Ja tornem a ser a tocar de Sant Joan. Comptem amb una descripció molt gràfica de les fogueres antigues, de barri, a la cançó de Joan Manuel Serrat, prou coneguda. De fet, la cançó, encara que no menciona el Poble-sec, parla del nostre barri, però el muntatge de fogueres era molt semblant a tot arreu. No cal copiar la lletra perquè gairebé tothom se sap allò de pel vespre quan l'estiu obria els ulls, per aquests carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d'un pam de sorra, etc.
Cal dir que l'activitat era gairebé exclusiva dels nois. Com diu una altra cançó, en aquest cas de la Trinca, i parlant d'una processó: i les dones ho han de contemplar des del balcó víctimes de la segregació... A principis dels 80 Dagoll Dagom va fer un muntatge sobre la Nit de Sant Joan, que de primer va resultar una mica controvertit, però que avui ja és un bell record, també. Sisa, un altre poble-sequí o poble-sequenc d'origen, que no de militància, hi cantava temes referents a la festa. Ai, per què els famosos ens deixen i no tornen?
Ja molt abans de la revetlla, com sabeu, els nois pujaven pels pisos a buscar rampoines, trastos i mobles vells, que desaven acuradament. El dia de la revetlla, a mitja tarda, es començava a muntar la foguera, fent un cercle que s'omplia de sorra i es delimitava amb pedres. Allà s'amuntegava el botí, quan més, millor. Hi havia bandes organitzades que es robaven la llenya mútuament, hi havia molta picaresca i rivalitat, amb el tema.
Hi havia moltes fogueres al barri, una a cada cruïlla, pràcticament. Avui ens semblaria una barbaritat tant de foc a tocar de les coses i, de fet, en ocasions gent de l'ajuntament passava amb una furgoneta a recollir material, intentant minvar els efectes piròmans de la celebració. Però la seva arribada era rebuda de mala manera, amb xiulets i crits.
També alguns veïns, socarrimats, llençaven de vegades aigua al foc, des dels balcons i terrats més baixos, però aquelles activitats aconseguien un gran rebuig i insults diversos per part de les masses enfebrides pel foc purificador. En el meu temps els xicots que feien la foguera ja pertanyien a un sector determinat, arrauxat i humil, no tots els nens jugaven al carrer sinó sovint els més gamberros.
Cal dir que l'activitat era gairebé exclusiva dels nois. Com diu una altra cançó, en aquest cas de la Trinca, i parlant d'una processó: i les dones ho han de contemplar des del balcó víctimes de la segregació... A principis dels 80 Dagoll Dagom va fer un muntatge sobre la Nit de Sant Joan, que de primer va resultar una mica controvertit, però que avui ja és un bell record, també. Sisa, un altre poble-sequí o poble-sequenc d'origen, que no de militància, hi cantava temes referents a la festa. Ai, per què els famosos ens deixen i no tornen?
Ja molt abans de la revetlla, com sabeu, els nois pujaven pels pisos a buscar rampoines, trastos i mobles vells, que desaven acuradament. El dia de la revetlla, a mitja tarda, es començava a muntar la foguera, fent un cercle que s'omplia de sorra i es delimitava amb pedres. Allà s'amuntegava el botí, quan més, millor. Hi havia bandes organitzades que es robaven la llenya mútuament, hi havia molta picaresca i rivalitat, amb el tema.
Hi havia moltes fogueres al barri, una a cada cruïlla, pràcticament. Avui ens semblaria una barbaritat tant de foc a tocar de les coses i, de fet, en ocasions gent de l'ajuntament passava amb una furgoneta a recollir material, intentant minvar els efectes piròmans de la celebració. Però la seva arribada era rebuda de mala manera, amb xiulets i crits.
També alguns veïns, socarrimats, llençaven de vegades aigua al foc, des dels balcons i terrats més baixos, però aquelles activitats aconseguien un gran rebuig i insults diversos per part de les masses enfebrides pel foc purificador. En el meu temps els xicots que feien la foguera ja pertanyien a un sector determinat, arrauxat i humil, no tots els nens jugaven al carrer sinó sovint els més gamberros.
Els gamberros sempre són més atractius que la resta. Jo recordo que des dels balcons contemplàvem la bellesa adolescent d'un tal Paco i d'un que es deia Julio i retirava una mica a Tony Perkins. Això pel que fa a la foguera de la cruïlla Blasco de Garay/Blay. Uns altres noiets que ens enamoraven eren els que venien amb els caballitos de fira, quan a llocs com a la Plaça del Sortidor se n'hi muntaven sovint.
Anar pel món en temps de fogueres i petardos era un perill. Encara ho és, malgrat que s'ha limitat força la venda i ús de materials pirotècnics. Aleshores hi havia una gran inconsciència i força accidents, ningú s'hi posava pedres al fetge, eren danys colaterals. En una ocasió, però, hi va haver molts morts en un establiment de la Plaça de Sants, crec recordar, i a causa d'aquells fets i d'altres de greus, la cosa va anar sent més controlada.
La majoria de gent no tenia cotxe, encara. Es quedava a casa i feia festes als terrats veïnals, amb coets i petardos casolans. El jovent feia ballaruques i quan encara no tenies edat de merèixer contemplaves amb enveja aquelles festetes de jovent més grandet, esperant el moment de poder accedir a les danses corresponents i de poder, ai, conèixer l'amor de la teva vida.
Per les revetlles es feien i desfeien moltes parelletes juvenils. Una vegada vaig perdre un pretendent jovenet a causa de no haver pogut anar a una revetlla (no em van deixar, coses de les famílies antigues i patriarcals), ja que ell, aleshores, es va embolicar amb una altra. La nit de Sant Joan és màgica, però la matinada porta la realitat. La realitat era l'asfalt fet una bírria, les restes de la foguera i dels mobles cremats i el silenci del matí de Sant Joan, aquest silenci que segueix a les nits de festa i que estén una fonda nostàlgia per l'ambient, la nostàlgia pels temps feliços que no tornen mai més.
M'agrada la revetlla, aquest començament de l'estiu, encara que em fan por els petardos. No m'agrada, en canvi, el Cap d'Any, amb molta més parafernàlia, amb els raïmets, les calcetes vermelles i els espanta-sogres.
La revetlla de Sant Joan, deien, sortia la gent xarona. La gent fina sortia per Sant Pere. Ara, la revetlla de Sant Pere gairebé ni existeix, en no ser festa a tot arreu, l'endemà. De fet, abans sortir de nit era quelcom extraordinari, permès a les noies, tan sols, en aquestes festes emblemàtiques. Ara tot ha canviat molt.
La revetlla tenia, cada any, una cançó de moda, romàntica, i alguna altra més de l'estiu, patxanguera. De les romàntiques recordo coses com ara aquella de la Pètula Clark que es va traduir al castellà, cosa habitual, vuelvo a la playa donde te conocí y el mar me canta así, chao, chao... Una de molt maca era aquella de la Laforet, cuando la playa se llenó de luz y sol...
Les cançons de platja, mar, amors i retrobaments estivals resultaven molt adients a les revetlles i al començament de l'estiu. Una de súper romàntica era aquella del sapore di sale sapore di mare, per cert, sort que el xicot que la cantava no devia tenir hipertensió, altrament, amb tanta sal no sé com hauria acabat... També hi havia coses més mogudes i desacomplexades, Eva María se fue buscando el sol en la playa, o bé un rayo de sol, oh, oh, oh...
