IMATGES DEL PASSAT INNOCENT

La meva amiga Maria Rosa m'ha passat les còpies de dues fotografies del dia de la meva comunió que jo no havia vist mai, i que tinc gràcies a una altra amiga, l'Àngela. Era el tretze de maig de 1956, un diumenge. No tinc més fotografia original de la comunió que una d'estudi que em van fer en un retratista del carrer Nou i una altra en la qual vaig pel Paral·lel amb els pares i una amiga de la família. Una de grup, al pati de l'escola, em va arribar a través d'una altra companya i amiga, la Maria Dolors. 

Les comunions es feien en dues tongades, aquell any es van fer els diumenges 13 i 20 de maig. Per a més romanticisme el dia tretze és la verge de Fàtima, així que dia més sant no podia haver-hi, en el calendari. Tinc un record difús d'aquell diumenge, la Maria Rosa diu que faig la cara trista, potser era la responsabilitat del tema i el que representava, en aquells anys, la celebració. L'església és la de les monges, aleshores hi tenia la seu la parròquia de Sant Salvador d'Horta, avui en queda poca cosa ja que l'escola va ampliar aules en aquell espai. 

Recordo que al pati hi van fer venir una cobla de sardanes i tot, i que jugàvem a fer voltes i ajupir-nos per tal que les faldilles se'ns estufessin, però potser confonc el dia de la comunió amb el de la processó del Corpus, dia en el qual ens tornàvem a disfressar. Durant el berenar familiar o l'esmorzar, no ho recordo, se'm va tacar el vestit amb la xocolata desfeta. M'havien dit que la gent et regalava bombons però em van regalar d'altres coses, llàstima.

Era un temps una mica gris, però no en tinc mal record. A aquelles que havíem de fer la comunió ens preparava una monja seriosa i greu, la Madre Camila, amb aquest motiu  ens estalviàvem algunes classes convencionals. Crec reconèixer algunes nenes de la fotografia, no pas moltes, aleshores ens anomenàvem pel cognom, en general, i encara de vegades parlo d'algú d'abans fent servir el seu cognom. El meu nom, a més a més, no estava de moda, com passa ara, i a ningú no li agradava gaire, al menys a les nenes de la meva generació.

En relació a l'escola em vaig assabentar ahir de la mort de la professora de llatí, Maria Morera. Tenia vuitanta-un anys, jo creia que era molt més gran, devia haver començat a treballar ben joveneta. Iniciàvem l'estudi del llati a tercer de batxillerat, la vèiem una mica carca, aleshores, i ara m'adono que ella era gairebé una criatura, mirada des dels paràmetres del present. Si en les traduccions de llatí sortia alguna cosa romàntica, recordo, en concret, la història d'Atalanta, es posava vermella i xalàvem d'allò més. 

Més endavant la va tenir la meva filla. Ara que puc valorar el tema amb més objectivitat entenc que va ser una molt bona professora. Quan vaig fer Humanitats vaig tornar a fer llatí, amb una dama fora de sèrie, la Mònica Miró, i em vaig adonar que recordava més llatí del que em semblava. A l'institut Maragall, on vaig anar un temps als vespres, per fer el batxillerat superior, vaig tenir també una professora molt bona, crec que es deia Rodríguez Seijas. Amb ella traduïem l'Eneida i ens va confeccionar uns apunts magnífics sobre els déus romans i grecs, uns apunts que vaig fer servir durant molt de temps.

Aleshores es va posar de moda dir que el llatí i el grec no servien per a res ja que eren llengües mortes. Al Sortidor algú va dir això en una ocasió al professor de Matemàtiques i aquest ens va amollar una bronca merescuda. D'aquells menyspreus hem arribat on som ara, cada dia més rucs i més fatxendes. O així m'ho sembla. 

La Madre Camila ens va ensenyar una mena de tirallonga que ens vam aprendre de memòria i era perquè, en anar a confessar, no ens deixéssim cap detall al tinter. Era aquesta fòrmula: padre, hace tanto tiempo que no he me confesado, cumplí la penitencia, he hecho exament de conciencia, tengo dolor de mis pecados y las faltas que recuerdo son las siguientes... 

Això ho dèiem en castellà i després, els pecats els amollàvem en català, m'imagino que els capellans s'hi devien fer un tip de riure. Els pecats habituals eren fer enfadar la mare, barallar-se amb les companyes, coses així. T'aviaven amb tres avemaries i poca cosa més. Jo no em vaig trobar mai cap capellà descarat que em preguntés picardies, la veritat, ho faig constar perquè hi ha qui pensa que això era habitual, el mateix que la pederastia i altres disbarats, no dic que no n'hi hagués però jo no m'hi vaig trobar i la majoria de les nenes que vaig conèixer, tampoc.

Els casos d'abusos més o menys encoberts que m'han explicat conegudes i que els havien esdevingut en la infantesa venien perpertrats mes aviat per parents o coneguts fora de tota sospita, oncles, veïns, cosins més grans. Sobre les monges, en vaig tenir de tota mena, més simpàtiques o menys agradables, en general avui sento per elles una mena de tendra pietat retrospectiva, considerant que moltes havien entrat al convent tot just acabada la infantesa. Amb els anys i els canvis algunes van guillar però d'altres ja no hi van ser a temps. També vaig conèixer gent de la meva edat que es va fer monja ben convençuda i que crec que ha estat feliç amb la dedicació al sector religiós i educatiu, la veritat.

Quan érem petites ens parlaven molt de la puresa sense explicar-nos ben bé en què consistia, tot ho havies d'esbrinar com podies i encara. Quan tenia deu anys vaig tenir una mestra joveneta, molt simpàtica, que en veure com cercàvem amb desesperació coses lletges al diccionari ens va fer una explicació etèria sobre el tema, insistint en què preguntéssim a les mares, jo vaig preguntar però la meva pobra mare es va posar molt nerviosa i ho vaig haver de deixar córrer, decebuda i empipada. 

Quan fèiem el batxillerat elemental una professora de ciències naturals ens va fer una explicació més acurada, tot i que van quedar encara molts punts foscos en el misteri inescrutable del sexe ocult. D'adolescent vaig anar a reunions a una parròquia d'Horta, amb un capellà que semblava molt modern però ara m'adono que no ho era tant, ell ens va recomanar llibres sobre la qüestió. Me'n vaig comprar algun, crec que no eren res de l'altre món, un es deia Quan l'amor neix. Una vegada vaig enxampar el meu pobre pare llegint-los d'amagat i em vaig adonar de què si la meva educació sexual era deficient la dels meus pares i avis havia estat inexistent i basada en l'assaig i l'error.

Tot això m'ha vingut al cap contemplant-me en el passat, en aquell dia que, segons les monges, havia de ser el més feliç de les nostres vides, ja que quan ens caséssim, si ens casàvem, ens uniríem a un home però en aquell moment ens uníem a Déu, poca broma. O tempora, o mores.