dimarts, 29 de març del 2011

Si el cos us demana 'salsa'...


Avui, xerrada de CERHISEC sobre l'emblemàtic grup lA SALSETA DEL POBLE-SEC. Per què es diu així? Aquest misteri i molts d'altres sobre un grup amb més de trenta anys d'història musical i salsera!!! Amb l'assistència de Salvador Escribà!

A les 19:30, com sempre, a la BIBLIOTECA FRANCESC BOIX del carrer de BLAI, la nostra.


dissabte, 26 de març del 2011

Presentació del darrer llibre de Miquel Giménez, al Centre Cívic





Crec que, tot i que molts veïns marxin del Poble-sec en algun moment, sovint a causa d'una millora econòmica i social o per circumstàncies diverses, sempre recorden el nostre barri. De vegades fins i tot l'idealitzen, en el record, però el cert és que quelcom entranyable i diferent els empeny a no oblidar. El barri esdevé una mena d'enganyós paradís perdut, lligat al passat, un passat imprecís, ja que aquest sentiment l'he trobat en persones molt grans i també en persones relativament joves, més joves que no pas jo.

Un d'aquests antics poble-sequins que recentment ha recollit els seus records en una publicació ha estat el periodista Miquel Giménez.  Giménez ha fet molts coses a molts mitjans però la gent el reconeix des que el veu per televisió, com sol passar. Es va parlar molt de Bassas i l'afer amb Catalunya Ràdio però Giménez va passar per un cert tràngol a COM ràdio en veure cancel·lat un programa per a les escoles que va durar tres anys, molt interessant i innovador, amb participació directa de l'alumnat. La cosa devia ser seriosa, ja que el periodista va abandonar el mitjà, en el qual feia tretze anys que treballava. Professors i pedagogs van protestar però, com sol passar, aquestes protestes serioses troben poc ressò i tenen pocs efectes molt sovint.

Giménez és una persona brillant, simpàtica i generosa, que aquesta tarda ha presentat al barri el seu darrer llibre, El dia que Daviv Niven va venir a esmorzar al Poble-sec. Niven va esmorzar a casa d'ell quan era petit, la connexió va venir del fet que el pare de Giménez era cambrer i, per a més detalls, haureu de llegir el llibre, és clar. El periodista va viure al barri fins als onze o dotze anys i va estudiar a la inefable Acadèmia del Carme, com tants altres veïns de l'entorn. No ha oblidat el Poble-sec i ha acceptat la proposta de CERHISEC de venir algun dimarts, en un futur proper, a explicar-nos molts d'aquests records en una xerrada de les nostres.

El llibre li ha presentat la mateixa Maña, amb qui té una bona amistat, i la conversa ha estat emotiva, divertida i brillant. Ha presentat l'acte el nostre Amadeu Quintana. Una molt bona estona, doncs, per a una tarda de dissabte, unes d'aquestes tardes de dissabte del Centre Cívic, tan reeixides, vaja.

Per cert, dimarts, dia 29 de març toca xerrada de CERHISEC, aquesta vegada dedicada a la Salseta del Poble-sec, amb assistència d'alguns dels seus músics. No us ho perdeu!!! Com sempre, a la Biblioteca Francesc Boix, a dos quarts de vuit del vespre!!!

divendres, 18 de març del 2011

Sant Salvador d'Horta, patró del Poble-sec

Avui és Sant Salvador d'Horta. Com que al barri comptem amb una parròquia emblemàtica dedicada a aquest sant, en la qual vaig participar força durant la meva ja llunyana joventut, crec que paga la pena repassar la història del sant i de la parròquia, de forma desacomplexada, agnòstica i fins i tot una mica irreverent.

L'any 1946 es va fundar aquesta parròquia, el nostre barri havia crescut i el sector de Montjuïc, amb diferents barris de barraques, també precisava de forma urgent suport parroquial. Amb el mateix decret es va fundar la de Sant Pere Claver i en principi depenien de Santa Madrona. No es va nomenar primer rector fins el 1948, i aquest va ser mossèn Rafael Anglada. El següent va ser mossèn Miquel Estruch i després mossèn Francesc Foraster, que hi ha estat des de 1964 fins fa molt poc temps. 

Com que no es fa fer una església nova, les monges del Sortidor es van veure obligades a cedir la seva capella, es va fer un petit habitatge pel rector i per a seu de la parròquia. Això va motivar alguna reticència però, vaja, hi va haver, en general, una bona convivència. Jo em vaig casar allà, quan era església parroquial. Com a curiositat, després d'haver recuperat l'espai de la capella, aquest es va remodelar i reduir per part de l'escola de monges per poder augmentar l'oferta d'aules... Quin món aquest.


Durant la primer etapa hi va intervenir de forma activa mossen Pere Tarrés, sacerdot i metge, beatificat fa uns anys i molt recordat a la nostra ciutat per la seva tasca en favor dels més desafavorits. En aquells anys es van prioritzar els noms de sants relacionats amb el catolicisme català, a l'hora de fundar noves parròquies. 

A mitjans dels seixanta la parròquia es va situar en un espai provisional, una construcció una mica precària a prop del camp de la Satalia. Es va fer una  nova església el 1978, però la reodelació dels espais amb motiu de les Olimpíades va fer que acabés per haver-se d'enderrocar. La parròquia definitiva, al carrer Poeta Cabanyes, 80, es va inaugurar i beneir el 1992. Al número 6 de Les ressenyes del CERHISEC podeu trobar un article sobre aquesta parròquia, molt extens, de Josep Fabra. A CERHISEC hem dedicat xerrades a la història de cadascuna de les nostres parròquies i posteriorment hem inclòs els articles corresponents en les nostres publicacions.


Jo vaig anar molts anys, de jove, a aquell centre parroquial, quan es trobava a les monges i després, al casal-barracot. Hi vaig passar molt bones estones. De vegades el teatre s'havia de fer a un local que estava força bé i que pertanyia a l'església de Lurdes, al carrer Ricart. Tots aquests teatrets d'escoles i parròquies, que avui anirien tan bé per als grups de joves que es dediquen a tota mena de coses, s'han perdut, per desgràcia.

En aquella època jo no sabia qui era aquest sant, la veritat. Creia que 'Horta' es referia a Horta de Barcelona, al barri. Més endavant em vaig informar i vaig saber que el poble era Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on jo no havia anat mai, fins fa pocs anys, per cert. El que si vaig saber, també, és que Sant Salvador havia nascut a Santa Coloma de Farnés i en alguna ocasió vaig anar a excursions de la parròquia a aquest bonic poble.

Recordo que un dia de Setmana Santa de fa anys al pobre sant li va caure la corona del darrere, aleshores els sants els tapaven amb draps morats. També recordo que ens va agafar un atac de riure, érem joves i amants de la gresca. La corona no li van tornar a posar, em sembla, ni falta que li feia. Un sant és un sant, amb corona o sense. Llegeixo  a l'article de CERHISEC que aquesta imatge del sant és obra de Camps Arnau i donació dels esposos Maria Prat i Salvador Puigvendrelló. 

Sant Salvador va ser un fransciscà popular i miracler. Va néixer el 1520 a Santa Coloma de Farners i es deia Salvador Pladevall i Bien.  Els pares eren servents a l'hospital de la vila. Orfe de pares va anar a Barcelona, amb una germana. Quan la germana es va casar ell es va dedicar a la vida religiosa i va fer estades a diferents convents, entre els quals, el d'Horta de Sant Joan, molt visitat. Va arribar a parlar amb Felip II i se li va adreçar en català. Cal dir que possiblement el rei, que havia fet estades de jovenet a casa dels Requesens, a Molins de Rei, i que també visitat sovint Montserrat, entenia i potser parlava el català i tot, al menys per defensar-se.

La seva fama incomodava els superiors, que el van fer traslladar-se sovint. Va morir a Càller, el 1565, la seva fama no havia fet res més que créixer.Va ser beatificat a instàncies de Felip III i canonitzat per Pio XI el 1938. Un dels seus miracles mes coneguts va ser el de tornar la veu a uns muts -en algunes versions es diu que la muda era una nena-. Com que el miracle va ser fet a Catalunya els muts van començar a parlar en català però el sant els va dir que no hi feia res, que quan tornessin a l'Aragó, d'on venien, parlarien la seva llengua. I així va ser.

Com que Santa Madrona va venir en una mena de patera i com que Sant Salvador d'Horta va demostrar que amb bona voluntat les llengües no són cap problema, crec que són dos molt bons sants per a ser reivindicats al nostre barri. A més, el 15 de març és Santa Madrona i el 18 de març, Sant Salvador, així que crec que mereixen alguna festeta major local reivindicativa de les nostres arrels culturals més pregones i oblidades. 

Cal dir que avui el nostre barri és també un model pel que fa al projecte parroquial que tenim. No sóc gaire religiosa, però m'enorgulleix que el Poble-sec sigui seu d'iniciatives reeixides en qualsevol camp. Podeu trobar més informació aquí.

dissabte, 12 de març del 2011

La 'nòria' del parc i la 'nòria' de la vida


Em va saber molt de greu la desaparició del Parc d'Atraccions de Montjuïc. La visió nocturna de les seves llumetes, en concret de les de la nòria, va acabar per conformar un paisatge càlid i proper. Sovint es podia escoltar, fins i tot, la música del teatret a l'aire lliure, on hi havia vist actuar fins i tot el Dúo Dinámico. El parc va durar trenta-dos anys, del 1966 al 1998, i va ocupar els terrenys on hi havia hagut les bateries Álvarez de Castro i també la part d'un altre parc d'atraccions més antic, el Maricel, que va existir entre els anys 1930 i 1936. També va substituir alguns barris de barraques, en una època en la qual aquestes s'anaven eliminant amb grans dificultats.

El parc va tenir una gran acollida popular. Els dies de festa hi havia un bon moviment de gent a Montjuïc, que hi anava a passar el dia. Les seves atraccions van esdevenir emblemàtiques. En el seu teatre s'hi podia gaudir d'actuacions molt interessants. Malauradament, la moda dels nous parcs temàtics va fer disminuir el nombre de públic, les atraccions no s'actualitzaven de forma adient, cosa que va provocar algun accident. El panorama dels darrers temps era desolador i trist. Finalment es va desmantellar i el seu espai l'ocupen avui els bonics Jardins Joan Brossa, on encara hi roman algun element del passat. 

Montjuïc encara no ha acabat de trobar un pla adient que concreti què s'hi ha de fer i què no s'hi ha de fer. El mateix ajuntament, que protegeix determinats espais, i que no va renovar concessions a empreses privades que hi tenien algun negoci, ha malmès i reconvertit espais, posant-hi més ciment. L'hotel de Miramar n'és un exemple, però tenim el cas del Museu Olímpic i molts altres. Actualment s'intenta instal·lar-hi la gosera, cosa que ha propiciat una protesta veïnal, tot i que em temo que no ens en sortirem. La instal·lació de la gosera estava prevista en d'altres espais, però sembla que ningú no la vol enlloc.

A la Font del Gat s'hi havia d'instal·lar un centre d'interpretació que va conèixer uns interessants inicis, amb molts articles a la premsa sobre el tema. Recórrer hemeroteques per comprovar el que s'havia o no s'havia de fer a Montjuïc i el que s'ha acabat fent o no fent, fa plorar. La construcció de l'excessiu telefèric actual també va provocar protestes, recordo una interessant carta d'Oriol Granados a la premsa, fa alguns anys. Avui, amb el gran nombre de turistes que tenim per la ciutat, moltes coses es fan destinades als visitants, és clar, més que no pas al sofert veïnat resident.

Els barcelonins de pro no han acabat de fer seva la muntanya, una muntanya que ha estat des de fa molts anys popular, esbarjo a l'abast de les classes humils. Avui, els dies de festa, moltes famílies nou vingudes hi van a passar el dia amb la mainada, com havíem fet nosaltres, és un indret proper, un pessic de natura a l'abast. Muntanya de turistes, i de nou vinguts que cada dia són més barcelonins, doncs. Potser ha de ser així. Però, la veritat, Montjuïc té moltes més possibilitats i precisa d'unes normes que estableixin, d'una vegada, què ha de ser i com, i que tingui en compte l'opinió del veïnat, sobre tot del més proper, Poble-sec, Font de la Guatlla  i Zona Franca bàsicament. 

Voltar per Montjuïc de vegades fa una mica de basarda. És evident la diferència entre els espais turístics, més transitats, i els forats negres poc accessibles. Hi ha hagut, per aquests caminals encisadors, però més ocults i sovint bruts o deixats, atracaments i marginació. Hauria de ser el nostre gran Parc Central però no ho ha acabat de ser mai. Compta amb una bona oferta cultural, això sí, i cal admetre les moltes millores que s'hi han anat fent, de forma una mica apedaçada i no des d'un punt de vista més global. El tema del castell encara està per arrodonir i de vegades gairebé m'estimo més que no toquin res més, la veritat. Tot i que els canvis, volguts o no, acaben per ser inevitables i irreversibles. 

De nit, a l'estiu, encara se m'apareixen de tant en tant, en somnis, les llumetes de la vella nòria i em sembla escoltar una música que ve d'un Parc d'Atraccions que ja no existeix. Per cert, crec que nòria no és, encara, una paraula normativa. Coses de la lingüística oficial!


Montjuïc

Meravella i misèria. Crueltat.
Un castell sense reines ni princeses.
El crit darrer d’algun afusellat.

Un cementiri immens que mira al mar.
Una ciutat dels morts desmesurada.
Un rodamón sense papers ni llar.

Uns jardins amb estàtues. Soledat.
Un fals teatre antic. Una pedrera.
Un poble de barraques oblidat.

Un vell camí que ja no sap on va.
Una atracció de fira, rovellada.
Una creu sense nom en un fossar.

Uns amants clandestins en la foscor.
L’amor pagat i el lladre que s’escapa.
L’hort sense fruits d’un anarquista bo.

Una font i un soldat festejador.
Un canó endormiscat. Una sirena.
Un vaixell que s’amaga a l’horitzó.


Júlia Costa. Indrets i camins



dimecres, 23 de febrer del 2011

CERHISEC: CLUB ATLÈTIC RUNNING, trenta-dos anys d'història esportiva






Ahir, darrer dimarts de mes, vam dedicar la xerrada de CERHISEC al Club Atlètic RUNNING, fundat l'any 1979. Com que sóc molt poc esportista, tot i que em sap greu, vaig anar a la xerrada més aviat per militància associativa que per entusiasme íntim, però em vaig ensopegar amb una estona molt i molt agradable i amb una conversa molt interessant sobre la història d'aquest club d'atletisme que ja té més de trenta anys.

Josep Maria Queralt, president de l'entitat, va fer un magistral recorregut per la vida del club que podria ser, més o menys, la vida de moltes altres associacions semblants, dedicades a afers diversos i que també és la vida real de molts de nosaltres, història viva i viscuda: naixement precari, manca de seu per a les reunions, crisi interna, escissió i fugida de socis vers d'altres entitats i revifalla actual, amb més de cent socis, seu a la Coordinadora d'Entitats i un dinamisme afavorit per l'afició a aquest esport. 

Tenen un himne que podria esdevenir cançó de moda, molt divertit i marxós i amb uns arranjaments de professional, una bonica mascota, un simpàtic drac, i publiquen trimestalment una revista magazine molt ben editada, on hi ha de tot i que també es podria comercialitzar sense manies, ja que s'hi pot trobar, a més d'esport, poesia, articles de fons, receptes de cuina, política, turisme i el que calgui. Als qui sabem com costa tirar endavant qualsevol iniciativa aquestes coses ens meravellen, ja que volen dir que al darrere hi ha gent pencaire i entusiasta, ben avinguda i amb idees molt clares que, en aquest cas, consisteixen en donar una gran llibertat als socis per assistir o no a les activitats, al seu ritme i quan els ve de gust. Actualment entrenen al poliesportiu de les Tres Xemeneies, tres dies a la setmana a les sis del matí i els dissabtes a les set, cosa que és admirable i exemplar.

No tot el que fan és atletisme, munten un musical cada any, fan excursions més convencionals i un munt de dinars, esmorzars i sopars, cosa molt convenient, ja que tinc comprovat que l'associació que beu i menja unida roman unida i en bona harmonia i diria que per alguna experiència que he tingut, la crisis associativa va venir en deixar de fer sopars o esmorzars tots junts.








Algunes persones assistents a la xerrada van incidir en els riscos esportius, però, amb molt bon criteri, es va comentar que cadascú ha de saber el risc que pot assumir i que, en tot cas, l'entitat ofereix un gran ventall de possibilitats per tal que la gent s'adapti a allò que li agrada fer. Un dels punts febles és la manca de senyores a l'entitat, senyores actives, tot i que han fet molts esforços per tal d'aconseguir millorar el tant per cent, i també l'edat mitjana dels socis, una mica elevada ja. De tota manera, durant els darrers temps han entrat a l'entitat uns quants joves, cosa que fa pensar que el club té la continuïtat assegurada. Endavant, RUNNNIG!!!!



diumenge, 20 de febrer del 2011

De la memòria infidel i els seus miratges







Sembla que el nostre barri està de moda. En poc temps dos llibres recents el prenen com a escenari o referent, La detective miope, de Rosa Ribas, autora que durant algun temps va viure al barri de la Satalia i que té molts amics aquí, i El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel, de Miquel Giménez, periodista, que recull anècdotes diverses dels anys seixanta. Aquest periodista també havia viscut al barri i el seu pare havia estat cambrer del mític cabaret Barcelona de noche.

El Periódico ens va dedicar fa uns dies un espai, ho va fent amb tots els barris barcelonins i va recollir opinions de veïns diversos en directe, opinions, com sol passar, per a tots els gustos. La meva filla, que fa poc que torna a viure al Poble-sec, es va ensopegar amb uns amics de la seva edat els quals es van quedar meravellats del fet que visqués aquí, ja que la darrera oferta en bars i tasquetes ens està convertint en un cert espai fashion popular. És clar que també s'ha hagut d'escoltar opinions ben diferents. Un barrio de moros, sudacas y travestis, li va dir en una ocasió un taxista políticament incorrecte, sense saber que ella hi vivia.

I és que el nostre barri, com tots, és, de fet, molts barris. Podríem dir que cada poble-sequí té el seu Poble-sec.Trobem el record mitificat dels que hi han viscut i no hi viuen, la traïdora memòria dels que hi viuen a disgust, encara més si els ha tocat un sector calent com ara determinades cruïlles del carrer de Blai, i no tenen possibilitats de marxar-ne, els que hi viuen de forma temporal, que sempre han estat un nombre considerable de gent, la vivència dels joves que hi transiten o que s'apleguen en pisos de lloguer, la percepció dels immigrants recents, tan diversos, i dels seus infants, que ens han alegrat la visió d'uns carrers que durant els vuitanta eren plens de gent molt gran i de botigues tancades.

En les queixes de la gent més gran surt sovint el fet que el barri no és com abans. La veritat és que no sé mai quan va ser aquest abans plàcid i agermanat, recordo èpoques de tota mena, passades totes elles pel prisma de la meva pròpia experiència. Ara mateix llegia una ressenya sobre el llibre de Giménez en la qual es parla dels seixanta com d'una època mítica del Paral·lel. Aquesta no era pas l'opinió dels meus pares i avis que recordaven el temps d'abans de la guerra i trobaven el Paral·lel dels seixanta decadent, atrotinat i xaró.

Segurament, malgrat els molts teatres i terrasses de bar, aquell Paral·lel dels anys vint i trenta tampoc no era com el somníem, i així el va veure Sagarra, que hi havia vingut sovint de jove, quan una mica més gran i assenyat hi va tornar amb una mirada més crítica. Molts teatres eren barraquetes de fira, hi havia misèria i violència, coses que queden molt bé en les novel·les i pel·lícules però que no són gens agradables quan s'hi conviu. Els qui vam viure en el franquisme, malgrat l'època gris i fosca, tenim un record brillant i alegre de la nostra joventut i del barri d'aleshores, tot i que les nostres activitats lúdiques estaven emmarcades, generalment, en contextos parroquials una mica arnats, però actius i coratjosos.

No viuré per veure o llegir com es recorda aquest present en el futur. Imagino totes aquestes criatures de tot el món que juguen a pilota o entren a la biblioteca fent més xivarri del compte, recordant amb emoció aquesta infantesa, l'arribada al barri des de lluny, els primers anys, les seves famílies. La visió d'una època en la qual millores amb esforç i bons resultats sempre es mitifica. Espero que aquells que prosperin més no marxin rabent, com sol passar. Un dels grans problemes del nostre barri, i estic farta de repetir el mateix, és el poc amor que molta gent desenvolupa vers els seus carrers i el seu imaginari. Des de sempre, que jo recordi, s'ha viscut al Poble-sec amb l'esperança, força general, de fugir-ne. Escales sense ascensor, amb aigua de dipòsit, gent rareta, artistes de patacada, pobresa, rellogats, persones sorolloses... Sempre ens hem queixat d'una lletjor suposada, tema recurrent del propietari de l'agència de detectius del llibre de Ribas, que viu a la part alta, però té el negoci al carrer Cabanyes. Em temo que l'opinió de l'amo d'aquesta agència no és un invent de l'autora, sinó una percepció personal o el record d'algun comentari semblant.

A l'escala on viu la meva filla, un edifici amb més de cent anys, una tia de la meva mare que havia viscut al mateix pis, aleshores de lloguer, va protagonitzar una sonada baralla que va enfrontar els veïns en dos bàndols i els va fer anar als tribunals, en el més típic estil a la italiana o, si voleu, a estil Verbena de la Paloma. La tia de la meva mare va haver de marxar després de tot allò i va deixar el pis fet un desastre, emprenyada. Cal dir que era tot un caràcter i tenia molt de geni. Després de pactar amb la propietària un preu raonable de lloguer, el meu avi hi va anar a viure. En aquella època la gent tenia poques coses i per quatre rals es canviava d'habitatge ja que tot anava molt escàs. 

Així, doncs, com veieu, la germanor veïnal no ha estat mai tan bonica com la imaginem. Al Raval ha passat quelcom semblant, també. Recordo un fragment d'una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, on uns veïns que han millorat, una parella formada per ex-prostituta i ex-policia franquista, ambdós reciclats en burgesos fins i fins i tot gairebé democràtics, se'n van a viure a... Infanta Carlota. Si passar el Paral·lel i anar a viure a Sant Antoni ja era una fita important, anar a Infanta Carlota, avui Josep Tarradellas, era el no va más. Nosaltres també vam tenir uns veïns una mica fatxendes, molt bona gent per altra banda, que van acabar a Infanta Carlota, gràcies, això sí, a algun enxufe que els va facilitar accedir a un pis d'aquells de la Caixa, que anaven tan buscats i que precisaven, en general, de coneixences per tal d'aconseguir-los. En això dels endolls i les recomanacions, per desgràcia, hem avançat molt poc.

Tot canvia, ens agradi o no. Les coses de vegades milloren i de vegades empitjoren. Malgrat tot, quan recordo les narracions sobre el temps de la guerra, les mancances de la postguerra, amb aquell Paral·lel refugi d'immigrants d'aleshores endiumenjats i sorollosos però pobres, crec que hem millorat, i molt. No m'agrada gaire l'alcalde Hereu, però menys m'agradava que una persona que no ha viscut a Barcelona ni la coneix i que creu que l'alcaldia de la ciutat és poca cosa més que una fita política, fos candidata, tot i que respecto aquesta senyora en d'altres aspectes. Pel meu gust, i crec que seria un tema a reinvindicar, crec que les eleccions municipals de Barcelona s'haurien de fer per barris o districtes, i hauríem de triar gent vinculada als nostres carrers, coneguda, d'aquesta que s'ha basquejat per millorar les coses quan eren difícils i espinoses. Abans de l'altra independència m'agradaria aconseguir aquesta, més local, que no veig que es reivindiqui, la veritat. Em considero discriminada quan haig de votar a lo grande mentre qualsevol poblet pot escollir persones que coneix molt bé.

En temes de barri, com en temes històrics en general, està bé recordar el passat i no perdre la memòria, però, de fet, l'important és entomar el present i la seva realitat per veure què volem, com i quan, i quins mitjans a l'abast tenim per tal d'aconseguir-ho. El que em va agradar més, escoltant algunes de les opinions dels espontanis recollides pel Periódico, va ser l'opinió d'un senyor sudamericà que explicava que a ell sempre l'havien tractat molt bé per aquí. I és que també resulta freqüent expressar opinions desagradables i després, a l'hora del tracte humà, ser simpàtic i entranyable. Tenir moros, sudaques i travestis al barri, com va dir aquell taxista brètol i barroer, es pot veure de forma negativa o de forma positiva, o sigui, com a sinònim de barri tolerant, acollidor i cosmopolita


Tampoc no voldria fer volar colomets, també cal controlar les conductes poc cíviques, vinguin d'on vinguin, sense bonismes decadents. Altrament acoseguiren efectes contraris als desitjats. I sovint és més important la percepció que no pas la realitat, malauradament.




dissabte, 29 de gener del 2011

Petit passeig pel barri




He vist que al carrer de Margarit ha tancat la botiga de cafès Gimeno, cosa que em sap greu, ja que era una de les meves botigues preferides. Potser l'indret no era l'adient per a un establiment de tanta categoria cafetera. Ignoro si la firma, que va néixer l'any 1938, s'ha traslladat a algun altre indret, en tot cas no he vist que cap rètol ho expliqués. Llàstima.

Ja fa força temps també que va tancar l'emblemàtica merceria Antonieta, al mateix carrer. Les merceries es van anar reconvertint al llarg del temps en botigues on hi havia de tot una mica: colònies i perfums, betes i fils, calçotets, mitjons, roba de moda, davantals, tovalloles... A Blasco de Garay hi havia la de la Maria Dolors que durant molts anys va tenir una roba excel·lent a més de moltes altres coses. Avui és un magatzem de la drogueria Campanera, també molt antiga.

A l'Antonieta anàvem per Nadal i Reis a cercar regals per a tota la família: sabons, jerseis, bijuteria, pijames...  Ens hem quedat sense botigues de roba i encara bo que els basars xinesos tenen un assortiment remarcable i que va millorant cada dia més. Amb el tancament de la Zarina, al carrer de Parlament, també vam perdre un gran comerç de roba però així és la vida, tot canvia i la gent es fa gran i no hi ha renovació generacional, en molts d'aquests establiments.

Moltes portes metàl·liques del barri mostren aquestes pintures que van néixer destinades a evitar els lletjos grafitis habituals. Diuen que l'ajuntament, que s'ha vist impotent per evitar les pintades barroeres, vol multar els qui decoren les tanques amb aquests dibuixos. Seria una llàstima ja que amb aquest tema s'està desenvolupant un art naïf remarcable i els establiments tancats tenen un aspecte molt més acollidor. Els motius sempre tenen relació amb la botiga o entitat, excursionistes al Foment, peixets i pescadors a la peixateria... Crec que amb el temps, si deixen que es desenvolupin i consolidin, aquests motius decoratius seran emblemàtics i fins i tot de culte artístic.



I crec que tot el barri hauria de fer un esforç i demanar la remodelació de l'església de Santa Madrona, la millora dels accessos, com aquesta oblidada porta del darrera. Imagino que fan falta molts diners i, per desgràcia, no la va fer Gaudí ni Domènech i Montaner sinó Casademunt, un bon secundari que encara no s'ha revaloritzat. Però de vegades veig d'altres esglésies, com la de l'Àngel Custodi, d'Hostafrancs, de la mateixa època i arquitecte i em va vergonya contemplar la nostra. Avui les esglésies poden ser utilitzades per concerts, per trobades, no cal ser creient per valorar la necessitat de mantenir un dels símbols del barri que fa més patxoca. Sempre he tingut un somni, que el campanar sigui practicable i que algun dia poguem pujar-hi per tal de veure el barri des d'aquell punt estratègic. I fins i tot hi podríem tornar a posar la punxa antiga, oi?


I, al meu altre blog, El plaer d'escriure, una evocació poètica de les velles bodegues de barri...