diumenge, 17 d’octubre del 2010

Lluís Josep Comerón al cicle CINEMA SOBRE DUES RODES









Ahir es va iniciar al nostre barri el segon cicle de Cinema sobre dues rodes, després de l'èxit del primer. La primera pel·lícula del cicle va ser un títol de culte, difícil avui de veure a les sales: Larga noche de julio. Per acabar d'arrodonir el festival cinèfil es va comptar amb el director, Lluís Josep Comeron, que va explicar una rastellera de sucoses anècdotes a l'entorn del món del cinema i de la realització en concret d'aquesta pel·lícula.

Comerón és un d'aquells personatges molt importants i poc coneguts actualment pel jovent. No té una gran filmografia pel fet, com ell mateix va explicar, que té un esperit independent i que sempre ha volgut fer allò que li agradava. Ha estat també un gran guionista, ha treballat a nivell internacional, també força per a la televisió, tot un pioner a casa nostra. Un exemple de l'oblit vigent és que la wikipèdia, on tants personatges de tota mena podem trobar referenciats, encara no recull la seva aportació. Des d'aquí faig una crida als entesos en aquest tema per tal que corregeixin la mancança. Té uns actius i admirables vuitanta-quatre anys i és una figura propera i dinàmica, molt allunyada de la mitificació que tenim les persones sense relacions amb el món del cinema per tot aquest màgic univers de la imatge.

Llarga nit de juliol és una història que recull molts aspectes per a fer-la mítica: els fragments documentals rodats a les desaparegudes i recordades 24 hores de Montjuïc, la recuperació de l'aleshores oblidat cinema negre barceloní, que va aportar a la filmografia del país molts títols magnífics, malgrat les limitacions que la situació política presentava i que contribuïen a encotillar els finals amb la moral de l'època, una situació claustrofòbica molt interessant. I uns grans actors, també. El gran i guapíssim Simon Andreu, fent un dels seus personatges ambigus i inquietants, Eusebio Poncela i Marisa Paredes, que debutaven en cinema malgrat que havien fet molta televisió. I una rastellera de secundaris d'aquells de luxe absolut: Carles Lucena, Jordi Torras, Montserrat Salvador, Juan Ribó...

Hi havia a la sala gent més jove que jo, motivada, sobretot, per l'aspecte documental de la pel·lícula i la seva relació amb les motos. Comerón va admetre que havia anat amb el seu pare a veure aquells certàmens i que sempre havia volgut fer una pel·lícula que recollís aquell ambient excitant i atractiu de la competició de Montjuïc malgrat que, com jo mateixa, no ha anat mai en moto. Potser el costat cinèfil del barri, una mica enganyat per la temàtica del cicle, no va valorar de tot el luxe que representava tenir a casa el director d'una pel·lícula com aquesta. 

Totes les pel·lícules dirigides per Comerón tenen un gran interès i el director mereixeria un cicle especialitzat sobre la seva obra. Ell era també l'autor dels guions, és un gran escriptor que en una ocasió va quedar finalista del premi Pla amb una història molt original, Una cantonada al desert. A Puzzle va comptar amb un repartiment també excel·lent, pertany a l'etapa d'actor del gran Patxi Andion i hi intervé un jove Antoni Banderas de qui el director ja en va copsar l'ambició i el desig de triomfar i fer les coses bé. Aquí podeu veure una breu entrevista a Comerón de fa un any, a la televisió. Comerón, mataroní, va ser premiat també fa poc temps per Òmnium Cultural, que va reconèixer la seva trajectòria i la seva aportació.



Un altre títol interessant i recuperable del director, autor també del guió, com sempre, va ser La revolta dels ocells, una digna mostra de cinema per a adolescents i infants, amb una temàtica ecològica.


L'any 2000 Comerón va realitzar la seva, que jo sàpiga, darrera pel·lícula, La otra cara de la luna, també amb grans actors com ara Stefania Sandrelli a qui, afortunadament, han recuperat en la seva maduresa, Ingrid Rubio, Carlos Fuentes. Després d'escoltar-lo ahir, al nostre Centre Cívic, crec que encara deu tenir molts projectes pendents.

Veient el que feia i fa Comerón amb poc pressupost (Llarga nit de juliol va comptar amb quatre milions de pessetes en una època en la qual una pel·lícula normaleta en costava més de vint) considero tot un luxe que poguem comptar amb la seva obra, tot i que aquesta no sigui tan extensa com voldríem.

Aquí teniu el divertit i original vídeo promocional del cicle, d'Albert Cortés Casado i  Rubén Iglesias:


CINEMA SOBRE 2 RODES from Rubén Iglesias on Vimeo.


Dissabte, que ve, més cinema i més Montjuïc. En aquest cas el de finals dels seixanta, també amb les 24 hores de rerefons, El último sábado, dirigida per Pere Balañà i amb un munt d'actors irrepetibles, molts dels quals, malauradament, desapareguts: Julián Mateos, Eleonara Rossi Drago, Maria Luisa Ponte, Antonio Ferrandis... 


Totes aquestes pel·lícules tenen un valor immens, més enllà del tema específicament cinematogràfic: són tot un document de l'època, recuperen una Barcelona desapareguda, ens mostren en viu les modes i costums d'un temps passat, donen a conèixer a la gent jove actors i directors injustament oblidats i, pel que fa a les persones a qui ens agrada el cinema, ens fan passar una estona excel·lent. Per als amants de les motos, imagino que, si a més són cinèfils, ja deu ser el súmmum. Felicito de forma entusiasta els organitzadors del cicle i el Centre Cívic per oferir-nos -de franc- aquesta gran oportunitat de gaudir de pel·lículas que avui costa molt de trobar i encara més de contemplar en pantalla gran, encara que no sigui ben bé la d'una sala convencional. Cal dir que la varietat i qualitat d'oferta del nostre Centre de la Plaça del Sortidor ha anat millorant de forma exponencial des de que vam tenir la sort d'estrenar-lo, em temo que, com la biblioteca, aviat se'ns quedarà petit.

9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

estaré a la guai ¡¡¡¡ gracies ¡¡¡

Júlia ha dit...

Són documents interessants sobre Barcelona, totes aquestes pelis.

Ignasi ha dit...

La vaig veure al cine América, crec, a l'avinguda del Paral·lel prop la plaçeta de les Naves.
Tindría 14 anys.

Era cinema adult, com "Manuela", amb Charo López o "La Raulito". Poc desprès van tancar el cine, un dels pocs del barri amb el Condal.

Recordava a Simón Andreu, no a Marisa Paredes i Eusebio Poncela, que han fet bona carrera des d'aleshores.

Júlia ha dit...

NOmás por fun, al cinema Amèrica hi feien fins i tot varietats, quan jo era petita, després del cine. No en teníem al barri però al Paral·lel o molt a prop hi havia, a més del Condal, el Mistral -després Waldorf-, l'Hora -molt de 'patacada'-, el Regio, ja en èpoques més 'luxoses', l'Avenida... També als centres parroquials acostumaven a fer cine els caps de setmana -o teatre-.

De tota manera tens raó en el fet que els 'nostres' eren el Condal i l'Amèrica.

Caminant una mica podies anar al Florida -avui Renoir, l'únic supervivent-, l'Excelsior, el Rex -ha tancat fa poc-.

Paredes i Poncela, segons va explicar Comerón, s'estrenaven en cine amb aquesta peli, malgrat que havien fet televisió, i fins i tot van desaconsellar el director que els triés. De fet, la gran Paredes té un paper una mica desaprofitat, força breu.

Simón Andreu ha fet una carrera llarga però crec que no ha acabat de trobar 'el paper de la seva vida', mereix més fama de la que té, a part que a la peli està guapíssim i encara ara que és un iaio fa goig.

A la peli també hi ha una rastellera de grans secundaris d'aquests que tampoc han acabat de trobar el seu gran paper però que han estat grans professionals.

Malauradament això no és Hollywood.

Júlia ha dit...

...i m'he deixat les sessions estivals a la terrassa de la 'Bohèmia' -la Damm-. També l'Avenida havia tingut terrassa d'estiu.

Ignasi ha dit...

La terrassa de la Bohèmia!.
Recordo que em van portar una nit a veure "A quemarropa", negra-negrísima película, amb Lee Marvin i Angie Dickinson.
Seria l'any 73 i tindria 12 anys.
Vaig disfrutar molt del cine entre el 75 i el 80.
Es va estrenar tot el que no s'havía pogut veure i encara més.
L'època daurada del "arte y ensayo"...
Pels que aleshores erem adolescents va ser una segona formació per la vida.

Ignasi ha dit...

La terrassa de la Bohèmia!.
Recordo que em van portar una nit a veure "A quemarropa", negra-negrísima película, amb Lee Marvin i Angie Dickinson.
Seria l'any 73 i tindria 12 anys.
Vaig disfrutar molt del cine entre el 75 i el 80.
Es va estrenar tot el que no s'havía pogut veure i encara més.
L'època daurada del "arte y ensayo"...
Pels que aleshores erem adolescents va ser una segona formació per la vida.

Júlia ha dit...

Que n'ets de jovenet, Nomas por fun. Tens sort d'haver pogut gaudir una mica encara d'aquelles francesilles que ens feien la vida més alegre en anys ombrívols. Jo era molt petita i tinc un boirós record d'haver-hi vist 'El padre de la novia', amb l'Spencer Tracy i l'Elizabeth Taylor molt joveneta, mentre prenia una orxata amb els meus pares, molt joves. L'art i assaig va ser un gran ambient, efectivament, i ens va procurar grans moments de cinema i moltes xerrades interessants i una mica pedants i tot. O tempora, o mores, com passa tot.

Fins i tot vaig arribar a anar a França en alguna ocasió a aquells festivals que es feien quan aquí no es podia passar segons què -com ara 'La caiguda dels déus', encara que sembli mentida- i s'aprofitava per filustrar alguna Emmanuelle.

Ignasi ha dit...

Passa tot, però queda la nostra memòria...i encara tenim la millor orxata de Barcelona al carrer Parlament.