Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parc d'Atraccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Parc d'Atraccions. Mostrar tots els missatges

dissabte, 31 de març del 2012

Informacions poble-sequines a la xarxa






La rádio del districte i El3 van recollir la xerrada de CERHISEC sobre el Parc d'Atraccions, podeu veure aquí la crònica. La xerrada no va despertar la mateixa expectació que d'altres, com ara les dedicades  a Vallmitjana o Sagarra, potser perquè el tema, d'entrada, sembla més frívol o de menys interès.

Però, de fet, la història del Parc d'Atraccions, com tantes petites històries aparentment sense transcendència, són molt importants, doncs a través d'elles podem entendre i aprendre història real i quotidiana, i la petita història sempre té relació amb la història en general i ens mostra la realitat d'una forma molt més objectiva i propera.

El Parc va viure des dels anys del desenvolupament i la transició fins als de l'olimpisme militant i fatxenda. La seva evolució va ser també la de la societat d'aleshores, i el seu recorregut vital va anar des de l'entusiasme dels inicis o l'eufòria dels setanta fins a allò que en vam dir el desencant. La seva mort va ser molt lamentable, segons la meva opinió. Com tantes altres coses, se'l va deixar morir. Mentrestant el de Madrid, inaugurat tres anys després, gaudeix de bona salut i va tenir la grapa de no deixar-se convèncer pel recurs al tematisme. 


Entre els records que tenien els assistents a la xerrada sobre el Parc va sorgir també el de la discoteca Lord Black, que va ser molt moderna i emblemàtica. Penjo dues imatges d'aquesta discoteca-restaurant que he manllevat del magnífic bloc BARCELOFÍLIA. També es va explicar que a l'edifici de l'estació del funicular, després del restaurant MARISOL  n'hi va haver un altre que era propietat de l'amo del conegut, emblemàtic i enyorat Hostal de Sant Antoni, de l'Avinguda Mistral.

La història del Parc incideix en el tema de Montjuïc, un tema encara no resolt i sobre el qual els poders públics han dit un munt de bajanades contradictòries sense arribar a un acord seriós. S'ha anat fent de forma improvisada, segons tocava. Ara zona verda, ara hi farem un hotel i un museu, ara treiem el restaurant, ara n'hi tornem a posar un altre. En aquests temes el veïnat hi té poc a dir i fa anys encara érem capaços d'una certa reacció, menada per les derivacions veïnals dels partits polítics en efervescència. Ara ni piulem ni piulen, tot ha canviat. Només ens queda encendre un llumet als nostres sants locals i demanar-los que hi facin més que no pas nosaltres.

Parlant de sants, les nostres estimades quatre parròquies han endegat una magnífica web, molt interessant i necessària en una època en la qual la informació resulta sovint una mica dispersa o tan excessiva que no sabem on anar-la a buscar. De moment, toca anar a beneir la Palma, ja sigui des d'una fe religiosa seriosa o des d'un amor a les tradicions nostrades i familiars una mica descreguda i tot.

dissabte, 12 de març del 2011

La 'nòria' del parc i la 'nòria' de la vida


Em va saber molt de greu la desaparició del Parc d'Atraccions de Montjuïc. La visió nocturna de les seves llumetes, en concret de les de la nòria, va acabar per conformar un paisatge càlid i proper. Sovint es podia escoltar, fins i tot, la música del teatret a l'aire lliure, on hi havia vist actuar fins i tot el Dúo Dinámico. El parc va durar trenta-dos anys, del 1966 al 1998, i va ocupar els terrenys on hi havia hagut les bateries Álvarez de Castro i també la part d'un altre parc d'atraccions més antic, el Maricel, que va existir entre els anys 1930 i 1936. També va substituir alguns barris de barraques, en una època en la qual aquestes s'anaven eliminant amb grans dificultats.

El parc va tenir una gran acollida popular. Els dies de festa hi havia un bon moviment de gent a Montjuïc, que hi anava a passar el dia. Les seves atraccions van esdevenir emblemàtiques. En el seu teatre s'hi podia gaudir d'actuacions molt interessants. Malauradament, la moda dels nous parcs temàtics va fer disminuir el nombre de públic, les atraccions no s'actualitzaven de forma adient, cosa que va provocar algun accident. El panorama dels darrers temps era desolador i trist. Finalment es va desmantellar i el seu espai l'ocupen avui els bonics Jardins Joan Brossa, on encara hi roman algun element del passat. 

Montjuïc encara no ha acabat de trobar un pla adient que concreti què s'hi ha de fer i què no s'hi ha de fer. El mateix ajuntament, que protegeix determinats espais, i que no va renovar concessions a empreses privades que hi tenien algun negoci, ha malmès i reconvertit espais, posant-hi més ciment. L'hotel de Miramar n'és un exemple, però tenim el cas del Museu Olímpic i molts altres. Actualment s'intenta instal·lar-hi la gosera, cosa que ha propiciat una protesta veïnal, tot i que em temo que no ens en sortirem. La instal·lació de la gosera estava prevista en d'altres espais, però sembla que ningú no la vol enlloc.

A la Font del Gat s'hi havia d'instal·lar un centre d'interpretació que va conèixer uns interessants inicis, amb molts articles a la premsa sobre el tema. Recórrer hemeroteques per comprovar el que s'havia o no s'havia de fer a Montjuïc i el que s'ha acabat fent o no fent, fa plorar. La construcció de l'excessiu telefèric actual també va provocar protestes, recordo una interessant carta d'Oriol Granados a la premsa, fa alguns anys. Avui, amb el gran nombre de turistes que tenim per la ciutat, moltes coses es fan destinades als visitants, és clar, més que no pas al sofert veïnat resident.

Els barcelonins de pro no han acabat de fer seva la muntanya, una muntanya que ha estat des de fa molts anys popular, esbarjo a l'abast de les classes humils. Avui, els dies de festa, moltes famílies nou vingudes hi van a passar el dia amb la mainada, com havíem fet nosaltres, és un indret proper, un pessic de natura a l'abast. Muntanya de turistes, i de nou vinguts que cada dia són més barcelonins, doncs. Potser ha de ser així. Però, la veritat, Montjuïc té moltes més possibilitats i precisa d'unes normes que estableixin, d'una vegada, què ha de ser i com, i que tingui en compte l'opinió del veïnat, sobre tot del més proper, Poble-sec, Font de la Guatlla  i Zona Franca bàsicament. 

Voltar per Montjuïc de vegades fa una mica de basarda. És evident la diferència entre els espais turístics, més transitats, i els forats negres poc accessibles. Hi ha hagut, per aquests caminals encisadors, però més ocults i sovint bruts o deixats, atracaments i marginació. Hauria de ser el nostre gran Parc Central però no ho ha acabat de ser mai. Compta amb una bona oferta cultural, això sí, i cal admetre les moltes millores que s'hi han anat fent, de forma una mica apedaçada i no des d'un punt de vista més global. El tema del castell encara està per arrodonir i de vegades gairebé m'estimo més que no toquin res més, la veritat. Tot i que els canvis, volguts o no, acaben per ser inevitables i irreversibles. 

De nit, a l'estiu, encara se m'apareixen de tant en tant, en somnis, les llumetes de la vella nòria i em sembla escoltar una música que ve d'un Parc d'Atraccions que ja no existeix. Per cert, crec que nòria no és, encara, una paraula normativa. Coses de la lingüística oficial!


Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira, rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.


Júlia Costa. Indrets i camins