EDIFICIS SINGULARS, NOU DE LA RAMBLA, 145

Molt sovint he escoltat comentaris i debats sobre la història d'aquest edifici. La data de construcció, que es pot veure a la façana, es la de 1933, i té un aspecte semblant al de molts centres socials de tot arreu que es van construir en aquells anys d'entusiasmes col·lectius. 

La memòria personal no arriba molt més enllà dels records dels nostres pares i avis. He escoltat gent una mica més gran que jo que m'ha explicat que de petits anaven a veure teatro i sarsuela a aquest local, i el mencionaven com L'Asiàtic.

No he pogut esbrinar si hi té res a veure però en la biografia que va escriure Feliu Elies sobre el pintor del nostre barri, Simó Gómez Polo, s'explica que aquest, noctàmbul impenitent, passava moltes estones en un indret anomenat L'Asiático en el qual es jugava al billar, es bevia i potser també hi havia d'altres distraccions dirigides als senyors, és clar. Més o menys aquell Asiático devia caure per aquells verals, però era aleshores aquella una zona feréstega, rural, separada de la ciutat per les muralles, les quals el pintor travessava com podia quan volia allargar la gresca a l'interior de la ciutat.

Xavier Badia Castellà ha endegat un impressionant arxiu fotogràfic i amb dades recollides a la premsa, de consulta lliure, sempre que es mencioni l'origen de la informació. Això és el que podem saber, a través d'aquest interessant arxiu, sobre l'indret, sobretot pel que fa a la seva història abans de bastir-se l'edifici actual:

Dades arxiu Badia Castellà

Conde del Asalto, 145.

1904-Conde del Asalto 145. Rabells (Miquel), magatzem de draps.

1906-Conde del Asalto 145. Rabells (Vídua i Fills de M.), magatzem de draps.

1908-Conde del Asalto 145. Muns (Josep Joan), Safareig, interior.

Palau (Andreu), vaquería.

1911-Conde del Asalto 145. Gil (Gabriel), Safareig, interior.

Palau (Andreu), vaquería.

1924-Conde del Asalto 145. García (Vicens), Safareig, interior.

Palau (Andreu), vaquería.

1929-Conde del Asalto 145. García (Vicens), Safareig.

Palau (Andreu), vqueria.

1933-Conde del Asalto 145. El Primer S'edifica pis i el coronament amb la dada. MCMXXXIII.

2012-Nou de la Rambla 145. REMAR.

A algunes persones del barri els he sentit dir això dels safareigs i la vaqueria, crec que ho devien haver escoltat als seus pares i avis. A la premsa trobem anuncis oferint mobles per comprar i també cavalleries i fins i tot una tartana. 

Allà hi va haver durant anys, també, ja en l'edifici actual, una societat gallega, amb gaiters que assajaven i que sembla que també van assajar en algun moment al desaparegut local de la Font Trobada. Que jo sàpiga, la societat es va traslladar, potser a mitjans dels vuitanta, a L'Hospitalet.

En aquella època també es feia ball a la sala. Ara no ens en volem recordar però la gent benestant tenia criades encara del país, moltes de les quals gallegues. No sé si per aquest motiu el ball era conegut, el mateix que el Price durant un temps, com a ball de xatxes, es deia de forma pejorativa, avui semblaria de mal gust, la veritat.

La sala es devia reformar i modernitzar i durant un temps ja es va dedicar a oferir música d'una certa categoria i fins i tot concerts de rock, però encara es deia Las Rías. S'anunciava al diari, durant els vuitanta hi havia moltes sales semblants i se'n van obrir de noves. 

LAS RIAS (Nou de la Rambla, 145 —antes Conde del Asalto—). La sala de baile recientemente reformada con música camp para bailar a gusto. Domingos y festivos con la magnífica Or questa Maracaibo y la voz de Javi. Día Navidad baile obsequlo. Buen ambiente.

A mitjans dels anys quaranta, suposo que per poc temps i abans de desplaçar-se al Paral·lel, al Chipiron, hi va tenir la seu el Club Natació Montjuïc, ja que se'n troba alguna referència al diari.

Devien alternar coses diferents en aquells locals, durant una bona colla d'anys trobem anuncis a la premsa on s'ofereix feina a senyoretes, models, ballarines, fins i tot per a treballar a l'estranger. La cita per a l'entrevista laboral, sospitosa, és en aquell indret. Els diaris de l'època eren molt fins pel que fa als eufemismes però tot fa pensar que la feina que s'oferia era destinada a l'alterne i al treball sexual. 

Després ja van venir els temps de Remar, Plataforma i la sala Ka, d'ambient gay. Plataforma sembla un lloc incombustible, ja té més de vint anys i acull un públic eclèctic. Jo no en puc parlar ja que no surto de nit i no hi he anat mai però hi havien anat els meus fills en alguna ocasió i sempre s'ho havien passat molt bé allà.

Si algú té més dades o anècdotes sobre l'edific, seran ben acollides.

EL CARRER CANALS, EL CARRER NOU I EL CARRER QUE ES MOVIA ENTRE EL VICI I L'AMOR

Alguns noms de carrers, que van tenir un sentit en les èpoques d'obertura d'aquests mateixos carrers, avui no sonen bé i molta gent creu que van lligats al franquisme quan són molt més antics. Un d'aquests noms, avui canviat de forma definitiva pel nom popular és el del Conde del Asalto, ja Nou de la Rambla per sempre.

Aquell comte, amb un títol nobiliari tan poc reeixit i que es presta a bromes i acudits diversos, va ser Francisco González de Bassecourt (1726-1793). El títol sencer el reconeix com a conde del Asalto al castillo del Morro de La Habana, ja que va un seu germà va defensar amb èxit aquest castell d'un assalt dels anglesos, el 1762 i el rei Carles III, en reconeixement, va donar aquest títol al seu germà (vegeu un interessant comentari d'Antonio Navarro a aquesta entrada). Aquest senyor, amb antecedents familiars flamencs -de Flandes- no era cap ximplet sinó algú culte i il·lustrat. 

Va ser capità general de Barcelona des del 1778 i el 1789, va promoure reformes interessants a la ciutat, entre les quals l'obertura del fins fa pocs anys seu carrer. També va propiciar la reconstrucció del Teatre de la Santa Creu, que un incendi havia destruït. Precisament va ser destituït per no haver estat prou contundent en la repressió dels Rebomboris del pa i substituït per algú expeditiu i brutal, el Comte de Lancy. 

Tenim en la nòmina dels nostres carrers personatges molt més inquietants que no pas González de Bassecourt, com ara el mateix Roger de Flor o el General Prim,  per exemple. Això dels noms de carrers, o d'escoles, dedicats a personatges històrics,  és un camp relliscós i sempre he cregut que s'haurien de batejar els llocs i els edificis amb abstraccions o noms relacionats amb la natura, així no estaríem de tant en tant canviant allò que sembla que no toca. El Comte del Asalto es va casar dues vegades però no va tenir descendència directa i el títol va passar a branques col·laterals de la família.

La part de dalt del carrer Nou no es va dir així en aquell final del segle XVIII si és que en aquella època existia alguna cosa allà dalt més enllà d'una zona rural i hortolana que començaven a envair els prats d'indianes. De fet durant més de cent anys el poc carrer que hi havia es va dir Canals, nom que segurament tenia relació amb una caseta de pagès. Algunes de les poques referències que podem trobar en la premsa del segle XIX quan mencionen el carrer Canals ja esmenten que és la part de dalt del carrer Conde del Asalto.

A La Vanguardia he trobat el record d'un de tants projectes d'aquests que queden en res, la construcció d'un túnel que travessés Montjuïc per aquest carrer i que comuniqués de forma més còmoda i ràpida el centre de la ciutat amb la part de Can Tunis. Vegeu:

Una fabriqueta de raspalls, que es va instal·lar a la zona i que venia d'algun altre indret, de la qual podem trobar alguns anuncis al diari, fa constar això de què el carrer Canals és la continuació de Conde del Asalto. Perdoneu el mal acudit però devien fer uns raspalls molt polits...

L'any 1892, pel desembre, el diari comunica el proper canvi de nom. Cal dir que el nom de Canals també estava aleshores, com d'altres, duplicat, car hi havia un altre carrer a la Bonanova amb el mateix nom.

L'evolució del Raval i, sobretot, del Paral·lel, va fer que el carrer Conde del Asalto, que havia nascut amb vocació noble, amb cases boniques i fins i tot palaus com el Güell, acabés per esdevenir molt popular per motius mundans, amb locals i localets dedicats al cuplet i la disbauxa, tavernes i un munt d'acadèmies de cant per a noies humils amb ambicions.

Al carrer se li van dedicar romanços i cobles, i també un tango força conegut, amb lletra del nostre Llurba i música de Rafael Yorio,  del qual no he pogut trobar encara la versió cantada per la gran Carmelita Aubert. En aquests textos ja es pot copsar com era el carrer en aquells anys i potser, al capdavall, des del més enllà el senyor González de Bassecourt fins i tot ha sentit un cert alleujament en veure retirar el seu nom d'un carrer que es va obrir, no cal oblidar-ho, gràcies a ell. La lletra del tango l'he copiat d'una web argentina, de Rosario, Hermano tango.

Calle Conde del Asalto, vía errante y milonguera

Del distrito más debute que hay en la condal ciudad,

Perdoná si este criollo con su verba arrabalera

Te descubre con un tango los secretos que encerrás.

De la Rambla al Paralelo en tu ambiente se adivina

Un afán desordenado que malgasta tu salud,

Y yo he visto en tus veredas, al pasar, más de una mina

Que pregona con sus lujos su carencia de virtud.

Calle...

Por la fama de tu ambiente,

Te movés constantemente

Entre el vicio y el amor.

Calle...

Que conservás todavía,

La incesante algarabía

De tu pasado esplendor.

Eres...

Calle loca y pervertida,

Como una mujer querida

Imposible de olvidar.

Ahora...

Hasta el nombre te han cambiado,

Pero tu pinta ha quedado...

¡Nadie la podrá cambiar!

Vos tenés, ¡Oh, calle rea!, la atractiva simpatía

De unos labios femeninos con su risa de cristal,

En tu afán de diversiones convertís la noche en día

Y cantás a todas horas la canción del bien y el mal.

Y vivís casi inconsciente, calle posta, enfarolada

Entre farras engañosas de tugurio y de burdel,

Aunque sufras de miseria, la escondés en tu morada

Y mostrás sólo a la vista, tu sonoro cascabel...

Letra : Rosendo Llurba  (Rossend Llurba i Tost)

Música : Rafael Iriarte  (Rafael Yorio)

Grabado por Carmelita Aubert y Mario Visconti en Barcelona. (1932)

(es un tango ubicado en la ciudad de Barcelona y la calle Conde De Asalto

hoy se llama Carrer Nou de la Rambla)

El nom del carrer es prestava a molts acudits com ara un de molt dolent que deia que no era el mateix calle Conde del Asalto que dar un asalto al conde en la calle. Hi havia qui es pensava, fins i tot, que el nom era popular i provenia del fet de què en aquell carrer et robaven i assaltaven amb facilitat. S'ha escrit molt sobre aquest carrer i la seva vida pecaminosa tot i que mai no va arribar a ser tan arrossegat com d'altres. Aquí podeu trobar una crònica feta per l'escriptor González Ledesma, el qual també va esmentar aquest carrer en algunes de les seves novel·les.

La part de dalt del carrer devia ser, durant molts anys, una zona encara una mica remota i pagesa, com es pot veure en les fotografies d'unes inundacions dels anys vint. Hi trobem algunes, poques, cases modernistes i també edificis més moderns que fan pensar que durant anys hi havia encara per aquell carrer llocs edificables o petites casetes que van desaparèixer. També hi va haver a la part de dalt tallerets i fàbriques i fundicions i moltes barraques, ep. Una fàbrica famosa va ser la de vidre les deixalles de la qual van amagar durant anys el refugi que avui s'ha rehabilitat. 

Aquella zona, ara, m'agrada molt, amb el Parc de la Primavera a tocar, i el CAP de les Hortes i el Refugi museïtzat. Encara no he pogut esbrinar del tot la història de l'edifici i l'indret on es troba la discoteca Plataforma, sé que quan jo era petita era una mena de centre social familiar que molta gent encara mencionava com L'Asiàtic, que havia estat el nom d'un cafè més antic i una mica estripat que Feliu Elies esmenta en la biografia de Simó Gómez i en el qual es feia vida nocturna i es jugava al billar i potser a coses més lletges. També, durant un temps, va acollir el local un Centre Gallec lligat a l'escola de gaites que es trobava a tocar de la Font-Trobada i que es va traslladar més endavant a la Zona Franca.

Ara sembla que volen canviar el nom a l'escola Carles I, ja que el pobre rei no té el glamour educatiu que caldria i que un dels noms que es proposen, pel meu gust el millor, és el de Font Trobada, que queda romàntic, català i és d'esperar que duri molts anys si és elegit.

L'ENYORADA CASA ROSA I D'ALTRES REFORMES DESTRALERES

Ignoro ben bé el motiu pel qual passa però al llarg dels anys m'he trobat amb què en algunes ocasions determinades pèrdues de patrimoni desvetllen protestes intenses mentre que d'altres, igualment importants, no troben cap ressò reivindicatiu. En això, com en tot, val més caure en gràcia que ser graciós. En les darreres dècades hi ha hagut tres gols que es van fer a l'urbanisme destraler del barri sense que se'n cantés ni gall ni gallina. Encara més, en dues ocasions les reformes destraleres van ser molt ben acollides per tothom.

Un cas lamentable va ser la del construcció del pàrking de la Plaça del Sortidor. En aquell moment van confluir diferents circumstàncies, entre les quals que hi havia una gran necessitat d'aparcaments a tot arreu i els privats eren caríssims. Una altra circumstància va ser que ens trobàvem en l'etapa Maragall i encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer hi ha més tendència a protestar quan als ajuntaments hi ha això que en diuen les dretes. Maragall era un home carismàtic i proper, recordo que va assegurar que a la placeta s'hi tornarien a plantar arbres, cosa que va ser així. Encara més, jo vaig veure com els antics plàtans de la placeta es replantaven en una altra plaça, al barri de les Hortes. Tot i amb això la construcció va ser un bunyol que va mutilar un indret emblemàtic, una de les poques places d'estil anglès que hi ha a Barcelona.

De tota manera crec que aquell bunyol, amb l'horrible sortida de l'aparcament, sempre amb pintades i brutícia, és quelcom reversible i fins i tot vull pensar que una època de més sensibilitat es podria arranjar el tema de moltes maneres. Bé, és allò que diuen, la meva esperança era verda i se la va menjar un ruc.

Un altre gol va ser la construcció de l'Hotel Meló en un indret que havia d'estar destinat a algun tipus d'equipament, em sembla, encara més quan allà hi havia hagut un centre llibertari abans de la guerra, un centre educatiu i després també un ateneu. Avui aquest hotel és quelcom que no sap ningú ben bé què és, per als barcelonins no té cap mena d'ús ni utilitat. Tampoc es va protestar gaire davant d'aquella construcció exagerada i fatxenda. També vull pensar que l'edifici, en algun moment, podria arribar a tenir usos més socials, per dir-ne d'alguna manera. A mi m'aniria molt bé una residència d'avis, on aquells i aquelles que hem viscut tota la vida o gairebé al Poble-sec tinguéssim més punts per entrar-hi, com passa amb les escoles.

El tercer gol va ser l'enderrocament, molt aplaudit, de la Casa Rosa. I això sí que ja no té remei. La Casa Rosa era un edifici emblemàtic, bonic, que s'havia deixat malmetre durant anys. En certa manera en construir-se es va intentar fer, salvant les distàncies, una mena de Walden. No he pogut trobar el nom de l'arquitecte, agrairé totes les informacions. Al barri de la Primavera hi havia hagut barraques, s'havia de remodelar i ha quedat molt bonic, però l'edifici es podia conservar i reutilitzar. En els darrers temps ja es va permetre que gent estranya l'ocupés, que es malmetés.

Quan l'anaven a enderrocar vam coincidir amb gent que hi havia viscut i l'anava a retratar i ens en va explicar les característiques. El comunicant al qual ahir mencionava també em va fer arribar una descripció acurada, hi havia viscut gent molt interessant, com Marco Rossi, dels Mustangs, el qual en algunes fotografies se'l veu en els jardins del volt, assajant amb el conjunt. El comunicant al qual faig referència en l'entrada anterior sabia música, havia donat classes de solfeig i piano a l'ALMI i també havia ensenyat els primers acords a Rossi.

La Casa Rosa estava pràcticament construïda damunt del refugi 307. Aquest refugi, com es sabut, també va servir d'habitatge i per al conreu de xampinyons. La casa tenia tres habitatges a la planta baixa, amb jardí, dos entresòls, porteria amb vivenda, ascensor i quatre pisos, amb una habitació per a cada veí al terrat, amb safareig individual. Els pisos tots eren exteriors, amb balcó, amb un ample rebedor, cuina, bany i tres habitacions. El bany només tenia bidet i rentamans, les dutxes estaven en un dels patis, amb cambres tancades, però aleshores gairebé ningú no tenia dutxa ni res i allò ja era una gran innovació. 

Després, amb el temps, tothom es va anar instal·lant dutxa o banyera a casa. Segons tinc entès els lloguers eren mòdics considerant les comoditats de les quals es disposava. Es trobava en un lloc mal comunicat, com ho ha estat sempre la part alta del Poble-sec. Però, és clar, la vista era immillorable, un indret privilegiat que va quedar reflectit en moltes postals i fotografies de l'època. També cal dir que al principi l'accés a l'edifici, des del carrer, era de terra, tot i que amb els anys es va asfaltar.

Ignoro si és que la gent va anar abandonant els pisos per voluntat pròpia o pel fet que ja estaven afectats i se sabia que desapareixerien. Mentre que al barri de la Satalia s'ha aconseguit anar aturant els perills que menen a la seva desaparició, la Casa Rosa es va trobar ja sola i abandonada quan es va enderrocar, sense que ningú li cantés les absoltes ni la reivindiqués a fons. L'any 2002, pel juliol, la revista Zona Sec lloava l'enderroc, l'ajuntament del senyor Clos xalava amb tantes reformes i tots ens vam quedar tan contents. La ignorància és molt atrevida.

Durant un temps vam tenir intenció de dedicar una xerrada de CERHISEC  a la CASA ROSA, i també al desaparegut mercadet d'Elkano, on abans hi havia hagut uns safareigs, però al final no va poder ser, ja que tenien una informació molt limitada. Si algú en sap més i hi vol col·laborar, s'accepten informacions i referències. 

Podria parlar del moltes més coses, com ara la barbaritat feta en construir la Ciutat del Teatre, amb uns blocs excessius on es va col·locar els desnonats. En general els poders públics fan complir les normes a la gent normaleta, i encara, però quan a ells els convé se les passen pel folre. Un altre exemple ben proper va ser el trist final del Parc d'Atraccions, la construcció excessiva del nou Aeri i l'Hotel de Miramar. En fi...