BLASCO DE GARAY, HISTÒRIA DEL NOM I EVOCACIÓ DEL PASSAT

Recupero, amb algunes actualitzacions, una antiga entrada sobre el carrer de Blasco de Garay, amb referències al personatge que dona nom al carrer i evocacions d'antics establiments dels anys 50 i 60 del segle XX.

Blasco de Garay (1500-1552), possiblement nascut a Barcelona, va ser un capità de l'armada espanyola durant el regnat de Carles I. Va realitzar nombroses aportacions a la navegació, com ara el desenvolupament de la roda de pales, que ja havia estat utilitzada feia segles a Xina i Bizanci, en substitució dels rems. També se li atribueix una màquina de vapor aplicada a la navegació.

Tomás González Hernández, director de l'Arxiu de Simancas, va enviar en el segle XIX una carta a l'historiador Martín Fernández de Navarrete explicant-li la documentació que havia trobat sobre una prova realitzada el 17 de juliol de 1543 a Barcelona:

Blasco de Garay, capitán de mar, propuso en el año 1543 al emperador y rey Carlos V un ingenio para hacer andar las naos y embarcaciones mayores, aun en tiempo de calma, sin necesidad de remos ni velamen. A pesar de los obstáculos y contradicciones que experimentó este proyecto, el emperador convino en que se ensayara, como en efecto se verificó en el puerto de Barcelona el día 17 de junio del espresado año de 1543.

Nunca quiso Garay manifestar el ingenio descubiertamente, pero se vio al tiempo del ensayo que consitía en una gran caldera de agua hirviendo y en una ruedas de movimiento complicadas a una y otra banda de la embarcación. La experiencia se hizo en una nao de 200 toneles, venida de Colibre a descargar trigo en Barcelona, llamada la Trinidad, su capitán Pedro de Scarza.

Por comisión de Cárlos V y del principe Felipe II, su hijo, intervinieron en este negocio don Enrique de Toledo, el gobernador don Pedro de Cardona, el tesorero Rávago, el vicecanciller, el maestro racional de Cataluña don Francisco Gralla, y otros muchos sujetos de categoría, castellanos y catalanes, entre ellos varios capitanes de mar que presenciaron la operación unos dentro de la nao y otros desde la marina. En los partes que dieron al rey y al príncipe, todos generalmente aplaudieron el ingenio, en especial la prontitud con que se daba vuelta a la nao. El tesorero Rávago, enemigo del proyecto, dice que andaría dos leguas cada tres horas: que era muy complicado y costoso, y que había mucha exposición de que estallase con frecuencia la caldera. Los demás comisionados aseguran que la nao hizo ciaboga dos tantos mas presto que una galera servida por el método regular, y que andaba a legua por hora cuando menos.

Concluido el ensayo, recogió todo el ingenio que había armado en la nao, y habiéndose depositado las maderas en las atarazanas de Barcelona guardó para si lo demás. A pesar de las dificultades y contradicciones propuestas por Rávago, fue apreciado el pensamiento de Garay, y si la expedición en que entonces estaba empeñado Carlos V no lo estorbara sin duda lo hubiera alentado y favorecido. Con todo esto promovió el autor a un grado mas, le dio una ayuda de costa de 200.000 maravedises por una vez, mandó pagarle por tesorería general todos los gastos, y le hizo otras mercedes. Así resulta de los expedientes y registros originales que se custodian en el Real Archivo de Simancas, entre los papeles del Estado del negociado de Cataluña y los de la secretaria de Guerra, parte de mar y tierra, en el referido año de 1543.

Simancas, 27 de agosto de 1825, Tomás González.

El fet és que no es van poder trobar els documents dels quals parla la carta, cosa que va propiciar una fonda polèmica entre erudits francesos i espanyols. El tema es va fer molt popular, fins i tot Balzac el va recollir en una obra de teatre en la qual donava la raó a la tesi espanyola.

Garay va enviar al rei un document en el qual proposava diferents innovacions:

-Sacar buques de debajo del agua, aun cuando estuviesen sumergidos a cien brazas de profundidad, con sólo el auxilio de dos hombres.

- Un aparato para que cualquiera pudiera estar sumergido bajo el agua todo el tiempo que le conviniese.

- Otro aparato para descubrir con la simple vista objetos en el fondo del mar.

- La manera de mantener bajo el agua una luz encendida.

- El medio de convertir en dulce el agua salobre.

Potser Garay, malgrat el suport i els honors que va rebre del rei, no va comptar amb prou fons per al projecte. També pot ser que aquelles innovacions topessin amb supersticions i prejudicis, el cas és que el tema no es va desenvolupar. Malgrat que Blasco de Garay té diferents monuments i carrers a tot l'estat espanyol és, encara, un personatge poc conegut.

El carrer de Blasco de Garay rep el seu nom en una època d'exaltació de les grans aventures navals, en el marc del quart centenari del descobriment d'Amèrica. Havia de ser l'eix central del Poble-sec i el seu carrer més important i comercial. Malgrat que conserva una certa condició de petita avinguda del Poble-sec, no ha arribat a ser l'important carrer de l'Eixample de Santa Madrona que es preveia. El fet que la zona peatonal s'hagi fet al carrer de Blai ha desplaçat una mica el centre neuràlgic del barri.

El carrer de Blasco de Garay acaba en la plaça que va portar el seu nom, cosa que ja respon a la intenció urbanística del temps en què es va obrir. Durant un temps va tenir fama de ser un carrer de querides, de senyores de vida dubtosa i actrius de moral fàcil. El pèriodista Jaume Passarell ironitza en el seu llibre sobre la Barcelona d'abans a l'entorn d'aquest carrer i constata que les senyores de vida alegre es transformen en  el carrer de Blasco de Garay en unes mestresses de casa convencionals.

El nom del carrer, en el qual vaig néixer i viure molts anys, es prestava a acudits fàcils de parents i amics que en deien Blasco del Carai, coses així. Té un bon nombre de cases remarcables, avui catalogades, del temps del modernisme i posteriors. Algunes d'elles, com la del número 9, van rebre força amb motiu dels bombardeigs de la Guerra Civil.

Dels antics comerços continua oberta la farmàcia, encara que ha tingut diferents propietaris, en la meva època infantil i juvenil es deia Farmàcia Busquets i encara hi ha gent gran que en parla amb aquest nom. Al principi del carrer hi havia hagut, pujant a mà dreta, un magatzem de carburos que avui provocaria grans ires veïnals, per sort, no va explotar mai. També hi havia una carboneria, la del senyor Àngel i la senyora Iluminada, i la botiga de joguines barates i papereria de la senyora Hilària. Al davant recordo una drogueria, una bodega d'aquelles del gel 'de veritat' i, sobretot, els transports Badoch. 

A la cantonada amb el carrer Blai, a banda i banda, dos adroguers: Cal Jaume i el senyor Joanet. Més amunt, l'establiment papereria Sabadell, on podies canviar novel·les i tebeos i una vaqueria, a més del Bar Domingo. Al davant, una papereria-llibreria molt ben assortida, La Carabela. L'amo d'aquesta papereria devia ser pessebrista i per Nadal posava a l'aparador uns bonics pessebres. Recordo que de gran era un membre molt actiu del Casal d'Avis. També comptava amb una vaqueria molt gran, una botiga de llegum cuit,  una merceria, una tintoreria, un bar on es reunia la gent del futbol, una espardenyeria, més adroguers...

Cada illa de cases era un petit poble i per això ja em costa de recordar la part de dalt de tot, encara que hi passava cada dia per anar a escola. Bodegues, vaqueries, espardenyeries i adroguers conformaven el gruix comercial de l'època, una època sense grans neveres ni massa diners, en la qual calia comprar a la menuda. Durant anys va ser molt important la merceria que està a tocar del carrer Elkano, avui magatzem de la drogueria de més amunt, Campanera, que també es molt antiga. Més amunt de la drogueria hi havia una joieria-rellotgeria amb un rellotger molt guapo que s'assemblava a Paul Newman i m'havien dit que era cunyat del jugador Olivella.

També va tancar el forn, que, com la farmàcia, va passar per diferents propietaris.  Recordo que quan jo era petita, entre els anys 50 i els 70, tenien a l'aparador aquells cargols de pa tan excitants. Hi 

havia hagut al carrer establiments educatius, com ara l'emblemàtica Acadèmia Almi i una altra acadèmia de pis, a mig carrer, de la qual no recordo el nom i que tenia al costat, aleshores, una verduleria. Al principi del carrer, durant anys, s'hi aturava un carretó ambulant que venia fruita i verdures, el de la senyora Maria, la qual tenia una filla que es deia com jo, Júlia.

Avui un defecte del carrer és, pel meu gust, l'excés arborícola. Uns quants arbres fan bonic però el bosc espès de verdor que han conformat en pocs anys els seus lledoners fan que des dels balcons no vegis res i que el carrer resti excessivament fosc. Cal dir que els balcons són una gran distracció per a la gent gran i que molta gent gran se m'havia queixat del fet que ara no es veia res. A dalt de tot del carrer, fent cantonada a la Plaça del Sortidor, hi ha una casa de veïns molt remarcable, de l'arquitecte Benavent, on va viure el dibuixant Emili Freixas.

Quan jo era petita, pujant a mà esquerra, abans d'arribar a la plaça, hi havia hagut  una polleria on mataven pollastres i conills a l'estil d'aleshores, casolà, i recordo aquella sang d'au agonitzant que conformava una mena de flams esponjosos que es fregien i eren d'allò més bons. Ara resultaria políticament incorrecte, aquell espectacle.

Segur que em deixo al tinter un munt de detalls, de botigues i de tot. Passat Blai, a mà dreta, hi havia l'entrada d'uns gran safareigs i la casa MAPE, encara hi venen atuells de cuina i estris diversos. Avui el carrer compta amb notables establiments com ara La Sala, dedicada a l'ensenyament de la música, i la seu de l'Esbart Renaixença, que tan bona tasca està fent al barri. Hi ha bars, un restaurant, i fins i tot una església d'una religió evangèlica. També té molts establiments tancats o reconvertits en habitatges. Molts bars i establiments son de gent nou vinguda i queda poca cosa del petit comerç d'abans. Hi ha edificis interessants, modernistes o eclèctics. Els detalls modernistes, ni que sigui d'un modernisme modest, son molt interessants.

HISTÒRIA DE LA PORTA DEL DARRERE (SANTA MADRONA)

Recupero una antiga entrada sobre la porta del darrere de l'església de Santa Madrona, avui en un espai molt deteriorat, per desgràcia. 

Un dels primers elements arquitectònics que es van considerar patrimoni protegit al nostre barri va ser la porta de l'església de Santa Madrona que dóna al carrer de Margarit. Quan jo era petita entràvem sovint a l'església per aquesta porta, ja que l'accés sempre era obert i recordo que hi havia un vellet que demanava caritat al qual el meu pare sempre donava alguna cosa. Fa anys que s'ha tancat per protegir-lo de bretolades, cosa que és una llàstima però de moment potser sigui la millor i inevitable solució.

La porta prové del Convent de Sant Joan de Jerusalem. Hi ha qui m'ha comentat que els símbols de l'escut són templers, això no és ben bé així, tot i que l'orde de Sant Joan era també hospitalària i militar i es va beneficiar força de l'extinció de l'orde templera, rebent una gran part del seu patrimoni.

A finals del segle XVII els hospitalers van abandonar l'edifici a causa de la seva decadència. Va ser ocupat aleshores per monges de la mateixa orde, procedents del convent lleidatà d'Alguaire. Tot i amb això hi van continuar residint els priors i es van portar a terme importants obres, a conseqüència de les quals es devia construir la porta que avui tenim al carrer de Margarit.

El 1835 les monges es van veure obligades a abandonar l'indret a causa de les revoltes de l'època. El 1840 s'hi va inaugurar una biblioteca i un museu, el 1859 van retornar i el 1869 van tornar a ser-ne expulsades. El 1882 es va iniciar l'endrroc del convent, maltrat que la capella va romandre a lloc fins 1886, data en la qual es va obrir la Via Laietana. La llinda del portal, amb l'escut del prior Josep de Villalonga, és la que trobem al nostre barri. Després de molts canvis les monges van anar el 1977 al Monestir de la Mare de Déu d'Alguaire i Sant Joan de Jerusalem, a Valldoreix, on van residir fins el 2006 ja que segons tinc entès aleshores l'edifici de Valldoreix va passar a ser Seminari Major de Terrassa. Les monges el van cedir en passar a viure les que hi quedaven, d'edat avançada, al Monestir de Salinas, a Àlaba.

Pel que fa a l'església de Santa Madrona, en general, edifici neogòtic obra de l'arquitecte Adrià Casademunt i Vidal, que va ser president de l'Ateneu i un personatge important de la Barcelona de finals del segle XIX, fill d'un altre gran arquitecte, Josep Casademunt, crec que paga la pena demanar-ne a qui sigui una rehabilitació integral. 

La història del segle XX, complicada i violenta, va fer que l'edifici sofrís atacs durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil. Les restauracions de postguerra van ser senzilles, barates i poc aprofundides. Avui, superats ja els tràngols del passat, és un edifici emblemàtic del barri, que ha acollit concerts i diferents activitats a més de les religioses. No aconseguirem potser que al davant s'hi obri una gran plaça on acabi el carrer Piquer, com preveien els projectes originals, però al menys caldria dignificar-ne el conjunt amb una restauració seriosa. No tot han de ser Gaudí i la Sagrada Família, vaja. 

El campanar si es restaurés i pogués ser practicable esdevindria un mirador molt interessant des d'on observar el nostre barri i tota la ciutat i fins i tot podria convertir-se en una atracció turística remarcable i en un bon punt per arrodonir els itineraris històrics i literaris pel barri que fa CERHISEC. Casademunt va ser un d'aquells secundaris de luxe de l'arquitectura modernista i eclèctica de finals del segle XIX i principis del XX.

Santa Madrona va ser una santa molt important a la ciutat de Barcelona. Avui que tanta gent arriba al Poble-sec i a la ciutat, de tot el món, el seu patronatge es podria reivindicar, des d'un punt de vista tradicional i laic, fent-la patrona dels nou vinguts que volen romandre, com ella, segons la llegenda, entre nosaltres, els poble-sequins.

Nota: Les dades històriques i les fotografies d'aquesta entrada han estat manllevades de la web 'Monestirs de Catalunya'.

FOGUERES I BODEGUES

 

La foguera que més recordo és la del carrer Blasco de Garay amb Blay, visible des de casa meva. Des del balcó en seguíem l'acurada construcció.

Des de dalt del terrat de l'antic Restaurant La Bodegueta, que en aquell temps crec era Ca la Lola, quan la flama començava a destorbar la vida quotidiana dels seus habitants, de vegades tiraven aigua a la foguera, fet que provocava grans esbroncades de la quitxalla, però també dels adults. Així mateix s'esbroncaven unes furgonetes de l'ajuntament que passaven de tant en tant i retiraven llenya si creien que n'hi havia un excés. Em temo que una actitud més agosarada per part de qui fos hauria pogut provocar veritables revolucions populars i per això la Casa Gran actuava amb tolerància fins i tot excessiva.

La Bodegueta, ara, és un restaurant peruà. He trobat alguna fotografia de l'interior antic. De quan era una bodega convencional no n'he trobat. L'interior està canviat però, al menys, l'exterior, de moment, no ho està tant. Al menys, funciona i no hi han fet una casa al damunt. Quan era bodega, en un petit mostrador que donava al carrer de Blai, en l'època en què per aquest carrer passaven carros de camí cap al port, s'hi aturaven molts carreters a fer la copeta, segons em van explicar.

Els petardos, els coets, les bombetes i la resta es venien sense manies a les papereries del barri. Hi havia hagut molts accidents en aquells anys i de molt greus, enverinaments de quitxalla menuda amb els famosos Garibaldis, cremades diverses i morts, com en un cas molt tràgic de Sants, que sempre recordaré. He de dir que la meva mare explicava que durant la seva joventut encara era pitjor i que alguna amiga seva s'havia cremat de forma seriosa a causa d'una cosa que es deia correcames amb la qual els nois gambirots assetjaven les xicotes. 

Moltes vegades recordem el passat amb romanticisme i n'obviem les misèries, les bretolades i les inconsciències individuals i col·lectives, és cert que ara per a tot hi ha un excés de normativa però trobar un punt d'equilibri resulta gairebé impossible. De fet, gastar diners en focs efímers, encara més en èpoques d'escassedat, sembla una mica irresponsable, he conegut gent que anava curta d'armilla però balafiava en focs d'artifici verbeneros molts calerons. Els humans som una mica rarets. Tot i que el foc de la revetlla està controlat encara hi ha accidents, tot i que molts menys que en el passat.

Pel matí els carrers estaven fets un fàstic i el sofert ajuntament enviava ben aviat patrulles que tornaven a asfaltar les zones on havien cremat les fogueres. L'endemà de la revetlla em produïa una mena de tristor ja de petita, una cosa semblant a quan ja havien passat els Reis, a l'hivern. L'estiu té un punt de tristor irrecuperable, m'emocionaven i entristien els finals de curs, tant quan jo estudiava com quan vaig ser mestra i m'adonava que tot seria diferent a partir del setembre.

No queda més remei que superar aquestes melangies estacionals i continuar amb la vida, mentre duri, sigui com sigui. A la revetlla de Sant Joan seguia, fa anys, la de Sant Pere, quan sortia la gent fina, segons deien els grans del meu temps jove. I fins i tot la de Sant Jaume. De petita no anava de vacances i l'agost, llarg, pesat i feixuc, aconseguia que desitgés tornar a la fresca tardorenca i als inicis del curs escolars. Les fogueres són tota una metàfora vital, poden ser perilloses però resulten imprescindibles i beneficioses, neixen, creixen, moren, deixen un pòsit de cendres però aquestes cendres també acaben per esvanir-se en el no-res.

REVETLLES, FOGUERES I GRESQUES DEL PASSAT

Recupero, en part, una antiga entrada, evocadora de revetlles i focs artificials.

Ja tornem a ser a tocar de Sant Joan. Comptem amb una descripció molt gràfica de les fogueres antigues, de barri, a la cançó de Joan Manuel Serrat, prou coneguda. De fet, la cançó, encara que no menciona el Poble-sec, parla del nostre barri, però el muntatge de fogueres era molt semblant a tot arreu. No cal copiar la lletra perquè gairebé tothom se sap allò de pel vespre quan l'estiu obria els ulls, per aquests carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d'un pam de sorra, etc.

Ja molt abans de la revetlla, com sabeu, els nois pujaven pels pisos a buscar rampoines, trastos i mobles vells, que desaven acuradament. El dia de la revetlla, a mitja tarda, es començava a muntar la foguera, fent un cercle que s'omplia de sorra i es delimitava amb pedres. Allà s'amuntegava el botí, quan més, millor. Hi havia bandes organitzades que es robaven la llenya mútuament, hi havia molta picaresca i rivalitat, amb el tema.

Hi havia moltes fogueres al barri, una a cada cruïlla, pràcticament. Avui ens semblaria una barbaritat tant de foc a tocar de les coses i, de fet, en ocasions gent de l'ajuntament passava amb una furgoneta a recollir material, intentant minvar els efectes piròmans de la celebració. Però la seva arribada era rebuda de mala manera, amb xiulets i crits.

També alguns veïns, socarrimats, llençaven de vegades aigua al foc, des dels balcons i terrats més baixos, però aquelles activitats aconseguien un gran rebuig i insults diversos per part de les masses enfebrides pel foc purificador. En el meu temps els xicots que feien la foguera ja pertanyien a un sector determinat, arrauxat i humil, no tots els nens jugaven al carrer sinó sovint els més gamberros.

Anar pel món en temps de fogueres i petardos era un perill. Encara ho és, malgrat que s'ha limitat força la venda i ús de materials pirotècnics. Aleshores hi havia una gran inconsciència i força accidents, ningú s'hi posava pedres al fetge, eren danys colaterals. En una ocasió, però, hi va haver molts morts en un establiment de la Plaça de Sants, i a causa d'aquells fets i d'altres de greus, la cosa va anar sent més controlada. Hi havia hagut molts accidents, no tots s'explicaven, entre els quals enverinaments amb els 'mistos garibaldi', molt perillosos, i cremades diverses. 

La majoria de gent no tenia cotxe, encara. Es quedava a casa i feia festes als terrats veïnals, amb coets i petardos casolans. El jovent feia ballaruques i quan encara no tenies edat de merèixer contemplaves amb enveja aquelles festetes de jovent més grandet, esperant el moment de poder accedir a les danses corresponents i de poder, ai, conèixer l'amor de la teva vida. La nit de Sant Joan és màgica, però la matinada porta la realitat. La realitat era l'asfalt fet una bírria, les restes de la foguera i dels mobles cremats i el silenci del matí de Sant Joan, aquest silenci que segueix a les nits de festa i que estén una fonda nostàlgia per l'ambient, la nostàlgia pels temps feliços que no tornen mai més.

La revetlla de Sant Joan, deien, sortia la gent xarona. La gent fina sortia per Sant Pere. Ara, la revetlla de Sant Pere gairebé ni existeix, en no ser festa a tot arreu, l'endemà. De fet, abans sortir de nit era quelcom extraordinari, permès a les noies, tan sols, en aquestes festes emblemàtiques. Ara tot ha canviat molt.

La revetlla tenia, cada any, una cançó de moda, romàntica, i alguna altra més de l'estiu, patxanguera. Les cançons de platja, mar, amors i retrobaments estivals resultaven molt adients a les revetlles i al començament de l'estiu. Una de súper romàntica era aquella del sapore di sale sapore di mare. També hi havia coses més mogudes i desacomplexades, Eva María se fue buscando el sol en la playa, o bé un rayo de sol, oh, oh, oh...

Tot ha canviat i jo més, però suposo que cada generació jove te la seva pròpia mitologia. En el passat remot quinze dies abans de la revetlla ja tenies petardos per tot arreu i soroll a dojo. 

LA MOSTRA D'ENTITATS NÚMERO TRENTA-TRES

 

Avui se celebra la 33ª Mostra d'Entitats del Poble-sec. Avui en fan a un munt de barris, de mostres i fires, però, si no vaig errada, crec que 'la nostra' va ser la primera.

La meva situació actual no m'ha permès participar-hi com en d'altres ocasions, tot just hi he anat una breu estona.

És una celebració que m'encanta però, com tantes coses, ha canviat força. Hi ha entitats que es fan i es desfan i d'altres que romanen, incombustibles. Té molt de mèrit que quasevol acte d'aquest tipus faci anys, i ja en son 33, els de Nostre Senyor, vaja.

Potser és l'edat però enyoro altres temps en els quals la Mostra es feia a espais més íntims, la Plaça del Setge, el carrer Blai... La celebració s'iniciava el dia abans, per la tarda, venia un grup d'havaneres per la nit i s'organitzava una sardinada molt popular.

Avui es fa tan sols un dissabte, matí i tarda, però al matí és quan sol estar més animada, malgrat la calor. Ja fa alguns anys que s'organitza en un tram de Paral·lel, durant un parell o tres d'anys, amb motiu de la reobertura del Molino, es va tancar el Paral·lel i hi van col·laborar els teatres, però aquestes celebracions 'a lo grande' no poden durar gaire. La gent fidel és la de sempre, la del barri. I és que a la ciutat hi ha un munt de festes i festetes i celebracions de tot tipus.

Els espectacles han anat variant, ara es fan a l'escenari de la Plaça dels Ocellets i, pel meu gust, el més rellevant crec que és l'actuació del grup Sound Dreamers.

Amb tants anys l'orientació i el personal canvien, de forma inexorable. CERHISEC acostumava a vendre el llibre de l'any a la Mostra però ara es ven per Sant Jordi, i potser hi ha més gent aleshores ja que no fa tanta calor.

En tot cas, ja dic, és tot un mèrit la durada de l'esdeveniment, malgrat hagi tingut alts i baixos i, en moltes ocasions, un excés de soroll pel que fa al volum que s'emet des de l'escenari i que fa que no puguis xerrar a gust. Per no parlar de les batucades, excessives, segons la meva opinió de velleta carca.

En tants anys hi ha gent que no és ja entre nosaltres, com ara el Juli, del Foment, que tenia cura de les sardinades, i molta gent més gran que jo que conformava un bon gruix de seguidors de CERHISEC. Tot es renova i així ha de ser. De vegades es perden coses i activitats, però també en sorgeixen de noves. 

En tot cas, felicitats als molts responsables de la continuïtat de l'esdeveniment, un dels dies més animats del barri, segons la meva opinió. En aquest blog he penjat gairebé cada any una ressenya sobre el tema.

En linco algunes per si voleu 'recordar':

https://balcopoblesec.blogspot.com/2012/06/reflexions-per-despres-de-la-mostra.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2019/06/la-mostra-dentitats-29-anys.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2015/06/retalls-dhistoria-quinze-anys.html

https://balcopoblesec.blogspot.com/2009/05/mostra-dentitats-numero-19.html

EL CONDAL, EVOCACIONS

 

De tots els cinemes vinculats amb el nostre barri i el Paral·lel, quan era el Paralelo, el Condal i l'Amèrica eren els més entranyables i propers. El Condal va ser inaugurat l'any 1903, construït per l'empresari de l'Español d'aleshores, Manuel Suñer. La família Onofri, procedent de Marsella, formava una gran companyia de mim, que va ser molt popular, i el teatre es va dir al principi Gran Teatro Onofri.

Sobre la construcció del teatre trobem algunes informacions contradictòries, hi ha qui explica que van ser els mateixos Onofri els qui el van fer construir i d'altres que atribueixen la construcció a Suñer. Els Onofri havien arribat a Barcelona, des de Marsella, a finals del segle XIX. Eren una companyia familiar, formada per pare, mare i fills. Van tenir molt èxit durant uns anys, el gènere estava molt de moda, i popularment se'ls va conèixer pels 'que feien ganyotes'.

El teatre havia estat projectat per l'arquitecte Andreu Audet. La relació entre Suñer i els Onofri devia passar per alts i baixos. La darrera referència sobre aquesta família d'artistes la va trobar el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, i sembla que van retornar a França, on els devia enxampar la Gran Guerra, passant per diferents problemes econòmics. El mim, com passa amb tantes coses, havia passat de moda. El teatre es va dir ben aviat, el 1904, Gran Teatro Condal. A partir del 1911 es va dedicar al cinema, alternant les projeccions amb varietats, amb actuació d'artistes com la mateixa Raquel Méller, en alguna ocasió.

Al principi, pel que fa al cinema, va funcionar com a sucursal de la Bohèmia. Grans èxits d'aquells temps van ser Los misterios de Nueva York i La moneda rota. Això dels misteris lligats a una ciutat va ser un tema recurrent durant anys. Van ser molt populars les pel·lícules de l'avui oblidada Pina Menichelli, Nassay i, ja, Charlie Chaplin. En algun moment es van fer, com en d'altres cinemes, funcions complementàries de varietats, però no van durar gaire.

Pel setembre de 1930 es va inaugurar el cinema sonor. També s'hi van acollir mítings i reunions polítiques diverses. Durant els anys quaranta, cinquanta, i part dels seixanta, va ser un popular cinema de barri, amb reestrenes i programes dobles. A finals dels seixanta van estrenar-s'hi algunes pel·lícules, ja estava renovat i modernitzat, a causa de la construcció dels pisos actuals. Més endavant la sala es va transformar i reduir, amb la instal·lació d'un bingo a l'antiga platea.

Va tornar al seu orígen teatral pel 1983, amb la representació d'una adaptació de l'obra 'Maria Rosa', de Guimerà, feta per Benet i Jornet. Va comptar amb èxits importants, com ara 'Una jornada particular', amb Flotats. L'etapa teatral de les darreres dècades ha tingut alts i baixos i durant temporades senceres hi havia acollit la companyia de Joan Pera i Paco Moran, amb el seu teatre familiar i humorístic.

El Condal de la meva infantesa no havia canviat gaire respecte al d'abans de la guerra. El sostre tenia uns evocadors quadrets de colors i es conservava l'aspecte de teatre, amb llotges. Era el nostre cinema de referència, el que teníem més a prop de casa. Feien els programes dobles habituals, amb una pel·lícula de més qualitat i una altra de fluixeta, nodo i la resta. Les pel·lícules ja arribaven una mica malmeses, a aquells cinemes populars.

Li vaig dedicar aquest sonet, en una ocasió, inclòs en el recull 'Indrets i camins'.

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira

i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors.

S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.

Avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

amb herois alts i rossos que no morien mai,

amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

González Ledesma evoca el cinema Condal en alguns dels seus llibres, com ara 'La dama de Cachemira', novel·la a la qual pertany el fragment següent, publicada en els anys vuitanta, quan tot ja havia canviat força:

Tampoco el cine Condal era el de antes, selecto cine de familias al que éstas acudían en comitiva los sábados por la noche, con la cena, la gaseosa, el bicarbonato para la suegra y los pañales para el niño, en plan todo comprendido. Del interior del cine eran barridos cada mañana tantos capazos de cáscaras de cacahuete y avellanas que el vecino floricultor Barril podía preparar con ellos una tierra de abono tan magnífica que hubiese merecido ser exportada a todos los país del hoy Mercado Común. Ahora el Condal era alternativamente cine o teatro, había encogido, o tenía pulgas de plantilla, no suscitaba entusiasmos familiares ni había vuelto a contribuir, que se supiera, al auge de la agricultura nacional. Ni siquiera el señor Barril existía...

Aquest senyor Barril obria de vegades, a l'estiu, una porteta que donava al cinema i s'escampava l'olor de flors i plantes que evoco en el meu poema. Els gats que corrien per sota de les butaques eren també un clàssic, així com les closques de cacauets de les quals parla González Ledesma. Els cacauets, les closques dels quals tapisaven molts terres populars, van ser substituïts per les pipes, més endavant. Cada setmana, abans d'anar al cinema, passàvem a mirar els quadros, que es penjaven en una mena d'aparadors, per anar fent ambient.

Quan arribava el 'Descanso¡ els nens i nenes jugàvem a córrer pels passadissos, sovint ens trobàvem al cinema veïns i coneguts. Hi havia un petit bar a l'entrada on compràvem aquells antics caramels Darling, deu ser nostàlgia però no recordo caramels més bons que aquells, sucosos, enganxosos i aromàtics. N'he menjat de la mateixa marca però mai m'han semblat iguals. La publicitat acostumava a ser rudimentària i local, diapositives que feien referència a botigues properes. I mai no faltava el No-do, és clar, pintoresc, franquista i patriota. Els lavabos feien olor de desinfectant, una olor a llimona que no estava malament, i sempre hi havia una senyora que tenia cura de la seva neteja i a la qual donaves alguna propineta en calderilla.

Sovint hi anàvem entre setmana, una de les pel·lícules ja estava començada, l'acomodador ens acompanyava amb la llanterna i també li donàvem propina. Després ens quedàvem a veure la segona peli, el nodo, i, molt sovint, la primera altra vegada, tota sencera. Al barri hi havia sereno i vigilant i mai no havíem passat por en tornar a casa amb la família. Si ens havíem descuidat la clau picàvem de mans i ens obria el sereno, i ens donava una espelmeta per pujar l'escala.

Moltes pel·lícules no eren aptes per a menores, però es feia la vista grossa. En alguna ocasió, molt de tant en tant, ens deien a l'entrada que aquell dia hi havia un inspector i aleshores els menores no podíem entrar. La veritat és que avui fan riure, aquelles manies morals, però els poders religiosos classificaven les pelis en números, 1, 2, 3, 3r i 4. Les del tres eren per a mayores, les de 3r, per a mayores con reparos i les del número 4, gravemente peligrosas. Llevat dels cinemes parroquials, ningú no feia cas de tot això i les famílies anaven en bloc a veure el que tocava amb el berenar o el sopar, si calia. Les autoritats també feien la viu-viu, no sé si untaven una mica els inspectors, els amos dels cinemes; com que tothom anava curt d'armilla es permetien tot un seguit de corrupteles que ens van ajudar a tirar endavant. El cinema esperonava la nostra imaginació, s'hi estava més calent i fresc que no pas a casa i era, a més, un indret de trobada social.

Com que anavem al cinema quan no era festa triàvem preferència, hi havia un amfiteatre més barat. La mare es posava tocant al passadís, amb nosaltres al costat, calia muntar barreres adients en contra dels grapejadors, que eren molts i habituals, tant al cinema com als transports públics o a qualsevol aglomeració. Avui hi hauria grans escàndols si aquells tocaments s'esdevinguessin amb tanta facilitat, així com si des de les obres en construcció els paletes actuals amollessin les barbaritats que ens havíem d'escoltar en aquells anys les jovenetes i les adolescents.

Les pel·lícules es tallaven de tant en tant, provocant xiulets i aldarulls, i per això et trobaves escenes que no acabaven de lligar. Les veus del doblatge eren les mateixes que les de la ràdio i ens encantaven. Si el programa del Condal no ens acabava de fer el pes anàvem a l'Amèrìca, al Mistral, però mai molt més lluny. A l'escola es comentaven molt les pel·lícules que havíem vist, eren un gran tema de conversa i propiciaven la cohesió social acadèmica. Després va passar el mateix amb la tele, però tan sols mentre hi van haver pocs canals.

Recordo un dia en què, en sortir del cinema, ens vam trobar amb què havien posat un enllumenat nou al Paralelo, semblava que fos de dia, comparat amb la foscor anterior. El Paralelo dels seixanta encara era molt viu i sorollós però la gent gran deia que no tenia res a veure amb el d'abans, tot i que em temo que en el record hi comptaven moltes coses i moltes idealitzacions, lligades a la seva joventut i fins i tot al trasbals que havia representat la guerra.

Moltes coses que recordo del Condal son les mateixes que s'esdevenien en molts altres cinemes d'aleshores, és clar. El cinema i la ràdio van ser un gran consol per la gent, com també ho va ser la 'revista', a la qual assistia la gent gran molt de tant en tant i sense criatures. I, més endavant, la tele. Avui tot ho recordem molt bonic i romàntic però probablement veure-ho en directe, hores d'ara, ens produiria angúnia i una gran decepció vital. En tot cas, al menys, i que duri, en el mateix lloc de sempre hi tenim, encara, un teatre en bones condicions.

UN PARTIT MOTORITZAT (1949)

https://www.rtve.es/play/videos/nodo/not-313/1469438/

En aquest documental dels anys de l'inefable NODO es pot veure un reportatge amb una vista magnífica del nostre camp del Poble-sec o de la Satalia (i no Satàlia). La Penya Motorista 10 per hora va organitzar un partit de futbol en moto, una modalitat que no crec que s'hagi repetit gaire. Les imatges són de l'any 1949. Malgrat ser aquells anys grisos i difícils la gent tenia ganes de viure i passar-ho bé i oblidar una mica la guerra, encara recent, i la situació política i econòmica.

Podeu veure el reportatge a partir del minut 12, més o menys. Alguns edificis es poden reconèixer perfectament i potser la gent més gran també hi reconeixerà algun veí o veïna d'aleshores.

L'enllaço aquí tot i que en alguna altra ocasió me l'han esborrat.

LES FIRES DE MOSTRES MÍTIQUES (ANYS 60-70)

 

Avui es fan moltes exposicions especialitzades, tot ha canviat força. Els qui ja tenim uns quants anys en aquesta època sovint evoquem aquelles 'fires' dels seixanta i setanta, les d'abans de les grans especialitzacions. Eren ben bé una festa, preludi de l'estiu, dues o tres setmanes de principis del mes de juny en les quals molta gent visitava el recinte i endrapava de tot a la Plaça de l'Univers. A les criatures ens encantava recollir papers de tota mena, 'prospectes', bosses, barrets diversos, obsequis modestos publicitaris, que tenien un gran encant, en aquells anys d'una escassedat que, a poc a poc, minvava amb grans dificultats.

Jo recordo fires amb calor i fires més fresquetes. Fins i tot ens havien portat a la fira les monges xde l'escola, suposo que els devien donar entrades. Un cop a dins, ja amb deu o dotze anys, les monges ens deixaven campar al nostre aire una bona estona i elles suposo que també podien badar tranquil·les. Per la tarda es veien molts grups familiars que venien de la festa, 'la feria campionaria', com posava, en italià, als cartells anunciadors. Nosaltres dèiem 'la fiera campionaria'. La gent tornava amb un munt de bosses amb 'prospectes', globus, i amb aquells barrets que acompanyaven ofertes de menges diverses: la cresta de gall d'Avecrem, el barret del flan chino el Mandarín... 

En tinc molts records. He mirat el blog i he comprovat que en dues ocasions vaig escriure articles sobre el tema. Crec que no cal repetir, aquí els teniu, recuperats del túnel del temps.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2011/06/de-quan-anavem-la-fira-cercar.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2021/06/quan-anavem-la-fira-de-mostres-agafar.html

PACO CANDEL, CENTENARI (1)

 

Aquests dies segurament podrem llegir articles diversos sobre Francesc Candel, amb motiu del seu centenari. De moment estic llegint la biografia que ha escrit Genís Sinca, potser no és ben bé la biografia que m'esperava, però és agradable de llegir i evoca, de forma acurada, tot una època que tinc molt present. De fet és un refregit d'entrevistes que l'autor va fer a l'escriptor, un text amb tòpics i repeticions i moments interessants pel que fa a personatges i situacions que s'han gairebé oblidat. 

Sobre Candel aniré fent més entrades al blog. No el vaig conèixer personalment però vaig guanyar el Premi de Narrativa que porta el seu nom en dues ocasions. Després en vaig ser jurat, a peticio de la meva bibloteca. Ho vaig deixar per manca de temps i perquè l'apartat de narració aplegava un nombre d'aportacions impossibles de valorar de forma acurada. En una ocasió vaig protestar a la tràgicament desapareguda Núria Burguillos sobre l'organització dels actes finals del certamen, em va semblar que es donava poc paper als autors i autores premiats i massa a algun famoset televisiu que es convidava perquè fes xerinola.  No sé com estan les coses ara, suposo que tot ha millorat força.

El premi ha anat variant pel que fa a dotacions i organització. L'altre dia un periodista explicava que ignorava que abans de la  biblioteca actual, gran, espaiosa i moderna, n'hi havia hagut una altra. A l'antiga hi havia anat en alguna ocasió, tot era, aleshores, més fet 'a mida humana' i l'atenció era excel·lent. No vull dir que ara no ho sigui, ep, però els espais petits son, pel meu  gust, més acollidors.

Candel ha estat molt estimat al seu barri, té biblioteca, escola, fins i tot gegant. Un gegant de mida moderada i discreta. Fa anys, molts, vaig anar a un acte cultural on hi havia l'enyorat Huertas Claveria, qui va incidir en què molta gent coneguda parla del 'seu barri' però ja no hi viu. Candel no, sempre ha viscut al barri. Candel va protestar, vivia al seu barri perquè hi vivia molt bé, no era cap mèrit. Aquell barri ha canviat i millorat, evidentment, però ell hi ha estat 'a les dures i a les madures'.

Candel, les vegades en què el vaig poder escoltar, rumbejava un humor molt fi i una ironia remarcable. En una ocasió, en referència a l'apartat poètic del certamen, va comentar que mai no s'havia presentat a un concurs de poesia ja que si la teva producció no era 'de la moda que agradava' als del jurat no tenies cap possibilitat. 

Candel s'ha valorat més com a personatge que com a escriptor, sovint he percebut una mena de 'menyspreu' literari en alguns 'entesos'. Fins i tot, fa anys, una persona 'entesa' em va criticar el fet de què Candel donés veu i suport a autors humils, del barri, que escrivien de forma popular i senzilla. Els seus llibres es llegien en ambients modestos, com el meu. Reflectien, sense pretensions, un mon que es volia ignorar, encara que ara no es reconegui tot plegat.

La televisió, en alguna ocasió, va portar a la pantalleta narracions seves, malauradament tot es va fer amb pocs recursos. Una de les seves preferides era aquella, impressionant, en la qual una colla de fills es van passant el pare vell de casa en casa, fins que aquest mor pel camí. Pujol, amb totes les seves ombres, era susceptible al gran valor de Candel i a la seva bondat. Em sembla que l'afecte i el reconeixement pujolista tampoc no feia el pes a segons qui.

L'obra sencera de Candel es pot trobar a la 'seva' Biblioteca. Vaig veure que la filla volia transformar el pis de l'escriptor en museu, tant de bo la cosa tiri endavant. Havia llegit llibres seus, fa temps, tant narratius com sobre temes socials, com ara aquell en el qual va incidir en 'la nova pobresa' fent un recorregut pels menjadors 'socials'. He llegit que Sinca havia de ser el comissari del centenari i que després no 'ha fet falta' comissari però que a nivell personal endegarà actes i visites. Un llibre molt 'distret' és el que va escriure després de la seva experiència a l'Ajuntament de L'Hospitalet.

Paco Candel ha estat apreciat, potser de forma més personal que literària, per gent d'upa però no va semblar mai que tot plegat li pugés al cap i l'apartés del seu entorn. Recordo que en una altre ocasió el vaig sentir comentar, davant de l'arribada de les noves masses migratòries: 'ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que semblava'.

Una biografia de Candel més aprofundida i completa seria imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades i amb molta gent que avui no ens 'sona', gent en ocasions lligada a les parròquies, als bars de barri, metges sacrificats, com els que, en el meu barri, treballaven a Sant Pere Claver. De tot això hi ha alguna cosa al llibre que he mencionat, però poqueta. 

No m'allargo més, ja hi haurà ocasió.

https://www.rtve.es/television/20141114/paco-candel-lemigrant-queda/1048088.shtml

https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Candel

https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Candel_Tortajada