BAIXANT DE NOU DE LA FONT DEL GAT, SENSE SOLDAT, EP

 

Crec que en el marc dels actes d'un nou invent que es diu 'Viu Montjuïc' es representaran alguns fragments de l'obra 'Baixant de la Font del Gat'. Aquesta obra es va estrenar el 1922 i no serà la primera vegada que se'n fa algun tipus de recuperació. Fins i tot, a l'època, es va fer en pel·lícula, una de tantes com s'han perdut, que jo sàpiga.

Costa esbrinar quin text real tenia la cançó original, si és que en tenia algun de definitiu. La lletra del famós cuplet, que ja té un argument sòlid, és obra d'un de tants oblidats, Faust Casals, i la música sembla ser que de Càndida Pérez, qui ha tingut la sort d'experimentar una interessant reivindicació en èpoques més feministes. El cuplet també es va recuperar en època contemporània, gràcies als reculls de Núria Feliu i Guillermina Motta.

Fa alguns anys no sé qui va decidir que la veritable Font del Gat era la que hi havia al barri de Sant Pere. Jo crec que, en tot cas, tant l'obra de teatre com la mitologia més actual fan referència a la Font de Montjuïc, amb el seu berenador i restaurant, malmès de forma destralera fa temps. Hi ha un quadre de Rusiñol on es pot veure el paisatge de la Font, abans de l'urbanització de la muntanya, ja en el marc dels preliminars de l'Exposició.

L'obra de teatre va ser més aviat una sarsuela, teatre líric, amb música de Morera, poca broma. El text el van escriure Amichatis i Gaston A. Màntua, personatges interessantíssims. Per desgracia aquell teatre popular va rebre moltes patacades dels entesos, quan el seu èxit va arribar a ser immens. 

De la lletra de la cançó, com sol passar quan una cosa és molt coneguda, se'n van fer versions xarones que cantàvem de per riure, com ara allò de 'baixant de la Font del Gat/una vella, una vella/baixant de la Font del Gat/ una vella es fot de cap/ La porten a l'hospital/ el metge era un animal/ la porten al cementiri/ es fa un pet i apaga el ciri...

Mantua i Amichatis mereixen entrada apart, de moment posso enllaços a la seva biografia de la viquipèdia. De la cançó popular també n'he trobat una referència a l'imprescindible 'càntut'. Mantua va tenir una filla, Cecília A. Mantua, qui també va escriure teatre popular, moltes de les seves obres es van emetre per ràdio Barcelona i ens encantaven. Es van representar sovint per part de grups amateurs, tant o més bons que els professionals. Malauradament les elits han passat força de tot plegat, fins i tot de Sagarra, perquè ser popular sembla de mal gust. Molt de jovent no coneix res de tot això ni li sona, sort que de tant, en tant, algú veu la llum i recupera el passat real i popular. Per la ràdio, fins i tot al teatre, es va recuperar el català abans del que la gent pensa, és clar que amb obres d'aquest tipus, amb més valors dels que se li reconeixen.

També ens caldria recordar tants actors i actrius de l'època, massa feina, vaja.  Per exemple, al barri tenim el carrer Teodor Bonaplata, actor que va estrenar Mar i Cel, versió de Guimerà, avui poc coneguda en comparació amb l'èxit del musical. Estaria bé que hi hagués l'oportunitat de conèixer l'obra original, a nivell, també, popular. O, al menys, que es llegís a l'escola, dic jo.

Si voleu saber més coses... viquipèdia i la resta estant molt bé però, com és lògic tampoc tot és allà i per la xarxa se sol pontificar sobre aspectes que no son prou coneguts, sempre hi ha qui descobreix, molt satisfet, la sopa d'all.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cec%C3%ADlia_Alonso_i_Bozzo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Amich_i_Bert

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gast%C3%B3_A._M%C3%A0ntua

https://cantut.cat/canconer/cancons/item/312-baixant-de-la-font-del-gat

https://balcopoblesec.blogspot.com/2014/12/teodor-bonaplata-molt-mes-que-un-carrer.html

Baixant de la Font del Gat ho trobo tot molt canviat

Fa molts anys, tal dia com avui, em vaig casar i vam celebrar el dinar a l'enyorat Restaurant de la Font del Gat. Era un restaurant amb molt bon servei, havia sortit fins i tot a pel·lícules de l'època.

Al cap d'uns anys hi vam anar a sopar un dia i estava ja una mica tronat, l'ajuntament  no  volia allargar les concessions privades als establiments situats a Montjuïc i alguns d'aquests, com el restaurant de la Font del Gat, ja no s'actualitzaven de forma adient. Montjuïc havia de ser gairebé tot ell zona verda, un gran pulmó de clorofil·la, segons prèdiques polítiques de l'època, i aquest va ser un dels motius que van donar alguns alcaldes per a fer fora els negocis privats del parc, com ara, també, el Parc d'Atraccions.

Hi va haver un somni, un projecte molt ecològic segons el qual el bonic edifici d'aquells dinars familiars seria un centre d'interpretació del parc, amb tot de serveis i informacions. La cosa no va passar de tenir-hi quatre fulletons, on havia estat el restaurant, i de fer molt de bombo amb un Pla Gestor que va durar quatre dies. A tocar de la històrica Font s'hi van tornar a posar restaurants, més o menys reeixits. El darrer, aquest, de la web del qual he tret la fotografia.

L'ajuntament no ha parat d'omplir de ciment Montjuïc, que si les Olimpíades, que si el Museu Olímpic, que si el Macrohotel que va malmetre bona part de Miramar. Però el fet és que s'han tornat a instal·lar nous negocis privats de restauració que no tenen ni la gràcia ni la grapa dels antics. Per no parlar del macrotelefèric. 

I el Centre d'Interpretació? Doncs no me n'havia assabentat però ja fa anys que s'ha cedit l'edifici a la Reial Federació Espanyola de Tennis sense que ningú, que jo sàpiga, o potser no me n'he assabentat, digués res en contra. 

Ja vaig comentar coses d'aquestes en parlar del Parc d'Atraccions i també les he manifestat en d'altres posts. No tenim veu ni vot ni tan sols opinió. Cadascú mira pel seu raconet de barri i poca cosa més i el moviment veïnal s'està reduint a la mínima expressió. Ja fa també molts anys ens van endegar el Macromuseu Etnològic, suprimint bona part de jardins i la històrica torre de la Colla de l'Arròs, que també havia estat seu de l'Escola del Mar durant uns anys, cosa que es recordava al peu d'un bonic pou amb una frase que deia dos cerezos, flor y fruto, simbolizan la Escuela del Mari. 

Per no parlar dels disbarats que s'han fet amb l'Escola del Bosc on durant molts anys encara hi vam veure aquell edifici morisc tan entranyable, després, això sí, que durant els seixanta ja se n'hagués esmicolat un bon tros. Així anem suprimint o condicionant el patrimoni. I tots contents. I enganyats. Per construir la turística Fundació Miró la qual, és clar, dóna moltes virolles en turisme, també es va malmetre la bonica Plaça del Sol senyorejada per l'estàtua d'en Manelic i encara bo que l'estàtua es va recuperar tot i que ara sigui en un indret molt més discret.

És clar que la gent jove ja no ha conegut els vells temps i les meves queixes els poden semblar les de l'Àvia Bola, en sóc conscient.