TARDA DE CINEMA MÍTIC, A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a la sessió de cinema de la BiblioMusiCineTeca, que ha dedicat un cicle al cinema policíac rodat a Barcelona i ha comptat amb gent de pes, experta en el tema, com Ricard Reguant i Paco Marín, que saben un niu de coses i, a més a més, havie treballat amb Iquino. Aquestes pel·lícules, la majoria, s'han pogut veure en alguna ocasió a BTV, que té un espai dedicat al cinema rodat a la ciutat i ha recuperat títols extraordinaris. Malauradament BTV fa temps que té problemes i ara, amb els darrers acomiadaments, han iniciat una vaga i pot ser que acabem sense canal municipal, cosa que em sabria molt de greu perquè BTV ha estat un exemple de televisió de qualitat feta amb mitjans austers i molta empenta. 

Ricard Reguant va venir en una ocasió a una xerrada de CERHISEC, amb el Ferran Baile, i ens van oferir una xerrada de tesi doctoral sobre el cinema del popular director i sobre la seva personalitat, temes dignes d'un documental aprofundit o d'un llibre de gruix que, potser, algun dia tindrem. Els estudis Iquino eren una atracció, quan jo anava a escola. Amb algunes nenes, mentre van ser al Paral·lel, ens hi acostàvem, a veure si ens ensopegàvem amb algun actor conegut. Crec que hi havia un aparadoret on posaven fotografies, 'quadros', de les pelis que feien. Iquino, com és sabut, va acabar per fer calaix amb el cinema eròtic i les dobles versions però té títols remarcables, sobretot El Judas i aquest Buen viaje, Pablo, que, segons ens va explicar Ricard Reguant era la pel·licula més estimada del director, qui va tenir un disgust en veure que tenia una mal acollida de crítica i experts. Eren d'altres temps, evidentment. 

Buen viaje, Pablo, té el seu origen en una obra de teatre de l'autor italià Gaspare Cataldo, Iquino va canviar la cosa al seu gust i va tenir enfrontaments amb l'autor. A més a més, la censura de l'època també va contribuir a què es transformés el final. Malgrat tot es tracta, encara avui, d'una història molt interessant, sorprenent, en la  qual incideixen un munt de temes molt moderns per l'època i prou agosarats, noies d'alterne escotades, psicoanàlisi, girs de guió absolutament sorprenents, i imatges que mostren la intuïció d'un director que, malauradament, va deixar de banda relativament aviat l'ambició artística. 

El protagonista és l'actor italià Ettore Manni, un gran professional que havia estat, de jove, un galant de molt bon veure, bon actor, habitual en el cinema italià i que havia treballat amb directors de categoria i actrius rellevants i guapíssimes. A nivell personal faré el comentari frívol de què vestit de romà, ja que va fer uns quants pèplums, feia tronar i ploure. En arribar a la maduresa li van sortir, més aviat, papers secundaris, cosa que passa a molta gent de categoria. 

La noia de la pel·lícula, allò que en diem una mujer fatal, però la qual no serà ben bé l'origen del canvi de destí del protagonista, es deia Maria del Valle. Sembla que va fer poca cosa i realment sorprèn perquè és extraordinària i crida l'atenció, tan per la seva bellesa com per com treballa. L'altre noia, la bona, que surt poc, va ser Gísia Paradís, que va tenir una certa rellevància en el cinema espanyol, es va casar i va morir de forma prematura, amb poc més de cinquanta anys. A banda de les noies la pel·lícula compta amb un acompanyament coral de categoria, amb gent com Caffarel, Estanis Gonzàlez, Manuel Díaz Gonzàlez, Maruja Bustos, Miguel Fleta (l'actor), i, sobretot, Carlos Casaravilla, un gran actor nascut a Uruguay i afincat a Espanya, habitual secundari de pes en molts títols d'aleshores i en un munt de produccions estrangeres. 

Ettore Manni va morir d'una forma estranya, no se sap si accident o suïcidi, tirant-se un tret, mentre treballava amb Fellini a La ciudad de las mujeres. Havia tingut depressions, una parella seva havia mort molt jove, de leucèmia, tenia poc més de cinquanta anys quan va morir. A Buen viaje, Pablo està molt bé, en un paper força complex. I, és clar, la història ens porta a un mon perdut, a aquella Barcelona d'aleshores, atrotinada i encisadora, amb la seva Estació de França, la fira de pessebres d'abans, els seus taxis i els seus bars, la presó Model, amb unes imatges dignes de Metròpolis, i les seves plomes estilogràfiques, un objecte que té el seu paper en la història, per cert.

Una bona tarda, doncs, i que va acabar amb la visita a l'excel·lent exposició de fotografies de Denise Barahona, sobre la dona, també a la BiblioMusiCineTeca.

DEL PARAL·LEL, 106, A BLAI, 34

Ahir la xerrada de CERHISEC va ser memorable, malgrat que l'assistència va resultar minoritària. Vam comptar amb Ferran Baile, de la BiblioMusiCineteca, actor, periodista cultural i moltes coses més. Baile ens va portar a la xerrada Ricard Reguant, un altre d'aquests grans personatges inclassificables del món de l'espectacle, que ha fet de tot en el teatre i el cinema, des que era una criatura. Reguant era nebot de l'actor Lluís Nonell, qui va tenir cura del Romea durant anys, mort de forma prematura, i que avui és recordat, com tants altres, molt menys del que mereixeria. 

L'experiència, a més a més, forneix aquesta grapa indefinible que, de tota manera, tan sols assoleixen en plenitud les persones amb intel·ligència, humanitat i comprensió vers la matèria vital de la qual estem pastats. Baile i Reguant ja tenen aquesta edat en la qual l'experiència acumulada és un grau a considerar. Pel que fa a Iquino, avui, és molt més que l'home cantellut i a voltes incoherent que feia pel·lícules marranotes (moltes de les quals amb un gran èxit de públic, tot s'ha de dir) lligades a la servitud del moment, pel guany, sense entrar en temes qualitatius, i ha passat a ser un mite a reivindicar, complex i valorable a fons en molts aspectes. 

El tema de la xerrada eren, doncs, Iquino i els seus estudis, estudis que durant vint anys van ser al Paral·lel, aquell Paral·lel de la postguerra que gairebé s'està evidenciant com més interessant, fins i tot, que el d'abans, aquell que l'exposició del CCCB va mitificar a bastament. Els estudis Iquino es trobaven al número 106 del Paral·lel. Abans, allà, hi havia hagut el Royal Concert i alguna cosa més i, ja després de la guerra, l'emblemàtic Amaya. 

Després d'enderrocar-se els estudis hi vam tenir discoteques interessants, la primera, el Barbarroja. Recordo com el senyor Miquel Badenas, cronista  arriscat del Paral·lel d'abans, en una època de davallada mitològica, s'alegrava de què, al menys, en aquell indret hi hagués encara locals dedicats a la gresca. Malauradament, després del temps de les discoteques la gresca a Paral·lel, 106, es va acabar. Avui trobem al lloc un supermercat, tot un símbol de com passa la glòria del món o de com es transformen les tendències. Tot i que res no és definitiu, a la història dels espais urbans...

 

Iquino va ser un personatge inclassificable, fill del seu temps, de les seves circumstàncies i del seu tarannà. Va endegar un munt impressionant de pel·lícules de tots els gèneres, ell acostumava a fer tots els papers de l'auca, amb pocs mitjans, una garreperia excessiva  i molta empenta. Era un home difícil en el tracte i que en la seva darrera època va davallar per la pendent del guany fàcil i sucós, amb el paraporno nostrat i les dobles i triples versions. Allò que en van dir el destape va propiciar el gènere. Les anècdotes i les facècies lligades al director donarien material per a una pel·lícula que superaria, de bon tros, Ed Wood. Existeix una biografia publicada d'Iquino, correcta però incompleta en molts aspectes. 

La xerrada d'ahir es podria editar i ampliar i caldria un índex onomàstic per aplegar tota la gent, més o menys famosa, que va sorgir al llarg de la xerrada. El darrer llarg cicle de la segona cadena dedicat al cinema espanyol va recuperar alguns dels títols més rellevants del director, afortunadament. Ahir Ferran Baile ens va passar uns quants fragments impagables, en els quals es pot comprovar la grapa en l'enfocament i moltes coses més, com ara que en l'aspecte musical compten amb seqüències que no tenen res a envejar al que es feia aleshores a països com França, Itàlia o els Estats Units. Moltes d'aquelles cintes s'han perdut, per diferents circumstàncies, malauradament. 

Reguant i Baile ens van explicar un munt d'anècdotes de tot tipus, algunes divertidíssimes i que podrien semblar increïbles ja que és ben sabut que la realitat supera la ficció. Iquino mirava d'estalviar en decorats, en vestuari, en el que fos. Moltes pel·lícules seves del gènere del Western es filmaven a la seva propietat de Castelldefels. I molts interiors a cases particulars, on es podia. 

La seva gasiveria, segons ens van explicar Baile i Reguant, va arribar al punt de què, per estalviar fotogrames, en lloc de dir allò de Acción feia una mena de crit gutural breu i inintel·ligible. Pagava molt poc però va donar oportunitats a un munt de gent i va tenir el seu particular star system amb gent com Mary Santpere, Cassen o Martinez Soria.

Molta gent de l'època de la postguerra és menystinguda pels saberuts d'avui, que titllen la gent de fatxa i franquista amb una gran facilitat, més enllà de la seva vàlua. Tot s'ha de situar en aquell context de supervivència, es feien grans coses amb una sabata i una espardenya, fins i tot a la primera televisió hispànica. Avui per tot fan falta, sembla, molts diners i molts mitjans. La gent jove que s'inicia en el món del cinema, del teatre, sap poca cosa del passat recent i, del més llunyà, a tot estirar ha sentit parlar de la Xirgu. 

Els estudis Iquino eren, per a mi i les meves companyes d'escola, un indret misteriós. Travessàvem el Paral·lel per anar a badar, a mirar els quadres exposats al seu aparador i per intentar veure, ni que fos de passada, algun actor o actriu, personatges privilegiats que pertanyien a un estadi màgic de la vida, lligat, és clar, a aquells cinemes de barri amb programes dobles i no-do que també comptaven amb aparadors en els quals podies veure els quadros pertinents. 

Fa algun temps, en una altra xerrada de CERHISEC sobre el futbol al barri, algú va manifestar que en aquella època no tenien tanta importància els equips com el Barça o el Madrid sinó que el seu objecte de desig futbolístic era aquell Poble-sec que seguien de forma devota i personalitzada. Amb el cinema i el teatre passava una mica el mateix. Fins i tot amb la ràdio, amb la música popular. Tot era proper, domèstic, i, al mateix temps, inabastable. 

Fa uns quants anys vam dedicar també una xerrada als estudis Orphea, l'incendi anunciat i permès dels quals crec que marca una fita tràgica pel que fa al cinema fet a Barcelona. Era l'any 1962. Probablement si ara poguessin viatjar en el temps al passat ens emportaríem molts ensurts i decepcions però el cert és que, com manifestava ahir Ricard Reguant, Barcelona ha perdut encant en molts aspectes, en comparació amb la vitalitat  que sura en d'altres ciutats europees.  De tota manera ja he expressat en diferents ocasions que el Paral·lel, per ensopit que sembli, encara és on pots trobar més teatres en actiu, junts. 

Ahir érem poca gent, a la xerrada, però la setmana passada vam haver de suspendre una taula rodona interessant, al Centre Albareda, pel fet que tan sols va venir una persona, de públic. Malgrat això, quan tornava cap a casa, vaig comprovar la gentada que s'aplegava en una llarguíssima cua, a la Sala Apolo, i també a les portes del Victòria, per veure El Tricicle. És cert que no hi ha establiments oberts durant tota la nit, per fer un mos, per exemple. El Teatre Apolo potser no acaba d'arrencar, la sala Barts i el Condal van a tongades, el mateix que el proper Tantarantana. 

El Talia no sembla ressuscitar i el tema de l'Arnau va tirant endavant, segons sembla, però ja veurem quina programació ens oferirà quan estigui en actiu. El Molino està a mig gas i no saps ben bé a què es dedica. Per anar al cinema més proper has de caminar una estona. Al Poble-sec comptem també amb el Lliure i ara he llegit que Mercè Managuera es farà càrrec d'un nou teatre, al local que Vol Ras tenia al carrer Salvà. També tenim La Vilella, al barri, i d'altres petites sales innovadores i minoritàries. 

Ferran Baile  organitza, al seu entranyable local de Vila i Vilà un munt d'activitats interessants i diferents, a més a més dels seus dilluns de cinema, en els quals s'han recuperat o descobert pel·lícules imprescindibles. Els centres cívics, Sortidor i Albareda, o el de les Cotxeres, que no és Poble-sec, però com si ho fos, dediquen esforços importants al tema teatral, a la música, a la dansa. 

Sovint es parla de la manca de promoció però jo crec que hi ha una promoció correcta, si vols, tot t'ho fan arribar a la bústia. Però hi ha moltes coses per triar i algunes duren poc en actiu. Els temps han canviat i canviaran, com ha passat sempre. I la gent gran, els vells, continuarem recordant els molts llençols perduts a les bugades, el pitjor és que aquestes pèrdues, en ocasions, no ens deixen veure els llençols de nou disseny que ens ofereix el present. 

Que persones com Ricard Reguant, Ferran Baile i d'altres personatges savis i de categoria hagin passat per les xerrades de CERHISEC, per amor a l'art i a la conversa, és molt d'agrair. De tot plegat en quedarà una ressenya a les publicacions de CERHISEC i poca cosa més. I el record, a la memòria fràgil dels que hi vam poder assistir. Així és la vida.

JOVENTUT ESGARRIADA I INFANTESA ENCURIOSIDA, ELS ESTUDIS IQUINO I LA SEVA MITOLOGIA

Les tardes plujoses d'aquests dies convidaven a cafè sofà i televisió, més aviat. Així que vaig aprofitar les boires primaverals crepusculars per recuperar una d'aquestes pel·lícules que et graves per curiositat sociològica i nostàlgia indiscriminada, Juventud a la intemperie. La van passar fa temps a BTV, en aquest espai que dediquen a les pel·lícules rodades a Barcelona. La va dirigir el senyor Iquino, un d'aquests personatges que als Estats Units ja hagués aconseguit que li dediquessin una biografia reconvertida acuradament en pel·lícula d'època.

Els estudis Iquino, IFI, representaven, per als infants dels cinquanta del meu barri, una mena de lloc misteriós, el mateix que els estudis ORPHEA de Montjuïc. Un i altre no eren lluny de casa. Tan sols calia travessar el Paral·lel, aleshores, Paralelo, per poder anar a tafanejar davant d'aquell edifici rònec i que tenia poca relació amb el glamour que se li suposava al mític món del cinema de categoria. No he trobat enlloc fotografies de l'edifici, en el qual en ocasions s'exposaven fotografies de les pel·lícules que es rodaven. Sempre teníem l'esperança de poder veure en directe un actor o una actriu més o menys famosos, cosa que s'esdevenia de tant en tant. Els estudis van romandre en aquell lloc uns vint anys, van ocupar l'espai de l'antic saló Amaya.

Ignaci Ferrer Iquino no era un mal director, té títols remarcables, interessants. Però va prioritzar la feina segura i el guany per damunt de les ambicions etèries i potser, considerant l'època, va fer santament. Va passar dels missatges morals al cinema agosarat amb versió per a l'estranger. Juventud a la intemperie és avui una ensopida curiositat sociològica però a mi m'agrada ficar el nas en aquestes rareses. A l'inici ja t'ofereixen, d'entrada, una parrafada sobre la poesia, l'autor de la qual és José Antonio. És clar que el guió era d'un falangista dogmàtic i il·lustrat, Federico de Urrutia.

La història es resumeix en poques línies, una noia bufona i una mica esgarriada és apunyalada per un pinxo que té por de què parli massa. Creuen que el culpable és un seu admirador, gelós compulsiu i fill d'un policia d'allò més honrat. El pobre poli cerca la veritat i es mou pels ambients suposadament canalles de la ciutat. Es troba un amic amb qui havien estat a la legió i rememoren la seva joventut, plena de noblesa i ganes de brega, durant la qual van lluitar per un món millor, ja suposeu quin. En canvi, en aquell present dels inicis dels seixanta els joves van a mal borràs, no tenen ideals. Al final el gelós compulsiu s'enfronta al pinxo assassí i el policia se suposa que se sent orgullós del seu noi i tot.

Més enllà de la història, cal parar atenció al càsting. El gelós compulsiu, fill del policia, era Miguel Gil, un actor que ens agradava molt quan érem jovenetes, es va retirar relativament jove. El pinxo era Julián Mateos, que després va emprendre iniciatives de més volada i que ens va deixar de forma prematura. Un dels seus sequaços era Ivan Tubau, el recordeu? Tubau va ser un personatge estrany, erràtic, polèmic i polifacètic. Va fer una carrera relativament breu d'actor secundari poc aprofitat. 

El pinxo té una germana de la qual s'aprofita, ja que la noia canta i fa més coses en llocs poc recomanables. L'actriu que la interpretava era una francesa, resultava habitual contractar estrangeres per fer els papers femenins més disbauxats. Es deia Rita Cadillac, de nom artístic, cantava i ballava prou bé i va morir relativament jove. Sembla que en una versió per a l'estranger la senyora Cadillac feia un estriptís el qual, evidentment, aquí no vam veure. Hi sortia molta més gent, nois i noies amb interpretacions remarcables però que, per coses de la vida, no van assolir l'èxit que potser mereixien.

Marisol Ayuso, filla de Pedro Pablo Ayuso, el mític locutor de ràdio, avui encara en actiu, era la noia jove desitjada pel gelós i víctima del pinxo. El més sorprenent era trobar Joan Capri fent de mafiós increïble, regentant un local on s'organitzen partides clandestines, s'hi fuma i s'hi beu i s'hi passegen dames joves fent bavejar senyors grassonets i babaus. El personatge que fa Tubau ven fotografies de noies amb poca roba, fotografies que no veiem mai i les quals, per tant, poden fer treballar la imaginació tant com es vulgui. 

El policia pare del noi era un italià, Adriano Rimoldi, un bon actor que va morir relativament jove, i el legionari que l'ajuda Luis Induni, un altre italià establert a casa nostra, un rostre habitual del cinema d'aquells anys, va morir abans de complir els seixanta anys. Hi fan aparicions puntuals gent com Gustavo Re, Alady i fins i tot Tony Ronald, ja que en els llocs de perdició juvenil s'hi balla rock and roll i ja s'hi canta alguna cosa en anglès. En el tema fotogràfic hi va col·laborar la Joana Biarnés. Hi ha una mica de flamenc i hi podem veure La Chunguita, germana petita de La Chunga, molt bona ballarina en el seu camp i que va fer algunes aparicions al cinema d'aquells anys. 

Per tal que no hi falti res i incidint en l'eclecticisme musical, al lloc de perdició també hi canta  jazz una noia de color, en anglès, és clar. Era l'entranyable Gloria Stewart, sense tenir cap culpa es va veure embolicada en un crim i va acabar per ser expulsada del país, l'afer es va dir crim del carrer Aragó o 'dels existencialistes'. 

La pel·lícula incideix en un món juvenil amarat de vagos y maleantes. El masclisme sorgeix per tot arreu i a les dones se les tracta de qualsevol manera tot i que tenen el seu geni. Expliquen moltes anècdotes d'Iquino, com ara que quan filmava aixecava les faldilles de les actrius amb un bastonet. Avui les condemnes sobre assetjament esquitxarien la majoria de senyors d'aquell món del cinema del passat, incloses figures mitificades com Chaplin o Hitchcock. No hi vaig retrobar tants exteriors com m'esperava però sí l'interior de bars i llocs de gresca de l'època. 

El món canviava o era a punt de canviar. No cal dir que la propaganda hiperbòlica sobre la policia i les seves virtuds era una constant en aquelles pel·lícules i arriba a malmetre títols més interessants, com ara Brigada criminal, també d'Iquino. A més a més de la delirant moralina, el seu masclisme ranci i la resta, la pel·lícula té el gran defecte de resultar avorrida i reiterativa en alguns dels seus fragments. Tot i amb això és ben evocadora d'un temps i d'un país i d'un paisatge humà sacsejat per les circumstàncies i la situació política. 

Iquino va signar les pel·lícules amb pseudònims diversos, alguns dels quals amb clares evocacions hollywoodianes, Steve McCoy, John Wood... Jo crec que com a director va ser força millor que Ed Wood i aquests novel·listes i realitzadors del present que cerquen històries mítiques li haurien de prestar més atenció. Les seves pel·lícules, bones, mediocres, dolentes o molt dolentes, ofereixen un panorama històric més instructiu que no pas la majoria de manuals acadèmics ben intencionats. No he trobat fotografies d'aquells estudis, gairebé ni recordo com eren, malgrat que vaig passar pel seu davant un munt de vegades. Tot canvia de forma ràpida i els nostres paisatges sentimentals es dilueixen en la boira si no tenen algun suport que ens ajudi a reconstruir-los.

BATACLAN, BATACLANS, BATACLANES, RATAPLANS I NOVELTYS

Els tràgics fets de París han fet que tothom de per aquí recordés que al Paral·lel hi va haver també un BATACLÁN. Aquests dies he vist articles a diferents diaris recordant el Bataclán barceloní. El cas és que em van trucar de BTV per si volia explicar alguna cosa sobre un cabaret, o music-hall o com en volguem dir, que va ser famós, pecaminós i el primer en tancar després de la guerra. Avui al seu lloc, al número 85 del Paral·lel,  hi ha un Hotel, un bloc de pisos i una botiga de la xarxa Humana. 

Com podreu comprovar i m'imagino que per culpa de la pressa amb la qual es fan els muntatges televisius, del que vaig explicar en queda ben poca cosa al breu reportatge, a més a més del fet que s'hi diuen algunes coses inexactes. La majoria de la informació l'he treta del llibre El Paral·lel, història d'un mite, de Miquel Badenes, publicat l'any 98, versió catalana i millorada d'un anterior, de l'any 93, que l'autor es va haver d'autoeditar.

L’any 1883 Jaume Xiclà va construir al número 85 del Paral·lel, a la cantonada amb  Poeta Cabanyes, un cobert-magatzem regentat per la raó Vilella i Casas,  destinat a magatzem de carbó i femater. Amb el canvi de segle Felicià Homs i Juncà va arrendar el solar, la propietària d’aleshores era Dolors Cots i Torres. Homs hi va construir un cafè espaiós, el Gran Café del Recreo. A l’estiu es convertia en orxateria, a l’estil valencià.

El 1910, quan l’ambient de l’avinguda començava a animar-se, va començar a oferir espectacles de music-hall i va passar a dir-se Gran Cafè Concert El Recreo. El 4 de setembre de 1914 es va reformar i es va convertir en el Gran Music-Hall Novelty.

Va ser molt famós, hi anaven molts mariners quan arribaven al port. El 1924 va passar a ser-ne empresari  Francisco Serrano Arambul, un valencià i el va rebatejar amb el nom de Bataclán, a causa de la fama del de París. Amb aquest  nom hi va haver locals a moltes ciutats, també a Madrid. El nom s’havia fet famós, fins i tot  bataclana va ser sinònim, a alguns països americans, de vida disbauxada, i el recull algun tango. Si algú recorda una sèrie brasilenya de fa anys, Gabriela, recordarà també que en aquella història hi tenia un gran protagonisme un cabaret amb el mateix nom. Gabriela estava basada en la famosa novel·la de Jorge Amado, més endavant es va portar al cinema i darrerament al Brasil se n'ha filmat una nova versió.

Una ballarina del Bataclán va ser Fernandita del Valle, en realitat Vicenta Fernández Valle lligada sentimentalment amb Serrano, amb qui tindria dos fills.  La parella va intentar en algunes ocasions comprar el local però no ho va aconsegiuir  i al final, després de la guerra, van arrendar El Molino. Vicenta en va passar a ser propietària en morir el seu home i es va fer molt popular.

Per motius de l’època Bataclán devia sonar estranger i pecaminós i després de la guerra civil es va dir Rataplán. Rataplán era també un innocent personatge del teatre infantil.  Però va durar poc, el 1942 va tancar i va ser el primer de la zona en fer-ho. S’hi va instal·lar un magatzem de la raó ‘Maderas Vilarrasa’ i uns anys més tard s’hi van fer pisos. Ara hi ha també un hotel i una botiga de la cadena Humana.

El nom ve d’una opereta satírica d’Offenbach, estrenada el 1855 a París, el de París es va inaugurar el 1865. Des de mitjans dels seixanta fins els  primers setanta el de París era molt freqüentat per espanyols immigrants i el 75 hi va haver un atemptat no aclarit que no va causar víctimes. Després va anar passant a sala de concerts d’espectacles i discoteca, amb preferència pel rock i els seus derivats.

Aquests dies es poden trobar a diferents diaris moltes informacions sobre el BATACLÁN barceloní. Era un local molt viu en la memòria dels meus pares i, sobretot, avis, però va tenir una durada breu. L'antic NOVELTY també havia estat molt popular.

Del breu espai de temps durant el qual la sala es va dir RATAPLÁN n'ha quedat poca informació, per les hemeroteques tan sols he trobat una referència respecte a unes multes que es van posar a aquell i d'altres locals per no haver col·laborat com s'esperava en ajudes a l'Auxilio Social. 

L'any 78 es va estrenar una pel·lícula protagonitzada per José Sacristán, Un hombre llamado Flor de Otoño. Evocava, idealitzada i novel·lada, la vida d'un personatge real, un advocat homosexual afeccionat al  transvestisme, Lluís Serracant. La història se situava en el Bataclán però, de fet, les referències feien pensar més aviat en La Criolla, el local del carrer del Cid.

El Bataclán de París va ser durant uns quants anys un lloc important de reunió de la immigració espanyola de l'època, s'hi feien festes flamenques, eleccions de misses andaluses, i fins i tot algunes autoritats hispàniques el visitaven quan eren per París. L'any 75 va haver-hi un atemptat que no es va acabar d'aclarir, per sort tan sols hi va haver danys materials. Més endavant ja es va anar especialitzant en la música rockera i els seus derivats. La història espanyola del Bataclán parisenc també donaria molta matèria per a una narració o una sèrie de la tele.

Penjo el breu reportatge de BTV i ja veureu com s'afirmen coses inexactes, referides a la propietat del senyor Serrano i la relació amb El Molino, tampoc crec que l'empresari, un gran professional per altra banda, tingués cap pretensió en això de fer de tot plegat el París del sud d'Europa. L'època de més volada del Paral·lel van ser els anys 20, gràcies, també, a la bonança econòmica derivada de la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial car, per desgràcia, quan hi ha tragèdies en un indret sempre hi ha un altre indret que se'n beneficia. La postguerra del Paral·lel és també molt interessant, tot un món, diferent però popular, polièdric i ben viu encara. Fins que va arribar el sis-cents, la televisió i la resta. Tot canvia i no hi podem fer res i cada generació té les seves nostàlgies pròpies.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2015/11/19/sala-bataclan-barcelona-avinguda-paral%C2%B7lel/#comment-37732

De fet es ben curiós l'estrany camí pel qual determinats temes es posen d'actualitat. Una pel·lícula molt popular de l'any 1936 va ser Rey del Bataclán, curiosament el nom original era King of Burlesque, una paraula, això de burlesque que tot just hem conegut fa quatre dies. Un grup de ball molt popular que actuava a les revistes de l'Apolo durant els seixanta es feian dir BATACLAN DANCER. A l'Apolo,durant els anys 20 també hi va haver un espai que portava el nom de BAR BA-TA-CLAN.

GARUFA, tango de GARDEL, aquí cantat per Julio Sosa, on  trobem el mot  bataclana...

EMÍLIA BARÓ, LA SEVA GERMANA, EL SEU MARIT I L'ESCENA CATALANA OBLIDADA O GAIREBÉ

Fa uns dies comentava al meu altre blog La Panxa del Bou la pel·lícula Stròmboli i la relació d'aquesta amb Solitud, segons un interessant estudi de Rosa Delor. En cercar informació sobre el tema em vaig ensopegar amb una versió en cinema que es va fer de Solitud, una versió força lliure i que deu ser difícil de trobar, Adversidad. A Adversidad hi sortia la gran actriu Emília Baró, ja aleshores una dama madura i m'imagino que devia fer el paper de la veïna pagesa de la Mila que s'inquieta i la rebutja quan s'adona que el seu fill se n'ha encaterinat.

Emília Baró va treballar en alguna ocasió al Paral·lel, al Teatre Español, però sobretot ho va fer al Romea, teatre que durant anys va esdevenir el referent del teatre català. Emília Baró va començar a treballar molt jove en el teatre, als dotze anys, el mateix que la seva germana Antònia, la qual també era actriu. Es va casar amb un periodista tot terreny, home de teatre, autor de traduccions i adaptacions, assagista, director escènic i que també havia fet d'actor en alguna ocasió, Carles Capdevila i Recasens.

Va treballar a l'emblemàtica companyia de Maria Vila i Pius Daví i, com ells, va contribuir a la difícil i espinosa represa del teatre català durant la postguerra, aspecte avui que sembla que no es recordi o no es vulgui recordar pel que fa a tants personatges oblidats. Molts autors especialitzats la consideraven una primera actriu absoluta, elegant, amb una dicció excel·lent i una veu inoblidable. Va ser reclamada sovint per fer papers de lluïment, la seva darrera actuació va ser al recordat Senyor Perramon, amb Capri i un repartiment de gran categoria. 

Va morir l'any 1964, de forma discreta, tot i que alguns diaris se'n van fer ressò. Penjo alguns retalls de La Vanguardia, en un es dóna la notícia de la seva mort i en un altre es publicita un homenatge pòstum que se li va fer. La nota de Soldevila, amb la retòrica habitual de l'època, incideix sense que vingui a tomb en què no era una bellesa,  què hi farem, coses d'homes.

El seu marit havia mort l'any 1937 i la seva germana el 1947. Va actuar en el cinema, tot i que no gaire. Emília Baró hauria estat un mite en un altre país europeu, aquí ara per ara sembla que tan sols ens recordem de la Xirgu, qui es va passar a Madrid i va morir a l'Uruguay, però així és la tan reivindicada memòria històrica col·lectiva.