divendres, 19 de novembre de 2021

ADÉU PREMATUR I INESPERAT A LA NÚRIA BURGUILLOS, EVOCACIONS PERSONALS

 


Ahir pel matí un amic de CERHISEC ens enviava la fotografia d'un nadó, un seu net. Al vespre vam saber la mort, en un accident, de Núria Burguillos Medina. El contrast entre l'arribada d'una nova vida i una mort prematura va fer que ahir fos un dia estrany, d'aquests que et fan pensar sobre el sentit de la vida, breu i atzarosa, i la mort de persones que has conegut, en una edat en la qual encara tenien moltes coses per fer, sobta i resulta dolorosa.

Feia temps que no veia la Núria Burguillos, era una dona molt activa, feia moltes coses i molta gent diversa la coneixia i apreciava. Pel que sé, darrerament feia una gran tasca en relació a la inclusió de dones en el Nomenclàtor barceloní. Aquest matí, mirant per la xarxa, he trobat el document en el qual, com a Secretària de la Ponència del Nomenclàtor sol·licita que es posi el nom d'Irena Sendler a un carrer de la ciutat. Irena Sendler va ser un personatge admirable, que va salvar molts infants del gueto de Varsòvia, va ser torturada pels nazis i que, després de la guerra, també va tenir problemes seriosos amb el comunisme estatalitzat. 



La trajectòria de la Núria ha estat molt llarga i diversa però em limitaré en aquesta entrada als meus records personals i a algunes referències imprescindibles. La vaig conèixer quan era molt joveneta i al Poble-sec teniem un petit arxiu propi que sempre he trobat molt a faltar i del qual ella tenia cura. Més endavant els fons van passar a l'arxiu del Districte, en la seva entranyable seu de la Plaça Bonet i Muixí, on havia anat en diferents ocasions a fer consultes i xerrar amb ella. Amb la gent de CERHISEC vam fer una acurada visita a aquell espai. Avui tot està a l'arxiu de la seu del Districte, potser ha de ser així però l'indret no resulta tan amable ni tan còmode, pel meu gust, com l'anterior. 

Recordo també la visita que vam fer, amb ella i CERHISEC, al Refugi 307, quan encara no estava museïtzat. Em va produir una gran impressió i tot i que ara esta molt ben arreglat sé que no sentiré més aquella sensació estranya de penetrar en un lloc oblidat en el qual, aleshores, encara es podien llegir uns rètols que amb el gran nombre de visites actuals s'han anat esborrant. La museïtzació comporta haver de fer canvis imprescindibles per a millorar l'accés i evitar riscos, ho entenc, però res no és igual que quan hi vam entrar amb dificultats, de forma gairebé una mica clandestina, aquella primera vegada. 



A nivell personal hi vaig contactar en fer un curset amb ella, sobre narració històrica, al Centre de La Font de la Guatlla. Una narració relacionada amb el que vaig aprendre al curset va guanyar el premi de narrativa Francesc Candel, en la organització del qual també col·laborava. L'escriptor encara era viu i tinc un record entranyable d'aquells anys. El 2009 li vaig demanar que presentés el meu llibre L'inici del capvespre, al Centre Cívic del Sortidor, cosa que va fer, molt amablement. Va ser una tarda inoblidable.

La Núria també va publicar llibres, de narrativa o d'assaig, que no han tingut, crec, el ressò merescut. Tenia també relacions importants, com jo, però ella més aviat per motius familiars que no pas professionals, amb L'Hospitalet, i per això la podem trobar referenciada a la web sobre autors i autores d'aquesta ciutat, tan propera i, encara, tan poc coneguda pels barcelonins. 

En tot cas queda per fer una seva biografia més completa i acurada sobre la seva polièdrica activitat. Potser algun dia un carrer del nostre districte portarà el seu nom, qui sap.




https://starscolorinvisible.wordpress.com/tag/nuria-burguillos/

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/nuria-burguillos

1 comentari:

Anònim ha dit...

Quina noticia tant trista i sorprenent. Jo també vaig tenir ocasió de tractar-la quan era a l'arxiu. Que en pau descansi.
Pere Borràs