dissabte, 5 de març de 2022

TARDA DE CINEMA MÍTIC, A PROP DE CASA


Ahir vaig anar a la sessió de cinema de la BiblioMusiCineTeca, que ha dedicat un cicle al cinema policíac rodat a Barcelona i ha comptat amb gent de pes, experta en el tema, com Ricard Reguant i Paco Marín, que saben un niu de coses i, a més a més, havie treballat amb Iquino. Aquestes pel·lícules, la majoria, s'han pogut veure en alguna ocasió a BTV, que té un espai dedicat al cinema rodat a la ciutat i ha recuperat títols extraordinaris. Malauradament BTV fa temps que té problemes i ara, amb els darrers acomiadaments, han iniciat una vaga i pot ser que acabem sense canal municipal, cosa que em sabria molt de greu perquè BTV ha estat un exemple de televisió de qualitat feta amb mitjans austers i molta empenta. 

Ricard Reguant va venir en una ocasió a una xerrada de CERHISEC, amb el Ferran Baile, i ens van oferir una xerrada de tesi doctoral sobre el cinema del popular director i sobre la seva personalitat, temes dignes d'un documental aprofundit o d'un llibre de gruix que, potser, algun dia tindrem. Els estudis Iquino eren una atracció, quan jo anava a escola. Amb algunes nenes, mentre van ser al Paral·lel, ens hi acostàvem, a veure si ens ensopegàvem amb algun actor conegut. Crec que hi havia un aparadoret on posaven fotografies, 'quadros', de les pelis que feien. Iquino, com és sabut, va acabar per fer calaix amb el cinema eròtic i les dobles versions però té títols remarcables, sobretot El Judas i aquest Buen viaje, Pablo, que, segons ens va explicar Ricard Reguant era la pel·licula més estimada del director, qui va tenir un disgust en veure que tenia una mal acollida de crítica i experts. Eren d'altres temps, evidentment. 


Buen viaje, Pablo, té el seu origen en una obra de teatre de l'autor italià Gaspare Cataldo, Iquino va canviar la cosa al seu gust i va tenir enfrontaments amb l'autor. A més a més, la censura de l'època també va contribuir a què es transformés el final. Malgrat tot es tracta, encara avui, d'una història molt interessant, sorprenent, en la  qual incideixen un munt de temes molt moderns per l'època i prou agosarats, noies d'alterne escotades, psicoanàlisi, girs de guió absolutament sorprenents, i imatges que mostren la intuïció d'un director que, malauradament, va deixar de banda relativament aviat l'ambició artística. 

El protagonista és l'actor italià Ettore Manni, un gran professional que havia estat, de jove, un galant de molt bon veure, bon actor, habitual en el cinema italià i que havia treballat amb directors de categoria i actrius rellevants i guapíssimes. A nivell personal faré el comentari frívol de què vestit de romà, ja que va fer uns quants pèplums, feia tronar i ploure. En arribar a la maduresa li van sortir, més aviat, papers secundaris, cosa que passa a molta gent de categoria. 

La noia de la pel·lícula, allò que en diem una mujer fatal, però la qual no serà ben bé l'origen del canvi de destí del protagonista, es deia Maria del Valle. Sembla que va fer poca cosa i realment sorprèn perquè és extraordinària i crida l'atenció, tan per la seva bellesa com per com treballa. L'altre noia, la bona, que surt poc, va ser Gísia Paradís, que va tenir una certa rellevància en el cinema espanyol, es va casar i va morir de forma prematura, amb poc més de cinquanta anys. A banda de les noies la pel·lícula compta amb un acompanyament coral de categoria, amb gent com Caffarel, Estanis Gonzàlez, Manuel Díaz Gonzàlez, Maruja Bustos, Miguel Fleta (l'actor), i, sobretot, Carlos Casaravilla, un gran actor nascut a Uruguay i afincat a Espanya, habitual secundari de pes en molts títols d'aleshores i en un munt de produccions estrangeres. 




Ettore Manni va morir d'una forma estranya, no se sap si accident o suïcidi, tirant-se un tret, mentre treballava amb Fellini a La ciudad de las mujeres. Havia tingut depressions, una parella seva havia mort molt jove, de leucèmia, tenia poc més de cinquanta anys quan va morir. A Buen viaje, Pablo està molt bé, en un paper força complex. I, és clar, la història ens porta a un mon perdut, a aquella Barcelona d'aleshores, atrotinada i encisadora, amb la seva Estació de França, la fira de pessebres d'abans, els seus taxis i els seus bars, la presó Model, amb unes imatges dignes de Metròpolis, i les seves plomes estilogràfiques, un objecte que té el seu paper en la història, per cert.

Una bona tarda, doncs, i que va acabar amb la visita a l'excel·lent exposició de fotografies de Denise Barahona, sobre la dona, també a la BiblioMusiCineTeca.