LA MOSTRA D'ENTITATS, 29 ANYS!!!! EVOCACIONS I PERSPECTIVA

Avui celebrem al barri la Mostra d'Entitats, que ja té vint-i-nou anys. Les primeres Mostres es van fer al carrer de Blai, a la Plaça dels Ocellets, a la del Setge... Després es van començar a fer al Paral·lel. Tot passa molt de pressa. Al principi duraven tot el dissabte i el mati del diumenge i a la nit del dissabte s'acompanyaven amb Havaneres i Sardinada. Vam ser el primer barri de la ciutat en celebrar una trobada d'aquest tipus. 

És fàcil, quan et fas gran, idealitzar el passat. Ahir mirava un programa de BTV, d'aquests sobre els barris, dedicat al Poble-sec, en el qual gent que fa deu, quinze anys que viu aquí pontificava sobre passats i presents i repetia un tòpic que escolto des que era petita, que tot empitjora, es degrada i la resta. Una amiga, en una ocasió, fa també molt de temps, davant d'aquest tipus de declaracions, que van i venen, com el Guadiana, em va dir rient mai no hem estat Beverly Hills... Afortunadament, afegeixo.

Jo vaig néixer en aquest barri i, amb un breu parèntesi d'un parell d'anys, hi he viscut sempre i ja fa setanta anys. Vaig néixer a casa, com era costum, i va atendre la meva mare una comadrona que es deia senyora Lola i que regentava una botiga d'herbes i productes diversos al carrer de Blai, amb el seu marit, diria que on és ara el gran basar xinès que tantes criatures d'avui segurament recordaran amb nostàlgia quan siguin velletes. Era una senyora professionalment eficient però una mica cantelluda. Recordo que una vegada se'ns va acudir, amb unes nenes de l'escola, anar a preguntar si tenien fulles de morera pels cucs de seda i ens va esbroncar manifestant que ella tan sols venia coses per menjar. Per menjar els humans, s'entén. 

Crec, doncs, que puc opinar amb una certa perspectiva. Sempre hi ha hagut alts i baixos, pel que fa a temes diversos i recurrents, seguretat, estat i preu dels habitatges, neteja, soroll... Ha estat un barri amb pocs fidels, per molts motius, llargs i complexos d'analitzar. Més enllà de les queixes, al programa que menciono va sortir un aspecte molt positiu del barri, la solidaritat en tantes iniciatives, com ara la de Baixem al carrer, on un grup de gent coratjosa, la gran majoria voluntària, porta a passeig persones grans les quals, altrament, no sortirien de casa, ancorades sovint en escales que en molts casos no tenen ni ascensor. Malauradament, ahir mateix, en la presentació de la Mostra d'Entitats vam saber que s'han negat subvencions de misèria per a activitats d'aquest tipus. Una altra ombra que fa temps que plana sobre el barri és això de la Biblioteca i el seu futur, imprecís i ple d'inseguretats.

Sempre, la vida és així, ens hem de moure entre llums i ombres. El dia de la Mostra, avui reduït al dissabte i situat des de fa temps en un tram del Paral·lel, és, per a mi, un dia emblemàtic, lluminós, alegre, fins i tot quan ha plogut, i esperat. M'agrada seure a la paradeta de CERHISEC, xerrar amb la gent, veure que, sempre de forma precipitada i atzarosa, s'ha tornat a publicar el nostre llibre amb el recull del contingut de les xerrades les quals, de forma gairebé miraculosa en molts moments, organitzem cada mes, i des de fa molts anys, en aquesta estimada Biblioteca nostra de futur incert. 

El Poble-sec té la seva pròpia mitologia i es mou entre dues altres mitologies de categoria i de pes, també amb llums i ombres, Montjuïc i el Paral·lel. Ni el passat va ser tan brillant, ni el present és tan galdós, ni el futur tan inquietant. Un potencial barceloní son els barris i un greuge que, per triar els nostres representants, haguem de sotmetre'ns al que toqui a la Casa Gran. En això tenen molta més sort la gent dels pobles i poblets, és clar. En les recents Jornades per recordar els quaranta anys d'Ajuntaments Democràtics, el Pau Vinyes, historiador de Sant Andreu de Palomar, va formular al Born, de forma acurada, seriosa i reivindicativa, aquesta queixa sobre les poques possibilitats de triar que tenim, la gent dels barris. Més que dels partits guanyadors depenem de la sensibilitat del regidor que ens toca, de la implicació amb un veïnat divers, variable, complicat i poc estable en molts casos. 

En tot cas, Visca el Poble-sec i que avui gaudeixi tothom voltant per la Mostra!!!!

EVOCACIONS SENTIMENTALS POBLE-SEQUINES, DES DE LA TERRA ALTA

Tots els pobles són diferents però crec que existeix un trec compartit a gairebé tot arreu, aquesta línia que separa els de sempre dels que han vingut després, que tan sols al cap d'una o dues generacions seran admesos de ple de dret en una comunitat amb els problemes humans i de relació de qualsevol altra comunitat.

És una mica com les relacions familiars, vaja, creen llaços indefugibles. És pot pensar que això passa a pobles petits però fins i tot a llocs més grans que on soc ara, (a la Terra Alta i en un municipi d'uns dos mils habitants), he copsat aquest efecte. 

Les ciutats, les ciutats grans, ep, les petites i provincianes són més semblants als pobles, acullen de tot i  ho addueixen de forma relativament ràpida. Per molt que alguns barris tinguin  trets rurals i la gent és queixi de l'arribada de forasters i de què els de tota la vida hagin de marxar, la dinàmica vivencial és ben diferent. Tot això són apreciacions subjectives, és clar.

Aquests dies i aquí és habitual sortir a prendre la fresca amb la gent de la rodalia, forasters i no forasters. Quan jo era petita, a Barcelona, al Poble-sec, preníem la fresca al terrat. Avui pensava en aquells anys i m'he adonat dels molts diferents orígens dels veïns de l'escala. Havien arribat en èpoques diferents de pobles que aleshores em semblaven llunyans i remots, la guerra els havia pesat al damunt però, sobretot, les causes del trasllat eren econòmiques, de subsistència.

Quan ets petita et sembla que tot ha estat sembla igual i immutable. El terrat era comunitari però el seu usdefruit estava a càrrec d'un matrimoni que vivia en un piset minúscul, en origen destinat a la portera. Eren molt acollidors i els diumenges el seu pis s'omplia d'àvies vídues que venien a jugar a cartes i que tenien algun parentiu amb ells. No tenien fills, se'ls havien mort tots de petits però sí un nebot de la meva edat amb el qual jugava sovint i que ells adoraven. Aquesta parella o, al menys, un dels dos, eren del Forcall, un indret que jo no sabia, aleshores, on parava.

Una família que vivia sota d'aquests era de Blanes, per venir a Barcelona havien malvenut casa i botigueta, van tenir mala sort, pocs anys després va arribar el turisme i n'haguessin tret molts més diners. Van tenir tan sols una filla que a causa del seu matrimoni va acabar per anar a viure a Madrid. Uns altres veïns tenien arrels murcianes i andorranes. A casa meva venien de l'Empordà, de la Garrotxa i de la zona d'Àger, tot i que la meva mare ja havia nascut a Barcelona.

A sota de casa hi havia dues germanes grans, una de les quals havia estat ballarina de cabaret i havia viatjat per tot el món. Malauradament, de grans, es guanyaven la vida cosint mocadors a màquina. Provenien de València, d'una família molt pobra, la ballarina retirada ens explicava que el seu pare, amb tres o quatre anys, ja la feia ballar per les tavernes.

Una altra família provenia de Girona, la dona crec que de Celrà i el marit de Flaçà, o potser era a l'inrevés. El fill gran va estat un any perdut, després de la guerra, el van evacuar amb la retirada i va anar a parar a un hospital francès, malferit. Era de l'edat dels meus pares, es va casar amb una neboda de la ballarina i van tenir tres fills, el més gran de la meva edat, un noi molt maco i eixerit que va morir amb poc més de trenta anys, de càncer. Eren una gent amb una certa cultura considerant el context, molt catalanistes, cosa que aleshores es contemplava amb una certa inquietud, què hi farem. Allò de ser de la ceba es contemplava amb molta inquietud.

Tota una colla de gent entranyable, adulta, la majoria de la qual, doncs, procedent de la immigració de proximitat. En aquells anys van començar a arribar al barri andalusos, extremenys... La gent els anomenava segons el lloc de procedència, la malaguenya, els de Badajoz. Persones que han marxat del barri, avui, quan hi tornen, s'espanten de la varietat existent, m'expliquen que després del Raval és on hi ha més barrija-barreja mundial, pel que fa als barris de la ciutat. Sovint es fa referència als de tota la vida però quan diem això ens referim, cadascú, a la nostra, de vida. I una vida pot ser molt breu i sempre és molt breu, per llarga que sigui.

Les tertúlies estivals al terrat feien que es parlés de tot, d'aspectes de la vida quotidiana i, de forma inevitable, de la situació de la política mundial, que augurava una tercera gran guerra, a causa de les males relacions entre russos i americans. I de les seqüeles de la guerra civil, que la gent gran del meu temps infantil havia viscut de forma directa. El veí que senyorejava el terrat deia que als qui manen se'ls ha de posar en una plaça de toros i que lluitin entre ells i que la resta de gent ja acceptaríem el resultat, amb tal de no passar per un desastre col·lectiu com aquell. Recordo que també deia que a Rússia devia passar com a Espanya, que si feies la teva i no et ficaves amb res, sobrevivies. Quan ets petita els grans semblen molt savis, potser ho són, però no ets capaç de valorar el tema de forma objectiva, és clar.

En els anys en què va començar la cursa de l'espai pujàvem al terrat a mirar passar el Telstar. A principis dels seixanta vam tenir inundacions terribles i aquella nevada inoblidable i la gent deia que tot plegat era culpa d'enviar tantes naus a la celístia i marejar l'atmosfera. Per això sóc una mica escèptica i agnòstica amb el tema del canvi climàtic, he vist molts canvis, estius i hiverns molt diferents, al llarg de la vida. De la meva, és clar.

Jo puc presumir de pertànyer a una certa aristocràcia de barri, vaig néixer al Poble-sec, tan sols me'n vaig absentar dos o tres anys i potser hi moriré, tot i que avui naixes i mors als hospitals de referència. La meva família, fins on he esbrinat, era catalana per totes bandes. Malgrat el pedigrí, sóc molt poc radical en temes patriòtics, ningú no tria on cau, ni la família, ni la llengua, ni el país, ni la genètica, i és pot tenir sort o no tenir-ne, poques coses podem dir que siguin assolides per  mèrit propi. Però, ai, tothom té dret, així mateix, a una mica de vanitat, sempre que aquesta sigui inofensiva i respectuosa amb aragonesos, murcians, xinesos o pakistanesos. Crec que hi ha més bona gent que no pas gent perversa, tot i que els dolents poden fer molt de mal i el mal, com el bé, és encomanadís. 

DEL TEMPS QUE PASSA I TOT HO CANVIA

La propera xerrada de CERHISEC, la del darrer dimarts del mes d'abril, estarà dedicada als vint-i-cinc anys de les Olimpíades i als canvis de tota mena que aquell esdeveniment va comportar, també al nostre barri.

Els canvis, a nivell individual i col·lectiu, són irreversibles. Mai podem saber què hauria passat si hagués passat una altra cosa, per això moltes creences no es poden demostrar, tot allò  que faci suposicions a l'entorn del que hauria pogut ser i no va ser és especulació. El mateix passa amb la medicina, es parla de l'èxit d'un tractament però no se sap si sense aquell tractament el malalt hauria estat millor o pitjor. Potser hi hauria de tot, ves.

Avui, en general, hi ha un consens generalitzat a l'entorn d'aquell esdeveniment. L'entusiasme convincent genera conviccions. La ciutat, diuen, no seria el mateix sense la gran operació de neteja, millora, engrandiment i difusió que va representar tot plegat. 

De forma també irreversible, com fa aquella dita popular, a cada bugada es perden llençols. Una vegada més la Barcelona utòpica i provinciana va quedar amarada de fatxenderia. La gent diu que es va posar Barcelona al mapa. Les coses van anar molt bé, no diré que no, però no sóc tan incondicional sobre els resultats obtinguts.

Els anys passen que volen. No podem imaginar avui una Barcelona sense l'Eixample, sense la Via Laietana. Aquests fets generen negoci, a més a més, i fan que tot rutlli o sembli rutllar. Els vuitanta havien estat molt decebedors, els anys del no era això, companys no era això,  que cantava Lluís Llach. Els anys de la droga, del SIDA, de saber què l'esquerra, quan mana, també reparteix bastonades si toca. Vam acceptar la galdosa transició amb alegria, quan vols canvis els vols  com sigui i malgrat el que sigui i, a més a més, probablement no es podia fer d'una altra manera, sovint semblem oblidar que Franco va morir al llit i que cap moviment va poder aturar els darrers cops de cua del règim, com ara les penes de mort dels seus darrers anys de vida o d'agonia.

Entre allò que es podria fer i allò que es fa hi ha una gran distància. Entre les il·lusions abrandades i el desengany també poden existir molts matisos. Oblidem també que aquesta gran Barcelona d'avui és filla de les Olimpíades però també del porciolisme, tan criticat, ja aleshores es va començar a promocionar el tema arreglant els aparadors. Molta gent olímpica, arquitectes, polítics, ja havien format part d'aquells ajuntaments franquistes, tothom s'ha de guanyar les garrofes.

Com que les coses no són com ens agradaria que fossin s'acostuma a comptar amb un cap de turc històric, normalment ja traspassat, al qual dedicar els penjaments inevitables. En aquests darrers temps hi ha hagut protestes a l'entorn de donar el nom del senyor Samaranch a indrets i edificis, obviant que sense les habilitats d'aquell senyor i dels seus coneguts i saludats no hi hauria hagut Olimpíades ni la resta. 

És com quan es clama en contra de l'estàtua del Comillas, obviant que el marquès va ser un entre tants, un pare així mateix de la gran Barcelona d'aleshores i no pas més esclavista que tants altres, amb els dinerons dels quals es van pagar molts mecenatges modernistes i gaudinians a la ciutat i  a comarques. 

És curiosa la diferència entre com es valora el senyor López i com es valoren els Güell, tot i que són la mateixa família. Tinc la teoria de que sí el senyor López s'hagués dit Puigllançada, per exemple, es veuria tot d'una altra manera. Hi ha qui sap que un seu iaio va fer calerons de forma poc honrada però això no fa pas que obri el calaix i regali la fortuna familiar a una ONG, per rentar-se la consciència. Bé, n'hi pot haver algun cas, però crec que deu ser un exotisme.

Durant l'època de les obres olímpiques qui més, qui menys, es va assabentar de corrupteles i negocis diversos ombrívols lligats a aquell desenvolupament urbà. Tothom ho sap tot o gairebé tot, en aquest país, però funciona molt bé allò de que el pecat amagat és mig perdonat. Barcelona ha millorat en molts aspectes des d'aleshores, no diré que no. Però també han millorat moltes altres ciutats que no han tingut una moguda d'aquelles dimensions. 

Les misèries s'amaguen sota l'estora, la vida segueix i ens podem anar a banyar a mar de franc, en unes platges en condicions excel·lents les quals, tot s'ha de dir, s'havien deixat malmetre de mala manera. Car una de les estratègies dels poders és deixar morir alguna cosa per poder ressuscitar-la posant-se les medalles, i un d'aquests exemples seria Montjuïc. El nostre barri, durant els vuitanta i jo diria que fins i tot una part dels noranta, va patir una època de decadència i despoblació. Tot i amb això, durant els vuitanta hi va haver algun intent de fer reviure el Paral·lel, amb poc èxit.

No sé si la revifalla té a veure amb el tema olímpic o amb l'arribada d'immigració estrangera o amb d'altres temes diversos, hi ha molts factors que convergeixen en la qüestió i caldria un estudi aprofundit per tal de treure'n alguna conclusió, si fos possible, que no ho sé. Som un barri d'alts i baixos i de molts canvis en la població resident, totes les immigracions han passat pels nostres carrers, per uns més que no pas per uns altres, ep.

En el meu altre blog he escrit una ressenya sobre aquesta obra excel·lent que fan a la Sala Muntaner, sobre polítics i convenciments i discursos destinats a dir-nos allò que volem sentir i quan ho volem sentir. En tot cas, en aquell noranta-dos teníem vint-i-cinc anys menys, molta gent ha nascut després i les Olimpíades i aquells fets són, per a ells, el passat dels pares i mares, una fantasia històrica, de fet. Un relat, com diuen ara. 

LA FESTA MAJOR I EL TEMPS QUE TOT HO CANVIA

Torna la Festa Major, al barri. Les festes majors del nostre temps ja no són el que havien estat però es mantenen ja que la gresca és molt del gust de la majoria i també són necessàries celebracions que trenquin amb la monotonia de les hores quotidianes. Tothom va molt atrafegat avui i al meu barri es fa difícil pensar en què es tornés a una participació massiva dels veïns que propiciés coses com ara el guarniment de carrers, activitat aquesta que al nostre barri no es va acabar de consolidar mai del tot. 

Aquí podeu llegir totes les activitats. Tot canvia i els qui som grandets sempre enyorem passats esplèndids quue no van existir mai. Diria que som en una època d'entusiasmes una mica caòtics, en tots els camps, també en el festiu. Tot està per fer i tot és possible, va escriure Martí i Pol, un poeta avui una mica bandejat, que alguns elitistes critiquen. Lluís Llach, l'incombustible, va posar música als versos. Potser al país hi ha un excés de literatura, ahir mateix escoltava el senyor Mas tornar a allò del vaixell i d'Ítaca. Realment volem tornar a Ítaca? A fer què? A barallar-nos amb els pretendents de Penèlope? Potser al capdavall un futur amb Nausica seria molt mes recomanable, posats a fer paral·lelismes intel·lectuals i poètics.

Les festes majors de barri acostumen a agradar poc la gent que treballa i no pot dormir gràcies a aquests altaveus del nostre temps, excessivament potents, Quan jo era petita, al desaparegut teatre de les Cotxeres, assajava a l'estiu una bona orquestra de les d'aleshores, fins a casa meva, al carrer de Blasco de Garay, arribaven les melodies suaus i agradables, molt ben interpretades, d'aquells ballables incombustibles de l'època. Una part del barri va patir o gaudir durant un temps del soroll que arribava des del bonic teatre a l'aire lliure del desaparegut Parc d'Atraccions. 

Des dels darreres de casa, aleshores, es veia el Paral·lel, fins que ens van fer aquest horrible i una mica sinistre Hotel Meló que ara té una part ocupada de forma discreta, al menys si jutjo pel que es percep de portes enfora, que no he trobat gaire informació al respecte. Quan jo era molt, molt petita, a la cantonada amb Campo Sagrado hi havia una mena de casa de pagès, en dèiem la Casa de la Palla. De vegades no sé si recordo coses o si les he somniat o me les he inventat. Per un efecte òptic, en tancar els porticons de forma adient, és veien a les parets de la cambra dels pares les ombres invertides de la gent que caminava pel Paralelo, així vaig descobrir això de la cambra fosca i els seus efectes.

Bé, a gaudir de la festa doncs, aquesta any el pregó no el fa cap actor ni actriu, escriptor ni restaurador, el fa la Pepi Dominguez, llevadora del Cap Les Hortes, una gran persona. Entre tantes activitats segur que en trobem mitja dotzena que ens fan el pes i si a prop de casa tenim un excés de soroll, paciència, a patir, que són dos dies, i tot passa i després ve el llarg i feixuc agost, ja que la roda del temps no s'atura mai i com em va dir una amiga, el temps no passa, som nosaltres qui passem.

ELS REIS DEL CARRER CABANYES, ANYS 80

Durant molts anys l'esperit anarquista del nostre barri va propiciar que cada carrer fes festes i celebracions diverses quan li semblava. Per sort avui tot està més centralitzat i organitzat. El carrer Poeta Cabanyes va tenir una època molt activa i durant uns anys els Reis d'Orient recollien allà les cartes dels infants. Si la memòria no m'enganya era a la part de dalt de tot on es muntava l'espai dedicat a tan noble tasca. Era una sort tenir-los tan a prop de casa.

D'aquells anys he trobat dues fotografies, a veure si algú s'hi reconeix. La primera deu ser de l'any vuitanta-u, car només hi ha la meva filla. La segona és de més endavant, potser del vuitanta-dos o vuitanta-tres. L'escenografia de la primera és més reeixida, amb dos patges ben habillats que avui deuen ser pares de família. La meva filla mostra respecte, però no pas temor.

A la segona la nena és més grandeta i em temo que ja s'ensumava que tot plegat era un mite improbable, però el meu fill, encara petit, està una mica espantat, cosa que tampoc no és tan estranya car el Rei Ros recorda una mica l'abominable home de les neus, tal i com me l'han guarnit.

Les fotografies en colors d'aquells anys s'han descolorit força, una llàstima, tot i que la gràcia dels programes actuals les ha pogut millorar una mica. Avui hi ha una tendència intel·ligent per tal d'evitar la proliferació monàrquica i comptar més aviat amb patges recaptadors de cartes  dels quals també n'hi ha un munt.

Aquest any la meva néta, que va al Ferran Sunyer, ha cantat amb la seva classe aquesta cançó, en el festival nadalenc. La gent passa però la il·lusió continua... i que duri.

AQUELLES COMUNIONS DE FA TANTS ANYS

El dia 13 de maig de 1956 vaig fer la  comunió i aquí em podeu veure, amb els meus pares i una amiga de la família, Matilde, que s'assemblava a la Katy Jurado, per cert, pel Paral·lel d'aleshores. Em penso que ens dirigíem a fer el retrat d'estudi habitual, a casa d'un retratista que hi havia al carrer Nou. Crec que l'amiga Matilde devia tenir algun tipus de coneixença amb el retratista i ens feien una mica de descompte. No sé qui ens va fer aquesta fotografia, algun veí, segurament. Deu ser a prop de la cantonada amb Tapioles ja que crec que la casa del fons és l'edifici on hi va haver Can Gallart. L'any que ve ja farà, ai, seixanta anys d'aquella efemèride.

Era diumenge, aquestes coses sempre es feien en diumenge. El 13 de maig, a més a més, és el dia de la Mare de Déu de Fàtima,  com explica la cançó, de la qual reprodueixo un inefable fragment:

El trece de mayo la Virgen Maria, / bajo de los cielos a cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave/ A tres pastorcitos la Madre de Dios/ descubre el misterio de su corazon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Haced penitencia, haced oracion, por los pecadores implorad perdon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria./ Las modas arrastran al fuego infernal, vestid con decencia si os quereis salvar Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. / El Santo Rosario constantes rezad, y la paz del mundo el Señor os dará. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Que pura y que bella se muestra Maria, que llena de gracia en Cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria....

La comunió es feia a partir dels set anys, jo en tenia vuit. Era, deien, l'edat en la qual es tenia ús de raó, però la realitat és que hi ha qui no arriba a tenir-ne mai, les coses com siguin. Avui la comunió ja no és una festa generalitzada però els qui encara la celebren  ho fan més endavant, cosa que comporta que les nenes, sobretot, tinguin un inquietant aspecte de núvies escurçades. Durant uns, anys es va intentar modificar els luxes i es van generalitzar vestits que semblaven hàbits franciscans, que van tenir poc èxit, i fins i tot en va fer anar els infants vestits de carrer.

La primera comunió era aleshores una festa obligatòria. Explicar-ne la simbologia, per més ús de raó que es tingui, és força complicat, però en aquells temps no ens plantejàvem encara dubtes existencials. Les famílies feien un esforç econòmic per més senzill que fos tot i encara que els dinars i berenars s'endeguessin a casa. La gent et regalava coses i tu reparties estampes, visitaves parents i coneguts i et senties reina i protagonista per un dia, cosa que sempre és important per als infants i fins i tot per als grans. Les nenes anàvem vestides de llarg i d'organdí, amb corona o diadema, vel, sabates noves, llibre, guants i bosseta. Els nens podien anar de guardamarina. Una coneguda sastreria anunciava: Los trajes Casarramona de Primera Comunión son para todos los niños el traje de la ilusión.

 

Van fer una pel·lícula espanyola que feia plorar molt sobre un pare que no tenia diners i feia de tot per tal que el seu fill tingués un vestit de comunió bonic, es deia Un traje blanco i a escola ens l'havien passat en algunes ocasions festives. Hi sortia un nen mol bufó, Miguelito Gil, no sé pas que se'n devia fer, un altre dels seus èxits va ser una peli també inoblidable i escolar, Recluta con niño.

La preparació per a la comunió era llarga però comportava, com la celebració del Mes de Maria o els rosaris de tarda, lliurar-se d'altres tasques escolars més pesadetes. En tenia cura aleshores una monja molt seriosa, la Madre Camila, però cal dir que no en tinc cap mal record. Per tal de poder rebre Nostre Senyor en un dia en el qual, segons explicaven, seria el més feliç de la teva vida, t'havies d'anar a confessar. Els pecats crec que els deia en català però abans de la tirallonga habitual, limitada a afers domèstics com ara fer enfadar la mare o no voler acabar-me els macarrons, la Madre ens va ensenyar una mena de fórmula en castella, destinada a no deixar-te res al tinter: Padre, hace tanto tiempo que no me he confesado, cumplí la penitencia, he hecho examen de conciencia y las faltas que recuerdo son las siguientes... Jo crec que el capellà ja devia estar ben tip de confessar criatures, la veritat, en general et feien resar alguna avemaria i, au, a una altra cosa.

Mirat en perspectiva tot aquell món em sembla pintoresc, fins i tot entranyable. Tots plegats érem víctimes del temps i dels dogmes però les monges encara ho eren més que nosaltres. Anys després les més jovenetes encara van tenir temps de fer una vida alternativa però en aquella època els canvis d'estat eren impensables. Les monges, els diumenges de les comunions, fins i tot llogaven una cobla de sardanes. A casa em vaig tacar amb la xocolata desfeta de l'esmorzar, un desastre. Tothom em deia que em regalarien molts bombons però em van regalar més aviat d'altres coses més prosaiques i útils. Pocs fets recordo d'aquell dia més enllà d'aquests detalls domèstics. El vestit va servir per a disfresses diverses, encara el tinc per algun armari, i també uns enagos que anaven a sota. El pentinat habitual eren els tirabuixons però el meu cabell era de ratolí i els rissos van durar deu minuts. Després de la comunió s'acostumaven a tallar els cabells, en general.

Una de les coses que em va saber més greu va ser un gran sacrifici que vaig fer, pel qual ja tinc el cel guanyat. El meu avi, quan comprava el diari al quiosc, m'acostumava a portar un tebeo. A escola ens van dir que ja començàvem a ser grans per a tebeos i que havíem d'oferir a Déu alguna cosa de vàlua així que li vaig dir al iaio que no em portés més revistes infantils, cosa que va fer, és clar. Em vaig penedir d'aquella decisió durant molt de temps però no vaig gosar mai dir a l'avi que tornés als vells costums anteriors, la veritat. Déu nos en guard d'un ja està fet, que deien els pares.

I, com qui no vol la cosa, ja s'han escolat cinquanta-nou anys, tot i que un moment del passat hagi quedat reflectit en aquesta imatge tan evocadora en un Paral·lel que ja no existeix.

Fotografia, retrats, retratistes i recordatoris

M'estimo més perdre una bona arracada que no pas que em retratin sense maquillar (Lana Turner).

Avui hi ha una gran facilitat per col·leccionar i copiar fotografies antigues, gràcies a la tècnica.

Se'n poden trobar moltes del Paral·lel, tan mitificat, sobretot dels anys d'abans de la guerra civil. També es troben fotografies antigues de Montjuïc amb una relativa facilitat.

Un altre tema és trobar fotografies antigues dels nostres carrers, això ja és més difícil, pel que fa a l'època dels inicis del barri fins la dècada dels seixanta.

L'explicació és ben senzilla, els carrers del barri no tenien un interès periodístic remarcable i la gent que hauria pogut fer fotografies de la porta de casa seva o del seu balcó no tenia càmera de fotos.

Tenir màquina de retratar no era, fa anys, a l'abast de la majoria dels habitants del nostre modest Poble-sec. A la meva escala hi havia dos veïns que en tenien, un d'ells pel fet que treballava en una botiga de fotografia i la podia comprar més barata i l'altre era el seu cunyat i un gran aficionat a la fotografia. Aquest estimat i recordat veí, de l'edat dels meus pares, fins i tot ens havia arribat a fer pel·lícula, però es veu que el material devia ser tan precari que les cintes es van malmetre.

Per la Palma, algun d'aquests veïns ens retratava al carrer, era l'únic dia de l'any en el qual ens retratàvem, llevat dels esdeveniments luxosos, com ara els bateigs, casaments o comunions. En aquestes ocasions  notables fins i tot s'anava al retratista, a fer-se una fotografia. 

Al Poble-sec, que jo sàpiga, no hi havia retratista amb estudi, del meu record, és clar. El millor i més proper era Lumière, a la Ronda, una botiga sensacional amb un sòtan de pel·lícula que s'hauria d'haver conservat com a museu, però que es va malmetre en posar-hi un altre negoci diferent i plegar els amos antics. 

Retratar-se a Can Lumière volia dir quedar bé per definició, però era un retratista car, considerant l'època. A la Ronda, a prop de les piscines, hi havia un altre retratista, no tan antic, crec que es deia Aledo i també tenia la seva parròquia. Al costat hi havia una molt bona botiga de cotilles.

Quan vaig fer la comunió, però, em van retratar en un estudi del carrer de Sant Pau i crec que també devia ser per motius d'economia.

De vegades algú em comenta que durant l'any de la nevada aquella impressionant del seixanta-dos, la gent esquiava pel carrer. Bé, esquiava per la part alta de la ciutat, pels nostres territoris veïnals ningú no anava a esquiar i si hi anava un cop a la vida llogava els esquís in situ.

Els anys seixanta van anar portant millores econòmiques i quan vaig començar a treballar, a un despatx, l'any 1963, una de les primeres coses que em vaig comprar va ser una màquina de retratar, també vaig recórrer al veí que treballava a la casa de fotografia. Em va treure a bon preu, tot i que aquell bon preu eren gairebé dues mesades de sou, una màquina que em va durar molts anys, una Dacora Dignette.

Amb la il·lusió de la novetat vaig fer moltes fotografies en blanc i negre, les de color eren caríssimes, del meu balcó, del meu carrer i del meu periquito, però malauradament no vaig fer cap reportatge sobre el Poble-sec en general. Més enllà de tenir la màquina calia comprar carrets i revelar-los, cosa que també volia dir despeses.

Les fotografies habituals eren familiars i l'entorn no el consideràvem prou. Avui, d'aquelles fotografies antigues, més enllà de la gent que hi surt, m'interessa també el fons, de vegades gairebé imperceptible, els carrerons, els murs i els portals de les cases, que han canviat tant. 

El mateix passa amb pel·lícules fins i tot dolentes rodades a Barcelona, més enllà de la història tenen un valor documental que en el seu temps no ens interessava.

Els estudis fotogràfics acostumaven a tenir uns interessants aparadors amb mostres del seu art. Allà hi exposaven retrats de  casaments, orles estudiantils i aquells retrats de mig cos o de cara que es dedicaven els promesos, retocades i a l'estil dels actors i les actrius de cinema, tan entranyables així com fotografies de carnet d'identitat, cas en el qual era obligatori fotografiar-se. Els que han anat quedant s'han reconvertit i fan coses molt agosarades. Pel que fa als aparadors, són elements en recessió, hi ha una tendència comercial a carregar-se'ls de forma indiscriminada.

Un estudi molt emblemàtic era al carrer Fontanella cantonada Via Laietana, ple de fotografies d'orles d'estudiants, algunes d'estudiants que ja devien ser professors emèrits, jubilats o a la universitat celestial. Malauradament va plegar i s'hi va instal·lar una casa de bosses de mà molt lletja que va destrossar, com passa fa alguns anys, aquell magnífic aparador. Sembla que les coses no els han anat prou bé i ara la traspassen però les destrosses ja estan fetes.

Quan els avis morien, fa molts anys i sobretot a pagès, però també a ciutat, els fills acostumaven encarregar un muntatge on es veia la família, fet sovint a  base de manipular retrats de carnet d'identitat o de documents on era obligatori mostrar el rostre. Explicaven a casa que mentre un pobre meu oncle-avi moria, al poble, els fills cridaven, plorant, que li farien un retrat molt gros, situació que fregava la tragicomèdia de costums. 

La fotografia popular va fer que la memòria del passat acabés sent assolible per als humils, cosa força recent, ben mirat. Els més afortunats i benestants es podien fer fer una pintura i hi havia altres maneres de conservar algun record, en una masia on vam anar de colònies amb els nens i nenes vaig veure una mena de llosa de fang on havien imprès la maneta de l'hereu de la casa, a mitjans del segle XIX. 

Avui tot és molt fàcil i la fotografia no té la màgia minoritària d'altres temps, com és natural. Però la tècnica ens permet copiar i escanejar, millorar velles imatges i il·luminar-les a la nostra pantalla d'ordinador o de televisió. Potser quan ens morim els fills no ens faran cap retrat ben gros per penjar al menjador però segur que alguna imatge nostra conservaran en algun raconet mentre la memòria de qui vam ser suri en els nostres descendents encuriosits. 

El Poble-sec precisaria d'una iniciativa que tendís a recollir les imatges perdudes a les llars familiars, tot i que ha estat un barri de tants canvis que em temo que no en trobaríem tantes com a Sant Andreu o Gràcia, barris que foren poble independent i que han comptat amb més llargues fidelitats residents.

Durant un temps també va ser moda posar una petita fotografia del difunt, quan era viu, als recordatoris dels funerals i enterraments, cosa que em sembla tot un detall. No sé com és que no s'ha recuperat, en una època de tanta imatge, hi ha qui diu que semblaria de mal gust, però jo no ho crec. La mort és tan natural com la vida i seria un record molt més viu que no pas aquestes assèptiques estampetes d'ara, amb el parenostre o l'inevitable poema de Martí i Pol, poeta que admiro i que, per això, em sap greu que vagi esdevenint el poeta oficial dels recordatoris, com en d'altres temps fou Verdaguer.