Carrers, arbres i ocellets

El meu germà m'ha passat aquestes fotografies, que també he penjat a facebook. Les dues primeres són del carrer de Blasco de Garay, encara sense aquests arbres que han crescut de forma excessiva i que no deixen veure res des dels pisos. Els arbres estan bé, però també s'ha de tenir en compte que una gran distracció de la gent gran, i al barri n'hi ha molta, és mirar el carrer des dels balcons, cosa que els esponerosos lledoners exagerats han fet que sigui impossible quan tenen fulla.

A la de Blasco de Garay es poden veure dos establiments que ja no hi són, les 'drogues', com en deien de les botigues on venien pintures i també productes de perfumeria i la bodega, que aleshores regentava un senyor que es deia Ramon i que tenia un fill que es deia Ramonet. Crec que són de primers o mitjans dels seixanta.

A la tercera podeu veure una font que hi va haver a la Plaça dels Ocellets, plena de coloms. Aquestes fonts van ser moda durant una època, avui ja no existeixen. Els coloms continuen sent una plaga difícil de controlar. Recordo que això d'ocellets ve del fet que allà s'hi desenvolupava comerç i intercanvi entre criadors d'ocells, una activitat que durant anys va ser molt popular. També, per exemple, a L'Hospitalet, existeix un parc amb el nom popular de 'Los Pajaritos', pel mateix motiu.

Fa un temps vaig llegir a la revista Time Out un reportatge dolentet sobre el barri en el qual feien la gracieta de dir que a la plaça dels ocellets ja no hi ha ocellets. Evidentment es referien als ocells lliiures, però és que el nom de la plaça no venia d'aquests ocells. Per altra banda, malgrat els tòpics, a Barcelona hi ha avui molts més ocells que no pas abans, pel fet que hi ha molts més arbres. Al nostre barri, tan proper a Montjuïc, sempre hem pogut escoltar els ocells de ben a prop. El que passa és que molta gent no hi veu més enllà del nas. L'ocell de gàbia ha anat de baixa pel mateix fet que avui no agraden els toros a molta gent, perquè la sensibilitat vers els animals ha canviat molt. Els pobres periquitos ja estan adaptats al captiveri però veure una cadernera engabiada fa angúnia i abans era quelcom habitual.

Amb això de les fotografies és curiós comprovar que quan les tirem no tenim en compte l'entorn, retratem persones o situacions, en general, encara que ara, amb la facilitat de les digitals ho retratem tot i massa. De vegades hi ha qui fa mans i mànigues per tal que a la foto no hi surtin, per exemple, cotxes. Però amb els anys els cotxes i aquest tipus d'elements són els que més canvien i ens fa més gràcia retrobar en el passat. Coses de la vida.

En algun lloc que no sé tinc una fotografia semblant a aquesta de la font i els colomets, la vam presentar fa molts anys a un concurs de fotografia que feien a l'Escola Normal, una amiga i jo. Recordo que, en broma, hi vam afegir uns versets en castellà molt dolents:

Las palomitas en la fuente

no se empujan como tanta gente

y con elegancia suma

beben de dos en dos o de una en una.

Que les muses no ens ho tinguin en compte.

Els nostres carrers i places (2): EL CARRER SALVÀ

Tinc la teoria, ni científica ni comprovada de cap manera, de que els nostres carrers més antics portaven en realitat noms de propietaris, de persones que tenien allà terrenys o petites casetes, i que més endavant l'ajuntament, amb bon criteri, va donar a alguns d'ells noms relacionats amb l'antic i popular, de forma oficial. En plànols antics de la ciutat i en hemeroteques el carrer Elkano consta sempre com carrer d'en Cano i el de Salvà com a de Salva, sense cap mena d'accent.

Oficialment, però, el carrer en l'actualitat està dedicat a Francesc o Francisco Salvà i Campillo (1751-1828), metge il·lustrat, un home del seu temps, dels segle de les llums, premiat en diferents certàmens de l'època. Va ser un defensor de la vacuna de la verola, cosa que en la seva època resulta tot un mèrit. Fou director de la càtedra de Medicina Medicopráctica, inaugurada a Barcelona sota la responsabilitat de l'Acadèmia de Medicina barcelonina. Va participar també en un enfrontament amb els cirurgians, professió que aleshores encara no estava definida com en l'actualitat i que sovint aplegava curiosos oficis. Va destacar com a físic, amb treballs sobre l'electricitat i el telègraf. A casa seva, al carrer de Petritxol, va fer experiments i també demostracions a la Cort de Madrid. Les seves propostes no es van realitzar, però eren pioneres i agosarades. També va fer estudis meteorològics, va sentir curiositat pels globus aerostàtics, una novetat a la ciutat, i va proposar l'obtenció d'oxígen a partir de l'aigua. A més, va participar en l'establiment del metre com a unitat de mida. Va ser doncs un savi de l'època, integral i generós, va cedir la seva biblioteca a les acadèmies en morir, i fins i tot el seu cor a la ciència mèdica.

Al carrer Salvà hi ha la primera casa de pisos legal del barri i a partir de l'any de la seva construcció s'ha comptat de forma oficial l'edat del Poble-sec. És la del número 58, on va néixer precisament Miquel Badenas, historiador del barri i del Paral·lel, al qual devem molta informació sobre la nostra petita pàtria urbana. El senyor Badenas va morir l'any 2006 i encara tenim pendent l'homenatge que caldria dedicar-li per la seva tasca d'historiador esforçat i exhaustiu.

El carrer de Salvà, amb Cabanyes i una part de Blai, constitueix la part més antiga del Poble-sec modern. Són carrers torts, el motiu és que els propietaris d'aleshores, per interessos, sovint no volien cedir terrenys i el dibuix del carrer havia de fer aquesta mena de filigranes que avui malmeten la perspectiva. Al carrer de Salvà hi tenim diferents cases catalogades, modernistes o d'estil eclèctic. I també dues perles, per sort molt ben restaurades pels actuals propietaris, la nau dels tallers M. i R. Gilabert, els famosos tacos Myrga, un dels pocs exemples de patrimoni industrial poble-sequí conservat i l'antiga lleteria, amb els seus bonics mosaics que mostren un paisatge holandès. No n'estic segura, però revistes i diaris antics esmenten sovint la vaqueria holandesa del Poble-sec, on es venia llet esterilitzada, aleshores una gran innovació, i crec que deuen fer referència a aquest establiment:



Leche esterilizada por el sistema N G O procedente de la Gran Vaquería Holandesa, del Pueblo Seco. Es la única en España que está esterilizada con exclusión absoluta del aire atmosférico, condición indispensable para la supresión radical de microbios y gérmenes.—Precio 20 céntimos por botella 300'gramos.*—Encargos: Rambla
Canaletas, 5, 1.°, 1.*,

Les hemeroteques antigues recullen fets habituals al barri centrats en el carrer de Salvà. Malgrat les protestes sobre l'evolució del Poble-sec i la consideració innocent del fet que el passat sempre és millor es pot constatar que a finals del segle XIX molts habitatges eren refugi de delinqüents comuns i que els robatoris eren habituals, així com les mossegades de gossos i els incendis. També es recull l'existència d'una escola relacionada amb la Sociedad Casino del Progreso, al número 38 d'aleshores, on s'atenien més de cent cinquanta alumnes, amb classes nocturnes per a aprenents. I d'altres afers veïnals, com ara una bronca a causa del soroll que fa una colla que vol oferir una serenata amb guitarres i d'altres instruments. Tot això abans d'acabar el segle XIX.

Avui el tram final del carrer Salvà ha esdevingut una mica -o molt- conflictiu. Fa cosa de trenta anys una petita papereria d'aquest carrer, avui tancada, on jo havia anat a canviar cromos de Los Diez Mandamientos a finals dels cinquanta, va patir un atracament molt desagradable per part de delinqüents autòctons. Em temo que resulta ingenu pensar que el risc es pot evitar de forma absoluta. 

A tocar del Paral·lel, en una casa que avui ja no existeix, va viure Raquel Meller i tenia dues veïnes que també eren artistes i treballaven, si no recordo malament, a La Criolla. Una d'aquestes germanes també va morir assassinada de forma violenta per un afer de gelosia professional, al local on treballava.

També al carrer Salvà ha viscut el pintor tortosí Ricard Passarell, especialitzat en pintar el nostre emblemàtic Molino per dins, per fora i a totes les hores del dia i de la nit. 

Els nostres carrers i places(1): BLASCO DE GARAY

Blasco de Garay (1500-1552), possiblement nascut a Barcelona, va ser un capità de l'armada espanyola durant el regnat de Carles I. Va realitzar nombroses aportacions a la navegació, com ara el desenvolupament de la roda de pales, que ja havia estat utilitzada feia segles a Xina i Bizanci, en substitució dels rems. També se li atribueix una màquina de vapor aplicada a la navegació.

Tomás González Hernández, director de l'Arxiu de Simancas, va enviar en el segle XIX una carta a l'historiador Martín Fernández de Navarrete explicant-li la documentació que havia trobat sobre una prova realitzada el 17 de juliol de 1543 a Barcelona:

Blasco de Garay, capitán de mar, propuso en el año 1543 al emperador y rey Carlos V un ingenio para hacer andar las naos y embarcaciones mayores, aun en tiempo de calma, sin necesidad de remos ni velamen. A pesar de los obstáculos y contradicciones que experimentó este proyecto, el emperador convino en que se ensayara, como en efecto se verificó en el puerto de Barcelona el día 17 de junio del espresado año de 1543.

Nunca quiso Garay manifestar el ingenio descubiertamente, pero se vio al tiempo del ensayo que consitía en una gran caldera de agua hirviendo y en una ruedas de movimiento complicadas a una y otra banda de la embarcación.

La experiencia se hizo en una nao de 200 toneles, venida de Colibre a descargar trigo en Barcelona, llamada la Trinidad, su capitán Pedro de Scarza.

Por comisión de Cárlos V y del principe Felipe II, su hijo, intervinieron en este negocio don Enrique de Toledo, el gobernador don Pedro de Cardona, el tesorero Rávago, el vicecanciller, el maestro racional de Cataluña don Francisco Gralla, y otros muchos sujetos de categoría, castellanos y catalanes, entre ellos varios capitanes de mar que presenciaron la operación unos dentro de la nao y otros desde la marina.

En los partes que dieron al rey y al príncipe, todos generalmente aplaudieron el ingenio, en especial la prontitud con que se daba vuelta a la nao. El tesorero Rávago, enemigo del proyecto, dice que andaría dos leguas cada tres horas: que era muy complicado y costoso, y que había mucha exposición de que estallase con frecuencia la caldera. Los demás comisionados aseguran que la nao hizo ciaboga dos tantos mas presto que una galera servida por el método regular, y que andaba a legua por hora cuando menos.

Concluido el ensayo, recogió todo el ingenio que había armado en la nao, y habiéndose depositado las maderas en las atarazanas de Barcelona guardó para si lo demás.

A pesar de las dificultades y contradicciones propuestas por Rávago, fue apreciado el pensamiento de Garay, y si la expedición en que entonces estaba empeñado Carlos V no lo estorbara sin duda lo hubiera alentado y favorecido.

Con todo esto promovió el autor a un grado mas, le dio una ayuda de costa de 200.000 maravedises por una vez, mandó pagarle por tesorería general todos los gastos, y le hizo otras mercedes.

Así resulta de los expedientes y registros originales que se custodian en el Real Archivo de Simancas, entre los papeles del Estado del negociado de Cataluña y los de la secretaria de Guerra, parte de mar y tierra, en el referido año de 1543.

Simancas, 27 de agosto de 1825, Tomás González.

El fet és que no es van poder trobar els documents dels quals parla la carta, cosa que va propiciar una fonda polèmica entre erudits francesos i espanyols. El tema es va fer molt popular, fins i tot Balzac el va recollir en una obra de teatre en la qual donava la raó a la tesi espanyola.

Garay va enviar al rei un document en el qual proposava diferents innovacions:

- Sacar buques de debajo del agua, aun cuando estuviesen sumergidos a cien brazas de profundidad, con sólo el auxilio de dos hombres.

- Un aparato para que cualquiera pudiera estar sumergido bajo el agua todo el tiempo que le conviniese.

- Otro aparato para descubrir con la simple vista objetos en el fondo del mar.

- La manera de mantener bajo el agua una luz encendida.

- El medio de convertir en dulce el agua salobre.

Potser Garay, malgrat el suport i els honors que va rebre del rei, no va comptar amb prou fons per al projecte. També pot ser que aquelles innovacions topessin amb supersticions i prejudicis, el cas és que el tema no es va desenvolupar.

(Font: Wikipedia)

Malgrat que Blasco de Garay té diferents monuments i carrers a tot l'estat espanyol és, encara, un personatge poc conegut.

El carrer de Blasco de Garay rep el seu nom en una època d'exaltació de les grans aventures navals, en el marc del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Havia de ser l'eix central del Poble-sec i el seu carrer més important i comercial. Malgrat que conserva una certa condició de petita avinguda del Poble-sec, no ha arribat a ser l'important carrer de l'Eixample de Santa Madrona que es preveia. El fet que la zona peatonal s'hagi fet al carrer de Blai ha desplaçat una mica el centre neuràlgic del barri.

El carrer de Blasco de Garay acaba en la plaça que va portar el seu nom, cosa que ja respon a la intenció urbanística del temps en què es va obrir. Durant un temps va tenir fama de ser un carrer de querides, de senyores de vida dubtosa i actrius de moral fàcil. El pèriodista Jaume Passarell ironitza en el seu llibre sobre la Barcelona d'abans a l'entorn d'aquest carrer i constata que les senyores de vida alegre es transformen en  el carrer de Blasco de Garay en unes mestresses de casa convencionals.

El nom del carrer, en el qual vaig néixer i viure molts anys, es prestava a acudits fàcils de parents i amics que en deien Blasco del Carai, coses així. Té un bon nombre de cases remarcables, avui catalogades, del temps del modernisme i posteriors. Algunes d'elles, com la del número 9, van rebre força amb motiu dels bombardeigs de la Guerra Civil.

Dels antics comerços continua oberta la farmàcia, encara que ha tingut diferents propietaris, en la meva època infantil i juvenil es deia Farmàcia Busquets i encara hi ha gent gran que en parla amb aquest nom. Al principi del carrer hi havia hagut, pujant a mà dreta, un magatzem de carburos que avui provocaria grans ires veïnals, per sort, no va explotar mai. També hi havia una carboneria, la del senyor Àngel i la senyora Iluminada, i la botiga de joguines barates i papereria de la senyora Hilària. Al davant recordo una drogueria, una bodega d'aquelles del gel 'de veritat' i, sobretot, els transports Badoch. 

A la cantonada amb el carrer Blai, a banda i banda, dos adroguers: Cal Jaume i el senyor Joanet. Més amunt, l'establiment papereria Sabadell, on podies canviar novel·les i tebeos i una vaqueria, a més del Bar Domingo, feliçment recuperat. Al davant, una papereria-llibreria molt ben assortida, La Carabela. L'amo d'aquesta papereria devia ser pessebrista i per Nadal posava a l'aparador uns bonics pessebres. Recordo que de gran era un membre molt actiu del Casal d'Avis. També comptava amb una vaqueria molt gran, una botiga de llegum cuit, que encara resisteix, una merceria, una tintoreria, un bar on es reunia la gent del futbol, una espardenyeria, més adroguers...

Cada illa de cases era un petit poble i per això ja em costa de recordar la part de dalt de tot, encara que hi passava cada dia per anar a escola. Bodegues, vaqueries, espardenyeries i adroguers conformaven el gruix comercial de l'època, una època sense grans neveres ni massa diners, en la qual calia comprar a la menuda. Durant anys va ser molt important la merceria que està a tocar del carrer Elkano, avui magatzem de la drogueria de més amunt, Campanera, que també es molt antiga. Més amunt de la drogueria hi havia una joieria-rellotgeria amb un rellotger molt guapo que s'assemblava a Paul Newman i m'havien dit que era cunyat del jugador Olivella.


Allà m'hi havia comprat, a més de les meves primeres caixes de pòlvores compactes Vitamol i necessers per a regals del Dia de la madre, roba molt maca, car la darrera mestressa, Maria Dolors, tota una senyora, guapa, elegant i amb molt bon gust, va vendre durant un temps vestits, jerseis i bruses molt boniques, a més d'una mica de bijuteria. Amb el tancament de l'establiment Antonieta del carrer de Margarit es van acabar aquest tipus de botigues, antigues merceries reconvertides en comerços de moda selecta on trobaves regals adients a tota la família, roba que et podies endur a casa per tal que la iaia se l'emprovés tranquil·lament i que fins i tot et permetien pagar a terminis. Recordo els pares de la senyora Maria Dolors, un matrimoni elegant i que finejava. El pare anava de vegades en bicicleta a buscar garrafes d'aigua a la font del Chicago, a la bretxa de Sant Pau, doncs durant molt de temps es deia que aquella aigua era natural, d'alguna deu interna, cosa que no sé si era certa o no.

També aguanta el forn, que, com la farmàcia, ha passat per diferents propietaris. Fan un un pa molt bo i unes pastes  també molt bones. Recordo que quan jo era petita tenien a l'aparador aquells cargols de pa tan excitants. Hi

 havia hagut al carrer establiments educatius, com ara l'emblemàtica Acadèmia Almi i una altra acadèmia de pis, a mig carrer, de la qual no recordo el nom i que tenia al costat, aleshores, una verduleria. Al principi del carrer, durant anys, s'hi aturava un carretó ambulant que venia fruita i verdures, el de la senyora Maria, la qual tenia una filla que es deia com jo, Júlia.

Avui un defecte del carrer és, pel meu gust, l'excés arborícola. Uns quants arbres fan bonic però el bosc espès de verdor que han conformat en pocs anys els seus lledoners fan que des dels balcons no vegis res i que el carrer resti excessivament fosc. Cal dir que els balcons són una gran distracció per a la gent gran i que moltes iaies se m'han queixat del fet que ara no veuen res.

A dalt de tot del carrer, fent cantonada a la Plaça del Sortidor, hi ha una casa de veïns molt remarcable, de l'arquitecte Benavent, on va viure el dibuixant Emili Freixas i on encara hi viu un fill seu que es va dedicar al doblatge.




També queda una carnisseria, per cert. Quan era petita, pujant a mà esquerra, abans d'arribar a la plaça, hi havia hagut també una polleria on mataven pollastres i conills a l'estil d'aleshores, casolà, i recordo aquella sang d'au agonitzant que conformava una mena de flams esponjosos que es fregien i eren d'allò més bons. Ara resultaria políticament incorrecte, aquell espectacle.

Segur que em deixo al tinter un munt de detalls, de botigues i de tot. Passat Blai, a mà dreta, hi havia l'entrada d'uns gran safareigs i la casa MAPE, encara hi venen atuells de cuina i estris diversos. Avui el carrer compta amb notables establiments com ara La Sala, dedicada a l'ensenyament de la música, i la seu de l'Esbart Renaixença, que tan bona tasca està fent al barri. Hi ha bars, un restaurant, i fins i tot un església d'una religió evangèlica. També té molts establiments tancats o reconvertits en habitatges.

Tot passa en aquest món, la nostra FESTA MAJOR, també!!!

Una imatge de l'actuació de Cesk Freixas i Pau Alabajos, amb una majoria aclaparadora de gent jove. Per cert, em sap greu que en aquests recitals, en els quals les lletres són tan importants com les músiques hi hagi una minoria selecta atenta als músics i un galliner festiu al darrere una mica sorollós. En fi, són els problemes dels espais oberts amb bar a prop. De tota manera, un gran ambientasso i uns músics excel·lents!!!

Una mostra de la pluralitat poble-sequina... Als balcons d'una casa de veïns del carrer Nou de la Rambla (per cert, sabeu que en temps antics aquesta part del carrer Nou es deia carrer Canals?) podeu percebre: un balcó guarnit i participatiiu, una bandera espanyola convencional, una bandera espanyola amb toro inclòs i una bandera independentista. Això és pluralitat!!! Espero que la ideologia no afecti les reunions veïnals per discutir temes quotidians habituals en aquesta mena de trobades.

Una imatge del grup de Guinea... Art que belluga, com feia dir Rusiñol al seu pobre vidu, contemplant el ball fet per una noia de bon veure. Un gran festival i unes grans nits!!!

Més recital de Freixas i Alabajo, ara vist pel darrere.

Primeres havaneres de la Festa, a la Plaça del Sortidor. Com en el cas del recital de Cesk Freixas, es va patir el soroll de l'ambient, la remor dels escenaris propers i la desafecció havanerística dels qui feien xerinola als baretos. 

Segones havaneres i fi de festa tradicional a la Plaça de Santa Madrona. Aquí, com que tot el públic estava pel tema hi va haver, com cada any, olor de multituds, respecte per l'actuació, entrega fervorosa i un gran ambient fins i tot diria que intergeneracional. Ens van donar una bengala per cantar el meu avi però allò del mocador de la Bella Lola acaba per cansar, què voleu que us digui. Que una ja té anyets i tant moure el braç cap a la dreta i l'esquerra amb un tovalló de paper a la mà resulta molt cansat i pot provocar tendinitis!

Rauxa retratadora dels nostres temps a les havaneres de la Plaça de Santa Madrona, després del cremat, en el fi de festa.

Els Moderns, un dels nostres coros supervivents, admirables i esforçats!!! Sobretot, que no ens abandonin!!!

No he fet massa fotografies ni he anar a tots els actes de la Festa Major per manca de temps i perquè ja no estic per nits esbojarrades. En general crec que tot plegat ha anat molt bé i que millorem de forma exponencial. El festival organitzat per Renaixença va ser una meravella, sense desmerèixer la resta de coses que s'han fet. Però és que sorprèn la capacitat d'organització i el nivell de qualitat, la veritat. Tots els grups van estar d'allò més bé però els de Geòrgia van entusiasmar fins a límits extraordinaris...

Fins l'any que ve, felicitats als organitzadors, participants, veïns i veïnes, poble-sequins en general i visitants forasters, que em sembla que aquest any n'hi havia uns quants, molts d'ells joves!!!!

Santa Madrona escolta sarsuela!!!

Quan jo era petita al Poble-sec recordaven temps en què les festes majors eren sonades i unitàries. En la meva època ja havien anat de baixa, encara que alguns carrers les continuaven celebrant amb èxit. En tot cas no era 'la festa major del Poble-sec' sinó que eren les festes del carrer de Mata, del carrer de la Puríssima i d'altres. Fins i tot, després de la guerra civil, s'havia arribat a celebrar alguna 'festa major del Paral·lel'.

Hi havia barris envejables, sobretot Gràcia, que excel·lien en el manteniment de les seves festes, en dates concretes i assenyalades. Una de les característiques durant anys, és la meva opinió, del Poble-sec, ha estat un fort component àcrata, cosa que ha tingut aspectes positius i negatius. Recordo una època, cap allà els 80, en què hi havia carrers que feien festa -pocs- i molts que no en feien. Tot plegat depenia de la voluntat variable dels veïns i també era freqüent que un any un carrer fes festa i l'any següent no en fes. 

Fins i tot recordo haver escoltat, en aquells anys, a Maragall, aleshores alcalde de Barcelona, que demanava unitat als barris per a les celebracions de festes en unes mateixes dates i posava com a exemple de disbauxa desorganitzada, precisament, el Poble-sec.

Per aixó estic molt orgullosa del present. Ja fa anys que, millor o pitjor, la Festa Major (ara l'escric amb majúscula de forma conscient) se celebra de forma unitària, pels volts de Sant Jaume. Compta amb un ventall d'activitats per a tots els gustos i crec que ha millorat i que molts dels seus problemes s'han anat arranjant amb bona voluntat, paciència i ganes de col·laborar. Hi ha, com sempre, associacions i iniciatives que es fan i es desfan però també n'hi ha de molt antigues, que han celebrat vint, trenta o molts més anys. Tot això, que al jovent li pot semblar normal a mi em sembla un miracle i crec que s'ha de tenir en compte i valorar com cal.

Un dels meus actes preferits és la sarsuela del diumenge, hi anem la gent gran, però gosaria dir que fins en la gent gran hi ha un cert recanvi generacional pel fet que ningú no és etern i des que es va començar a celebrar aquest concert he vist desfilar cap al més enllà moltes persones estimades i conegudes, com els meus mateixos pares i molts amics de la seva generació. 

L'església de Santa Madrona mereixeria una remodelació integral, és avui un dels nostres signes d'identitat i ara ja hem superat força les reticències anticlericals del passat. També l'església -alguns sectors- han canviat i al barri hem tingut sort amb els nostres darrers capellans. Admeto que sóc descreguda i agnòstica però avui valoro molt la tradició i la història i no sé si el Poble-sec seria el mateix sense el gran campanar de la nostra esglèsia-catedral que ja té més de cent anys i que tantes patacades ha rebut per totes bandes. I que, per cert, mereixeria una campanya per a la seva remodelació, conservació i restauració... no us sembla? Somnio un arranjament integral, que refaci les pintures murals i els altars, tanqui les esquerdes i fins i tot ens deixi pujar a contemplar el barri des del seu campanar, amb la seva punxa de ceràmica refeta. Somnio en fer un itinerari de CERHISEC i explicar la nostra petita història des del campanar de Santa Madrona... Serà possible algun dia???

Crec que escoltar la gent de La Antorcha, que tenen un gran mèrit, cantar sarsuela en el marc de l'altar major de Santa Madrona és un gran privilegi. Ja fa anys que dura, aquest acte, i espero que en faci molts més i que jo ho pugui veure fins que Déu, el destí o la biologia em traspassin a la dimensió desconeguda on tots ens reunirem al capdavall.

No disposo de gravació en directe del concert, però en homenatge penjo una altra versió de Luisa Fernanda, (Cuanto tiempo sin verte, Luisa Fernanda/ Faustino Arregui, Selica Pérez Carpio, Marcos Redondo). Marcos Redondo, per cert, era propietari d'una casa de pisos al Paral·lel.

FESTA MAJOR, 2010!!!!!!!!!

A la web de la COORDINADORA us podeu descarregar el programa de la FESTA. També el trobareu a la revista ZONA SEC i a moltes entitats, botigues i associacions del barri, així com a la BIBLIOTECA.

La nostra petita Rambla: Cesk Freixas

La setmana passada, a Batea es va poder escoltar Cesk Freixas, un cantant en alça que, com sabeu, en una de les seves cançons menciona el barri i la nostra petita Rambla. Per la Festa Major tornarà al Poble-sec, per cert!