dissabte, 19 de juliol del 2014

EL CAMP DE LA SATALIA, 1949





L'altre dia, mirant aquests documentals dels anys de l'inefable NODO, em vaig ensopegar amb un reportatge en el qual es pot veure una vista magnífica del nostre camp del Poble-sec o de la Satalia (i no Satàlia). La penya motorista 10 per hora va organitzar un partit de futbol en moto, una modalitat que no crec que s'hagi repetit gaire. Les imatges són de l'any 1949. Malgrat ser aquells anys grisos i difícils la gent tenia ganes de viure i passar-ho bé i oblidar una mica la guerra, encara recent, i la situació política i econòmica.

Podeu veure el reportatge en aquest enllaç, a partir del minut 12, més o menys. Alguns edificis es poden reconèixer perfectament i potser la gent més gran també hi reconeixerà algun veí o veïna d'aleshores.



EL futbol havia estat molt important al barri durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta. Com ens ha comentat algú, en aquella època no hi havia ni Barça ni Madrid, el futbol de veritat era el de casa. Del Poble-sec han sortit jugadors importants. Amb alts i baixos el futbol poble-sequí ha anat sobrevivint a crisis i circumstàncies i avui viu una revifalla, dedicant una important atenció als infants i als joves.

dijous, 17 de juliol del 2014

ITINERARI PEL POBLE-SEC, EL MODERNISME MODEST I LES NOSTRES CASES







Amb motiu de la Festa Major, dissabte, dia 19, CERHISEC us convida a un itinerari pel centre del barri destinat a conèixer una mica més les nostres cases, ara que tantes façanes s'han restaurat i fan tant de goig. El punt de trobada serà a la Plaça del Sortidor, davant del Centre Cívic, a les 10:30, i el recorregut durarà unes dues hores aproximadament, depèn de la calor.

L'altre dissabte, el 26, també podeu fer un recorregut pel Paral·lel, la trobada serà a la mateixa hora però el lloc de trobada en aquesta ocasió serà al Passatge de la Canadenca, cantonada Vila i Vilà, al Parc de les Tres Xemeneies, vaja.

Us hi esperem!!!!

dissabte, 12 de juliol del 2014

LA CATEDRAL DEL POBLE-SEC, NOVES NOTÍCIES SOBRE SANTA MADRONA


Santa Madrona

El campanar, entre terrats, s’enlaira,
guaita l’abaltiment del barri antic,
i desitja el castell de Montjuïc
arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira.
La santa duu un vaixell sense retorn,
i enyora el pa calent d’algun vell forn
i el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat.
un dijous sant amb gust de farigola
i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,
un infant que ha trencat la guardiola
per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa, Indrets i Camins (2004)



Vaig anar ahir a la presentació del projecte sobre la remodelació de l'interior de l'església de Santa Madrona. Em va semblar respectuós, bonic, interessant i pràctic. L'església ha esdevingut massa gran per als nostres temps, sempre ha estat una mica excessiva i ha patit molt al llarg de las seva història, no pas excessivament llarga però força complexa. Les quatre parròquies del Poble-sec han anat esdevenint un tot molt interessant i ja no són realitats aïllades i cada vegada ho seran menys. La personalitat,així com el tarannà obert i acollidor i el dinamisme del rector de Lourdes, ha contribuït molt a l'acceptació generalitzada del tema religiós, fins i tot per part de persones que en d'altres temps no haurien volgut saber res de sants ni de misses.

He escrit sovint al blog sobre l'edifici i les seves característiques, li he dedicat poemes, l'he retratat en moltes ocasions i he intentat dibuixar-lo, sense grapa, tot s'ha de dir. És avui un senyal d'identitat del barri, més enllà del seu sentit religiós. Per sort hi ha una tímida revalorització del neogòtic, estil molt menyspreat a casa nostra i valorat a d'altres verals, com ara els anglosaxons. De vegades faig una broma una mica grollera, només que Gaudí s'hi hagués tirat un pet ja es trobarien ajudes per a la remodelació total. El seu arquitecte, Adrià Casademunt, també era poc conegut i gens citat fins que en alguns pobles han revaloritzat edificis que va projectar. El Modernisme, en totes les seves variants -o potser estaria millor dir l'època modernista- està de moda, ves. 

Com tota la gent gran del barri tinc molts records de l'església, de la parròquia... tot i que durant la meva joventut vaig ser de la colla de Sant Salvador, ja aleshores les activitats socials de Santa Madrona havien anat de baixa. Amb el meu pare vaig anar a moltes misses de diumenge, l'església era plena i també se celebraven els casaments a aquella hora. Com que m'avorria d'allò mes en aquelles llargues estones, em distreia mirant les llumetes de colors que feia el sol, en passar pels vitralls i projectar-se pels racons.

Amb el meu pare entràvem sempre per la porta del darrere, que jo no sabia aleshores que provenia d'un altre edifici. Sempre hi havia allà un vellet que captava i el meu pare li donava algunes pessetones. El rector d'aleshores, que hi va ser durant molts anys, era una mica pintoresc, com molts capellans de l'època. El meu germà l'imitava molt bé, fent una cantarella molt personal en les prèdiques i casaments: creced, multiplicaos, llenad la tierra... Allà hi vaig veure cinema, teatre i també recordo aquells primers recitals de la Nova Cançó, en concret un de Pi de la Serra. Les parròquies van ser moltes coses i van acollir ideologies diverses, van protegirla gent i van animar la vida social amb una certa permissivitat que de vegades encara em sorprèn.

Tot ha canviat molt i de vegades es parla del passat i de l'església d'una forma injusta, monolítica, condemnatòria. Però hi havia i hi ha encara de tot. La veritat és que he perdut -gràcies a Déu, com fa l'acudit- la fe de la meva infantesa de ciris i miracles. Però avui tot el pes sentimental de la tradició m'ha fet admetre que, m'agradi o no, culturalment sóc catòlica i catalana. I també una mica espanyola i tot, cosa que avui sembla un penjament. I barcelonina, i poble-sequina per damunt de tot. En una enquesta sobre pertinences va sortir, fa anys, que els gallecs se sentien per damunt de tot del seu petit poblet. Doncs jo també, la veritat. Els barris barcelonins donen un cert vernís, en el nostre cas xava, paraula que fa anys era com una mena d'insult. Encara recordo en un dels primers cursets de català com el professor condemnava amb elitisme el català-xava. Avui, amb la recuperació de Vallmitjana, ser xava és una manera de ser, tot i que potser ja no som tan xaves com abans. I comporta formes dialectals pròpies, tan respectables com les de Port de la Selva o Ripoll. 
(foto Arxiu Salvany)
Avui, de tota manera, el Poble-sec és un conjunt de gent de tot el món però de fet això no és nou, car sempre ha estat un barri d'arribada. També Santa Madrona, segons la llegenda, va arribar per casualitat i en una mena de barqueta precària. La parròquia de Sant Pere Claver va ser molt important durant la postguerra, la gent humil hi va trobar metges coratjosos que hi treballaven de franc, aquella zona era aleshores pobre i deprimida. Sant Salvador va néixer per donar suport a les persones que anaven poblant Montjuïc de barraques. Tot s'ha de situar en el seu context, és clar. Qui pensi que el Poble-sec va ser en algun moment Pedralbes o Gràcia va mal orientat.

Avui no es fan servir gaire els cors de les esglésies, situats a la part de dalt de l'edifici, quan es fan concerts es fan davant de l'altar, a la vista del públic, cosa que fa que l'acústica, en general, sigui molt dolenta. Quan jo era petita es cantava des de dalt, de vegades em semblava que els cants venien fins i tot del cel. Durant alguns anys hi vaig escoltar una noia amb una veu magnífica, tothom la lloava i no n'he sabut esbrinar el seu nom. En els casaments entonava l'Ave Maria amb un gust extraordinari. 

De moment la restauració de l'església en la seva totalitat quedarà pendent. Quan jo era petita recordo que van fer uns quants arranjaments, la guerra l'havia deixat feta un nyap, una de les meves distraccions era veure com un pintor, del qual m'agradaria saber el nom, decorava la volta amb escenes de la vida de la santa i d'altres sants barcelonins. Les pintures, a causa de les humitats i d'alguns arranjaments maldestres, van aconseguir que el bonic rostre de l'homenatjada es deteriorés amb els anys. Dels pintors anònims o gairebé que vaig poder veure en directe, a més d'aquest que pintava l'església, en recordo un que pintava el sostre d'uns cavallets que venien a la Plaça del Sortidor de tant en tant, així com els grans artistes que feien aquells grans cartells del cinema. Em meravellava l'habilitat d'aquella gent, tots ells enfilats per poder pintar, tot i que cap tan enfilat com el de Santa Madrona.  Per a mi sempre tindran més sentit i valor les pintures humils i fetes malbé de Santa Madrona que la Capella Sixtina, la veritat. En aquest blog he trobat unes fotografies magnífiques de l'interior de l'església. L'art de la postguerra va produir moltes creacions religioses, algunes d'elles interessantíssimes tot i que també durant molt de temps s'hagin etiquetat en bloc d'infumables i fins i tot unes quantes s'hagin destruït sense contemplacions. Avui compten també amb una tímida reivindicació popular.

Santa Madrona, patrona barcelonina, oblidada durant molt de temps, també està revifant i la seva festa, amb timidesa, es recupera per moltes bandes. Les quatre parròquies del Poble-sec, avui personalitzades en uns cap-grossos molt divertits, són plenament simbòliques, Lourdes mostra una certa internacionalització més enllà de la frontera del nord, Sant Pere Claver va ser un sant amb vocació internacional, Sant Salvador d'Horta aconseguia fer parlar els muts i fins i tot que ho fessin en català o castellà segons on es trobaven. I Santa Madrona, una dona de classe humil, una minyona, va venir de rebot, en barqueta, i aquí es va voler quedar i va patir trasllats i processons i remullades miracleres i fins i tot l'oblit barceloní però encara la tenim aquí, amb el vaixell a la mà, contemplant-nos amb la comprensió eterna dels sants ancestrals.





dilluns, 30 de juny del 2014

XERRADA DE CERHISEC: LES CASES DEL BARRI, EL MODERNISME MODEST



Demà farem la darrera xerrada d'aquest curs de CERHISEC, tot i que per la Festa Major realitzarem un parell d'itineraris. En aquest cas farem una primera aproximació al nostra patrimoni urbanístic. Us hi esperem!!!

dimecres, 25 de juny del 2014

I UN NOU COMIAT, ARA LES SABATERIES GASOL!!!







Després de la notícia del tancament de Fotos Bolois m'ensopego amb l'imminent final de les emblemàtiques Sabateries Gasol, que a mi em semblava que havien de ser incombustibles. El motiu també és la jubilació. Aquests dies podeu veure llargues cues als seus establiments ja que a més a més de la botiga del carrer de Blai n'hi havia una al carrer de Parlament i una altra al carrer de Sant Antoni Abat.

És una llàstima ja que aquestes sabateries han estat per als nostres peus gairebé imprescindibles. Van saber combinar la sabata econòmica i pràctica amb el calçat de qualitat, o sigui, que allà hi podies trobar de tot. No és estrany que les diferents capes d'immigració que passaven pel barri hi anessin de seguida, sobretot a comprar sabates per les criatures. També era habitual veure-hi gent gran, a la recerca de la comoditat. Fins i tot hi havia una modalitat que jo en diria sabata sexi a bon preu, molt del gust de senyores amb ganes de festejar.

Eren molt amables i pacients amb la gent i si no tenien el número en una botiga te'l portaven de seguida d'una de les altres. Les sabates més bones i les de marca sempre les trobaves una mica més econòmiques que no pas en d'altres llocs. Escric en passat tot i que encara són obertes, és estrany. Sempre hi havia molta gent i en més d'una ocasió hi havia passat més d'una vegada per veure si minvava el nombre de públic que les omplia per tal d'entrar-hi. Diu el cartell que duien quaranta anys al barri, a mi em semblava que eren molts més, gairebé han durat tant com el rei Juan Carlos, però en aquest cas sense relleu monàrquic. 

Al costat sobreviu la botiga de bosses de mà, em temo que acabarà com la resta, convertida en tasqueta, bar o alguna cosa semblant. El carrer Parlament també s'està convertint en un lloc de bars i tasques i cafeteries. 

Al Poble-sec, com a molts barris populars, hi havia hagut moltes espardenyeries durant la meva infantesa, algunes de les quals es van anar reconvertint en sabateries. No sé si algú encara pot recordar que a Blay, més a prop de Blasco de Garay, n'hi havia una de grandeta, amb una entrada on estaven els aparadors. A la Ronda, a prop del Barato, també n'hi havia hagut una de molt gran d'aquest estil. Aquelles entrades amb aparadors es van anar tancant per aprofitar l'espai i, m'imagino, evitar que s'hi fiqués gent rareta. Aquesta que menciono, amb els anys i la millora econòmica, va dedicar-se a sabates d'una certa categoria, se'n va anar al Paral·lel i després a Sant Antoni, on encara n'hi ha una que és hereva d'aquelles altres tot i que crec que els amos són uns altres des de fa temps. Crec que quan es va començar a modernitzar es va dir Gipsy.

De vegades medito en com sobrevivia aquell petit comerç considerant que el nivell de consum de la gent era molt limitat. La zona del carrer de Blay on es troben els Calçats Gasol va veure passar diferents comerços efímers, durant un temps també hi va haver alguna botiga de roba per a gent gran i per a criatures. Avui per comprar-te uns pantalons, més enllà del que puguis trobar al Basar Xinès, i que duri l'oferta, has d'anar a Sant Antoni o al centre de Barcelona tot i que sembla que fins i tot en aquests altres indrets ha anat fent moixoni la botiga personalitzada que no vengui roba estàndard i de marca convencional. Una de les grans excepcions és El Reloj que té al seu favor la magnífica atenció humana que ofereix a més a més de pantalons, samarretes i coses semblants.

Al carrer de Parlament,  no gaire lluny de la Sabateria Gasol de Sant Antoni, hi va haver durant molt de temps l'emblemàtica Zarina que era una mica, en el tema tèxtil, allò que va ser pel que fa a les sabates la Gasol, hi trobaves de tot, tenien paciència i els preus eren assequibles. Va durar molts anys però també va acabar per tancar a causa dels canvis socials i de la manca de relleu generacional. Tot canvia i potser ha de ser així i qui sap si algun dia també canviarà tot altra vegada i les tasques seran substituïdes per establiments comercials o del que sigui. Aleshores els qui ara són joves i aleshores siguin vells recordaran els temps de gresca del carrer de Blay, el mateix que ara s'evoca el Paral·lel d'altres temps. Tot i que no m'agraden els canvis sempre és millor que hi posin alguna cosa que no pas que tanquin del tot, els anys vuitanta van veure tancar moltes botigues i botiguetes i el barri semblava mort o agonitzant, la veritat. Fins que van venir les tasques, i els pakiadroguers i els basars xinesos.

Abans les sabateries i espardenyeries eren indrets molt especials, feien una olor personalitzada i tenien aquells immensos prestatges plens de capses i capsetes. Encara en queda algun exemple, com ara la Sabateria Ponsà de la Ronda, que crec que l'han declarat establiment blindat, o sigui, una cosa així com ara espècies protegida, tot i que això és molt relatiu. Hi havia miralls per contemplar-te els peus, un suport per a poder emprovar-te el calçat i els interiors eren elegants i senyorívols, amb espai per passejar-te i comprovar si et feia mal l'ull de poll o no.  Les capses de sabates han estat molt útils per a la creativitat manual i per a les llars, hi hem guardat de tot. 

Quan jo era petita un veí de l'escala tenia molta grapa a endegar casetes de pagès amb les capses de sabates, per tal de distreure criatures, com ara el seu nebot, amb qui jo havia jugat força de petita. També era molt hàbil fent castells de cartes. Per sort les capses de sabates encara existeixen tot i que de vegades fan més nosa que servei. Fins i tot n'hi ha de molt boniques, amb fotografies interessants a la tapa i tot. A escola també vaig utilitzar les capses de sabates per a treballs manuals econòmics, gairebé eren tan útils com aquests rotlles de cartró que queden al final del paper higiènic i que he vist transformar en titelles, reis d'Orient, molins de vent, castells, ocells i tota mena de meravelles. Un element molt interessant, avui desaparegut, van ser durant uns anys els pots cilíndrics de sabó per a les rentadores, tan ben aprofitats per a desar-hi les joguines de les criatures.

Abans les sabates una mica bones, en general, eren cares. El calçat popular eren les espardenyes que més endavant es van substituir per les wambes. Les sabates es feien arreglar molt i molt, punteres, talons, mitges soles. Encara queden pegots, és clar, però no tants com abans, ja no surt a compte arreglar res i ens agrada canviar de roba i sabates més sovint, cosa facilitada per l'abaratiment generalitzat d'aquests productes, excepció feta de la fatxenderia de les marques, ep. Trobaré a faltar els Gasol, els seus aparadors, les seves ofertes, les seves sabates, botes, espardenyes, sabatilles, sandàlies, topolinos, xancletes... Ara ja li estic agafant molt de carinyo al basar xinès de Blai, la veritat, crec que allà hi havia hagut uns herbolaris i una comadrona, la senyora Lola, que és qui em va ajudar a néixer, així com també al meu germà. La seva botiga, durant uns anys, també va tenir una d'aquestes entrades amb aparadors. Era eficaç i comptent però poc simpàtica, en una ocasió em va renyar perquè vaig entrar a preguntar-li si tenia fulles de morera pels cucs de seda i em va respondre empipada: aquì només venem coses per menjar.

Si un dia el basar xinès de Blai, el més gran de tots, tanca ja el trobaré també molt a faltar. Aquests basars del nostre temps són ara imprescindibles, hi trobem de tot, productes de ferreteria, de merceria, moda a l'abast, productes de neteja, batetes, estris de cuina, figuretes per decorar, tovalloles... Desde un alfiler hasta un elefante, com deien fa anys en un anunci de la ràdio sobre el Bazar Perpiñá de la Ronda de Sant Pau, també desaparegut, el mateix que la Impremta Miró on recordava la meva mare que s'hi havia comprat les llibretes més  bones de la seva infantesa. Sic transit...

diumenge, 8 de juny del 2014

EL COMIAT D'UN ESTABLIMENT ENTRANYABLE I ESTIMAT: FOTOS BOLOIS ES JUBILA!!!

Manllevo, sense permís oficial, aquestes boniques fotografies d'Ana Inés Falcone, publicades en el reportatge que ZONA SEC ha dedicat al comiat d'aquest establiment. A casa vam ser clients de Bolois des dels seus inicis i ens en va allunyar una mica el gran canvi en el món de la imatge lligat a la fotografia digital. Malgrat aquests canvis l'establiment va continuar en actiu fins ara, en què s'han jubilat el senyor Lluís i el seu oncle, el senyor Josep. La meva filla era petita fa trenta-cinc anys i per allà van passar les nostres alegries familiars, el mateix que tantes altres del barri: festes, vacances, celebracions...

A la meva filla, ja de grandeta, li vaig comprar a Bolois una molt bona REFLEX. També hi havia comprat alguna altra cosa, més enllà d'encarregar revelats o còpies de fotografies, com ara ràdios, auriculars, cintes de cassette.  Recordo la il·lusió amb la qual en d'altres temps anàvem a buscar les fotografies revelades, per veure com havien sortit. També ens hi fèiem les fotografies per als carnets. Fa algun temps vaig evocar al blog l'establiment Lumière, de la Ronda, gairebé un museu noucentista. L'establiment Bolois era ja d'una altra època, ha estat una botiga que va arrelar al barri i que va connectar amb la gent, menada per uns molt bons professionals i això explica la seva supervivència malgrat els canvis provocats per les noves tecnologies, en general.

Trenta-cinc anys són molts anys però fa goig pensar que la gent tanca per jubilació i no per altres causes diverses i complicades. Em sap greu però així és la vida, tot passa i nosaltres també. Encara recordo -senyal que ja sóc grandeta- que on hi va ha ver la primera botiga Bolois o a prop hi havia hagut, anys enrere, un d'aquells drapaires del barri al qual anàvem a vendre diaris vells, ampolles i tota mena de coses. Amb una part dels guanys del reciclatge, que em donaven a casa a canvi de la feina de carretejar els materials, ja que jo aleshores devia tenir uns deu o onze anys, em comprava cromos i recordo especialment els dels Deu Manaments. Aquests els venien sense sobre, i per tant els podies triar, en una petita papereria del carrer de Salvà, també desapareguda. Uns eren més cars que no pas els altres però sempre sortien més bé de preu que no pas als Encants de Sant Antoni, un altre indret meravellós i màgic del qual espero poder-ne gaudir mentre visqui, amb els canvis que calgui, sempre que siguin per a la millora de l'indret.