dijous, 20 d’agost del 2009

IMATGES DE MONTJUÏC (1)














Estic repassant els meus arxius i aniré penjant al blog imatges del barri o de Montjuïc, com en aquest cas. Sabríeu reconèixer aquests indrets i elements del paisatge? Ja fa temps que el futur de Montjuïc no s'acaba d'aclarir i cada vegada hi ha més ciment, es recuperen uns indrets i se'n destrossen d'altres. No s'hi poden establir particulars però l'ajuntament fa i desfà quan li sembla. Què s'ha fet del gran centre d'informació que hi havia d'haver a la Font del Gat? La veritat és que enyoro els bons temps del Restaurant i el Parc d'Atraccions, que després es van deixar decandir. No sé si la població civil té massa interès, en general, en el futur de la muntanya, en tot cas no veig que es generin grans moviments ni massa reivindicacions a l'entorn del seu futur i present.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Truculències teatrals d'abans

De vegades hi ha qui s'espanta de la violència en el cinema o la televisió. El fet és que la sang i fetge sempre ha tingut èxit, els contes populars són plens de barbaritats i durant anys, el teatre popular va tenir sempre una especialització en el que avui diríem gènere gore.

A Barcelona, al carrer de l'Hospital, hi va haver des del 1850 al 1887 el famós teatre Odeon, altrament batejat com 'L'Escorxador'. Aquest teatre va començar el seu camí de forma discreta i convencional però en l'època en la qual en va tenir cura Jaume Piquet la temàtica truculenta es va disparar del tot. Piquet va ser el comediògraf del moment, sobre tot per a les classes humils. Va dirigir el teatre des del 1872 al 1887.

Piquet era un gran treballador, escrivia les obres, una darrera l'altra, a preu fet, obres farcides de lluites, morts, crims i malvestats. Devia escriure prop d'un centenar d'obres, amb títols com ara El curandero de Sants, La mà negra, El terremoto de Casamicciola, Amor hasta la tumba, El hijo dle verdugo de Londres, Mala hija y madre desventurada, La esclavitud de los negros, La esclavitud de los blancos (sic)...

Piquet es anomenat sovint aquests dies perquè una de les seves obres, La monja enterrada en vida o el secret d'aquell convent, va contribuir, expliquen, a esventar encara més les llegendes negres sobre convents de clausura i les coses que passaven allà dins i a encendre l'anticlericalisme que, al cap d'uns anys, produiria els fets de la Setmana Tràgica, amb la profanació de tombes.

El pobre Piquet era un home d'idees filantròpiques, caritatiu i bona persona, que també feia de paleta i gravador, i jo crec que no tenia males intencions, més enllà de les de guanyar-se la vida amb aquest tipus de teatre, poc educatiu, però eficaç. Avui potser faria cinema fantàstic i de terror, qui sap. Era una mica sord, però li agradava barrejar-se amb el públic per escoltar les crítiques i els comentaris que feia la gent. El seu era un públic popular, que deixava el teatre ple de clofolles de cacauets, i pells de fruita o d'altres restes, aleshores totes orgàniques, dels berenars i sopars simultanis a la representació. Els cacauets i les seves clofolles van ser una constant als locals d'espectacles i als bars i tavernes, fins que van arribar els xiclets i les pipes.

No és estrany que la gent s'alimentés, en aquells teatres. Les obres eren molt llargues, llarguíssimes, podien tenir sis actes o més. Com que de vegades havia de sortir molta gent, com en una que es va fer sobre la Inquisició, els actors havien de representar tots els papers de l'auca i canviar-se de vestit sovint. En aquesta obra, es deien coses com ara: ¡Pueblo! ¡Sacude el yugo de ese sangriento tribunal, mancilla y baldón de las naciones que lo sufren... execración eterna a los falos apóstoles del Evangelio... Respeto y veneración a los dignos ministros del Señor!

Aquestes frases, retóriques, arravatades i hiperbòliques mostren com aquest autor, director i el que calgués no era pas contrari a la religió, encara que en critiqués, a la seva manera, els excessos. Poca cosa de Jaume Piquet podem trobar avui per la xarxa. A Sarrià li van dedicar un carrer, en l'indret on havia viscut i que després de diferents canvis, a partir de 1980 va recuperar el d'aquest home de teatre.

dijous, 30 de juliol del 2009

Imatges de la Festa ( i 2)


L'escriptor Francisco Gonzàlez Ledesma davant de la casa on va néixer

A punt per començar l'itinerari sobre la Setmana Tràgica

Trobada de puntaires a la Plaça de Santa Madrona


Bany d'escuma per a infants, pares, mares i simpatitzants

Havaneres al Sortidor, grup Xarxa

Aquí, més imatges de la Festa. I aquí, més imatges de l'homenatge a González Ledesma...


diumenge, 26 de juliol del 2009

Imatges de la Festa (1)


L'actriu Letícia Dolera, que va fer un simpàtic pregó de la Festa.


Desfilada de gegants (i gegantes).



La Banda Municipal a la plaça de Santa Madrona.



Un tast del magnífic concert de la Banda Municipal.

I aquí, informació general sobre la Festa.

dijous, 23 de juliol del 2009

Homenatge a Gonzàlez Ledesma

Avui, a les set del vespre, homenatge a l'autor Francisco González Ledesma, col·locant una placa commemorativa a la casa on va néixer, Tapioles, 22. No hi falteu!!! Més informació al blog La Panxa del Bou.


A Méndez,

personatge fictici de les novel·les de González Ledesma
que acostuma a passejar pel Poble-sec


Encara als bars hi ha gots amb gotes de silenci.
Encara el barri amaga enyoraments i plors.
Encara dels terrats s’albira la muntanya.
Encara el Paral·lel té rètols de colors.

Però de les velles quadres no surten els carruatges
que acompanyaven nuvis i enterraments antics.
Les dones no fan cua per omplir cantis d’aigua.
Ja no hi ha safareigs on rentar-hi el desig.

L’home cínic i vell esbrina algun misteri
i puja pels carrers, plens d’un temps que se’n va.
Algun mort dels nous temps s’amaga entre bardisses,
víctima de la vida, que no sap perdonar.

Policia perdut entre pàgines fosques,
que sap que la justícia mai no és justa del tot,
el vell Méndez s’allunya pels carrers que s’enfilen,
cercant el temps que passa o un assassí devot.

Tot ha canviat, remuga, enyorant vells cinemes,
encatifats de closques de pipa i cacauets,
i el carbó del vell moll, i els racons més ombrívols,
on els pecats encara eren greus i secrets.

La seva grolleria té un alè de tragèdia,
coneix bé les misèries que asfalten la ciutat,
contempla els gratacels que amb vanitat s’enlairen,
i s’atura una estona, abatut i cansat.


Júlia Costa (La pols dels Carrers, Editorial Meteora)

dissabte, 18 de juliol del 2009

Inici de Festa Major!!!




Ha començat la Festa Major del barri. Hi ha moltes activitats, per a tots els gustos. Per començar unes imatges de la ballada a la Plaça Ovidi Montllor, aquesta tarda, amb l'estrena de 'Les Tres Xemeneies', del mestre Peris i Vidal, dedicada al nostre barri. La colla de sardanistes del barri ha augmentat molt darrerament, cosa important i remarcable. La mitjana d'edat, una mica alta, amb majoria femenina, com sol passar en aquest tipus d'activitats. Una festa molt bonica!!! Com que no podré anar a tots els actes, aquí, a la web de la Coordinadora, podreu trobar el programa sencer i l'agenda diària.

dimecres, 1 de juliol del 2009

EL PINAR: casaments, rockeros i esportistes


La xerrada de CERHISEC a la biblioteca, ahir, va ser sobre EL PINAR, una sala de festes i moltes coses més que va romandre al carrer Mare de Déu del Remei des de l'any 1952 al 1973. Molta gent de la meva edat i una mica més gran recorda aquella sala, que s'hauria d'haver conservat amb la reverència amb la qual deuen tenir cura del CAVERN CLUB els anglosaxons però que avui és un conjunt d'anodins blocs d'habitatges. Fins i tot, durant anys, un bar recordava l'emblemàtic nom de la sala però ara no queda ni aquesta petita referència.

A la xerrada va assistir una de les filles de l'ànima del local, un home emprenedor que va llogar el terreny (on diuen que hi havia hagut una fàbrica de marbres abans) i el va convertir en un establiment multiús molt particular. El Pinar s'havia dit abans El Jardín i comptava, com molts altres indrets, amb una bonica zona exterior i enjardinada. En aquell local, que va arribar a tenir tres sales, s'hi va fer de tot. Entre d'altres coses: entrenament de boxa (l'afició a la boxa havia estat immensa i al barri hi havia boxejadors de força categoria), de gossos llebrers, de lluita greco-romana, patinatge infantil... S'hi celebraven casaments, casaments de gent modesta, sense grans tecs, ja que no era restaurant i no s'hi cuinava (llevat d'alguna paella d'encàrrec de tant en tant), casaments, bateigs i comunions amb refresc i pica-pica i ball i gresca. També s'hi havien celebrat casaments gitanos, molt sorollosos i animats, que no s'acabaven mai, amb flamenc i guitarres. En els darrers temps fins i tot hi va haver una auto-escola!

Però el fet és que la gent del barri coneixíem sobre tot el local a causa del ball. El local va passar per l'època de les orquestres, època daurada, en la qual es ballava agafadet, ja que tenia un bon escenari. Més endavant, ja en èpoques més rockeres per allà hi van passar els grups musicals del moment, els Mustangs, els Sírex, els Salvajes. Tots ells tenien vinculacions amb el barri, a través d'alguns dels seus músics, sobre tot els Mustangs. Acabo de trobar en una web una referència als inicis dels Sírex en aquell local, abans de prendre volada. Serrat hi havia tocat en alguna ocasió i suposo que també hi havia ballat de jovenet, crec haver escoltat algun comentari seu sobre el Pinar poble-sequí. El Duo Dinàmico hi va actuar una vegada, crec que el motiu va ser que algun parent hi feia una celebració. També s'hi havien fet celebracions esportives i celebracions protagonitzades per gent de l'armada americana, en els seus famosos desembarcaments a la ciutat, festes en les quals els marines es portaven noies de vida disbauxada com acompanyants.


Partidaris de Mustangs i de Sírex havien protagonitzat baralles sorolloses. Més d'una vegada hi havia hagut castanyes i plantofades, això sí. Vaig conèixer una parella de la meva edat, avui sèria i formal, que s'havia conegut al Pinar, el pare també s'havia barallat amb algú perquè s'havia ficat amb la seva xicota. Ara ens espantem més, tot surt als diaris i a la tele, però deunidó les coses que passaven en el passat i que s'acceptaven amb resignació casolana.


Jo no vaig arribar a anar al Pinar. En els seus inicis era massa petita, i en la meva època juvenil tenia ja una mena de llegenda acanallada que feia la sala molt atractiva, però jo era una nena serieta, que anava a la parròquia i la meva colla es decantava més aviat per allò que en deien festes particulars, els guateques en els quals les famílies podien controlar més el tema.

Tenia el Pinar dos establiments veïns molt característics i ben diferents: l'església de Lurdes, cosa que feia que el seguici del casament convencional no hagués de desplaçar-se massa lluny per a la celebració, i el meublé del carrer de La Fransa, que oferia acolliment a parelles clandestines o no tant. L'església i el meublé sobreviuen, però el Pinar és, ja, ai, un record. Per cert, ens va explicar la filla del propietari que, quan passaven processons com les del Corpus, que les parròquies del barri celebraven de forma esgraonada, s'aturava la música respectuosament i molta gent sortia a contemplar la processó per continuar després la gresca pecaminosa. El ball, ai, era l'esca del pecat, per a molts capellans de l'època.

Els Sírex no són els Beatles, ni el Pinar era el Cavern, ni nosaltres som anglosaxons. Però, vaja, no hem d'envejar res a ningú, llevat de plànyer la poca cura en mantenir records com aquest. Pel que fa al Cavern, durant uns anys hi va haver al carrer Poeta Cabanyes un petit local amb aquest nom, que portava un fan dels Beatles i on es cantaven cançons d'aquest grup, que podies corejar, doncs hi havia fotocòpies amb les lletres, a l'abast del públic. També és una llàstima que acabés desapareixent, la veritat.

Quan jo era adolescent dir d'un noi 'és d'aquests que van al Pinar' l'envoltava d'una aura gamberra molt atractiva i perillosa. Segurament la llegenda superava la realitat. Al menys, a través de CERHISEC i les seves ressenyes quedara constància documental d'aquell Pinar per on van passar tants artistes, esportistes i joves d'aquelles èpoques ja passades.

Enguany, per la Festa Major, es col·locarà una placa al carrer de Tapìoles, 22, on va néixer i viure de jove l'escriptor Francisco González Ledesma, cosa que em fa molta il·lusió, ja que he estat una defensora d'aquest homenatge a un escriptor que en els seus llibres gairebé sempre evoca els nostres carrers. Per a una altra ocasió potser caldria també recordar amb alguna placa aquella sala amb tanta història. Ahir, a la xerrada, la gent evocava moltes altres sales de ball, restaurants i locals del barri o de les rodalies que avui només són un record i encara gràcies.