JOAN MANUEL SERRAT, EL BARRI I EL SOPAR D'ENTITATS

Aquest cap de setmana puc ben dir que és poble-sequi a tope. Ahir a la nit vam celebrar el Sopar de les Entitats, organitzat per la Coordinadora, i avui hi ha la gran trobada, generada a partir d'un grup de facebook, que també serà al Centre Cívic del Sortidor, com el sopar d'ahir. Meditava aquests dies en els molts sopars veïnals del passat recent. 

En un temps en el qual lligàvem els gossos amb llangonisses, l'ajuntament pagava a dues persones de cada entitat un menú a l'Hotel Apolo amb motiu de la Mostra d'Entitats. Més endavant pagava un catèring, aleshores ja es va començar a fer la celebració al Centre Cívic. En una ocasió va venir per allà fins i tot l'alcalde Clos, que va dir quatre bajanades demostrant que coneixia ben poc el barri. Clos va ser un alcalde gairebé humorístic. En un monòleg de Capri que s'esdevé en una celebració local l'actor deia: aqui teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries. Per a la història d'aquells sopars i per a l'origen dels actuals premis que atorga la Coordinadora us remeto al comentari que l'amic Amadeu Quintana ha penjat en aquest blog i que matisa el tema ja que jo no el recordava amb exactitud.

En els parlaments oficials es fa difícil defugir les tonteries, però tot plegat forma part de la vida social, entranyable, propera i absolutament imprescindible. Ahir, en el sopar de la Coordinadora, cadascú es pagava el seu menú o li pagava la pròpia entitat, si disposava de fons, cosa que evita una certa competència antiga sobre qui de cada entitat anava o no al sopar de convit. La veritat és que m'alegro de què la crisi hagi contribuït a bandejar despeses inútils, projectes eteris, subvencions que condicionaven moltes coses, alguns serrells en resten, però pocs. Crec que era Talleyrand qui va manfestar que moltes bajanades s'evitaven gràcies a la manca de diners. Això val per a la vida política i social però fins i tot per a la domèstica, les coses com siguin.

Cada any es dona un premi a algú que hagi portat el nom del barri pel món, aquest any se li ha donat a Joan Manuel Serrat, de fet és el poble-sequí més universal que tenim i és absolutament cert que molta gent, àdhuc d'ultramar, coneix el barri pel fet que el cantant hi va néixer i viure, de petit i jovenet. Feia temps que el cantant no venia pel barri però darrerament ha tornat en dues ocasions, quan es van presentar els fascicles de l'enquadernable L'Abans, al Molino, i ahir al vespre, per rebre un premi honorífic, un d'aquests entranyables pongos amb placa, commemoratius. 

La presència de Serrat va desvetllar passions de tota mena, femenines sobretot, però també de nois i senyors d'edats diverses, tothom es volia retratar amb ell. Jo sóc poc mitómana i no ho vaig fer però entenc que a la gent li faci tanta il·lusió. Serrat és avui molt més que un cantant, és un símbol, un personatge, un orgull local i un munt de records i evocacions lligats a les seves cançons i al nostre imaginari sentimental. Té cançons magnífiques i que poden cantar d'altres artistes sense que perdin volada. També en algunes té de més fluixetes, però aquestes les hem anat oblidant. I versions excel·lents de poetes diversos. 

Avui ja no es polemitza sobre allò de cantar en català o cantar en castellà, cadascú fa el que li sembla, fins i tot hi ha qui canta en anglès i els puristes no s'esquincen les vestidures, el mateix pel que fa als escriptors. Tot ha canviat i, com deia el recordat Paco Candel, en una ocasió, des que ha vingut gent de tot el món que ens hem adonat de què, per exemple, catalans i andalusos ens assemblem molt més que no ens pensàvem. Encara recordo quan la cançó catalana va anar una mica de baixa i Núria Feliu va gosar cantar en castellà i els ortodoxos l'anaven a xiular. Som un país petit, de passions exagerades en molts aspectes de la vida i de la cultura, tot i que sovint són passions efímeres. El seny i la rauxa conviuen amb el cofoïsme i ens fan anar per on volen.

A Huertas Claveria li vaig escoltar en una ocasió, en algun acte veïnal en el qual es devia manifestar alguna opinió injusta sobre Serrat, que el cantant guanyava molt en les distàncies curtes, cosa que ahir es va manifestar a bastament. El cantant té un sentit de l'humor viu i espontani, que connecta amb la gent de tota mena i de totes les procedències, voldria pensar que això ve del fet de ser poble-sequí però em temo que és genètic. Ahir, per exemple, quan se li deia que ja tenia molts premis, va fer: oh, i més ben dotas econòmicament que aquest. Quan algú li va demanar que cantés va fer una mena de gorgorito i va dir que havia vingut a l'acte de civil. Va petonejar qui li demanava, va estrènyer màns a dojo i es va fer un munt de fotografies. Avui és fàcil fer fotografies, amb aquests telèfons imprescindibles del nostre temps. Ser famós i popular té un munt de servituds i de vegades t'alegres de no haver venut best-séllers ni rebut el Nobel, la veritat.

Em semblava ahir al vespre formar part d'una mena de versió amable de la pel·lícula que comentava en l'altre blog, El ciudadano ilustre, tot i que el nostre ciutadà il·lustre sabia molt bé on anava i era molt més proper a la gent que l'escriptor fictici de la pel·lícula. El sopar de les entitats és una celebració encisadora, et trobes molta gent coneguda i en veus molta que no coneixes de res i t'adones de com el barri està viu, malgrat els qui li canten les absoltes un dia sí i un altre també. Hi veus gent gran i gent jove, hi ha entitats incombustibles i d'altres que es fan i es desfan. Avui els plats i els coberts són de plàstic, la modèstia s'ha estés i això està molt bé, aquells sopars de l'Apolo em feien una mica d'angúnia. Els regidors de l'ajuntament acostumen a venir cada any, n'hem tingut de tota mena i no vull fer valoracions aquí, deixarem la política per a una altra ocasió. En temps gloriosos i electoralistes fins i tot havien vingut els alcaldes, el mateix que a la Mostra d'Entitats.

El Poble-sec ha estat en ocasions un barri poc estimat però crec que ara no és així. Hi havia gent que en volia marxar, per prosperar, però que després retornava a passejar amb nostàlgia per uns carrers els quals, de forma inevitable, canvien com canvíem tots i totes. González Ledesma deia que Barcelona era com la seva mare ja que l'havia portat al món i vist crèixer i com la seva filla, a qui veia canviar de forma irreversible. Això es pot aplicar als barris, I això ho noten sobretot els qui fa temps que no venen i copsen els canvis de forma sobtada. Els qui hi vivim ni ens n'adonem, com no ens adonem del creixement dels nostres fills i néts quan hi convivim. Ni de l'envelliment de la gent gran propera, és clar, quan fa temps que no veus algú de la teva edat penses en com ha canviat i ell ho deu pensar de tu. Serrat conserva un atractiu juvenil remarcable, tot pesa, i això es manifestava en l'embadaliment amb el qual se li dirigien noies ben jovenetes i de bon veure.

Ahir al vespre jo recordava Manuel Ausensi, que fa ser un fenòmen local semblant al de Serrat, del temps de la meva mare, les històries dels dos cantants, cadascun en el seu gènere, tenen alguns paral·lelismes però avui el jovent ja no deu saber ni qui era Ausensi, llevat dels aficionats a l'òpera retrospectiva. La valoració dels nostres personatges famosos forneix senyals d'identitat i jo seria molt més generosa amb això de les plaques que recorden on van néixer o viure. 

El paradigma dels famosos que van triomfar a casa seva ha estat Paco Candel, qui, per cert, va romandre sempre al seu barri i va col·laborar de forma activa en tota mena d'iniciatives diverses. Huertas Claveria, el torno a mencionar, li recordava aquest fet en una celebració, esmentant d'altres personatges coneguts que recordaven el seu barri però ara n'eren ben lluny, entre els quals, el mateix Serrat. Candel va manifestar que això no tenia cap mèrit, al seu barri hi vivia molt bé. La seva gent el va homenatjar sempre, premis literaris, biblioteca, escola, i avui, fins i tot té un gegant propi. Els indrets urbans grans no són un conjunt impersonal de cases, són tot un conjunt de barris vius i en ebullició que de vegades no es coneixen gaire entre ells. El mateix passa a L'Hospitalet, per exemple, una ciutat on vaig treballar molts anys i on els diferents barris tenen, cadascun, la seva personalitat.

Una nit inoblidable, vaja. I avui, la gran trobada. No em vaig retratar amb en Joan Manuel Serrat però ja veieu que el vaig retratar força. 

Copio aquí la informació de l'Amadeu Quintana a l'entorn dels sopars al barri, per la seva rellevància i pel fet que de vegades al formar part dels comentaris queden oblidades aquestes aportacions:

El sopar que s'havien fet al Hotel i que pagava l'Ajuntament eren per La Mostra d'Entitats, eren uns sopars que van anar molt be per mostrar a les autoritats la força i la cohesió del moviment associatiu del barri, el sopar d'ahir, es hereu dels sopars de Nadal que el Districte organitzava i que amb la crisi van desaparèixer. Els primers anys, el Premi Poble-sec el donàvem en el marc de la Mostra d'Entitats i amb l’ intenció de prestigiar-lo i busca’n un motiu de trobar-nos tots plegats varem pensar en traslladar-ho a un sopar al voltants de Nadal i amb el màxim d'entitats del barri presents.

Si la memòria no falla, aquest premi el va inaugurar en Salvador Escribà per la Salseta del Poble-sec en el marc de la XX Mostra d'Entitats que varem fer per primera vegada al mig del Paral•lel(vella reivindicació de les entitats del barri).