UNA MICA D'ESPERIT 'TRIANERO' NO ENS FARIA CAP MAL

Aquest any, durant la Festa Major, no s'ha posat al barri cap placa commemorativa. Quan vaig visitar el barri de Triana de Sevilla vaig sentir enveja admirativa vers una cultura popular sense complexos, que recorda amb boniques rajoletes personatges que hi van néixer, viure, morir. N'hi ha de famosos, toreros, cantaors, ballarins... Però també es recorden modistes, per exemple.

Al Poble-sec, i m'imagino que a Barcelona, en general, posar una placa en algun lloc precisa d'una certa i excessiva burocràcia. A més a més hi ha prejudicis, de vegades som tan entusiastes en fer homenatges com en esborrar memòries, depèn del vent que bufa. Per exemple, crec que la placa dedicada a Merletti potser avui no es posaria, a causa d'una certa simpatia del fotògraf pel règim franquista. Encara no fa gaire temps algú em criticava que al Paral·lel hi hagués la font de la Raquel Méller ja que la cupletista i moltes coses més va ser... amiga d'Alfons XIII. Al barri hi va haver gent relacionada amb el món dels toros però avui segur que ningú en voldria saber res.

Les plaques que tenim han estat objecte de debats diversos. També han estat objecte de l'atzar, de la casualitat, com ara la de Rossend Llurba, que avui tothom amb una mica de cultura popular sap qui era, però que la tenim gràcies a la col·laboració de Pere Sagristà, que és qui més sap sobre el personatge, i que va contactar amb CERHISEC ja fa molts anys, quan Llurba era desconegut per a la majoria de poble-sequins inquiets i per una gran part de gent que avui el reivindica. Per acabar-ho d'adobar s'hi barregen qüestions de correcció política, la de González Ledesma va comptar amb alguna reticència perquè aleshores tocava posar-ne alguna dedicada a una dona. 

He pensat en tot això aquests dies recordant i escrivint sobre el gran Escamillo, artista emblemàtic del Molino. Pel gener d'aquest any en va fer trenta de la seva mort, va viure durant molts anys al carrer de Margarit i penso sovint en ell quan passo pel davant d'aquell edifici, relativament nou en comparació amb d'altres del barri, d'on l'havia vist sortir tantes vegades, les darreres ja malalt i acompanyat per un home més jove. No costaria res ser més generosos amb el tema i que un passeig pels nostres carrers es convertís en un record continuat a l'entorn de la gent que hi va viure i morir, fos com fos, fes el que fes i pensés com pensés. Al barri hi va viure molt gent de la faràndula popular, avui oblidada o gairebé. Però, si ni tan sols hem posat res que fes referència al pintor Simó Gómez, què es pot esperar, realment?

Quan és possible les plaques s'han de posar mentre l'homenatjat viu, és clar que per això ha de tenir un mèrit reconegut i consensuat. Sempre em ve el cap el cas trist de Manuel Ausensi, que estava molt malalt quan es va posar la placa al lloc on va viure, tant és així que va morir al cap de pocs dies. Per problemes administratius la placa dedicada al futbolista Olivella, situada al camp de la Satalia, va estar un temps sense poder-se penjar. El tipus de placa utilitzada tampoc no és cap meravella, però al menys és alguna cosa. El Poble-sec és un barri molt especial, tan estimat com criticat, tota la vida sento a dir que s'ha malmès, que no és el que era i etcètera. No ho acabo d'entendre, la veritat. Tot canvia i precisament el nostre barri ha acollit tota mena d'onades immigratòries i ja va néixer com a barri d'acollida de forasters pobres. 

FESTA MAJOR DEL BARRI DE SANT ANTONI 2013

Tot i que el Paral·lel sembli una frontera i que el nostres districte sigui Sants-Montjuïc la gent del Poble-sec, que no ha tingut mercat propi, ha anat molt sovint a comprar, passejar i berenar al barri de Sant Antoni. Encara més, la il·lusió d'un gran nombre de poble-sequins, durant anys, va ser poder accedir a un pis de compra del carrer Calàbria o l'Avinguda Mistral. Així doncs cal donar ressò a la seva Festa Major, precisament en aquest moment m'arriben fins a casa, des de més enllà del Paralelo, els trets pacífics dels Trabucaires. AQUÍ TENIU EL PROGRAMA DE FESTES. Aprofiteu l'avinentesa per a gaudir de les moltes activitats que s'ofereixen. 

PUTXINEL·LIS I BOIXETS, A LA FESTA MAJOR

Aquest matí he passat pel carrer Blasco de Garay i estaven fent putxinel·lis. Sempre m'han agradat les titelles de tota mena. Quan era petita no recordo que pel barri en fessin gaire sovint. De tant en tant a casa meva em deien que un dia aniríem al Turó Park, on hi havia una companyia fixa que tenia molta fama, però no hi vam anar mai i vaig trigar molt de temps en saber on era el Turó Park. González Ledesma, en el seu llibre de records, explica que un dels seus somnis era tenir un àtic al Turó Park. Amb els anys i els èxits professionals va anar a viure a la part alta, a la Via Augusta, però no al Turó Park, sobre el qual teixia fantasies de futur.

Feia goig comprovar quantes criatures hi havia mirant els putxinel·lis. La gent jove no ho recordarà però els anys vuitanta van ser uns anys feixucs pel barri, les botigues tancaven i gairebé no es veia mainada. Avui tot ha revifat i malgrat les queixes dels pessimistes veure tants nens i nenes de tot arreu rient del que diuen i fan unes titelles catalanes fa molt de goig.

Després he passat per la Plaça de Santa Madrona, on hi havia una trobada de puntaires. Les puntaires també han revifat, com els castellers. Fa molts anys una amiga que estudiava a la Massana, molt creativa, ens va explicar que feia uns cursos per a professora de puntes de coixí i ens vam fotre d'ella. La veritat és que avui deu tenir feina a dolls. Les puntes al coixí continuen sent una activitat majoritàriament femenina tot i que algun senyor es veu de tant en tant per allà. Cal dir que amb la calor que feia resultava admirable comprovar l'afició de les puntaires, moltes d'elles ja d'edat madura, tot i que també hi havia alguna joveneta. 

Després he anat a fer un volt per Montjuïc, les fotografies del recorregut les podeu veure i gaudir al meu altre blog, La Panxa del Bou.

No tot ha de ser follar!!!

Conrad Son va ser, al Poble-sec, el pregoner d'enguany. Conrad Son em sembla una persona molt més seriosa del que la gent creu i fa anys que viu al barri. El pregó va ser divertit, animat, humorístic, agosarat, com cal. Evidentment, el director de cinema eròtic va fer una crida a practicar sexe, encara més en les actuals circumstàncies, i les revistes i diaris que han recollit el seu pregó han destacat aquest aspecte. Recordo que Tierno Galván, en un antic pregó madrileny també va fer una crida a retozar.

Però Conrad Son va dir moltes més coses durant el pregó, que no s'han recollit tant. Va fer una crida al respecte als horaris, a entendre que la llibertat dels uns acaba on comença la dels altres, a la necessitat de limitar el soroll quan no toca. A mi m'agrada molt la Festa Major del barri, ha millorat en molts aspectes, però l'excés de soroll és una constant i no es té en compte que el Poble-sec no és un poble convencional en el qual tothom fa festa durant la setmana de gresca. Conrad Son va ser molt seriós en fer referència a tot això, la veritat. Crec que pagaria la pena parlar del pregó en la seva totalitat. 

No tot ha de ser follar, que també. En tot cas no serà la pràctica de sexe íntim allò que provoqui més malestar entre determinats sectors de veïns que, per exemple, tenen el tablao i els decibelis a sota de casa. Més aviat em temo que aquests soferts veïns treballadors gaudiran, aquests dies, d'un destrempament inevitable i de maldecaps reals i no d'aquells que surten als acudits, pel que fa a la predisposició de les dames en el tema. O sigui, que més aviat follaran menys.

Penjo una coneguda i divertida cançó de Krahe, dedicada a Conrad Son i a tots els soferts veïns i veïnes del barri que aguantaran el que sigui per no crear mal rotllo o optaran, com hem fet nosaltres, per emigrar uns dies a les muntanyes pirinenques. No sigueu malpensats, ep.

(Les dues primeres fotografies són meves, la tercera és de Ràdio Sants-Montjuïc)

Fi de festa, Raffles exòtics i balls de bastons

Avui és el darrer dia de la nostra Festa Major. Les festes majors dels barris barcelonins han anat canviant força al llarg del temps.

Quan jo era petita ja anava de baixa el guarniment de carrers. He vist fotografies de festes celebrades des de després de la guerra fins principis dels seixanta i em meravella encara la voluntat veïnal, la col·laboració, el coratge i l'esforç fins i tot econòmic que es feia, en uns anys grisos. Més que grisos, negres. 

Potser després d'una gran tragèdia i encara que no es visqui en el millor dels móns, la gent té ganes de reeixir i tirar endavant amb optimisme. 

La festa major d'ara està molt bé, hi ha activitats per a tots els gustos i té alts i baixos, com tot a la vida. El component veïnal i de carrer ha anat minvant i sovint són els bars o les associacions situades en algun indret aquelles que organitzen coses, amb algunes excepcions, la més notable i perdurable en el temps, la de la Plaça de Santa Madrona on s'hi fan, pel meu gust, les millors activitats tradicionals.

En d'altres temps es va donar una circumstància molt adient al tarannà anarquista del barri, cada carrer organitzava la festa quan li semblava. Recordo fins i tot que l'alcalde d'aleshores, Pasqual Maragall, en una entrevista sobre el tema de les festes, per ràdio, va demanar que barris en els carrers dels quals no s'estava d'acord en les dates i no feien festes unitàries es posessin les piles, si volien subvencions. I, en concret, va mencionar el nostre.

Aquest any també s'ha avançat una mica la celebració. Ho trobo bé, a l'estiu tothom s'escampa i és millor acabar-la per Sant Jaume en lloc de començar-la més o menys per aquesta data.

La festa ha anat precedida d'un desagradable incident d'aquells que fan que el nostre barri surti als diaris per coses lletges, l'operació policial al carrer de Salvà. No sé quina mena d'atracció exerceixen els nostres carrers però no és la primera vegada que un grup nombrós i organitzat dedicat a activitats dubtoses s'hi estableix. Tampoc sé si el tema ha donat algun resultat concret, ja que sembla que la majoria dels identificats són al mateix lloc on eren. 

Per allà els anys vuitanta també teníem, a més del tema de la droga que va ser un gran problema a tot arreu, una banda establerta a dalt del carrer Rosal, sembla que es dedicaven a atracar a les autopistes i alguns d'ells tenien més de quatre-centes reincidències. Passen els anys i les coses continuen més o menys i jo crec que si no arriba a ser pel ressò d'aquesta noia ardida que corre pel metro amb un xiulet i cartells, avisant les probables víctimes de la mangància, no haurien reflexionat sobre el tema, posant més vigilància en aquest mitjà de transport públic tan castigat pels Raffles d'ocasió. Jo crec que els polítics importants no van gaire en metro, al menys, no n'acostumo a veure mai cap, llevat del dia de la inauguració d'una estació, la veritat.


Feia broma amb gent del barri respecte al tema, comentant que potser pagaria la pena que en algun raconet hi reivindiquéssim un d'aquests hotels d'entitats municipals, dedicat als devots de Caco residents als nostres carrers. Potser fins i tot s'aconseguiria integrar-los i reconvertir-los en honrats veïns nostrats, amb el temps. I amb els anys fins i tot podríem fer una ruta històrica sobre els antics lladres poble-sequins i la seva llegenda negra, amb teatralitzacions en viu.

Coses estranyes i fets delictius passen també en d'altres indrets i tenen menys ressò, em sembla. Quan en un altre barri o en algun poble s'esdevé quelcom desagradable sempre surten molts veïns de bona fe a manifestar que l'indret és tranquil i que allò és un mal bolet que els ha sortit de forma inesperada. Nosaltres, els del Poble-sec, acostumem a fer el contrari, no hi ha dret, el barri s'està degradant, cada dia pitjor, abans no era així... En tot cas el nostre Poble-sec d'avui és com és, i en algunes coses ha millorat molt, tot i que la gent acostuma a tenir memòria selectiva i de vegades no recorda el passat com era sinó com li sembla que era o com voldria que hagués estat. 

Per cert, avui ja no es diu això de ser un Raffles, però en un conegut cuplet sobre un altre mitjà de transport de fa anys, el tramvia, es mencionava el tema, fent referència a això del carterisme. Raffles va ser un famós lladre de ficció, les seves aventures van esdevenir molt llegides en temps dels nostres avis. L'autor era Ernest William Hornung, cunyat de Conan Doyle.

Bé, avui final de festa. D'aquí una estona me'n aniré a donar un cop de mà al president de CERHISEC, que ha programat una ruta sobre la Setmana Tràgica. Si voleu venir, a la plaça de Santa Madrona, a dos quarts d'onze. Raffles, abstenir-se.


Au, una mica de música nostàlgica. La cançó del tramvia i el Raffles és la tercera. Les altres dues també són molt significatives i en certa manera demostren com tot canvia però moltes coses continuen si fa no fa.

FESTA MAJOR, 2010!!!!!!!!!

A la web de la COORDINADORA us podeu descarregar el programa de la FESTA. També el trobareu a la revista ZONA SEC i a moltes entitats, botigues i associacions del barri, així com a la BIBLIOTECA.

Festa Major i d'altres històries

Per motius diversos no he pogut fer directament el seguiment dels darrers actes de la Festa Major, però podeu trobar informació sobre els actes realitzats i els propers a l’Agenda de la Coordinadora del Poble-sec.

Vaig criticar que el rètol penjat al Centre Cívic de la Plaça del Sortidor tenia un lleig ‘dessitjem’ amb dues faltes d’ortografia. Doncs, noblesa obliga, he de dir que ja ha estat arranjar, de forma ràpida i efectiva.

Avui a la tarda faig un recorregut històric i literari pel barri, doncs pertanyo a CERHISEC, centre per a la recerca I difusió de la història dels nostres indrets estimats, i ja fa temps que recollia material sobre el tema. És la primera vegada que el faig, així que no sé ben bé quan durarà ni com anirà, depèn de la gent que vingui, de la curiositat i de la paciència dels assistents. No serà molt llarg, el farem pel cor del Poble-sec i deixarem la resta per a propers recorreguts, que tot arribarà.

A la publicació Zona Sec editada amb motiu de la Festa Major que podeu trobar a molts indrets del barri, però també aquí en pdf trobareu moltes informacions interessants i algunes crítiques sobre problemes actuals, com ara la manca d’aparcament que han generat les remodelacions d’alguns carrers, problema agreujat per l’estat actual de les obres de la Plaça de les Navas.

Un altre problema que afecta al veïnat és el soroll, hi trobareu la carta d’una veïna sobre l’estat de la qüestió al carrer de Blai, amb soroll tot l’any i no tan sols per la Festa Major. S’hauria de tenir cura amb tot això. Per una banda es tanquen locals emblemàtics com el Pastís i d’altres que oferien música en viu i per l’altre el soroll al carrer de vegades és insuportable. Tot plegat genera un refús envers aquests actes que pot semblar injust però que és molt comprensible.

Tinc una amiga que viu a Blasco de Garay, damunt mateix de l’escenari muntat. Ja entén que són pocs dies però el soroll és horrorós, la veritat. Un problema que s’hauria de considerar és la moda actual de posar altaveus de so exagerat, tots estem mig sords, i aquest és un problema general del país i de la nostra cultura, perquè fins i tot al cinema et deixen sord quan sona la música.

Quan jo era petita recordo que des de casa meva, a Blasco de Garay, a prop del Paral·lel, a l’estiu, escoltàvem com a l’antic teatre dels Tramvies, al carrer de Borrell, assajava una orquestra i ens adormíem amb el so llunyà i agradable de melodies com ara Siboney, tocades amb cura i ofici. Era una delícia escoltar-los, la veritat. Ja sé que em faig vella però d’allò al xum-pa-xumpa o a la salsa picant hi ha tanta distància que em fa dubtar sobre la bondat de l’evolució cultural en aquest tema.

Ara tenim tendència a l’excés, excés de calefacció, de soroll, d’aire condicionat, de menjar i del que sigui. Recuperem la benvolguda austeritat poble-sequera, sisplau!!!

A la fotografia, la casa del carrer Tapioles cantonada Magalhaes on, segons crec, va viure la família del pintor Simó Gómez Polo i ell hi va tenir el seu estudi, l'estudi per on havia passat molta gent important de l'època (el pianista Vidiella, Verdaguer, Cusachs, Brull). El mateix Joan Brull, un altre pintor, hi va tenir l'estudi més endavant, segons algunes dades que he trobat. El barri va ser un indret amb molts pintors, tradició que ara hem recuperat amb l'Associació d'Artistes Plàstics, crec que val la pena saber-ho i fer-ne difusió. La casa, en el seu origen devia ser una mica diferent, doncs ha sofert moltes reformes. Probablement el nivell del carrer era molt més baix, per dibuixos existents de l'estudi de Gómez. En aquella època, cap a la tercera meitat del XIX, hi havia molt poques cases pels nostres carrers, i sembla que al davant hi havia un bonic xiprerar que va dibuixar Apel·les Mestres, dibuix que potser s'ha perdut, al menys no sé on pot parar. La casa propera, a Tapioles, on hi va haver la Teatreria probablement fos també la indústria familiar dels Pidelaserra, veïns i amics dels Gómez i pares de Marià Pidelaserra, un altre notable pintor.

El pregoner d'enguany, Manel Barceló, va explicar que el seu pare era pintor, per exemple, i tinc notícies sobre el fet que havia donat classes de dibuix en algunes escoles com la del Carme. Hi ha persones que m'han dit que pel barri hi van treballar molts altres pintors coneguts, com Modest Cuixart, però no tinc dades, si algú ho sap i me les fa arribar li agrairé i en faré difusió.

El Molino i la Festa

Bé, ja era hora! Han posat la primera pedra del nou Molino i un doll d’antigues vedettes han assistit a l’acte. Que els déus i les muses ens concedeixin salut i ànims per contemplar l’acabament de les obres i gaudir del nou local!!!

Estic prou contenta de com va anar ahir la xerrada sobre Raquel Meller. La petita sala de la biblioteca era plena i em sembla que el públic s’ho va passar prou bé. No estaria malament que l’espectacle que a Madrid s’ha representat amb gran èxit durant tres temporades, sobre l’artista, pugués venir a la nostra ciutat, si no és demanar massa!!! I al Paral·lel, és clar!!!

Ja hi ha el programa de la Festa Major a la xarxa. Molts actes, per a tots els gustos, i algunes novetats, com ara això del concurs de guarniment de balcons, que tant de bo tingui èxit. En continuarem parlant, aquest any s’ha avançat una mica la celebració, cosa que ha generat certa polèmica, potser és millor així per a la participació, encara que ja fa anys que veig molta gent a tots els actes on assisteixo.

Continuarem informant!!!