EVOCACIONS I HOMENATGES, GLORIA PADDY, LA REINA DE L'ACORDIÓ

 

L'altre dia, en muntar la xerrada sobre les vedettes, no vaig saber recordar el nom d'una molt bona acordionista que hi havia al Molino. Ara, gracies a la Taula Rodona que es va fer a l'Albareda, on la van mencionar, l'he recordat, era Gloria Paddy.

Si la memòria no em traïciona recordo que vivia amb una seva tieta, compraven sovint a l'adroguer Jaume Ferran, a Blasco de Garay-Blai, devien viure per allà, com tanta gent del teatre. També hi compraven alguns dels boys del conjunt. Era una noia molt maca i discreta, té discos gravats. L'acordió havia estat un instrument molt popular, també Merche Mar l'havia tocat en alguna ocasió però jo crec que la gran acordionista del teatre era Paddy, una artista tot terreny que sabia fer moltes coses i que potser no va tenir la popularitat que mereixia.

Algú em va dir, fa temps, que li semblava que havia mort. Un dels números que més recordo d'ella, una peça habitual que executaven els bons acordionistes d'aquells anys, era El Sitio de Zaragoza. L'any 1991, pels volts de Nadal, es va fer al Molino una funció per recaptar fons per a Gloria Paddy, que estava malalta, Alícia Tomàs, morta fa poc, va ser una de les ànimes d'aquella iniciativa i en alguna publicació es criticava el poc que els poders públics s'interessaven pels artistes del music-hall, avui un gènere mitificat i valorat molt més que en aquella època.

Caldria recordar més sovint tota aquella gent de l'espectacle del Paral·lel de després de la guerra, encara més els que ja no son entre nosaltres, amb noms de carrers, plaques, el que fos. I homenatjar com cal els qui encara viuen i ens acompanyen, evidentment. 

Felicito efusivament la gent de la BiblioCineMusiTeca per la Taula Rodona de l'Albareda, una delícia, m'hauria agradat que durés  el doble, m'han encantat els tertulians. Per les circumstàncies actuals tan sols n'he pogut gaudir en diferit. 

AMORS FUTBOLÍSTICS I EVOCACIONS SENTIMENTALS

No m'agrada el futbol i no hi entenc un borrall però alguns noms mítics em sonen, evidentment. Un d'aquests és el de Ricardo Zamora, pare. Quan jo devia tenir uns deu anys, per l'octubre, a l'escola fèiem recapte per al Domund. El Domund, per als joves que no sàpiguen de què va el tema, és el diumenge mundial  de les missions, avui encara existeix, reconvertit en una diada d'atenció vers els països en vies de desenvolupament, pobres i amb dificultats. L'invent es va forjar l'any 1926 però el conegut acrònim sembla que és de producció hispànica i de l'any 1943.

A moltes escoles, a la taula del professor o professora, molts dels quals capellans o monges, en el passat, hi havia unes guardioles de ceràmica que figuraven caps de xinesos, indis, negres i d'altres variants ètniques. Hi podies tirar alguna moneda i s'acompanyaven amb boles fetes de paper de plata de la xocolata ja que sembla que tenien alguna mena de sortida comercial. 

I, què té tot això, tan ranci i políticament incorrecte contemplat amb els ulls d'avui, amb Ricardo Zamora? Doncs resulta que durant la setmana del Domund, les nenes de l'escola, en el meu cas la del Sortidor, anàvem pel carrer i per les escales a demanar almoina amb una d'aquelles guardioles a la mà. Per a nosaltres era una festa ja que gaudíem d'una gran llibertat tot i que em temo que moltes famílies no acabaven de veure clar allò que corréssim com el porc de Sant Antoni, ni que fos amb un motiu tan santificat. Per sort no ens vam ensopegar amb cap pervertit, a tot estirar, això sí, pel carrer més d'una es va trobar algun exhibicionista d'aquells de la gavardina els quals, malgrat començar a fer fresca, et mostraven els seus atributs de forma sobtada.

Pujant i baixant escales, en un pis del Poble-sec ens va obrir la porta una dama molt maca, vestida amb una bata de flors, una senyora vistosa i amable que ens va amollar una mica de calderilla. En sortir de l'escala una companya d'escola més espavilada que jo ens va dir, rient i en secret,  que aquella era l'artista del Molino que tenia un embolic amb Zamora pare qui, aleshores, ja era un senyor grandet i molt diferent de la imatge elegant i atractiva dels antics cromos de la xocolata. 

Zamora va ser l'únic porter que va poder fer un gol, en tirar un penalt en una ocasió. Va passar pel Barça, el Madrid i, sobretot, l'Espanyol. Va ser jugador, porter i entrenador. La seva arribada al mon estava envoltada d'un cert misteri, així com també la seva data de naixement. Va viure, segons referències, a la Ronda de Sant Antoni, de jovenet.

Dels amors del senyor Zamora amb la vedette n'existeixen versions diferents. Miquel Badenes explica que el famós porter ja era vidu de la seva dona, que havia estat durant molt de temps malalta, i que tenia tirada a anar a fer el plaga pel Molino. Després d'alguns intents amb d'altres artistes, la famosa Lydia, que feia parella amb el mític Johnson, va aconseguir ser-li presentada per un cambrer que es deia Joan i que havia treballat a l'Espanyol i al mateix Molino. I la cosa va prosperar...

Van viure al carrer Poeta Cabanyes, 62, a casa de l'actriu i amb la mare d'ella, que era de la mateixa edat que el senyor Zamora. La relació va ser positiva per a tots dos, la xicota es va retirar de la feina i l'esportista enamorat va tenir bona companyia durant els seus darrers anys, i va estar ben cuidat, car va passar ben bé vuit anys malalt. Badenas sabia tot això ja que els seus pares vivien a dalt del pis en qüestió, segurament on vam trucar per demanar calerons destinats a  convertir i peixar gent necessitada de terres llunyanes, heretge i ignorant.

A Ricardo Zamora li deien 'El Divino' i era conegut a tot el mon com ho pot ser avui Messi. La seva vida està farcida d'anècdotes, potser no totes certes o comprovades. No era feixista ni es ficava en política, però no simpatitzava amb la República i va estar a punt de ser afusellat amb un grup de gent que no va tenir tanta sort, car van ser executats poc després. Presoner a la Model, va organitzar allà partits de futbol i els amics i coneguts van aconseguir treure'l i fer-lo marxar a França, on va jugar amb el Niça. La notícia de la seva mort es va donar per certa durant un temps. Després de la guerra va tornar a Barcelona i aquí es va quedar, expliquen que a causa de la seva relació amorosa amb la vedette.

Avui ja no ens escandalitzem amb aquesta mena de coses, ni amb d'altres de més gruix, però, tot i que en els llibres del senyor Badenes els amors futbolístics se situen després de la mort de l'esposa de Zamora, una molt bona web en la qual s'inclou una extensa biografia del futbolista, admet que la relació ja feia temps que durava i que es comentava amb gran discreció, tot plegat. 

I així devia ser ja que també a casa, en algun moment en el qual es feia referència a allò de la roba estesa, frase que aconseguia que paressis més compte a les converses dels grans, havia escoltat comentaris sobre l'afer, en aquell temps d'escàndols ocults, pecats de gruix i adulteris condemnables. La biografia menciona la segona esposa de Zamora amb el seu nom real, Pilar Galdiano, la relació va ser positiva per a tots dos i ja se sap que quan aquestes relacions se santificaven i les vedettes passaven a ser mestresses de casa i ben casades, tot estava com calia. 

Resulta interessant pensar que Zamora va ser molt feliç, en els seus darrers anys, en aquell pis del carrer Poeta Cabanyes, en una escala sense ascensor, quan podia haver anat a qualsevol altra banda, ja que l'home tenia un molt bon passar i va continuar col·laborant i escrivint en la premsa esportiva espanyolista. Expliquen que va ser admirat i apreciat per gent tan diversa com Stalin, Dalí o Cela, entre molts altres. Un gran porter rus de l'època, Yashin, assegurava que de petit volia ser com Zamora, per qui tenia veritable devoció. 

Va patir molt, de gran, amb els problemes de l'Espanyol, que va baixar a segona sent ell entrenador, cosa que li va costar un disgust i un infart, i és que el destí dels espanyolistes futbolístics, des de fa anys, és el patiment gairebé constant, amb poques intermitències. Cal recordar que un gran poble-sequí, com González Ledesma, era un periquito devot. 

Zamora va morir el 8 de setembre de 1978, el dol va ser impressionant, van assistir al comiat moltes personalitats del mon esportiu i cultural i el president Tarradellas. Te una plaça dedicada a Sarrià. A la xarxa es pot trobar molt informació sobre ell, biografies, anècdotes, referències esportives, filmacions, entrevistes. Un munt de material per a endegar una bona sèrie de televisió sobre el futbolista i el seu temps, és clar que s'hauria de fer amb cura, respecte, grapa i intel·ligència. Zamora va tenir un fill que també va ser un molt bon futbolista, però no va arribar al nivell mític del pare i això deu representar un pes feixuc, a causa de les comparacions que, inevitablement i injusta, la gent estableix. També va escriure, com el pare, crònica esportiva en diaris madrilenys, ja que vivia a Madrid, on va morir l'any 2003.

En tot cas, ja ho veieu, a causa del Domund, la bonica vedette que va enamorar el gran futbolista ha quedat fixada en el meu imaginari sentimental. He de dir que a la família, per part del meu pare, hi havia, i encara hi ha, uns quants pericos incombustibles. 

Per tafanejar més:

UNA DE LES MOLTES BONES BIOGRAFIES QUE ES PODEN TROBAR A LA XARXA

https://hallofameperico.com/2009/07/25/ricardo-zamora-martinez/

UNA ENTREVISTA, DE PRINCIPIS DELS VUITANTA, A LA VÍDUA DEL FUTBOLISTA

https://www.rtve.es/alacarta/videos/mujeres-para-una-epoca/mujeres-para-epoca-20101013-1828/901876/

EL MEU AVI, CAPÍTOL  DEDICAT A RICARDO ZAMORA

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/ricardo-zamora-a-les-portes-del-cel/video/170608236/

I LES ASPES VAN TORNAR A GIRAR (1989)

Manllevo avui les conegudes paraules de la cançó d'Aznavour, canviant l'edat dels joves ignorants: Us parlaré d'uns anys que els de menys de trenta anys no han pogut pas conèixer...

I es que no fa trenta anys, però sí que en fa vint-i-nou, d'un dels tants intents de revitalització del Paral·lel des de dalt, o sigui, des de les institucions. Darrerament l'ajuntament també ha endegat un nou pla d'usos, per cert, molt qüestionable. 

Era pels volts de Nadal de 1989. Eren els anys d'allò de Barcelona, posa't guapa, eslògan poc normatiu però que va fer forat i va crear tendència. El fet és que molts indrets de Barcelona s'havien deixat malmetre, els humans tenim una mena de tirada a fer i desfer, i si això tan sols afecta indrets i paisatges, encara bo.

L’any 1989 hi surava una certa, fràgil, enganyosa i suposada alegria econòmica. 

Per l'octubre havíem tingut eleccions generals, s'havien avançat a causa dels problemes laborals que havien fet topar sindicats i govern. Pel desembre de 1988 hi va haver una vaga general molt sonada, la més important de la democràcia i el govern va haver de pactar l'aturada d'algunes reformes lamentables. El PSOE va revalidar la majoria però va perdre molts vots, s'havia desgastat amb corrupteles diverses i en alguns llocs s'ensumava un cert frau electoral. Tot plegat va fer que el 1990 hi tornés a haver eleccions i s'estrenés el senyor Aznar per recordar-nos allò tan vell de: otros vendrán que bueno te harán.

A Barcelona existia un cert optimisme lligat a l’etapa amb Pasqual Maragall a l’alcaldia, una època mitificada i enyorada. Havien de venir les Olimpíades, també molt mitificades, amb el pas del temps, ja faltava poc, i la parafernàlia esportiva i elss entusiasmes de les noves generacions farien oblidar moltes misèries. Aquell Nadal es va voler dinamitzar el Paral·lel, un fet que s’esdevé de forma cíclica, el mateix que això de fer volar coloms sobre com ha de ser la muntanya de Montjuïc, les diverses reformes educatives o les  teories sobre com incidir en la prostitució. 

Sota un enllumenat més vistós que el d’enguany es va aconseguir que les aspes del Molino giressin altra vegada. El factòtum va ser el senyor Ardévol, l’empresari, qui va comptar amb la col·laboració de la firma Freixenet, que en aquell temps contractava gent com Paul Newman per a la campanya de Nadal. L’ajuda es va aconseguir gràcies al senyor Josep Ferrer, històric director de la firma.

L’esdeveniment de les aspes giratòries el van reflectir els diaris i es va editar un vídeo sobre el nou Paral·lel. Es va arranjar la façana de El Molino i es va fer una festassa de categoria. Eren els anys de l’excés de droga per tot arreu i la gent del Poble-sec ens vam manifestar, a l’exterior, a causa d’aquell problema de gruix que havia esdevingut alarmant. Molta gent que podia marxava del Poble-sec, la població envellia, les botigues tancaven i encara no havia arribat la gran onada immigratòria que, s'admeti o no, ha donat una nova vida als nostres carrers.

Els qui creuen que les coses, avui, son pitjors, que repassin hemeroteques. De fet hi ha qui pensa que la bonança econòmica i la presència aclaparadora de l'heroïna per tot arreu tenen algun tipus de relació ombrívola, però real. Algun dia potser ho aclarirem. La gran majoria de famílies vam conèixer i patir casos propers de joves malmesos pel tema, amb l'afegitó tràgic del VIH.  

A la festa del Molino hi va assistir Pasqual Maragall, amb crosses a causa d’una lesió. El senyor Ferrer, de Freixenet, també estava accidentat. Tots dos van compartir llotja del teatre amb Paco Mir. A l’ajuntament hi havia Mercè Sala, que va tenir molt de pes en l’intent de revitalitzar el Paral·lel. Gent que treballava en d’altres teatres van actuar, entre els quals Moncho Borrajo, i grans dames de l’escena com Alicia Orozco i Vicky Peña, que treballaven al Condal, a l'obra Dancing. El Tricicle va fer la seva coneguda interpretació del tema de Julio Iglesias Soy un truhán, soy un señor. La Manya va rebre ovacions  i es va ficar a fons amb l’ajuntament però Maragall era un home amb humor i entomava el que fos. Maragall, durant el seu mandat, va voler passar caps de setmana a tots els barris de Barcelona i va dir que la vista de la ciutat, des de l’actual Mirador del Poble-sec era la millor de totes, sempre que passo per allà recordo les seves paraules.

Al diari La Vanguardia el nostre  incombustible Lluís Permanyer, a qui avui li han sortit molts competidors en això de la crònica urbana, ja havia anunciat, per l'octubre, la reforma del Molino. Josep Sandoval, en el mateix diari, a un espai que es deia La noche al día va explicar amb detall la festa. I així passa la glòria del món, amb alts i baixos, reconstruccions i mitologies, enyoraments i reformes municipals. 

Per cert, el xovinisme barceloní és extraordinari, fa poc escoltava per la ràdio una de tantes crítiques a la gasiveria lumínica dels darrers Nadals ciutadans i algú va mencionar això de Vigo, on es veu que s'hi han lluït. Doncs una noia de la tertulieta va dir que Barcelona es ven sola i que a Vigo no hi ha res per veure i per això han de posar tantes llumetes. Després ens tenen mania i no sabem per què... La manca d'autocrítica i el cofoisme em temo que ja són virtuts nacionals tan nostrades com allò del seny i la rauxa.

UN VESPRE POBLE-SEQUÍ I CERHISEQUÍ

Ahir es va presentar al Molino la publicació del primer fascicle de L'Abans, dedicat als barris del Poble-sec i Font de la Guatlla. L'editorial Efadós va tenir una idea admirable en endegar aquesta col·lecció, gràcies a la qual es podrà comptar amb una gran quantitat de material gràfic que altrament hauria restat ocult o hauria acabat per desaparèixer. 

Al Poble-sec hi ha problemes afegits, no és aquest un barri amb una història excessivament llarga, no ha estat mai municipi independent i, a més a més, les condicions econòmiques de gran part de la seva població, la gran majoria de la qual, durant molt de temps no va disposar d'un luxe domèstic com era la màquina de retratar, complica la recerca.

A tot plegat hi hem d'afegir, a més a més, que el nostre és un barri d'acollida i que una part dels seus habitants no acostumen -o no acostumaven- a fer-hi unes arrels excessivament sòlides. Per això i per molts motius més ahir va ser una tarda molt especial. Per als detractors de l'empresa privada sense matisos, cal que considerin com aquesta ha estat, de fet, una iniciativa privada però amb vocació de servei. També era privat i amb vocació de servei al barri el lloc que ens acollia, l'emblemàtic Molino, amb l'Elvira Vázquez al davant, que sempre ens ha obert les portes a qualsevol proposta col·lectiva relacionada amb el Poble-sec.

La gent del CERHISEC que col·labora en la publicació, en Josep Guzmán, la Glòria, l'Aaron i la Tana, van parlar tots ells molt bé, de forma brillant i breu i recordant els divuit anys de l'entitat. Formen un equip divers en edat i procedència, dos homes i dues dones, joves i més grans, com van remarcar en les seves presentacions, cosa  que els dóna un valor afegit. Han tingut i encara tindran molta feina, anar a veure la gent, controlar el préstec de fotografies, triar i seleccionar... Compten amb col·laboracions diverses però ells fan la feina grossa.

Considerant la poca gent que som, les diferents dificultats personals per les quals els components resistents hem passat en aquests darrers anys i que no corren bons temps per a la cultura seriosa, em sembla un miracle contemplar les nostres publicacions, modestes però insistents i viure i veure com, de vegades de forma coratjosa i una mica improvisada, conservem el saludable costum de la xerrada habitual, els darrers dimarts del mes, a la Biblioteca, un lloc que també ens ha donat sempre totes les facilitats que calien per tirar endavant l'activitat corresponent. I a més a més hem endegat itineraris, hem participat en commemoracions diverses lligades a la ciutat, hem col·laborat amb d'altres entitats i moltes coses més.

De vegades cal parar compte en allò que funciona i en allò que s'ha fet i no pas en allò que no s'ha pogut fer o que s'ha hagut de deixar de fer. Orgull CERHISEQUÍ, vaja. I orgull POBLE-SEQUÍ, això també, per descomptat. La veritable Cultura del país rau en aquestes iniciatives, més que no pas en les grans proclames oficials, en les parafernàlies passades de rosca o en les rastelleres de famosos mediàtics firmant llibres per Sant Jordi.

A més a més, va guanyar el Barça i vaig sopar, i molt bé per cert, en un altre lloc important del barri, O'Barazal, l'antic Mundial dels nostres records entranyables!!!

Ahir al vespre, donades les circumstàncies, no vaig poder evitar recordar aquell fragment del Cant Espiritual maragallià que fa així:

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

El Molino del present

Vaig assistir al Molino gràcies a la possibilitat que es va donar de formar part del públic en l'emissió del programa corresponent de Catalunya Ràdio d'ahir. He parlat i escrit en moltes ocasions sobre el teatre i la seva recuperació, em sembla que ha quedat molt bé i molt digne, sense perdre l'estil antic, ja que en l'interior s'hi reconeix l'espai d'abans.

Vaig passar un bon matí i només crec que el preu de les entrades per a l'espectacle inaugural és una mica car, la veritat. Probablement, amb el temps, hi haurà més diversificació i ofertes, com sol passar.

Com que ja he vessat molta tinta al meu altre blog no cal que digui res més. Endavant amb el Molino, que tingui una llarga vida i molt d'èxit en aquesta nova etapa!!!

Festa grossa el dia 12!!!!!!

Com hores d'ara tothom sap o hauria de saber, dissabte, dia 12, es farà durant tot el dia una gran festa, amb el Paral·lel tancat per a vehicles, des del carrer Margarit fins a Palaudàries. La promoció de la gran activitat ha estat a càrrec de la Fundació El Molino, una empresa en la qual participa gent d'empenta i que té la intenció de revitalitzar l'avinguda del Paral·lel amb la revifalla del teatre El Molino i després, possiblement, d'altres com l'Arnau.

FEM ha fet esforços lloables per explicar el seu projecte a tots els sectors implicats, que són molts i diversos. En el tema del Paral·lel hi convergeixen tres barris de Barcelona. A més del Poble-sec, el Paral·lel toca al Raval i al barri de Sant Antoni. Però crec que, d'alguna manera, potser és el Poble-sec el més afectat de prop i per tradició i història en aquest tema. FEM compta també amb una web molt interessant dedicada al Molino i al Paral·lel, Molinolandia, amb un gran nombre de dades i imatges que evoquen el passat i reivindiquen un futur més brillant per a la zona.

El projecte també ha propiciat algunes reticències, en ser privat i molt ambiciós. Estem en uns anys en els quals certs sectors més o menys progres veuen el dimoni en qualsevol projecte empresarial privat. Però la política de subvencions públiques també és força corrupta en ocasions i molt parcial gairebé sempre. A més, acaba per funcionaritzar els espais, amb horaris tancats i manca d'implicació, ja que els gestors són gent a sou  que poden ésser canviats en qualsevol moment, segons calgui i convingui i que no sempre poden desenvolupar la seva iniciativa. 

És cert que de vegades els projectes molt ambiciosos fan respecte. I és que tant en l'àmbit privat com en el públic moltes coses han mort d'èxit, al capdavall. Han mort o s'han malmès. Però també és cert que el Paral·lel precisava ja d'una ressurrecció en qualsevol direcció. Durant els vuitanta hi va haver alguns intents una mica municipalitzats, es va fer una gran festa, les aspes del Molino van tornar a girar i crec que també alguns comerços de la zona van intentar que l'aspecte botiguer tirés endavant. Tot plegat sense massa èxit, més aviat sense cap mena d'èxit, diria jo. Tot plegat va ser una mena de cant del cigne, breu, amb molt soroll de boixets i poques puntes, vaja.

El futur és imprevisible però crec que el projecte del Molino és important i té un gran interès. Sovint mitifiquem el passat del Paral·lel, un passat amb alts i baixos i també amb molts establiments força atrotinats, les coses com siguin. Recordo xerrades de l'enyorat senyor Badenas, historiador de tot aquell món, en les quals explicava els dos grans moments del Paralelo: el d'abans de la guerra i també el dels anys cinquanta, quan va ser un indret gairebé familiar, amb cinemes de barri, revistes barates i en el qual s'incorporaven els sectors populars immigrats que anaven arribant. Aquesta segona etapa, però, era aleshores mirada amb prevenció per la gent gran, que recordava l'anterior. Badenas també ironitzava sobre el fet que molta gent que plorava la decadència del Molino no hi havia anat mai o gairebé mai, per cert. La segona etapa del Paral·lel, per cert, i segons la meva subjectiva opinió, va tenir certs paral·lelismes amb l'estampa del Perpinyà del desenvolupament, quan la gent anava a veure cinema agosarat i striptís prohibit a la França mítica.

Al Paral·lel jo diria que hi ha hagut de tot, des de teatre de patacada a teatre de molta qualitat, en indrets com el Victòria o l'enyorat Talia, que va tenir una època seriosa molt interessant. Un munt de cinemes de barri, també, i fins i tot, més endavant, un de luxe com el Regio i un de diferent com el Nou, quan va acollir el Cinerama. Va tenir mala fama, és clar i potser hi havia llocs d'allò que en diríem moral dubtosa. Moltes actrius i actors del Paral·lel, però, vivien al Poble-sec i feien una vida absolutament normal i normalitzada perquè com han explicat autors com Passarell o González Ledesma, en anar a casa seva les senyores de vida pecaminosa i lluentons professionals,  esdevenien una mestressa de casa més de l'escala de veïns. I gent com Escamillo, tan hilarant i disbauxat en escena, era d'una gran seriositat quan caminava pel carrer de casa, que era, si no recordo malament, el carrer Margarit. Avui aquells agosaraments molinencs ja no ens espanten ni desvetllen la nostra curiositat morbosa, la veritat. Abans de la guerra va ser aquell un indret, sobre tot, de senyors d'aquells que deixaven la dona a casa i anaven por ahí. Fotografies dels bons temps del Paral·lel d'abans de la guerra mostren un munt d'homes als bars i poques dones, llevat d'allò que en deien mitges virtuts i d'algunes velletes venedores ambulants amb passats misteriosos. Pel que fa al comerç, recordo els bons temps de Coesa, en els quals tothom venia al Paral·lel a comprar discos i electrodomèstics amb targes que es lliuraven a moltes empreses i que comportaven descomptes sucosos.

Jo tinc esperança en aquesta revifalla prevista. Però l'èxit sovint és capriciós i que la cosa funcioni depèn de moltes coses, de vegades imprevisibles. De moment, gaudiren d'aquest estrany dissabte d'alt voltatge celebrador. També s'ha inclòs enguany la nostra Mostra d'Entitats en el programa, i s'ha endarrerit una mica, doncs, la seva celebració. Esperem que no quedi diluïda en la immensitat d'espectacles previstos i que rebi moltes visites. Al Paral·lel ens trobarem, doncs, aquest 12 de juny tan esperat, temut, desitjat i sorollós. També espero que els decibelis, acompanyants inevitables de qualsevol celebració gran o petita, moderin la seva agressivitat inevitable i que el tancament de la zona no comporti cap caos automobilístic exagerat. En tot cas, quan l'excés ens aclapari, sempre podem pujar fins a Montjuïc una estona, a meditar sobre tot plegat contemplant la ciutat als nostres peus.

Els anys 2006 i 2007, amarada de nostàlgia pels bons temps paralelus del passat, vaig endegar un blog de curta durada, Memòries d'una vedette a l'atur, en el qual desenvolupava la meva fantasia professional i personal d'haver estat vedette de veritat. Recupero un poema per musicar d'aquella època, en el qual em planyia de la decadència del meu recer artístic després de les darreres represeses populars. Ara que tot torna a començar vull recordar aquells tristos sentiments d'aleshores:

A la porta del Molino

A la porta del Molino venen tabaco barat,
Ja no hi veig les cues llargues que feien els jubilats,
La placeta resta fosca, els llumets s’han apagat,
En runes i plens de pena resten els seus reservats
I tan sols a dins hi viuen dues dotzenes de gats.


Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...


I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.


Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.


A la ciutat dels fatxendes els pobres hi són de més,
Les vedettes ja no ballen, només ballen els calés,
Ja no hi ha vells anarquistes, ja no hi ha gairebé res,
Ningú no coneix la història d’aquells anys de foc encès,
Quan tot estava prohibit i tot estava permès.


Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...


I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.


Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.


Xim-pum (orquestra i coros)

De la Font del Gat al Molino

d

Tinc una adoració retrospectiva per Santiago Rusiñol qui, malgrat el que molts creuen, va ser un gran treballador i només s'ha de mirar el gruix de la seva producció en pintura, escrits periodístics, teatre... Molts quadres de Rusiñol m'omplen d'una profunda melangia que puc etiquetar també amb el nom d'una de les seves obres de teatre: L'alegria que passa. I és que Rusiñol, malgrat el seu bon humor i les seves nombroses anècdotes, capaç de col·locar-se molt malalt un nas postís pel fet que era carnaval, té també un costat nostàlgic i trist, profundament emotiu.

Un dels seus quadres reflecteix aquesta imatge desolada de La Font del Gat, abans del Montjuïc que coneixem, molt més arbrat i esponerós, enjardinat i verd. En general, sobta comprovar com durant el XIX hi havia a molts indrets molt menys verdor del que ens imaginem. En els bons temps de la vinya es va tallar molta arbreda i després els paisatges van quedar com van quedar.

Montjuïc va ser durant un temps un indret remot, fora muralles, amb espais feréstecs i poc amables. Jo enyoro encara el restaurant de la Font del Gat de la meva joventut, esplèndid, allà vaig fer el convit quan em vaig casar, els preus eren diversos, en tenien per a totes les economies i avui, tal i com estan les coses, els consideraríem fins i tot barats. Tinc moltes fotografies fetes pels seus jardins, d'aquestes de casament convencional, feliç i per a tota la vida.

La veritat és que hores d'ara no sé si estic casada o no: vaig fer la cerimònia a l'església de les monges del Sortidor, avui pràcticament desapareguda. El convit, com he dit, va ser a la Font del Gat, on el restaurant actual no té res a veure amb l'anterior. I després vam anar al Molino a fer gresca i bé... el Molino tornarà però no serà, ni de bon tros, el d'abans. No em queixo dels canvis, tot canvia i canviarà, però no puc evitar una mica d'enyorament melangiós i rusiñolià.

Res no ha desaparegut del tot però res no és com era i res no és com serà.

Sobre el Molino, fa uns dies van passar per BTV una pel·lícula entranyable, de José Antonio de la Loma, encara que si parlem des del punt de vista artístic, no crec que deixi petja cinèfila, tot i que en el film homenatgen fins i tot a Fellini de forma contundent, utilitzant, a més, músiques de Nino Rota: 'Las alegres chicas del Molino':

S'hi pot veure la Maña, avui encara esplèndida, el seu marit, de molt bon veure, moltes noies maques de l'època i artistes ja desapareguts, Pipper, el protagonista, intentant lligar tota l'estona, el gran Johnson, que explica la narració, la senyora Fernanda... I també Christa Leem, morta fa poc i a la qual es va voler fer musa de la transició. Amb unes quantes llicències literàries Jordi Coca ha recuperat aquella època i el personatge de Leem al llibre La nit de les papallones, darrer premi Sant Joan, una novel·la que barreja ficció -molta- i realitat.

A la pel·lícula hi surten també d'altres actors, com el gran Rafael Anglada, autor d'obres teatrals i gran personatge del nostre teatre. I Verònica Miriel, una noia molt maca que després no va fer gran cosa. I el gran José Maria Blanco, segons la meva opinió un grandíssim actor, molt atractiu encara i una mica desaprofitat o Luis Induni, un habitual del cinema hispànic i de molts westerns europeus. També hi surt en un breu paper una altra poble-sequina d'origen, Mònica Randall, guapíssima.

ITINERARIS, CONFERÈNCIES, TROBADES...

Ahir es va cloure l'exposició sobre la Setmana Tràgica, amb una magnífica conferència de Pere Gabriel a l'entorn de la qüestió obrera en aquella època. Dissabte passat vam realitzar també l'itinerari a l'entorn dels  fets en el nostre barri, al qual pertanyen les imatges penjades. Per sort ens va fer un dia esplèndid, un matí lluminós en el qual tothom va poder descobrir un Poble-sec amable i tranquil, que amaga molta història i moltes històries. L'exposició segueix donant voltes per centres cívics i biblioteques del país i, per als qui es van espantar amb el fred i la pluja, encara queda l'oportunitat de veure-la al proper barri de Sant Antoni, a la Biblioteca Joan Oliver, a finals de maig. Pel que fa a l'itinerari, sempre que hi hagi un grup interessat de gent que el sol·liciti, el repetirem amb molt de gust. Aquest, o d'altres, com l'històric-literari.

Dimarts, a l'habitual xerrada mensual de CERHISEC vam tenir la sort de poder convidar Pastora Reyes, guapíssima vedette del Molino, encara en actiu i amb un gran entusiasme, que ens va explicar moltes anècdotes sucoses de la seva vida d'artista vocacional. Pastora Reyes és una senyora estupenda que valora el passat, viu en el present i creu en el futur, molt animada amb els projectes de remodelació del Molino i que té grans esperances en la revitalització del Paral·lel. Entre el públic vam comptar amb la veterana Carmen de Castilla i la seva filla, també actrius veteranes i amb un doll de records per explicar. Carmen de Castilla ja va ser convidada, fa alguns anys, a les nostres xerrades. Entre el públic, també, alguns seriosos senyors grans que van recordar la seva admiració retrospectiva per diferents vedettes del Molino...  Ai, si és que tots els homes són iguals! Com deia Campoamor: las hijas de las madres que ame tanto, me miran hoy como se mira a un santo.

I, aquest cap de setmana, un munt d'activitats de tota mena i per a tots els gustos, continuarem informant!!!!!VISCA EL POBLE-SEC, EL D'AHIR, EL D'AVUI I EL DE SEMPRE!!!!!


Per cert, no vull ni pensar què passaria a la nostra mal tractada i mal estimada petita pàtria poble-sequina si arribem a patir alguna cosa com aquestes tan dramàtiques que han passat en barris més fins, rics, tranquils  i distingits. La percepció, ai, és molt diferent segons convé, cosa que fa dècades que sabem i patim. I és que em sembla que si Espriu hagués anat nord enllà també hauria ensopegat amb les mateixes pedres...

El Molino, el Paral·lel i el futur possible

Acabo d'arribar d'una reunió sobre el tema del Molino i el futur del Paral·lel, lligat al del nostre barri. La veritat és que l'empresa Ocio Puro, amb Elvira Vázquez com a motor del tema, està fent una gran tasca d'informació i oferiment de diàleg i col·laboració amb les entitats del barri. El fet és que ja fa temps que es parla de la revitalització del Paral·lel, en la dècada dels vuitanta es va fer una campanya a l'entorn del Paral·lel i del Molino i les aspes van girar en un Nadal que ara ja és un record. Després va tornar a decandir-se el tema.

Quan jo era petita el Paral·lel estava molt animat, però la gent gran sempre deia que no era com el d'abans de la guerra civil. Sempre hi ha un passat que idealitzem i els paisatges lligats a la nostra infantesa i la nostra joventut no poden tornar, ja que tot canvia. Com comentava en moltes ocasions el senyor Badenes, en pau descansi, historiador de la zona, gràcies al qual podem comptar amb interessants publicacions sobre el Paral·lel, molta de la gent que reivindicava el Molino i en plorava la desaparició no hi havia anat mai, ja que en una època es considerava aquell un espectacle massa popular i de poca volada, xaró i ordinari.

El Paral·lel de la meva infantesa era el dels immigrants d'aleshores. Després també va millorar, amb els teatres oferint obres interessants i fins i tot més intel·lectuals. Hi ha moltes reticències sobre el tema de la reforma, que avui he copsat a la reunió, i el fet que en l'empresa i la fundació hi participin persones famoses fa que hi hagi qui pensa que poden existir interessos capitalistes ocults. Sembla que mai fins ara no havíem mirar malament les fundacions, però el tema del Palau també ens ha tornat maliciosos. Personalment, crec que si es vulgués endegar una operació tan sols especulativa i de lucre no caldria cercar tantes complicitats veïnals ni donar la cara de forma tan clara com ho esta fent la gent implicada. Encara patim una mica el tòpic esquerrà de mirar de cua d'ull qualsevol intent empresarial. Per cert, Elvira Vázquez ha col·laborat des de fa anys en coses com ara la Fundació del doctor Clotet contra el Sida, quan al doctor Clotet no el coneixia ningú, aspecte poc conegut de l'empresària i que crec que està bé que se sàpiga, perquè tenim una perillosa tendència a pensar que tot es fa sempre per motius mesquins.

Un altre tema és com volem que sigui el barri i com volem que sigui el Paral·lel del futur. Em temo que en això ens trobaríem opinions molt diferents i fins i tot divergents. De fet, en les crítiques a aquest futur proper no hi he trobat massa propostes sòlides o alternatives, la veritat, com sol passar. O potser és que ja ens va bé tot com està ara? Val més no somniar massa, els somnis mai no són com la realitat, però de vegades fins i tot són... millorables. Jo sí que voldria un Paral·lel més comercial, amb més teatres i per on es pogués passejar a gust. En principi caldrà donar un vot de confiança a aquesta remodelació del teatre i a aquests intents de revitalitzar una avinguda que ara té molt poca gràcia, malgrat que encara hi ha teatres i que la Sala Apolo s'omple sovint de jovent molt divers. Hi ha prevista també la recuperació de l'Arnau, i l'Scènic, l'antic Español, sembla que es posarà en marxa a finals d'any.

El Molino i la Festa

Bé, ja era hora! Han posat la primera pedra del nou Molino i un doll d’antigues vedettes han assistit a l’acte. Que els déus i les muses ens concedeixin salut i ànims per contemplar l’acabament de les obres i gaudir del nou local!!!

Estic prou contenta de com va anar ahir la xerrada sobre Raquel Meller. La petita sala de la biblioteca era plena i em sembla que el públic s’ho va passar prou bé. No estaria malament que l’espectacle que a Madrid s’ha representat amb gran èxit durant tres temporades, sobre l’artista, pugués venir a la nostra ciutat, si no és demanar massa!!! I al Paral·lel, és clar!!!

Ja hi ha el programa de la Festa Major a la xarxa. Molts actes, per a tots els gustos, i algunes novetats, com ara això del concurs de guarniment de balcons, que tant de bo tingui èxit. En continuarem parlant, aquest any s’ha avançat una mica la celebració, cosa que ha generat certa polèmica, potser és millor així per a la participació, encara que ja fa anys que veig molta gent a tots els actes on assisteixo.

Continuarem informant!!!

Molins, molinos, moulins i pajareres

Estic preparant una xerrada per l’1 de juliol sobre Raquel Meller, més endavant ja en donaré més detalls. Raquel Meller té una font dedicada, a tocar de l’Arnau, un monument modest, amb una estàtua que la representa cantant La Violetera. Fa poc uns brètols la van malmetre però l’han tornat a arranjar. Com passa amb tants monuments, molta gent d’avui que passa per l’indret no sap qui és la noia amb el cistellet, no en coneix la importància.

La font es va instal·lar en aquell lloc, durant els seixanta, després de la mort de l'artista, perquè ho va suggerir Ángel Zúñiga, gran periodista especialitzat en el món del teatre i del cinema. Li va semblar el lloc ideal, a tocar de l’Arnau dels grans èxits de l’artista, en el cor del Paral·lel... Poc després, ja el mateix periodista estava penedit de la tria perquè el Paral·lel s’havia convertit en una carretera de coches.

Hi ha hagut alguns intents de fer que el Paral·lel tornés a florir. Tots en debades. Les coses que no floreixen per elles mateixes, per molt bones intencions que hi hagi al darrera, no acaben de reeixir mai del tot. Durant els anys cinquanta el Paral·lel va reprendre una nova i sorollosa prosperitat, amb l’ocupació de la immigració d’aleshores, que va substituir els obrers arrauxats i els burgesets fatxendes dels anys trenta, i amb l'època daurada dels cinemes de barri. El cinema va trobar un bon lloc al Paral·lel i encara els teatres es van mantenir durant anys. Avui en resten, refets, l’Apolo, incombustible, el Victòria, que de tant en tant anima el seu bocí de vorera, el Condal, i res més. Tots a la banda de muntanya, per cert.

L’Arnau cau a trossos, és l’única mostra que queda d’aquells teatres mig barraques de fira, no se sap què passarà amb ell. L’Espanyol, després d’haver passat per èpoques discotequeres diverses, per l’intent d’instal·lar-hi un macro establiment dedicat a l’amor mercenari, (per parlar finament, segons diuen), i d’haver escampat que s’ho quedaria Dagoll Dagom i que la companyia en gestionaria la propietat municipal, ha quedat en silenci i no se’n canta gall ni gallina. El Talia espera la resurrecció de la carn i la vida eterna, la seva figuera malda per sobreviure i potser pagaria la pena, de moment, enderrocar les tanques i endreçar el lloc, que servís al menys com a petita placeta veïnal i ens puguéssim menjar les heroiques figues d'aquest miracle de la botànica barcelonina. A l’indret del Nou hi ha fet un edifici que, algú em va comentar, es destinarà a la tercera edat, s’hauria d'exigir que hi tinguessin preferència d’accés els veïns del barri, com passa als pobles, però he sentit la brama que serà privat o gairebé. La veritat és que no ho sé del cert, tot són rumors i brames.

El Molino ha patit també moltes trifulgues. Tan aviat se’n parla com no se’n parla. Ara, diuen, que finalment s’han solucionat els problemes d’obres, que faran una cosa molt moderna, amb un Bohigas pel mig, que cap al 2010 el tindrem a punt. Ja ho veurem, m’he tornat escèptica i al capdavall acabes desitjant que hi facin alguna cosa, però, sobretot, que deixi de ser un indret brut i abandonat. La placeta del Molino sembla que es dirà de la Bella Dorita. Avui dia es busquen noms de dona per als llocs, per allò de la paritat. La gent gran en direm la plaça del Molino com sempre, però homenatjar les figures de l’espectacle frívol està bé i la Bella Dorita mereix aquest record. Miquel Badenes, dels pocs que va fer un estudi acurat i detallat sobre el Paral·lel es planyia de la manca d'evocacions, en els noms dels carrers, a tants personatges de la faràndula que van esdevenir emblemàtics: Pepito Santpere, Alady... Alady té ara, al menys, una placa a l’Apolo.

Com que la gent, amb els anys i els canvis socials, acabem per oblidar els personatges de tota mena, crec que el millor seria que els famosos puguessin gaudir en vida de la dedicació que es fa d’un carrer o placa al seu nom, però pel que fa al nom de carrers barcelonins sembla que has d’esdevenir difunt per accedir-hi. Jo, de fet, no posaria noms de persones a cap indret, les idees canvien i els noms esdevenen nom de carrer i quan ja ningú no es recorda del tema canvien el nom original del personatge, potser perquè no era prou d’esquerres o prou de dretes o perquè s'ha de posar el nom d'algú 'modern' i de l'antic ningú se'n recorda. A la placeta del Molino li continuaria dient placeta del Molino, encara que probablement algun dia em catalanitzarien el nom, com ha passat amb d’altres i li dirien del ‘Molí’, i potser els historiadors del futur acabarien per deduir que allà hi havia hagut un molí paperer o d’oli o de farina, perquè de vegades la història oficial té paradoxes surrealistes i s'escriu de manera molt estranya. Això de Molino sembla que va ser una espanyolització del Moulin Rouge afrancesat, posats a fer recuperem allò de La Pajarera, que és més humorístic i canallesc.

De fet, el record del Molino està molt mitificat, ni va ser el més agosarat ni el més emblemàtic dels teatres, ni l’edifici era cap meravella destinada a passar a la posteritat, però com que va sobreviure a molts d’altres va guanyar en prestigi retrospectiu. La mateixa gent que no hi anava ni avui hi aniria clama pel seu retorn, però també es creu que li ha passat l’arròs al gènere, cosa que jo no crec, perquè tots els gèneres poden trobar el seu lloc en el present i sales petites que es dediquen a les varietats tenen èxit i públic. I també aquests espectacles itinerants molinencs, amb Merxe Mar i d’altres, que actuen a les festes majors de pobles i barris agraden força. Si la repressió sexual ja no és el que era i ensenyar xixina no excita el personal, que és molt suposar, l’enginy dels autors pot trobar noves fórmules en l’antic context de plomes i vedettes i cançons amb doble sentit. Una mena de Polònia vodevilesca intel·ligent podria resultar exitosa, crec. Res, que hi facin el que vulguin però que ho facin, ja. El problema és que al Poble-sec no hi ha una sala en condicions on puguin actuar els aficionats, aquest és el tema, i no crec que amb la remodelació del Molino això se solucioni, la veritat. Al menys pel que fa als professionals independents i amb poca guita. L'empresa promotora es diu Ocio Puro, jo m'estimaria més un ocio impuro, o un ocio fària, resultarien més adients al tema. També titllen el Molino d'icona, estaria millor que fos una iconya, per molts motius.