ÀNIMA, COR, VIDA I VALSOS PERUANS, A LA BIBLIOMUSICINETECA

 

Després d'un dia esplèndid ahir al vespre va baixar força la temperatura. Pel carrer sonaven els clàxons alegres dels magribins triomfants i contents. A la sala Apolo ja hi havia cua per entrar. Vaig anar cap a la BiblioMusiCineTeca, una mica a cegues, tot i que intuïa que m'ho passaria molt bé.

La soprano peruana Milagros Albrecht i el director d'escena Walter Ventosilla van oferir un concert emblemàtic, deliciós, i molt més que això, un concert ple d'història de la música, en aquest cas del vals peruà i els seus dos-cents anys de vida. 

Malauradament he de reconèixer el poc que sé d'aquesta música, tot i que crec que poca gent una mica grandeta deu ignorar cançons tan populars, també entre nosaltres, com La flor de la canela o Alma, corazón y vida, malgrat que no les relacionéssim amb el seu context. Dels molts noms de personatges, músics, lletristes, cantants i poetes, esmentats durant la sessió confesso que tan sols sabia alguna cosa sobre el gran César Vallejo o la mítica Chabuca Granda. 

Em va emocionar comprovar com unes noies peruanes del públic se sabien gairebé totes les precioses lletres de les peces interpretades, amb gran sentiment, per la soprano Milagros Albrecht, que ha actuat a París i que ara, amb Ventosilla, va cap a Nova York. La petita i acollidora sala de la BiblioMusiCineTeca era plena però, com que és un espai relativament limitat, el concert va gaudir d'una calidesa que, probablement, en un lloc més gran potser s'hauria diluït. 

Cada dia s'aprenen coses, llàstima que la vida sigui breu. Sempre quedarà, però, la música i la poesia, que ens sobreviurà per a gaudi de la gent del futur. Amb alts i baixos, les modes també compten, la música hispanoamericana ha comptat sempre amb seguidors devots, també a Catalunya. Hem estat injustos, potser, en ficar-la tota en un mateix sac, per ignorància o manca de promoció ben feta. Vam créixer amb Pedro Infante, vam madurar amb Los Panxos, vam comprar tots els discos de Maria Dolores Pradera i a les excursions més nostrades vam entonar temes mítics com la mateixa Flor de la Canela que Milagros Albrecht ens va oferir en un bis emblemàtic i corejat per la majoria d'assistents.

Un vespre màgic, dues hores que podien haver estat el doble i tot. Moltes gràcies al Ferran per organitzar aquests esdeveniments gràcies a aquest munt d'amics i coneguts que té per tot el mon mundial. 

El Paral·lel estava molt animat, molta gent s'esperava per entrar a veure el Mago Pop i els bars i cafès, malgrat el fred, aplegaven molt de públic. La gent que es queixa de Barcelona, de la poca oferta cultural i d'un munt de bestieses diverses per l'estil va molt errada però ja diuen allò de què la ignorància és molt agosarada.

TARDA DE CINEMA MÍTIC, A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a la sessió de cinema de la BiblioMusiCineTeca, que ha dedicat un cicle al cinema policíac rodat a Barcelona i ha comptat amb gent de pes, experta en el tema, com Ricard Reguant i Paco Marín, que saben un niu de coses i, a més a més, havie treballat amb Iquino. Aquestes pel·lícules, la majoria, s'han pogut veure en alguna ocasió a BTV, que té un espai dedicat al cinema rodat a la ciutat i ha recuperat títols extraordinaris. Malauradament BTV fa temps que té problemes i ara, amb els darrers acomiadaments, han iniciat una vaga i pot ser que acabem sense canal municipal, cosa que em sabria molt de greu perquè BTV ha estat un exemple de televisió de qualitat feta amb mitjans austers i molta empenta. 

Ricard Reguant va venir en una ocasió a una xerrada de CERHISEC, amb el Ferran Baile, i ens van oferir una xerrada de tesi doctoral sobre el cinema del popular director i sobre la seva personalitat, temes dignes d'un documental aprofundit o d'un llibre de gruix que, potser, algun dia tindrem. Els estudis Iquino eren una atracció, quan jo anava a escola. Amb algunes nenes, mentre van ser al Paral·lel, ens hi acostàvem, a veure si ens ensopegàvem amb algun actor conegut. Crec que hi havia un aparadoret on posaven fotografies, 'quadros', de les pelis que feien. Iquino, com és sabut, va acabar per fer calaix amb el cinema eròtic i les dobles versions però té títols remarcables, sobretot El Judas i aquest Buen viaje, Pablo, que, segons ens va explicar Ricard Reguant era la pel·licula més estimada del director, qui va tenir un disgust en veure que tenia una mal acollida de crítica i experts. Eren d'altres temps, evidentment. 

Buen viaje, Pablo, té el seu origen en una obra de teatre de l'autor italià Gaspare Cataldo, Iquino va canviar la cosa al seu gust i va tenir enfrontaments amb l'autor. A més a més, la censura de l'època també va contribuir a què es transformés el final. Malgrat tot es tracta, encara avui, d'una història molt interessant, sorprenent, en la  qual incideixen un munt de temes molt moderns per l'època i prou agosarats, noies d'alterne escotades, psicoanàlisi, girs de guió absolutament sorprenents, i imatges que mostren la intuïció d'un director que, malauradament, va deixar de banda relativament aviat l'ambició artística. 

El protagonista és l'actor italià Ettore Manni, un gran professional que havia estat, de jove, un galant de molt bon veure, bon actor, habitual en el cinema italià i que havia treballat amb directors de categoria i actrius rellevants i guapíssimes. A nivell personal faré el comentari frívol de què vestit de romà, ja que va fer uns quants pèplums, feia tronar i ploure. En arribar a la maduresa li van sortir, més aviat, papers secundaris, cosa que passa a molta gent de categoria. 

La noia de la pel·lícula, allò que en diem una mujer fatal, però la qual no serà ben bé l'origen del canvi de destí del protagonista, es deia Maria del Valle. Sembla que va fer poca cosa i realment sorprèn perquè és extraordinària i crida l'atenció, tan per la seva bellesa com per com treballa. L'altre noia, la bona, que surt poc, va ser Gísia Paradís, que va tenir una certa rellevància en el cinema espanyol, es va casar i va morir de forma prematura, amb poc més de cinquanta anys. A banda de les noies la pel·lícula compta amb un acompanyament coral de categoria, amb gent com Caffarel, Estanis Gonzàlez, Manuel Díaz Gonzàlez, Maruja Bustos, Miguel Fleta (l'actor), i, sobretot, Carlos Casaravilla, un gran actor nascut a Uruguay i afincat a Espanya, habitual secundari de pes en molts títols d'aleshores i en un munt de produccions estrangeres. 

Ettore Manni va morir d'una forma estranya, no se sap si accident o suïcidi, tirant-se un tret, mentre treballava amb Fellini a La ciudad de las mujeres. Havia tingut depressions, una parella seva havia mort molt jove, de leucèmia, tenia poc més de cinquanta anys quan va morir. A Buen viaje, Pablo està molt bé, en un paper força complex. I, és clar, la història ens porta a un mon perdut, a aquella Barcelona d'aleshores, atrotinada i encisadora, amb la seva Estació de França, la fira de pessebres d'abans, els seus taxis i els seus bars, la presó Model, amb unes imatges dignes de Metròpolis, i les seves plomes estilogràfiques, un objecte que té el seu paper en la història, per cert.

Una bona tarda, doncs, i que va acabar amb la visita a l'excel·lent exposició de fotografies de Denise Barahona, sobre la dona, també a la BiblioMusiCineTeca.

EVOCACIONS I HOMENATGES, GLORIA PADDY, LA REINA DE L'ACORDIÓ

 

L'altre dia, en muntar la xerrada sobre les vedettes, no vaig saber recordar el nom d'una molt bona acordionista que hi havia al Molino. Ara, gracies a la Taula Rodona que es va fer a l'Albareda, on la van mencionar, l'he recordat, era Gloria Paddy.

Si la memòria no em traïciona recordo que vivia amb una seva tieta, compraven sovint a l'adroguer Jaume Ferran, a Blasco de Garay-Blai, devien viure per allà, com tanta gent del teatre. També hi compraven alguns dels boys del conjunt. Era una noia molt maca i discreta, té discos gravats. L'acordió havia estat un instrument molt popular, també Merche Mar l'havia tocat en alguna ocasió però jo crec que la gran acordionista del teatre era Paddy, una artista tot terreny que sabia fer moltes coses i que potser no va tenir la popularitat que mereixia.

Algú em va dir, fa temps, que li semblava que havia mort. Un dels números que més recordo d'ella, una peça habitual que executaven els bons acordionistes d'aquells anys, era El Sitio de Zaragoza. L'any 1991, pels volts de Nadal, es va fer al Molino una funció per recaptar fons per a Gloria Paddy, que estava malalta, Alícia Tomàs, morta fa poc, va ser una de les ànimes d'aquella iniciativa i en alguna publicació es criticava el poc que els poders públics s'interessaven pels artistes del music-hall, avui un gènere mitificat i valorat molt més que en aquella època.

Caldria recordar més sovint tota aquella gent de l'espectacle del Paral·lel de després de la guerra, encara més els que ja no son entre nosaltres, amb noms de carrers, plaques, el que fos. I homenatjar com cal els qui encara viuen i ens acompanyen, evidentment. 

Felicito efusivament la gent de la BiblioCineMusiTeca per la Taula Rodona de l'Albareda, una delícia, m'hauria agradat que durés  el doble, m'han encantat els tertulians. Per les circumstàncies actuals tan sols n'he pogut gaudir en diferit. 

RAQUEL MÉLLER, ARTISTA INTERNACIONAL: XERRADA

 

Demà, dimarts, 9 d febrer, a les 18:30, en el marc dels actes organitzats per diferents entitats i centres cívics, a l'entorn del Paral·lel i del 120è aniversari del naixement de Maria Yáñez, La Bella Dorita, faré un repàs per la vida i el mite de Raquel Méller, artista internacional que va viure al Poble-sec durant un temps i va tenir els seus primers èxits al Teatre Arnau.

La xerrada començarà a les 18:30, tot i que en alguns cartells s'indica les 19:00. S'hi podrà accedir a través de l'enllaç habitual de CERHISEC:

https://meet.jit.si/XERRADESCERHISEC

Us esperem!!!! I esperem que tot funcioni, ep.

MÚSICA, RÀDIO, EVOCACIONS I FENT BARRI

Ahir em van convidar a participar en l'acte que al Centre Albareda va endegar la gent de la BiblioMusiCineTeca, amb els coratjosos Ràdio-actius, un llarg repàs per la música d'abans i d'ahir, en relació amb el nostre barri. A mi em van preguntar sobre els temps de la ràdio mítica, els de la meva infantesa i primera joventut, i, si em deixen i no em paren, encara estaria xerrant ara. I és que una ja té una edat i, en desaparèixer la generació anterior els de finals dels quaranta i primers cinquanta -del segle passat- ja hem assolit la categoria, gairebé de 'històrics'.

Hi havia, en el conjunt de l'excel·lent muntatge, molts temes, molts records, moltes referències, molts participants... I encara es van quedar artistes i fets al tinter, com dèiem abans, quan hi havia tinters, però és que eren les nou tocades i calia plegar. Es va parlar de grups, sales, cantants, canvis en les modes i les tendències i, també, del present. 

No voldria fer massa referències concretes, ja que segur que m'oblido de gent, però l'Anna Pruna va parlar de la Sala Apolo (per cert, a CERHISEC tindrem pel gener l'Eva Espinet, que ens parlarà de la sala i del seu llibre commemoratiu), al Josep Guzman, que és a tot arreu, sap de tot i no sé com s'ho fa, i que va explicar la tasca dels Sound Dreamers, un grup vocal que està assolint un nivell excel·lent. I gent com Pablo Persico, que va fer referència al seu gran projecte, relacionat amb l'educació al barri, l'orquestra Do d'Acords. Persico és un geni de la pedagogia musical, una persona brillant i modesta al mateix temps, crec que no som prou conscients de l'alçada de la tasca que desenvolupa. Cal dir que les escoles del barri han assolit un nivell magnífic en aquests darrers anys, gràcies als seus mestres i equips directius.

Es van passar molts vídeos o fragments de vídeos, amb gent molt coneguda i famosa, com Serrat, Mayte Martín, Sisa. Conjunts com els Mustang, els De la Torre. Es va evocar també Ausensi, qui, en temps de la meva mare, va ser tan o més conegut que Serrat, un mite poble-sequí, hores d'ara. Van sortir programes antics de la televisió, orquestres com la del mestre Ibarbia, les actuacions de gent com Franz Joham i Gustavo Re, imprescindibles en els inicis de la televisió barcelonina. 

Estic molt contenta de que haguessin pensat en mi per evocar el passat radiofònic, la ràdio, la d'avui, em resulta encara imprescindible, i, per sort, ara pots accedir a programes que no vas escoltar en el seu moment. Tot conviu, encara que les modes canviin. El barri, avui, té una gran vitalitat, potser falta coordinació entre les moltes activitats que es fan, actes com el d'ahir contribueixen a què la gent es trobi i conegui. Gent de tot el mon, avui, amb ganes de fer coses, amb empenta i generositat. 

Però sí, també cal contar amb els iaios i iaies d'avui, que som les baules entre passat i present. Molta gent que ens acompanyava a les primeres xerrades de CERHISEC, fa vint anys, de l'edat dels meus pares, ha mort o ja no està en condicions de fer-ho. 

La vida passa, tot canvia i res no canvia, com vaig llegir en una de les frases de presentació d'una filmació sobre la Sala Apolo. Molt sovint escolto injustes queixes sobre el nostre barri, sobre els canvis, sobre els seus nous habitants, obviant el fet de què el Poble-sec ja va ser, des dels seus inicis, un barri el destí del qual era donar sostre als nous habitants humils de Barcelona i que, com sol passar, a tots els grups humans hi ha gent de tota mena. 

Les diferents onades migratòries han passat i passaran pels nostres carrers, i la vida continuarà, entre el Paral·lel i Montjuïc, amb problemes, crisis, moments de joia, moments tristos, alts i baixos, seguretats i inseguretats i riscos de tota mena, car la vida és un risc, es miri com es miri. I, això sí, continuarà la vida i continuarà la música, la que sigui, que ja ho va escriure Brecht en aquells famosos versos: 'En aquells temps ombrívols, es cantarà també? Sí, també es cantarà, sobre aquells temps ombrívols...'

Un gran vespre i, per cert, demà he d'anar a dir quatre coses sobre el cuplet a un acte relacionat amb la reivindicació del Teatre Arnau. Continuarem informant.

COSES QUE ES PODEN FER AL POBLE-SEC, EN UN DISSABTE DE NOVEMBRE

Aquests dies de tardor s'acumulen les activitats, al nostre barri. Pel matí vaig anar a la Fira de la Gent Gran, la idea era fer un taller de memòria amb persones del barri, feia molt de fred i no vam tenir una gran participació. Molt més animades van ser les activitats posteriors, tot s'ha de dir. Malgrat això vam recollir opinions diverses, algunes en el sentit de què el barri ha canviat i, és clar, empitjorat. Em canso de repetir la meva opinió sobre el fet de què no és així, el canvi va de bracet amb la vida mateixa, nosaltres també canviem, de forma irreversible, i oblidem les misèries antigues, sobretot perquè l'envelliment comporta nostàlgia inevitable. El barri ha canviat molt i avui té la seva vida pròpia i activa, com ho demostren les moltes activitats que s'hi fan. El Josep Guzman va aportar moltes fotografies entranyables, del passat  recent i llunyà, que sempre resulten evocadores i esperonen el record i la tendresa.

Un dels valors del present, per exemple, és el gran nombre de voluntariat i les possibilitats que s'ofereixen a la gent gran que té problemes de mobilitat. Al Poble-sec es fa l'activitat Baixem al carrer, espero que quan jo sigui més velleta pugui comptar amb aquest servei, tot i que la població envellida va en augment i no sé si quedarà prou gent jove per a passejar-nos. En tot cas, a la Fira s'oferien viatgets en aquestes excel·lents bicicletes, menades també per voluntaris, dirigides als mateixos objectius, fer que la vellesa tingui més al·licients. Els passeigs eren, en aquest cas, oberts a tothom que vulgués gaudir del recorregut i m'hi vaig apuntar, aquí em teniu, amb la Mercè, xalant d'allò més i assajant un futur gens improbable.

Després vaig anar a gaudir amb la família del menú del Museu Marítim, al restaurant Norai, un lloc magnífic i proper, no és al Poble-sec però el tenim molt a prop. Es fonamenta en un projecte de desenvolupament social, amb personal que prové de cursos fets amb una finalitat educativa, a joves del Raval. Personal molt ben format, amable i absolutament professional. Cuina innovadora a preu molt competitiu, menú infantil si fa falta, i vistes al meu estimat jardí del Museu, un dels meus llocs preferits de la ciutat. Es pot demanar més?

I, per la tarda, me'n vaig anar a la BiblioMusiCineTeca, triple oferta, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de l'admirable parella formada per la Sonia i el Ferran, fan tantes coses maques en aquest  admirable local que resulta impossible anar a totes. En aquest cas, triple activitat: la presentació d'una excel·lent web sobre els vaixells que es van endur gent a l'exili, americà o europeu. Un recital de cançó de Sergi Dantí, gran artista, cantant, escriptor, algú a qui crec que encara no s'ha valorat com caldria, i és que el mon de la nostra cultureta sovint és força restrictiu. Dantí mereixeria un programa de televisió setmanal, al menys. I, finalment, l'actuació -música, cançó, teatre- d'un grup familiar argentí. A mig recital de Dantí van passar pel carrer els diables i tabalers del barri, va destorbar la música però va resultar una falca excel·lent en el conjunt. 

Taquilla inversa i venda de llibres i música de Dantí i llibres del mateix Dantí, a més d'un sobre la història del grup argentí. Me'n vaig comprar un parell i un USB amb cançons i així va acabar un dissabte extraordinari. A qui em critiqui el Poble-sec del present, de forma absoluta i por raonada -admeto que hi ha problemes diversos, no faig volar coloms-, me'l menjo.

I dimarts, a la Biblioteca, recordeu, queda la darrera xerrada del cicle sobre els 150 anys del barri, a càrrec de Josep Guzman i sobre un dels seus  temes estrella, l'Exposició de 1929. Visca el Poble-sec i tota la seva bona gent, que tantes alegries ens procura.

UN VESPRE INOBLIDABLE, A LA LLOTJA I AMB MÚSICA

La Bibliocinemusiteca és una associació cultural que, per sort, tinc a prop de casa. És força diferent d'altres associacions d'aquest tipus o així m'ho sembla, tot i que avui, a la ciutat, hi ha un munt d'iniciatives interessants que no conec. He tingut la sort de que s'instal·lés,  des de ja fa uns quants anys, al barri. Recordo un dia, de ja fa molt temps, en el qual una amiga i companya d'estudis de magisteri, Teresa Daussà, que també fa temps va venir a viure al Paral·lel, em va trobar pel carrer i em va explicar que un amic del seu germà muntava un centre cultural al carrer Vila i Vilà.  El germà de la meva amiga, Pere Daussà, va morir, de forma relativament prematura, l'any 2013. Va ser un home de teatre d'aquests inclassificables i polièdrics, com Ferran Baile, que és, amb la seva dona, Sonia García, mexicana però que fa setze anys que és aquí, les ànimes d'aquest indret que avui ja s'ha fet imprescindible, al Poble-sec, local i universal, en el més ampli sentit de la paraula.

Fotografia: Mercè Siles

No  vaig a les activitats que organitzen tant com voldria, n'hi ha moltes, per a tots els gustos, i molt interessants. Jo m'escapo algun dilluns a les sessions de cinema i para de comptar però Baile participa en moltes mogudes poble-sequines de tot tipus i ens trobem de tant en tant aquí i allà. Ahir, divendres, van organitzar un acte emotiu i extraordinari, fora vila, com si diguéssim, a un lloc tan emblemàtic com la Llotja, a la Reial Acadèmia d'Arts Escèniques Sant Jordi, per tal de presentar un llibre sobre el tenor mexicà Héctor Sandoval, escrit per la Sonia i Kel Kamoezze, brasilera. Totes dues han fet i faran moltes coses, un bon nombre de les quals en el camp de la gestió cultural. 

La presentació va estar a càrrec de la doctora en arts escèniques Enid Negrete i del psicòleg i col·leccionista d'òpera Lluís Casado, tots dos es van definir com operòpates. Negrete ha treballat molt sobre els personatges mexicans relacionats amb aquest gènere. També va presentar e llibre Joana Olivera, portuguesa, directora de l'editorial responsable, Autografia. L'acte estava organitzat per l'Associació Mexico-Catalunya, la BiblioMusiCineTeca i l'editorial.

                                                                                   Fotografia: Mercè Siles

Fins fa, com qui diu, quatre dies, vaig ser analfabeta vers un gènere que em provocava una mena de rebuig des que en una ocasió  vaig veure una sortida del Liceu, a principis dels seixanta, amb tota aquella burgesia una mica  arnada disfressada de fatxenda i amb cotxes amb xofer esperant a la porta. Jo tenia uns oncles afeccionats al gènere i també rumbejaven un cert elitisme una mica empipador. És clar que hi havia un altre Liceu, el dels afeccionats modestos, les cues per les portes del darrere i tot això. I, per damunt de tot, hi havia la música, els cantants i la resta. 

Quan tenia deu anys vaig tenir una mestra joveneta, amb molta cultura, que ens parlava de la Callas i la Tebaldi però en aquells anys no hi havia mitjans, a la meva escola, que permetessin accedir a les seves interpretacions, ni que fos enllaunades. Aquesta mateixa mestra va ser qui, en un llunyà dijous gras en el qual vam anar a berenar a Montjuïc, ens va fer seure en silenci al Teatre Grec on una noia molt jove, que després ens va explicar que era Núria Espert, una actriu que, segons la mestra, seria una gran actriu, assajava Medea.

En les darreres dècades he tingut la sort de què, per exemple, la meva cunyada, que treballa al Liceu i que és afeccionada a l'òpera, em facilités l'assistència a algunes representacions i que una bona amiga, que també podria classificar d'operòpata, Montserrat Galícia, escriptora, em fes una mena de curset particular i intensiu. Darrerament, amb la seva filla, han publicat un llibre de divulgació molt recomanable, sobre fragments imprescindibles del gènere.

Fotografia: Mercè Siles

Admeto, doncs, que fins ahir no vaig saber qui  era Héctor Sandoval, extraordinari tenor mexicà el qual, de manera inexplicable, no ha actuat encara a Barcelona i que està instal·lat, a causa de la professió, a Viena, protagonista del llibre que es va presentar. Sandoval va estudiar al Conservatori Nacional de Música mexicà, ha interpretat diferents rols operístics en un munt de teatres europeus i és una persona senzilla i planera, molt allunyada del que se suposa, segurament per prejudicis, que és habitual en aquesta feina, difícil i complexa, que requereix molt més que una bona veu per reeixir. La biografia tracta d'acostar-se a la persona darrere del cantant i en els seus sentiments més pregons, així com d'incidir en les dificultats que suposa la dedicació a un gènere que avui ens resulta molt més proper i assequible. 

El tenor, abans de la presentació del llibre, va oferir un preciós  recital, acompanyat al piano per Viviana Salisi. A la sala hi havia gent de molts llocs, Ferran Baile, que va inaugurar l'acte saludant en un munt d'idiomes va dir que de més de tretze o catorze països. Així és ha i ha de ser el mon d'avui, començant per l'escola. Volíem que ens firmessin el llibre però la sala tancava a les nou i no va poder ser. Vam tornar cap al barri amb la Mercè, la meva cunyada, tot passejant. Feia una temperatura molt agradable i ens ho havíem passat d'allò més bé. Un vespre inoblidable, d'aquells que ens reconcilien amb l'art, la música, la ciutat i amb la vida, al capdavall. 

I, per cert, una nota poble-sequina, en una de les sales de la Llotja per les quals vam poder tafanejar abans de començar l'acte em vaig retrobar amb un quadre del pintor del meu barri, Simó Gómez-Polo, El penediment de Judes. És una d'aquestes pintures de grans dimensions, teatrals, tan habituals i apreciades durant el segle XIX, que va endegar per veure si aconseguia una plaça de professor a Llotja, cosa que no va poder ser, per motius diversos, i que el va trasbalsar força. El pintor, per aquella mena de quadres, disfressava amics i coneguts, que li feien de models, així que crec que des del túnel del temps, tots aquells poble-sequins anònims, vestits de jueus ancestrals, devien, també, gaudir del concert i de l'animació que el va acompanyar.

I a sobre, ahir era Santa Madrona!

EL LLIBRE SOLIDARI AL NOSTRE BARRI

Al local de la BiblioMusiCineteca, que tantes activitats interessants organitza i que és un luxe per al barri, s'ha inaugurat un punt de venda del Llibre Solidari. Al menys la manca progressiva de llibreries es compensa amb aquests establiments ben assortits, on trobes moltes sorpreses a uns preus que fins i tot sap greu pagar, de tant barats. Encara més quan els diners que s'apleguen es dediquen a objectius solidaris, és clar.

Crec que la llibreria obrirà en horari comercial convencional, ahir hi havia molta gent i no es podia remenar a gust, per això caldrà tornar-hi sovint. Això del Llibre Solidari funciona molt bé, amb voluntaris i voluntàries. Avui existeix un gran mercat de segona mà de llibres, també de roba i de tota mena d'objectes. La nostra societat consumista ha generat aquest estat de coses que cal canalitzar de forma adient i aquestes iniciatives són indispensables. 

Podeu seguir les moltes activitats de l'Associació a través de la xarxa, per facebook i a la seva web. Es fan moltes coses en aquests temps, una gran majoria gràcies a gent coratjosa i emprenedora i sense afany de lucre. Tenir una llibreria d'aquest tipus al barri és una gran sort i cal que rebi el nostre suport, gens desinteressat per altra banda, ja que l'oferta lectora és impressionant.

MENTRE HI HAGI SALUT, A L'ESPAI CULTURAL LA BIBLIOMUSICINETECA

Dilluns, a la BiblioMusiCineteca, l'interessant espai cultural del carrer Vila i Vilà podeu veure aquesta pel·lícula de l'avui injustament poc recordat, tot i que encara en actiu, afortunadament, Pierre Etaix. No us la perdeu!!!