QUAN EL BARRI SEMBLAVA MONTMARTRE...

Amb aquesta mania de comparar que tenim els humans, durant un temps el Poble-sec i el Paral·lel van ser comparats a Montmartre, pel gran nombre d'estudis de pintors que hi convergien. També la nostra avinguda ha estat relacionada amb Broadway. Totes aquestes odioses comparacions el que fan és fer minvar la personalitat dels nostres indrets i, al capdavall, plànyer que no hagin arribat a ser el que havien estat o el que podien haver estat, en lloc de valorar el que van ser, malgrat el context.

Aquests dies m'han arribat dues bones notícies a l'entorn de dos dels pintors més remarcables relacionats amb el nostre barri. Sobre Simó Gómez he escrit en moltes ocasions i vaig dedicar una entrada al blog al seu quadre Viva la Pepa. Doncs ahir mateix la premsa es feia ressò de què el quadre Viva la Pepa havia estat donat per la família del seu darrer propietari, Jaume Doménch Trinxant, al Museu de Montserrat. Doménech el va comprar a la Sala Vayreda el 1982, segons les informacions que aquests dies s'han publicitat.

Fa uns dies un amable comentarista que firmava com Spínola ja em va explicar, en un comentari a la meva entrada al blog, a l'entorn del quadre, que es trobava a Montserrat. Es considera aquesta una de les pintures més notables de l'artista, a causa de les seves dimensions i pel fet de què va ser una de les darreres, tot i que això és matisable. Però el valor també és documental, ens mostra gent de l'entorn del pintor, la noia que toca el pandero era una gitana blanca, que era com es denominava aleshores el mestissatge pertinent, i que havia fet de model del pintor en d'altres ocasions.

Feliu Elies va escriure una interessant biografia del pintor, per encàrrec, l'any 1923, i pràcticament la totalitat d'informacions que aquests dies s'han reproduït a la premsa provenen d'aquest llibre, un document molt interessant ja que més enllà de la vida del pintor ens reflecteix com era el nostre barri en aquells anys. Gómez, de caràcter estrany i a qui avui potser diagnosticarien amb algun problema de conducta o amb una bipolaritat, tot i que sí que en algun lloc es fa referència a una epilepsia, va morir jove, als trenta-cinc anys, en part a causa de la vida desordenada que duia, malgrat els esforços familiars per tenir-ne cura i fer-lo llaurar dret. 

La família i els amics eren conscients de la seva genialitat, molta gent de pes va passar per l'estudi del pintor, situat al capdemunt del carrer de Tapioles, pianistes com Vidiella, escriptors com Verdaguer i un munt d'artistes diversos. La casa on es trobava encara es conserva, amb moltes modificacions, però ni allà ni a la bonica torre on va viure un seu alumne, el pintor Brull, hi han posat fins ara cap referència que els recordi. També va viure al nostre barri Marià Pidelaserra, la família del qual va tenir una gran amistat amb la de Gómez, i que crec, pels indicis recollits, que havia tingut la llar o al taller a l'edifici on més endavant hi va haver l'Académia Balmes. Com veieu, tenim prou elements per definir tot un itinerari artístic poble-sequí.

Malauradament, aquest quadre i l'obra del pintor pertanyen a l'època del realisme, menystinguda durant dècades per les noves tendències pictòriques, fins extrems que fan angúnia. Tan sols cal pensar en com entomaven el modernisme, avui tan mitificat i restaurat, els noucentistes i els seus hereus. Això de la cultura és ben bé com la borsa, tot puja i baixa segons les idees dels qui remenen les cireres.

Tímidament, en alguna ocasió, museus com el MNAC han repassat el període realista, però com que sempre ens hem d'emmirallar en els francesos, el ganxo de l'exposició més recent va fer més aviat esment de Corot i d'altres, com si el gran Martí Alsina o el mateix Gómez fossin una mena de secundaris de luxe i poca cosa més. Fa uns quants anys vam redescobrir Borrell del Caso gràcies a què en una exposició als Estats Units, a l'entorn dels jocs visuals i el trompe l'oeil es va triar com a portada del catàleg un quadre seu! 

El discurs actual de les exposicions del MNAC tampoc no ajuda a reforçar el coneixement d'aquests pintors, però en això hi compten molt les modes expositives i els discursos que toquen en cada moment. Una part de l'obra del pintor Gómez, lliurada per la família, deu dormir com l'arpa de Bécquer, a les interessants profunditats dels fons museístics ocults. El Museu de Montserrat aplega un fons impressionant pel que fa al realisme, gràcies a importants donacions, però les modes actuals i les promocions semblen tenir tirada a incrementar el fons avantguardista, faltaria més. 

Bé, ens caldrà anar a Montserrat, doncs, i contemplar aquesta gent del nostre barri fent gresca, una gresca una mica trista, malgrat que el pintor, segons alguns testimonis que n'havien sentit parlar als seus avantpassats, eran un juerguista impenitent que passava les nits a l'antic Asiàtic o al Casino Hortalense, i en ocasions encara feia una escapada travessant la muralla, cap a una Barcelona que aleshores era petita, fosca i llunyana. Aquesta noia que ocupa el centre del quadre podria ser una avantpassada de la gent que més endavant va retratar literàriament Vallmitjana, de forma magistral. 

Per una altra banda m'ha arribat també una sorpresa, una bosseta de roba amb una imatge del pintor Brull, d'un verkami en el qual vaig participar modestament, destinat a fomentar la catalogació de l'obra del pintor, en format digital. Podeu veure'n els resultats aquí.  Brull està generant un cert interès més acurat en aquests darrers temps tot i que encara és poc conegut, en general. 

Els nois del quadre van ser deixebles de Gómez, i també van pintar, amb millor o pitjor fortuna: Cristobal Alandís o Alandi, el primer per l'esquerra. Al seu costat Francisco o Francesc Gómez Soler, il·lustrador important que va fer les làmines d'una de les primeres edicions de La Regenta. Després trobem un jove Joan Brull, el gran pintor que anys després va ocupar l'estudi de Gómez i que va viure en una torreta que encara existeix a la part alta del barri. I finalment, a Josep Passos, gran ninotaire. 

De les noies no en sabem el nom, més enllà de què eren gitanes del barri, models dels pintors i companyes de les seves modestes gresques. Intueixo que podem trobar-nos davant de mares o àvies de les protagonistes de les obres de Vallmitjana, qui sap. En tot cas, ens caldrà anar a Montserrat, a fer un homenatge al nostre pintor més emblemàtic.