AMORS FUTBOLÍSTICS I EVOCACIONS SENTIMENTALS

No m'agrada el futbol i no hi entenc un borrall però alguns noms mítics em sonen, evidentment. Un d'aquests és el de Ricardo Zamora, pare. Quan jo devia tenir uns deu anys, per l'octubre, a l'escola fèiem recapte per al Domund. El Domund, per als joves que no sàpiguen de què va el tema, és el diumenge mundial  de les missions, avui encara existeix, reconvertit en una diada d'atenció vers els països en vies de desenvolupament, pobres i amb dificultats. L'invent es va forjar l'any 1926 però el conegut acrònim sembla que és de producció hispànica i de l'any 1943.

A moltes escoles, a la taula del professor o professora, molts dels quals capellans o monges, en el passat, hi havia unes guardioles de ceràmica que figuraven caps de xinesos, indis, negres i d'altres variants ètniques. Hi podies tirar alguna moneda i s'acompanyaven amb boles fetes de paper de plata de la xocolata ja que sembla que tenien alguna mena de sortida comercial. 

I, què té tot això, tan ranci i políticament incorrecte contemplat amb els ulls d'avui, amb Ricardo Zamora? Doncs resulta que durant la setmana del Domund, les nenes de l'escola, en el meu cas la del Sortidor, anàvem pel carrer i per les escales a demanar almoina amb una d'aquelles guardioles a la mà. Per a nosaltres era una festa ja que gaudíem d'una gran llibertat tot i que em temo que moltes famílies no acabaven de veure clar allò que corréssim com el porc de Sant Antoni, ni que fos amb un motiu tan santificat. Per sort no ens vam ensopegar amb cap pervertit, a tot estirar, això sí, pel carrer més d'una es va trobar algun exhibicionista d'aquells de la gavardina els quals, malgrat començar a fer fresca, et mostraven els seus atributs de forma sobtada.

Pujant i baixant escales, en un pis del Poble-sec ens va obrir la porta una dama molt maca, vestida amb una bata de flors, una senyora vistosa i amable que ens va amollar una mica de calderilla. En sortir de l'escala una companya d'escola més espavilada que jo ens va dir, rient i en secret,  que aquella era l'artista del Molino que tenia un embolic amb Zamora pare qui, aleshores, ja era un senyor grandet i molt diferent de la imatge elegant i atractiva dels antics cromos de la xocolata. 

Zamora va ser l'únic porter que va poder fer un gol, en tirar un penalt en una ocasió. Va passar pel Barça, el Madrid i, sobretot, l'Espanyol. Va ser jugador, porter i entrenador. La seva arribada al mon estava envoltada d'un cert misteri, així com també la seva data de naixement. Va viure, segons referències, a la Ronda de Sant Antoni, de jovenet.

Dels amors del senyor Zamora amb la vedette n'existeixen versions diferents. Miquel Badenes explica que el famós porter ja era vidu de la seva dona, que havia estat durant molt de temps malalta, i que tenia tirada a anar a fer el plaga pel Molino. Després d'alguns intents amb d'altres artistes, la famosa Lydia, que feia parella amb el mític Johnson, va aconseguir ser-li presentada per un cambrer que es deia Joan i que havia treballat a l'Espanyol i al mateix Molino. I la cosa va prosperar...

Van viure al carrer Poeta Cabanyes, 62, a casa de l'actriu i amb la mare d'ella, que era de la mateixa edat que el senyor Zamora. La relació va ser positiva per a tots dos, la xicota es va retirar de la feina i l'esportista enamorat va tenir bona companyia durant els seus darrers anys, i va estar ben cuidat, car va passar ben bé vuit anys malalt. Badenas sabia tot això ja que els seus pares vivien a dalt del pis en qüestió, segurament on vam trucar per demanar calerons destinats a  convertir i peixar gent necessitada de terres llunyanes, heretge i ignorant.

A Ricardo Zamora li deien 'El Divino' i era conegut a tot el mon com ho pot ser avui Messi. La seva vida està farcida d'anècdotes, potser no totes certes o comprovades. No era feixista ni es ficava en política, però no simpatitzava amb la República i va estar a punt de ser afusellat amb un grup de gent que no va tenir tanta sort, car van ser executats poc després. Presoner a la Model, va organitzar allà partits de futbol i els amics i coneguts van aconseguir treure'l i fer-lo marxar a França, on va jugar amb el Niça. La notícia de la seva mort es va donar per certa durant un temps. Després de la guerra va tornar a Barcelona i aquí es va quedar, expliquen que a causa de la seva relació amorosa amb la vedette.

Avui ja no ens escandalitzem amb aquesta mena de coses, ni amb d'altres de més gruix, però, tot i que en els llibres del senyor Badenes els amors futbolístics se situen després de la mort de l'esposa de Zamora, una molt bona web en la qual s'inclou una extensa biografia del futbolista, admet que la relació ja feia temps que durava i que es comentava amb gran discreció, tot plegat. 

I així devia ser ja que també a casa, en algun moment en el qual es feia referència a allò de la roba estesa, frase que aconseguia que paressis més compte a les converses dels grans, havia escoltat comentaris sobre l'afer, en aquell temps d'escàndols ocults, pecats de gruix i adulteris condemnables. La biografia menciona la segona esposa de Zamora amb el seu nom real, Pilar Galdiano, la relació va ser positiva per a tots dos i ja se sap que quan aquestes relacions se santificaven i les vedettes passaven a ser mestresses de casa i ben casades, tot estava com calia. 

Resulta interessant pensar que Zamora va ser molt feliç, en els seus darrers anys, en aquell pis del carrer Poeta Cabanyes, en una escala sense ascensor, quan podia haver anat a qualsevol altra banda, ja que l'home tenia un molt bon passar i va continuar col·laborant i escrivint en la premsa esportiva espanyolista. Expliquen que va ser admirat i apreciat per gent tan diversa com Stalin, Dalí o Cela, entre molts altres. Un gran porter rus de l'època, Yashin, assegurava que de petit volia ser com Zamora, per qui tenia veritable devoció. 

Va patir molt, de gran, amb els problemes de l'Espanyol, que va baixar a segona sent ell entrenador, cosa que li va costar un disgust i un infart, i és que el destí dels espanyolistes futbolístics, des de fa anys, és el patiment gairebé constant, amb poques intermitències. Cal recordar que un gran poble-sequí, com González Ledesma, era un periquito devot. 

Zamora va morir el 8 de setembre de 1978, el dol va ser impressionant, van assistir al comiat moltes personalitats del mon esportiu i cultural i el president Tarradellas. Te una plaça dedicada a Sarrià. A la xarxa es pot trobar molt informació sobre ell, biografies, anècdotes, referències esportives, filmacions, entrevistes. Un munt de material per a endegar una bona sèrie de televisió sobre el futbolista i el seu temps, és clar que s'hauria de fer amb cura, respecte, grapa i intel·ligència. Zamora va tenir un fill que també va ser un molt bon futbolista, però no va arribar al nivell mític del pare i això deu representar un pes feixuc, a causa de les comparacions que, inevitablement i injusta, la gent estableix. També va escriure, com el pare, crònica esportiva en diaris madrilenys, ja que vivia a Madrid, on va morir l'any 2003.

En tot cas, ja ho veieu, a causa del Domund, la bonica vedette que va enamorar el gran futbolista ha quedat fixada en el meu imaginari sentimental. He de dir que a la família, per part del meu pare, hi havia, i encara hi ha, uns quants pericos incombustibles. 

Per tafanejar més:

UNA DE LES MOLTES BONES BIOGRAFIES QUE ES PODEN TROBAR A LA XARXA

https://hallofameperico.com/2009/07/25/ricardo-zamora-martinez/

UNA ENTREVISTA, DE PRINCIPIS DELS VUITANTA, A LA VÍDUA DEL FUTBOLISTA

https://www.rtve.es/alacarta/videos/mujeres-para-una-epoca/mujeres-para-epoca-20101013-1828/901876/

EL MEU AVI, CAPÍTOL  DEDICAT A RICARDO ZAMORA

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/ricardo-zamora-a-les-portes-del-cel/video/170608236/

PALMIRA JAQUETTI VA NÉIXER AL POBLE-SEC

M’he assabentat fa poc de què aquest any es commemoren els 125 del naixement de Palmira Jacquetti, poeta, folklorista, musicòloga i moltes coses més, una figura poc coneguda fins ara, més enllà de determinats ambients culturals. Cercant dades sobre la seva vida he sabut que va néixer al nostre barri, al Poble-sec, així que crec que tenim el deure de recordar-la i de difondre la seva tasca cultural. 

Palmira Jaquetti va néixer el 21 de setembre de 1895, al Poble-sec, al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era Ignasi Jacquetti Sardà, de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. Al barri vivia molta gent dedicada a aquesta professió, per la proximitat a les pedreres, entre d’altres motius. La seva mare, Maria Isant, era de Vilanova de l’Aguda, mestressa de casa. Van ser cinc germans però tan sols Palmira va arribar a l’edat adulta. 

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Entre 1910 i 1914 va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. El pare havia emigrat a Cuba, per tal de fer diners i millorar la situació familiar. En aquesta època ja no vivien al barri, sinó al carrer Sant Pau, 73. De 1915 a 1917 treballa de mestra i porta colònies estivals. El seu primer treball va ser a una escola del carrer de la Unió, 28, guanyava 600 pessetes l’any. 

L’any 1916 es matricula a l’Escola Industrial de la Mancomunitat, per tal d’obtenir un títol més rellevant. Té com a professors Nicolau d’Olwer i Carles Riba, amb qui la unirà una llarga amistat. El nou títol li permet oferir classes a domicili, alguns dels seus alumnes seran els fills del matrimoni Riba-Arderiu. Fa classes, també, a casa seva, aleshores viu al carrer Casanova. L’any 1917 comença a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 fa de mestra titular a Vilaplana i inicia el primer recull de cançons populars. Demana una excedència per poder seguir estudiant. 

De 1920 a 1924 cursa batxillerat lliure, obté el títol i treballa a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, i situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix. L’any 1922 obté un premi al Primer Concurs de l’Obra del Cançoner, organitzat per l’Orfeó Català. 

Entre 1925 i 1927 cursa la llicenciatura de Filosofia i Lletres. L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continua la recerca de cançons, que les portarà a Andorra, l’Alt Urgell, es Pallars i la Vall d’Aran. Des del 1926 al 1932 treballarà com a professora de Batxillerat interina a l’Institut Balmes i al Maragall. L’any 1927 es casa amb el pintor belga Henri Daoust (Enric d’Aoust) amb qui continuarà la recerca per a l’Obra del Cançoner. 

L’any 1932 el resultat de les oposicions fa que hagi d’anar a Calataiud i sorgeixen les primeres divergències amb el seu marit. El seu sou serà de 5000 pessetes anuals. Al marit no li abelleix la seva promoció acadèmica ni les seves aspiracions culturals. L’any 1933 és professora a la xarxa educativa de la Generalitat. Continua, també, la seva recerca, en diferents Missions de recollida de cançons populars, per tota la geografia catalana, amb la seva amiga, Maria Carbó. 

L’any 1934 se li manifesta una artropatia severa, que la reclou un any al llit i comporta algunes operacions. La malaltia esdevindrà crònica i dolorosa. El seu marit, que ha iniciat una nova relació, l’abandona, preocupat tan sols per la seva pròpia promoció artística. Palmira i la seva mare es muden a La Floresta, però la salut de la mare tampoc es bona. L’any 1937 es decreta el divorci del matrimoni, molt dolorós per Palmira. El seu marit, després d’un temps en una presó franquista, s’exilia a Mèxic amb la seva nova parella, on obtindrà un cert ressò com a pintor. 

Durant la guerra, Palmira intenta continuar la seva tasca cultural i publica un poemari. Després de la guerra aconsegueix superar l’inevitable expedient de responsabilitats polítiques i aconsegueix feina de professora a l’Institut Montserrat. Malgrat les limitacions físiques continua viatjant i recollint textos. Enamorada de la Vall d’Aran, hi anirà cada estiu. Publica un llibre amb textos de cançons, en castellà, il·lustrat per Elvira Elias. L’any 1955 aconsegueix la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a Puerto Rico. Aconseguirà diferents premis més, en d’altres convocatòries. Després d’un viatge a Sardenya té una malaltia de l’estómac que comporta una operació i quatre mesos de baixa. 

L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, té l’accident que li costarà la vida. La conductora del vehicle, una antiga alumna seva, i la seva afillada i hereva, Guillermina Jeggle, en surten indemnes. Alguns diaris i revistes li dedicaran records i obituaris. Serà enterrada als Monjos. Moltes localitats per les quals va passar, durant la seva tasca de recollida de cançons, la recorden i aquest 2020 han organitzat actes diversos. 

Malauradament crec que s'ha fet més difusió de l'Any Perucho que no pas de l'Any Jaquetti. Palmira Jaquetti va ser un exemple de constància, de superació, va estudiar i treballar en una època en què no era gaire habitual que les dones ho fessin, va passar problemes personals, fets tràgics com la guerra civil, i va entomar problemes físics constants i dolorosos. El gruix de la seva obra, tant en el terreny poètic com en el musical i pel que fa al recull de cançons populars és admirable i impressionant. Amb aquesta modesta entrada vull dedicar-li un homenatge poble-sequí.

Em lliga la beutat de cada flor,
de cada crit d'ocell la imprevisible
dolcíssima sorpresa i el periple
dels sols i de les llunes donant to
a l'amorosa brega. Tot és bo,
tota cosa em doblega i en mi fibla
la corda greu de l'ànima sensible
que en mi es retorna bella, al bell ressò.
I a migdia les ombres ajudant-se
bressaven l'hora lleu i el món en dansa
detenta una veu sola i tot és u.
Tot és veu d'una joia al pit madur,
tota veu és un crit que se m'emmena
i els ulls clouen un llac de llum serena. 

Palmira Jaquetti



Les dades biogràfiques sobre Palmira Jaquetti han estat manllevades de Viquipèdia i, sobretot, de l'espai virtual:

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacacomenca-lany-palmira-jaquetti-que-preten-descobrir-la-folklorista-barcelonina_924889

AL CEL BRILLAVEN MILERS D'ESTRELLES... FA CENT ANYS

A l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, un indret destinat a mostres de petit format, hi ha una encisadora exposició a l'entorn de la cupletista Pilar Alonso i els cent anys de l'estrena del cuplet Les Caramelles. 

La famosa cançó va ser obra de Càndida Pérez, una altra gran dona recuperada fa pocs anys, que en va fer la música, i del lletrista Joan Casas, el famós Juan Misterio. La lletra es va publicar a la revista Papitu, per primera vegada, pel novembre de 1919. Pilar Alonso la va enregistrar en disc el 7 de febrer de 1920.

El cuplet en català va tenir molt d'èxit, i alguns d'ells, com Les Caramelles, tenen ja la categoria de cançó tradicional, popular i clàssica. Jo havia escoltat la cançó, de petita, cantada per la meva mare,  i l'any 1958 van sortir un parell de discos d'aquells amb quatre temes, deliciosos, Recuerdos de El Dorado, que molta gent tenia. La gran cantant Linda Vera, sobre qui he escrit en diferents ocasions, cantava aquelles cançons a l'estil tradicional.

De fet, l'èxit de Sara Montiel amb El último cuplé, va fer revifar el gènere en castellà, però també en català, i tot això passava a finals dels anys cinquanta del segle passat. Més endavant, quan la cançó catalana va tornar a aixecar el vol, Núria Feliu i Guillermina Motta van gravar discos amb cuplets diversos, alguns dels quals ja estaven una mica oblidats. I també ho van fer, de forma més informal, gent com Mary Santpere, Escamillo...

Persones com Pere Sagristà-Ollé, un dels responsables d'aquesta exposició i alguns altres, com Jordi Quintana, han fet esforços diversos en aquests darrers anys per tal que no es perdessin aquells temes emblemàtics. I també gent jove ha incorporat cuplets en els seus repertoris, ni que fos de forma puntual. O grups com els d'Havaneres, que en alguns casos diversifiquen els repertoris amb gèneres diferents. Fa anys, a Olost, em va sorprendre veure com el capellà del poble, un senyor ja gran, amb motiu de la Pasqua Granada feia cantar a un grup d'infants el famós cuplet, i ho van fer molt bé, per cert.

L'exposició aplega un munt impressionant de publicacions de l'època. La popularitat de Les Caramelles va ser tan gran que d'altres cuplets s'anunciaven portant com a reclam el fet de ser dels autors de Les Caramelles. Pere Sagristà-Ollé, per cert, va ser qui va aconseguir que al Poble-sec es recordés la figura de Rossend Llurba i que es posés una placa a la casa on va viure durant molts anys. 

Pilar Alonso va ser comparada amb Méller tot i que tenia personalitat pròpia. Era de Maó, el seu pare era barber i músic, i ja d'adolescent va venir a Barcelona a intentar reeixir en un gènere que desvetllava passions. A l'exposició es pot veure una entrevista que li van fer per a la revista D'Ací i d'Allà i Alonso es manifesta com una dona intel·ligent i espavilada, segura d'ella mateixa i prudent en les respostes. Expliquen que va donar carbasses a Alfons XIII, afeccionat a les senyores i als gèneres populars. 

Va ser la reina de El Dorado durant sis anys. L'any 1925 es va casar amb un industrial, va anar a viure a Madrid, va tenir fills i néts i passava força estius al seu Maó nadiu. De tant en tant algú escrivia quatre coses al diari sobre ella, poca cosa. Algú altre exigia que se li fes un bon homenatge, un tema que va quedar pendent. A Maó li van erigir un bonic monument. 

Va morir l'any 1980 i Sempronio li va dedicar un emotiu article. Algú va escriure aleshores que estava oblidada. Quan algú ignora alguna cosa o l'ha oblidat pensa que el seu sentiment és general però, de fet, molta gent no l'hem oblidat o no hem oblidat el que ens en van explicar. S'han anat publicant articles, llibres i reculls de lletres, tot i que de forma intermitent i una mica escadussera, sobre la cantant i el seu repertori i sobre aquells temps del cuplet. La mitificació del passat del Paral·lel ha desvetllat un cert interès a l'entorn d'un temps que avui sembla molt remot i que va ser complex i divers. I que la guerra va esberlar de forma cruel, tot i que el Paral·lel de la postguerra va ser molt viu i interessant. 

Tot i que l'exposició està molt bé crec que la cantant i la temàtica mereixen més espai i més difusió. No hi ha cap cartell visible que indiqui l'exposició de forma visible, al Pati de l'Hospital. Més o menys quan Pilar Alonso es va retirar també va morir Juan Misterio del qual sabem poca cosa. Els cuplets catalans, la majoria, son d'un erotisme senzillet, menestral, diria jo, fan picades d'ullet amb una mica de pebre, al·lusions a promesos amb ganes de gresca, força reprimits, i coses així. Hi trobem soldats, cotxers, forneres, modistes i, de tant en tant, alguna noia que ha caigut en el parany del pecat, és clar. Hi trobem pinxos fatxenda com en Pasqual i parelles que es volen casar i no trobem un pis baratet i tramvies plens de gent en els quals pot passar de tot.

La construcció i la rima acostumen a ser molt reeixides i reflecteixen una societat alegre i amb una mena d'eròtica puresa vital encisadora. Els cuplets catalans convivien amb els castellans, amb la cobla andalusa, amb la sarsuela, amb el teatre popular, amarat de drames terribles, amb la cançó catalana més o menys tradicional, amb textos musicats de bons poetes no gaire llunyans en el temps, cantada per gent com Emili Vendrell, que encara ens fa plorar quan l'escoltem ja que li passa com a Gardel, cada dia canta millor.  Pilar Alonso, per exemple, va fer una molt bona versió del sensual Nena. 

El final, relatiu, del cuplet va arribar perquè les modes canvien i el tango va fer furor. Com que sempre et diuen que tot ha de passar per l'escola, que ja és gros, en aquest cas em sumaré als tòpics i demanaria als mestres de música que incloguessin algun d'aquells cuplets en el currículum, sobretot, és clar, Les Caramelles o Els Tres Tombs. Avui potser més aviat es podria fer un cuplet sobre castellers o diables, però aquelles tradicions, encara que no sigui a tot arreu, van perdurant, de moment.

Tot va i ve, s'oblida i es recorda, canvia i es manté. La vida passa i cal cantar i ballar, mentre sigui possible.

DEMANAR PERDÓ A TEMPS, GORGÉ I EL COMPLOT DE GARRAF

Recordo que quan era petita, a casa, havia escoltat una història d'aquelles d'abans de la guerra, sobre un cantant de sarsuela que va haver de demanar perdó per haver-se mostrat anticatalà. L'anècdota, en ocasions, com que la memòria és enganyosa, s'atribuïa erròniament a diferentes personatges però el seu protagonista va ser Pablo o Pau Gorgé. 

Miquel Badenes va recollir aquells fets en els seus llibres sobre el Paral·lel i la cosa no va ser ben bé per motius anticatalanistes, o sí, qui sap. Segons Badenes, amb motiu del Complot de Garraf es va detenir molta gent lligada a sectors nacionalistes. Es pretenia atemptar contra la vida d'Alfons XIII, que havia de visitar Barcelona pel maig de 1925. Sembla que l'organitzador era l'avui relativament oblidad Marcel·lí Perelló i, en general, gent d'Estat Català com Jaume Compte. 

Possiblement no arribarem a saber mai el rerefons d'aquells fets perquè potser incomodarien certa història oficial de casa nostra. Molts aspectes d'Estat Català encara inquieten avui i en aquella ocasió l'atemptat es va frustrar per delacions. Perelló creia que en allò de les delacions hi havia pel mig Francesc Macià, que hauria negociat amb el govern. El cas és que es va detenir un munt de gent dels sectors catalanistes, implicada o no, i que el tema va desvetllar moltes solidaritats i protestes. Entre els defensors dels acusats hi havia Ferran de Sagarra, el pare de l'escriptor.

Tornem al Paral·lel. A l'entrada del Teatre Victòria on actuava Gorgé es van instal·lar unes taules per demanar firmes a favor de l'indult dels detinguts. Pablo Gorgé era una persona brillant i coneguda, cantant d'òpera i de sarsuela, valenciá,  de família de músics i artistes. Feia anys que residia a Barcelona tot i que de tant en tant feia gires per Espanya. Gorgé no va voler firmar i més aviat va mostrar rebuig vers els detinguts, amb mala sombra, segons testimonis.

Allò va generar un rebuig i un boicot a l'artista, quan actuava el teatre s'omplia de públic dedicat a cridar, insultar, colpejar el terra, fer soroll i tota mena d'actes diversos per tal d'evitar que la funció trés endavant. Gorgé podia haver marxat de Catalunya, però no en devia tenir ganes, i tot i que era un home orgullós i vanitós i un gran i valorat professional va fer el cor fort i va manifestar que demanaria disculpes de forma pública, assenyalant dia i hora per a fer-ho.

Va sortir a l'escenari el dia previst i es va estendre un silenci sepulcral pel teatre. Un seu germà dirigia l'orquestra.  Va admetre que no havia d'haver parlat d'aquella manera, va demanar disculpes. Però la gent no en tenia prou i es van posar a cridar que ho havia de fer de genolls, humiliar-se, vaja. Així ho va fer Gorgé, es va agenollar i va explicar que estimava molt Catalunya, que fins i tot tenia ja un nét català, que no hi havia hagut mala intenció i que allò havia estat un pronto.

El cas és que el públic es va commoure, el va ovacionar i el va perdonar. Gorgé va continuar actuant amb èxit. L'any 1945, a causa d'un problema de cor, va morir, al seu pis del carrer Vila i Vilà i davant del Victòria es va tocar una marxa fúnebre. A banda d'aquesta història Gorgé va ser una de les primeres figures líriques del seu temps, va cantar també òpera i va actuar a Hispanoamèrica. 

Aquesta història, que jo sàpiga, no la va recollir la premsa però al menys gràcies a Miquel Badenes en tenim constància. Gorgé va ser sempre molt respectat i estimat abans i després d'aquella patinada, va ser així mateix un actor remarcable. Sembla que després de tot plegat va anar molt amb compte en expressar opinions personals sobre política. Avui sembla que tota la gent de la faràndula és d'esquerres i que queda bé dir-ho, malgrat que després demanis subvencions als manaires. Ser de dretes no queda tan bé i molts actors i cantants també s'hi miren o miren de no dir res o de dir el que toca en cada moment.

Sobre el complot, hi va haver moltes condemnes serioses, Perelló va ser condemnat a cadena perpètua, Compte, a mort. Però la fi de la Dictadura de Primo de Rivera va propiciar que els indultessin a tots. Compte va morir durant els fets del Sis d'Octubre de 1934. Perelló es va poder exiliar després de la Guerra Civil i va morir a l'exili, a Mêxic. Durant la guerra va dirigir el Diari de Barcelona. 

QUAN EL BARRI SEMBLAVA MONTMARTRE...

Amb aquesta mania de comparar que tenim els humans, durant un temps el Poble-sec i el Paral·lel van ser comparats a Montmartre, pel gran nombre d'estudis de pintors que hi convergien. També la nostra avinguda ha estat relacionada amb Broadway. Totes aquestes odioses comparacions el que fan és fer minvar la personalitat dels nostres indrets i, al capdavall, plànyer que no hagin arribat a ser el que havien estat o el que podien haver estat, en lloc de valorar el que van ser, malgrat el context.

Aquests dies m'han arribat dues bones notícies a l'entorn de dos dels pintors més remarcables relacionats amb el nostre barri. Sobre Simó Gómez he escrit en moltes ocasions i vaig dedicar una entrada al blog al seu quadre Viva la Pepa. Doncs ahir mateix la premsa es feia ressò de què el quadre Viva la Pepa havia estat donat per la família del seu darrer propietari, Jaume Doménch Trinxant, al Museu de Montserrat. Doménech el va comprar a la Sala Vayreda el 1982, segons les informacions que aquests dies s'han publicitat.

Fa uns dies un amable comentarista que firmava com Spínola ja em va explicar, en un comentari a la meva entrada al blog, a l'entorn del quadre, que es trobava a Montserrat. Es considera aquesta una de les pintures més notables de l'artista, a causa de les seves dimensions i pel fet de què va ser una de les darreres, tot i que això és matisable. Però el valor també és documental, ens mostra gent de l'entorn del pintor, la noia que toca el pandero era una gitana blanca, que era com es denominava aleshores el mestissatge pertinent, i que havia fet de model del pintor en d'altres ocasions.

Feliu Elies va escriure una interessant biografia del pintor, per encàrrec, l'any 1923, i pràcticament la totalitat d'informacions que aquests dies s'han reproduït a la premsa provenen d'aquest llibre, un document molt interessant ja que més enllà de la vida del pintor ens reflecteix com era el nostre barri en aquells anys. Gómez, de caràcter estrany i a qui avui potser diagnosticarien amb algun problema de conducta o amb una bipolaritat, tot i que sí que en algun lloc es fa referència a una epilepsia, va morir jove, als trenta-cinc anys, en part a causa de la vida desordenada que duia, malgrat els esforços familiars per tenir-ne cura i fer-lo llaurar dret. 

La família i els amics eren conscients de la seva genialitat, molta gent de pes va passar per l'estudi del pintor, situat al capdemunt del carrer de Tapioles, pianistes com Vidiella, escriptors com Verdaguer i un munt d'artistes diversos. La casa on es trobava encara es conserva, amb moltes modificacions, però ni allà ni a la bonica torre on va viure un seu alumne, el pintor Brull, hi han posat fins ara cap referència que els recordi. També va viure al nostre barri Marià Pidelaserra, la família del qual va tenir una gran amistat amb la de Gómez, i que crec, pels indicis recollits, que havia tingut la llar o al taller a l'edifici on més endavant hi va haver l'Académia Balmes. Com veieu, tenim prou elements per definir tot un itinerari artístic poble-sequí.

Malauradament, aquest quadre i l'obra del pintor pertanyen a l'època del realisme, menystinguda durant dècades per les noves tendències pictòriques, fins extrems que fan angúnia. Tan sols cal pensar en com entomaven el modernisme, avui tan mitificat i restaurat, els noucentistes i els seus hereus. Això de la cultura és ben bé com la borsa, tot puja i baixa segons les idees dels qui remenen les cireres.

Tímidament, en alguna ocasió, museus com el MNAC han repassat el període realista, però com que sempre ens hem d'emmirallar en els francesos, el ganxo de l'exposició més recent va fer més aviat esment de Corot i d'altres, com si el gran Martí Alsina o el mateix Gómez fossin una mena de secundaris de luxe i poca cosa més. Fa uns quants anys vam redescobrir Borrell del Caso gràcies a què en una exposició als Estats Units, a l'entorn dels jocs visuals i el trompe l'oeil es va triar com a portada del catàleg un quadre seu! 

El discurs actual de les exposicions del MNAC tampoc no ajuda a reforçar el coneixement d'aquests pintors, però en això hi compten molt les modes expositives i els discursos que toquen en cada moment. Una part de l'obra del pintor Gómez, lliurada per la família, deu dormir com l'arpa de Bécquer, a les interessants profunditats dels fons museístics ocults. El Museu de Montserrat aplega un fons impressionant pel que fa al realisme, gràcies a importants donacions, però les modes actuals i les promocions semblen tenir tirada a incrementar el fons avantguardista, faltaria més. 

Bé, ens caldrà anar a Montserrat, doncs, i contemplar aquesta gent del nostre barri fent gresca, una gresca una mica trista, malgrat que el pintor, segons alguns testimonis que n'havien sentit parlar als seus avantpassats, eran un juerguista impenitent que passava les nits a l'antic Asiàtic o al Casino Hortalense, i en ocasions encara feia una escapada travessant la muralla, cap a una Barcelona que aleshores era petita, fosca i llunyana. Aquesta noia que ocupa el centre del quadre podria ser una avantpassada de la gent que més endavant va retratar literàriament Vallmitjana, de forma magistral. 

Per una altra banda m'ha arribat també una sorpresa, una bosseta de roba amb una imatge del pintor Brull, d'un verkami en el qual vaig participar modestament, destinat a fomentar la catalogació de l'obra del pintor, en format digital. Podeu veure'n els resultats aquí.  Brull està generant un cert interès més acurat en aquests darrers temps tot i que encara és poc conegut, en general. 

Els nois del quadre van ser deixebles de Gómez, i també van pintar, amb millor o pitjor fortuna: Cristobal Alandís o Alandi, el primer per l'esquerra. Al seu costat Francisco o Francesc Gómez Soler, il·lustrador important que va fer les làmines d'una de les primeres edicions de La Regenta. Després trobem un jove Joan Brull, el gran pintor que anys després va ocupar l'estudi de Gómez i que va viure en una torreta que encara existeix a la part alta del barri. I finalment, a Josep Passos, gran ninotaire. 

De les noies no en sabem el nom, més enllà de què eren gitanes del barri, models dels pintors i companyes de les seves modestes gresques. Intueixo que podem trobar-nos davant de mares o àvies de les protagonistes de les obres de Vallmitjana, qui sap. En tot cas, ens caldrà anar a Montserrat, a fer un homenatge al nostre pintor més emblemàtic.