XERRADA DE CERHISEC: LES RAJOLES HIDRÀULIQUES, UN NOU MUSEU MONOGRÀFIC

 

L'ENTORN VEÏNAL I HISTÒRIC DE LEONOR FERRER: ITINERARI PEL POBLE-SEC

 

'NINGÚ COM TU', PRESENTACIÓ A LA BIBLIOTECA 'FRANCESC BOIX' DEMÀ, 22 D' OCTUBRE, A LES 18:30

 

Aquest tardor tenia, des de feia temps, l’encàrrec de presentar dos llibres a la biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec. Les dues presentacions em feien molta il·lusió, per motius diferents. La primera era el 10 d'octubre, del llibre ‘Serrat: La música d’una vida’, de Jaume Collell’. Per motius de salut no n’he pogut fer cap de les dues, ni tan sols em vaig poder llegir els llibres. Per a la primera em va substituir Josep Guzman, el president del CERHISEC. La segona era del llibre de Sílvia Romero i Manel Jovani, 'Ningú com tu', i serà demà. Amb gran alegria he llegit que el llibre comptarà ben aviat amb una segona edició.

Els autors han fet una veritable ‘gira’ de presentacions. Sílvia Romero és una molt bona escriptora i molt més que això, una intel·lectual de cap a peus que col·labora en un munt d’iniciatives relacionades amb la lectura. Li admiro, a més de l'ofici, la intel·ligència, la constància i el coratge. És, a més a més, una gran persona, a qui pots recórrer per a qualsevol iniciativa literària. Ha presentat llibres meus i ha escrit ressenyes i entrevistes a l’entorn de la meva producció literària. Tal i com està el panorama això, tot i que em consta que és una activitat vocacional i que li agrada, té un gran mèrit avui.

‘Ningú com tu’ l’ha publicat l’Editorial Stonberg, una gran i generosa editorial, amb un catàleg impressionant, malgrat que la difusió de la seva obra no sigui, en ocasions, la que mereix. Avui sembla que els mitjans convencionals es limiten a promocionar ‘gent de la tele’ o gent relacionada ja amb determinats grupets literaris, com ara revistes suposadament ‘de culte’, a les quals no trec mèrit. Tan sols que, sovint, els oblits i silencis son excessius pel que fa a una producció literària molt interessant i poc coneguda, al capdavall. Els suplements literaris han anat de baixa, és clar que la producció literària també ha augmentat exponencialment i potser és impossible fer-ne un seguiment objectiu i acurat.

"Ningú com tu" se centra en una història d’amor, ambientada a mitjans del segle XX.  en un entorn hostil, entre una jove serventa i el seu senyor. El llibre és extens i de gruix, per parlar-ne amb profunditat l’hauria de tornar a llegir, ja que hi convergeixen molts temes. Hi trobem cinc dones inoblidables i un retrat acurat de la societat barcelonina de l’època, una època conflictiva i amb unes gran diferències socials i econòmiques, a més a més del que van representar la guerra i el seu trist final.

La vida d’aquestes cinc dones es desenvolupa al llarg de quaranta anys, de 1933 a 1973. Un període farcit d’esdeveniments molt rellevants als quals la perspectiva històrica del present dona una dimensió més dilatada i que fa que els puguem valorar d’una forma més acurada. La narració ens situa en molts escenaris catalans però també estrangers, com ara la França a la qual van anar a raure molts exiliats. Amb aquest relat entrarem a fons en una bona ambientació històrica, que ens evocarà molts fets del passat i, també, en la psicologia dels personatges, el seu context i les limitacions lligades a la moral hipòcrita de l’època.

La novel·la narra una història d’amor asimètric, entre una serventa i el seu senyor, però va molt més enllà i té una virtut que, avui, no és gaire freqüent, ambicio literària. Personalment també  trobo molt difícil escriure un  llibre a quatre mans, n’admiro la bona organització que traspua, si considerem el resultat assolit. A la novel·la es fa servir sovint la carta tradicional, per situar els fets i les circumstàncies. Ha estat un llibre molt ben acollit pels seus lectors i lectores, com es pot comprovar llegint els comentaris que s’apleguen a la web de l’editorial, que compta amb un espai per a inserir opinions sobre els llibres publicats. Avui sembla que el llibre extens va de baixa quan, ben sovint, moltes bones històries precisen d’un espai generós per a ser explicades amb cura.

Podreu contactar amb Sílvia Romero i Manel Jovani i saber moltes més coses sobre aquest excel·lent llibre, demà, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec, a partir de dos quarts de set de la tarda.

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/ning%C3%BA-com-tu-s%C3%ADlvia-romero-i-manel-jovani

FONT MÀGICA SENSE MAGIA I MOLTES COSES MÉS

 

Avui, a La Vanguardia, hi haun article sobre la demanda dels comerciants de la zona pel que fa als quatre anys dura el 'silenci' de la Font Màgica. També es recorda un aspecte que fa anys em van explicar, que la font movia aigua freàtica, un circuït que no afectava a l'aigua potable. A banda de la demanda dels comerciants fa temps que la gent normal ens preguntem sobre el sentit d'una mida tan llarga i tot plegat fa pensar en què la mida ha estat més aviat de 'cara a la galeria i quedar bé' quan, tot sovint, es malgasta aigua de moltes maneres.

Hi ha coses que s'eternitzen, que no s'arrangen, per exemple, on és el tramvia del Tibidabo? El monument a la sardana que presidia l'entrada al Parc d'Atraccions va estar destrossat durant molt de temps, després de moltes protestes ciutadanes es va anar arreglant. El tema del Parc d'Atraccions i la seva desaparició mereixeria també un estudi en profunditat.

El tema de l'aigua dels sortidors va arribar a ser lamentable pel Corpus, val més no posar ous balladors que no pas l'espectacle patètic dels ous falsos lligats amb un cordill. Hi ha sistemes per instal·lar circuits tancats d'aigua i no fer tant el ridícul, la veritat. La manca d'aigua a molts espais de Montjuïc és lamentable i sembla crònica. 

La Font Màgica era un mite de la meva infantesa, lligat al temps de la famosa Exposició, més valorada encara per les tragèdies que es van esdevenir després. Ha patit diferents restauracions, alts i baixos, i, més o menys, ha anat fent. Fa anys, quan venia gent conneguda de fora de Barcelona, no la duiem a la Sagrada Família sinó a veure les Fonts lluminoses. Jo pensava que per la Mercè la recuperarien, ni que fos de forma temporal, però res de res. El Pirodallonses, sense Font, per a mi va perdre molta mitologia.

En tot cas no trobo que el tema de l'estalvi sigui convincent quan tanta gent continua tenin pisicines i gastant aigua a dojo a les cases i a tot arreu. En el fons sempre és allo de 'quedar bé amb poc gasto'.

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20241005/9997753/comerciantes-piden-regreso-espectaculo-font-magica-montjuic.html

BAIXANT DE NOU DE LA FONT DEL GAT, SENSE SOLDAT, EP

 

Crec que en el marc dels actes d'un nou invent que es diu 'Viu Montjuïc' es representaran alguns fragments de l'obra 'Baixant de la Font del Gat'. Aquesta obra es va estrenar el 1922 i no serà la primera vegada que se'n fa algun tipus de recuperació. Fins i tot, a l'època, es va fer en pel·lícula, una de tantes com s'han perdut, que jo sàpiga.

Costa esbrinar quin text real tenia la cançó original, si és que en tenia algun de definitiu. La lletra del famós cuplet, que ja té un argument sòlid, és obra d'un de tants oblidats, Faust Casals, i la música sembla ser que de Càndida Pérez, qui ha tingut la sort d'experimentar una interessant reivindicació en èpoques més feministes. El cuplet també es va recuperar en època contemporània, gràcies als reculls de Núria Feliu i Guillermina Motta.

Fa alguns anys no sé qui va decidir que la veritable Font del Gat era la que hi havia al barri de Sant Pere. Jo crec que, en tot cas, tant l'obra de teatre com la mitologia més actual fan referència a la Font de Montjuïc, amb el seu berenador i restaurant, malmès de forma destralera fa temps. Hi ha un quadre de Rusiñol on es pot veure el paisatge de la Font, abans de l'urbanització de la muntanya, ja en el marc dels preliminars de l'Exposició.

L'obra de teatre va ser més aviat una sarsuela, teatre líric, amb música de Morera, poca broma. El text el van escriure Amichatis i Gaston A. Màntua, personatges interessantíssims. Per desgracia aquell teatre popular va rebre moltes patacades dels entesos, quan el seu èxit va arribar a ser immens. 

De la lletra de la cançó, com sol passar quan una cosa és molt coneguda, se'n van fer versions xarones que cantàvem de per riure, com ara allò de 'baixant de la Font del Gat/una vella, una vella/baixant de la Font del Gat/ una vella es fot de cap/ La porten a l'hospital/ el metge era un animal/ la porten al cementiri/ es fa un pet i apaga el ciri...

Mantua i Amichatis mereixen entrada apart, de moment posso enllaços a la seva biografia de la viquipèdia. De la cançó popular també n'he trobat una referència a l'imprescindible 'càntut'. Mantua va tenir una filla, Cecília A. Mantua, qui també va escriure teatre popular, moltes de les seves obres es van emetre per ràdio Barcelona i ens encantaven. Es van representar sovint per part de grups amateurs, tant o més bons que els professionals. Malauradament les elits han passat força de tot plegat, fins i tot de Sagarra, perquè ser popular sembla de mal gust. Molt de jovent no coneix res de tot això ni li sona, sort que de tant, en tant, algú veu la llum i recupera el passat real i popular. Per la ràdio, fins i tot al teatre, es va recuperar el català abans del que la gent pensa, és clar que amb obres d'aquest tipus, amb més valors dels que se li reconeixen.

També ens caldria recordar tants actors i actrius de l'època, massa feina, vaja.  Per exemple, al barri tenim el carrer Teodor Bonaplata, actor que va estrenar Mar i Cel, versió de Guimerà, avui poc coneguda en comparació amb l'èxit del musical. Estaria bé que hi hagués l'oportunitat de conèixer l'obra original, a nivell, també, popular. O, al menys, que es llegís a l'escola, dic jo.

Si voleu saber més coses... viquipèdia i la resta estant molt bé però, com és lògic tampoc tot és allà i per la xarxa se sol pontificar sobre aspectes que no son prou coneguts, sempre hi ha qui descobreix, molt satisfet, la sopa d'all.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cec%C3%ADlia_Alonso_i_Bozzo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Amich_i_Bert

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gast%C3%B3_A._M%C3%A0ntua

https://cantut.cat/canconer/cancons/item/312-baixant-de-la-font-del-gat

https://balcopoblesec.blogspot.com/2014/12/teodor-bonaplata-molt-mes-que-un-carrer.html

EVOCACIONS COMERCIALS DE PROXIMITAT

 

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga, abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general les botigues es mencionaven també pel nom del propietari, avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat  els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa, que fins i tot et poden portar la compra a casa, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè al carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.

Una mica més amunt és pot veure el local, amb la façana original, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En tenia cura la filla dels propietaris, Maria Dolors, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. La Maria Dolors va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust. El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, quan se celebrava el 8 de desembre, va ser un ‘neceser’ que vaig omplir amb sabó i colònia i per al qual vaig manllevar deu durets al meu pare. A banda del dia de Reis i algun detallet per sants i aniversaris eren temps  de consum incipient i, per tant, feia molta il·lusió això de fer regalets. També em va assessorat amb el tema dels primers cosmètics, recordo els ‘Polvos Vitamol’, o el primer Rimmel. Objecte de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig 'de regal', que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d'espígol que aquella, però pot ser nostalgia olfactiva.

La Maria Dolors, inexplicablement per a l’època, no es va casar. El pare, el mateix que l’amo de la papereria ‘La Carabela’ anava a buscar aigua amb garrafa i bicicleta, a la Font del Chicago. Deien, no se si encara era veritat, que era aigua ‘de mina’.  Una vegada, a la nit, vaig veure la Maria Dolors amb una amiga, molt elegants, acompanyades per l’autor Jaime Salom, aleshores de moda, crec que tenia amistat amb la família. Devien tornar del teatre i feien molta patxoca.

Un dia, ja amb la meva neta al cotxet, em vaig trobar la Maria Dolors a l’Avinguda Mistral, on feia anys que vivia. Va dir coses boniques a  la neta, estava més gran però guapa i elegant igual, em vaig adonar que havia perdut memòria i allò em va impressionar. No em va conèixer. D’això fa més de deu anys. El local de la Merceria va acabar per quedar-se’l el Campanera, per magatzem.

De tot això ens en podem recordar els més grans. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis... Tinc un jersei molt maco que m’havia regalat la meva mare, d’hivern, un any per Reis, que encara fa servir la meva filla de tant en tant.

Cito tot això de memòria i tal com raja, per tant, puc haver caigut en errors o inexactituds. En tot cas trobo que el més important és deixar algun tipus de testimoni viscut d'aquell barri i d'aquella època. Les dades son importants però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals de la gent. Sempre es perden espais i records, els meus pares i avis ja evocaven coses desaparegudes, mitificades amb el pas del temps, encara més quan les seves petanyien al temps misteriós i feliç 'd'abans de la guerra'.

https://www.el3.cat/noticia/92387/la-campanera-la-historica-drogueria-del-barri-del-poble-sec-que-te-el-futur-assegurat

 

DES DEL MAR A LA MUNTANYA, PEL CEL BARCELONÍ

 

Fa uns dies vaig col·laborar en el programa V15, de La Xarxa, per parlar sobre el Telefèric del Port -o transbordador, com també s'ha dit en ocasions-. En aquests casos em refio més de la meva memòria sentimental que no pas dels meus coneixements i, de tota manera, l'espai del programa dona per a una explicació limitada del tema tot i que és d'admirar el que s'arriba a fer en aquests espais televisius sense pretensions, pero fets amb creativitat i imaginació. El conjunt del programa incidia en les possibilitats turístiques que ofereix Barcelona, ciutat i província, de cara a l'estiu. En el mateix programa es va parlar, entre d'altres temes, sobre el sender que el Foment Excursionista de Barcelona ha marcat i condicionat a Montjuïc. 

https://x.com/NoticiesEnXarxa/status/1810285411085775036

El telefèric, ideat per Carles Buigas, va ser un dels projectes lligats a l'Exposició de 1929, sembla que amb intenció de connectar els pavellons de Montjuïc amb la zona marítima de la ciutat. Els problemes de finançament van fer que la cosa s'allargués, que Buigas ho deixés, i que es canviés la ubicació de la torre intermèdia, que havia de ser al Moll d'Espanya, pel Moll de Barcelona. 

El transbordador es va inaugurar, finalment, pel setembre de 1931. Hi havia quatre cabines en funcionament, dues entre Miramar i la torre de Jaume I i dues més entre aquesta i la de Sant Sebastià. Calia fer transbordament a la meitat del trajecte. La Guerra Civil va complicar-ho tot, les torres es van fer servir de punts estratègics de guaita i sembla que a la torre de Jaume I s'hi instal·lar una bateria de metralladores. Acabada la guerra tot estava malmès, cosa que va provocar un greu accident, en xocar un helicòpter americà amb un dels cables. Van morir els ocupants de l'helicòpter, s'havia parlat de la demolició de les torres però tot havia quedat aturat fins que no es va reprendre el tema a principis dels seixanta. A la torre de Sant Sebastià s'hi va obrir un restaurant. 

L'any 1963 es va reobrir amb dues cabines. Durant els setanta i els vuitanta va anar funcionant però, ja a la dècada dels vuitanta, el poc manteniment va provocar algun problema, com ara quan es va haver d'anar a cercar la gent que havia quedat aturada al bell mig del recorregut. Jo recordo que en una ocasió, en aquells anys, hi vam portar uns parents de fora i gairebé em va fer vergonya veure com estava tot, no hi vaig viatjar gaire tranquil·la. Pels noranta del segle passat es va tornar a rehabilitar, avui el gestiona una societat privada, Teleféricos de Barcelona, i crec que a la torre de Sant Sebastià hi funciona, al menys de tant en tant, un restaurant. 

L'any 2012 es va presentar, a la biblioteca del Poble-sec, el llibre 'Funiculars i Telefèrics de Montjuïc, editat per Viena edicions, amb col·laboració de l'Ajuntament. L'autor és Ricard Fernández i Valentí, l'expert més important pel que fa al tema del transport barceloní, autor d'un blog imprescindible, 'El Tramvia 48'. Amb la compra del llibre et donaven invitacions per al transbordador i hi vam pujar, és un recorregut molt bonic però breu i car, vint euros el viatge complet. Malgrat això és molt utilitzat, en l'actualitat, pels turistes. He comprovat com molta gent de la ciutat no hi ha pujat mai. Potser caldria fer-ne més promoció i endegar ofertes per als barcelonins. També estaria bé que, a més del viatge, s'oferís una mica d'informació sobre el tema. Avui la torre del mig, la més alta, i en algun lloc he llegit que la segona o tercera de telefèrics més alta del mon (una mica més de cent metres), tan sols és de pas.

A Miramar, al costat de l'estació, hi va haver durant molts i molts anys el popular restaurant 'L'Ast' que surt a novel·les de l'època. Avui els restaurants que hi ha per allà dalt son cars i orientats al turisme. Les torres son una molt bona obra d'enginyeria, tenen el seu mèrit, que la gran majoria desconeix. Es podria completar el recorregut amb algun tipus d'audivisual i alguna activitat complementària. Però ja diuen allò de què el bo és enemic del 'millor'. El fet de participar en el programa m'ha possibilitat fer el viatget 'de franc', m'ha fet il·lusió. 

https://beteve.cat/via-15/coses-que-fan-estiu/

https://eltranvia48.blogspot.com/

https://www.youtube.com/watch?v=Xy2WNiXM70c

https://beteve.cat/va-passar-aqui/teleferic-funicular-barcelona/