COMIATS I EVOCACIONS

En el procés vital inevitable i que no per sabut i esperat resulta menys dolorós, he anat perdent en aquestes darreres dècades persones de la generació dels meus pares, ells inclosos. Ahir vaig  anar al tanatori de Sancho de Ávila, per acomiadar una antiga veïna de l'escala, tenia més de noranta anys i la mort, en aquests casos, s'accepta amb resignació. De jove havia estat una dona molt guapa, retirava força a l'Elisabeth Taylor però també per la Taylor van passar els anys, que no perdonen ningú.

Algú em comentava fa un temps que quan arribes als tanatoris pots saber de seguida si el difunt és un jove o un vell a causa del personal que s'hi aplega i del dolor que es manifesta. De forma inevitable, en anar cap al tanatori amb el meu germà, vam evocar el nostre passat infantil i les persones que s'hi van relacionar.

Quan ets petit et sembla que tot ha estat sempre com t'ho trobes, els nens són nens, els adults són adults i els vells, vells. Una primera sacsejada és quan els vellets de la teva infantesa comencen a desfilar cap als misteris del més enllà. Avui no es pot ni tan sols intuir el que representaven, en d'altres temps, els veins de l'escala, en una ciutat com Barcelona. En general funcionava allò de què val més un veí a la porta que no pas un parent a Mallorca.

Sobre el veïnatge antic hi ha testimonis literaris diversos, com ara el llibre de memòries de González Ledesma o alguna obra de teatre de Benet i Jornet quan no feia serials televisius. Les escales conformaven un petit univers que no era com un poble, era tota una altra cosa. No hem d'idealitzar aquell passat, existien tensions, enemistats, baralles. Abans de la guerra ja a l'escala on vaig viure hi havia hagut baralles sonades que van dividir els estadants en dos bàndols i que van arribar a judici. Un dels bàndols el va liderar una tieta de la meva mare. Va perdre el cas i va haver de marxar del pis, que era de lloguer, a causa d'això hi va anar a viure la meva família. 

Aquelles baralles eren com de pel·lícula italiana, sovint els crits i la resta acabaven en aigua de figues i es restablia la calma tot i que en algunes cases de pisos hi ha hagut assassinats i tot per motius de baralles absurdes, a l'estil dels crims rurals. Fa molts anys, a l'Avinguda Mistral, un veí en va matar un altre i la cosa havia començat per un tema de sorolls i destorbs força lamentable i surrealista.

La gent de la generació dels meus pares que vivia a l'escala, la gran majoria, ja hi era abans de la guerra civil i durant els bombardeigs no anaven als refugis sinó que s'aplegaven en un pis, el primer segona, on hi vivia el responsable d'avisar la gent, car a totes les escales n'hi havia d'haver un i en cas de bombardeig tocava un xiulet. Segons instruccions diverses, sembla que en teoria els primers pisos eren els més segurs, per sort no es va poder comprovar aquella teoria.

La meva mare aleshores  era adolescent, a l'escala hi havia molta jovenalla i crec que de moment allò de la guerra els va semblar una mena d'aventura excitant fins que els nois no van ser quintats en aquell disbarat criminal que va ser la crida de la quinta del biberó, inútil i absurda. Un veí de la mare va tenir la sort, relativa, de ser ferit i evacuat aviat. Va ser ell qui em va fer la fotografia que veieu, a la  platja de Sant Sebastià. 

Al nen més petit el vaig veure ahir, a l'enterrament, la difunta era tieta seva i ell ja és un jubilat, com jo mateixa. El nen més gran va morir de forma prematura, de càncer. molt jove, tot i que ja tenia tres fills, un dels quals avui és actor, se li assembla molt i quan el veig per la televisió em sobta que el parentiu sigui tan manifest al llarg de les generacions. 

La vida a les escales tenia menys intimitat que el facebook, ben mirat, la gent sabia coses de tothom però crec que planava una discreció intuitiva per damunt de l'existència de cadascú. En moments difícils la gent s'ajudava i les criatures anàvem a jugar a casa de l'un o de l'altre, tot i que hi havia veïnes més disposades que unes altres a recovertir la seva intimitat en una ludoteca improvisada. No ens deixaven baixar al carrer pel fet que les voreres eren estretes i ja hi començava a haver-hi un tràfic important i perillós, amb el Paral·lel a tocar de casa. Travessar el Paral·lel sense l'acompanyament d'un adult era ben bé com un ritual de pas, en aquells anys.

La vida dels veïns semblava plàcida i planera però amb els anys t'assabentes de coses diverses que fan trontollar aquelles conviccions, la meva mare, en ocasions, deixava anar anècdotes diverses, moltes dels quals relacionats amb el sexe, sobre aquell veïnat que semblava exemplar i convencional. 

A l'escala dels pares avui hi viu la meva filla, encara hi resten dues iaies molt grans, d'aquella generació, una de les quals ja ha sobrepassat els noranta, també. Quan ens trobem amb gent de la meva, de generació, i comentem coses d'aquells anys i d'aquella gent ens sobta com en sabem poca cosa i com cadascú en recorda un bocinet, com passa amb la família, molts secrets es van esvair en l'oblit i no els esbrinarem mai. Amors adolescents, decepcions, traïdories, problemes matrimonials, problemes amb els fills, misèries lligades al temps de la guerra, sexe clandestí. Amb la bonança econòmica molts veïns van començar a cercar d'altres pisos, a escales amb ascensor, sobretot. Tot va canviar i tot canviarà també i així és la vida i que al cel ens puguem veure, que deien abans.