La xerrada de CERHISEC d'ahir va ser una mica atzarosa pel fet que un documental relacionat amb la Guerra Civil i Francesc Boix ens va fallar, per aquest motiu no en vam poder fer difusió. De tota manera, cada darrer dimarts de mes tenim la tradicional trobada i Josep Guzmán ens va passar un documental sobre Rossend Llurba. Llurba va ser un autor de lletres de tot tipus de gènere musical, també va editar publicacions periòdiques amb lletres i partitures, moltes de les quals es venien als quioscos. La seva figura s'ha reivindicat en part des de fa uns deu anys, sobretot gràcies a la tasca de Pere Sagristà.
La rància GEC despatxa la figura de Llurba, com la de tanta altra gent, amb quatre ratlles i l'etiqueta com autor de consum. Però Llurba pertany a un sector professional que va generar un munt de personatges interessants, molt treballadors, que estimaven l'espectacle i que van viure i malviure a l'entorn dels teatres populars, com és el cas de Viladomat i tants altres, molts dels quals encara desconeguts per la gent del present.
Fa uns deu anys, quan Sagristà el va recuperar en adonar-se que un gran nombre de lletres de cuplets i tangos eren seves, encara vivia la seva filla, al pis familiar, on es conservava el despatxet del pare tal i com havia quedat l'any 1954, quan va morir. No sabem què n'haurà estat, en l'actualitat, d'aquell espai. Un nét de Llurba viu a Holanda, els seus besnéts són holandesos i a casa nostra som molt destralers amb aquesta mena de records, amb el greuge de què d'això del Museu de les Arts Escèniques... el més calent, a l'aigüera.
Llurba va escriure unes set-centes lletres que sapiguem, podrien ser moltes més. Va ser l'autor de la primera lletra en català d'un cuplet, La font del Xirineu. Va néixer al Vilosell i la família va venir a Barcelona, a treballar, quan ell era petit. Un seu germà va morir a la trista guerra de Cuba. Segons el testimoni de la filla, que avui ja no és entre nosaltres, era un home alegre, ordenat, metòdic, que cantava tot sovint i tota mena de coses. Durant una epidèmia de tifus va estar molt malalt i va perdre la mare i dues filles. Les modes canviaven i es va adaptar, va escriure lletres per a tangos, per a sarsueles, de tot i més. També per a sardanes, hi era molt aficionat.
Tot i no significar-se políticament la guerra li va passar factura, com a tothom, havia escrit lletres en català i això era un greuge. De tota manera encara va estrenar una sarsuela després de la guerra, que es va estrenar en castellà però que a mitjans dels quaranta ja es va poder representar en català, La Costa Brava, amb música d'Antoni Manchón i que encara a principis dels setanta es va representar al Teatre del Cercle Barcelonès de Sant Josep, una d'aquestes entitats que mereix així mateix un record i un estudi aprofundit sobre la seva tasca durant uns anys complicats, una de tantes com van fer moixoni amb la transició.
En aquells anys va haver de treballar d'acomodador de cinema, possiblement fins i tot no li desagradava la feina, i ho va fer al Cine Murillo, que havia estat Spring i que després ho va tornar a ser, al Passeig de la Bonanova. Potser si hagués viscut uns anys més hauria estat reivindicat en l'època de la revifalla del cuplet gràcies a la pel·lícula de Sara Montiel, qui sap.
Algunes lletres de tangos escrites per Llurba, com el famós text dedicat a la calle Conde del Asalto, via errante y milonguera, s'havien d'anar a buscar a webs de l'Argentina, on també es troben referències a l'autor. Avui valorem una mica més tot aquell món i tots aquells personatges. Llurba encara té la sort de comptar amb una placa a la casa de Barcelona on va viure fins que va morir, al carrer del Roser, que aleshores era d'en Rosal, segurament el nom original que devia fer referència a algun propietari de terrenys. Cándida Pérez, autora i cupletista, que també va col·laborar en moltes ocasions amb ell, té fins i tot una plaça dedicada al barri de Sant Antoni. Però hi ha encara molts oblidats i moltes oblidades i una de les coses que sobta més és el tip de treballar que es feia aquella gent i els pocs guanys que aconseguia.
De forma breu, abans de Sagristà, Guillermina Motta, quan va gravar el disc de cuplets, va visitar la família Llurba per tal de recaptar el permís per incloure cuplets amb lletres seves al seu disc, durant els setanta. També és de Llurba la lletra original de La Barcelonista però em temo que els guanys que a la família van comportar aquestes recuperacions van ser molt limitats. Poques vegades parem atenció als autores de les lletres i les músiques de les cançons i en ocasions fins i tot es cau en el parany de creure que pertanyen als cantants que en fan difusió.
Rossend_Llurba.JPG/640px-El_Paral%C2%B7lel_1894-1939-_exhibit_at_CCCB_in_Barcelona_(140)Rossend_Llurba.JPG)
Ahir vam poder fer un repàs per la vida de Rossend Llurba i vam recuperar un espectacle que es va fer a la Plaça de Santa Madrona fa uns deu anys, gravat de forma una mica maldestra en vídeo. Tot plegat ens mostra un món que ja no existeix, amb llums i ombres i alegria de viure, potser mitificat, que la gent gran del meu temps jove recordava amb un enyorament agreujat pel pas destraler de la guerra i les seves conseqüències.
