en diumenge, vaig fer la comunió, a l'escola. A primers de juny, moltes vegades ens portaven a la Fira de Mostres d'aleshores, gran esdeveniment, i una de les poques sortides escolars tradicionals d'aleshores. He pensat, fins i tot, que potser aquesta fotografia respon a una sortida a la Fira, encara que no ho puc assegurar.

Avui, sovint es vol contraposar l'escola pública a la privada, però moltes privades de barri han fet i fan un gran servei i només cal observar l'alumnat que assisteix al Sortidor per veure que n'hi ha d'origens molt i molt diversos. Espero que la meva escola pugui fer molts anys més, i, si pot ser, amb més pau i tranquil·litat que els anteriors.

Xerrada a la 'biblio': Joaquim Ventalló

Dimecres, 25 de març, CERHISEC ha convidat al Poble-sec l'historiador Pau Vinyes, del Centre Ignasi Iglésies de Sant Andreu, per parlar del publicista, escriptor (i moltes coses més) Joaquim Ventalló, sobre el qual està preparant una publicació. La conferència serà a dos quarts de vuit del vespre a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Ventalló va néixer el 1899 i va morir l'any 1996, amb noranta-set anys, una llarga vida, doncs, plena de trasbalsos i amb una activitat immensa, diversa i que avui, com passa amb tants personatges de la nostra història, és poc recordada, perquè sovint tendim més aviat a mitificar les rauxes que no pas el seny, a casa nostra.

Periodista des del 1915, es va convertir en secretari de redacció de La Publicitat en tornar de la guerra del Marroc (del 1923 al 1930), i redactor del setmanari d'esquerres L'Opinió, del qual va ser també director (del 1931 al 1934). Va dirigir La Rambla (del 1934 al 1936) i va ser un dels fundadors de El Dia de Terrassa.

Com tantes persones que van rebre per totes bandes durant la Guerra Civil, amenaçat per la FAI, va haver de marxar a França i entre el 1936 i el 1942, va col·laborar amb la revista Catalunya, mentre es guanyava la vida com a venedor de fruita al mercat central de Les Halles. A París va viure l'entrada dels alemanys i els bombardejos que va patir la ciutat. Va tornar a Barcelona el 1942 sense possibilitats de treballar com a periodista i exercint de representant comercial.

No va tornar a treballar per a la premsa fins al 1966. Va col·laborar a Crònica Social, L'Estevet, Mirador, Destino, La Vanguardia, Tele-estel, Punt Diari, Tele-exprés, Diario de Barcelona, Hoja del Lunes, El Noticiero Universal i l'AVUI. Junt amb Josep Maria Lladó, un altre gran periodista, va fer cada dijous l'espai La dignitat de la memòria, a Catalunya Ràdio, fins al 1992.

Com a escriptor, va cultivar la novel·la, la prosa de no-ficció, la critica i els estudis literaris. Entre altres, va publicar Pau Canyelles, exdifunt (1931), L'educació com a fonament del respecte als drets humans (1968), El que hi ha i el que no hi ha en el llibre blanc sobre educació (1970), Els intel·lectuals castellans i Catalunya: tres dates històriques: 1924,1927 i 1936 (1976). Com a traductor va treballar a la col·lecció de Tintín, i va traduir aquests llibres al català. El seu combat pel manteniment de les escoles municipals de Barcelona es va reflectir en les tres edicions de Les escoles populars (1968,1970 i 1980). Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1984), la medalla al mèrit de l'Ateneu de Barcelona i el premi Godó Lallana (1980).

Com a polític, Ventalló ser president de la Joventut Nacionalista des de molt jove. Les seves activitats van començar per la lluita contra la Unió Monàrquica nacional a principis de segle. A les eleccions del 12 d'abril de 1931 va ser escollit per les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona i va ser regidor de Sant Andreu. Quan es va proclamar la República, Ventalló va assumir el càrrec de tinent d'alcalde i president de la comissió de cultura, fins al 1934. En saber que era a la llista negra de la FAI va fugir, el 9 de setembre de 1936, i es va posar a disposició de l'ambaixada de la República a París.

Jo el vinculava a l'educació perquè va col·laborar en la represa de les Escoles d'Estiu i perquè el llibre sobre les escoles populars va ser molt important a l'època. Ventalló va donar, aleshores, moltes conferències sobre educació. Avui tindríem dificultats per trobar en llibreries convencionals les seves publicacions. Ara, que tant es parla de les relacions amb el govern espanyol i de l'escola, un repàs a les reflexions que va fer Ventalló sobre aquests temes potser ens faria un gran servei. Encara més: interessat pel futbol, va ser el primer en retransmetre un partit en català per ràdio, l'any 1924. Un partit que es va disputar a l’estadi Gal d’Irun entre la Real Unión d’Irun i el Barça, amb victòria blaugrana.