TARDA DE CINEMA MÍTIC, A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a la sessió de cinema de la BiblioMusiCineTeca, que ha dedicat un cicle al cinema policíac rodat a Barcelona i ha comptat amb gent de pes, experta en el tema, com Ricard Reguant i Paco Marín, que saben un niu de coses i, a més a més, havie treballat amb Iquino. Aquestes pel·lícules, la majoria, s'han pogut veure en alguna ocasió a BTV, que té un espai dedicat al cinema rodat a la ciutat i ha recuperat títols extraordinaris. Malauradament BTV fa temps que té problemes i ara, amb els darrers acomiadaments, han iniciat una vaga i pot ser que acabem sense canal municipal, cosa que em sabria molt de greu perquè BTV ha estat un exemple de televisió de qualitat feta amb mitjans austers i molta empenta. 

Ricard Reguant va venir en una ocasió a una xerrada de CERHISEC, amb el Ferran Baile, i ens van oferir una xerrada de tesi doctoral sobre el cinema del popular director i sobre la seva personalitat, temes dignes d'un documental aprofundit o d'un llibre de gruix que, potser, algun dia tindrem. Els estudis Iquino eren una atracció, quan jo anava a escola. Amb algunes nenes, mentre van ser al Paral·lel, ens hi acostàvem, a veure si ens ensopegàvem amb algun actor conegut. Crec que hi havia un aparadoret on posaven fotografies, 'quadros', de les pelis que feien. Iquino, com és sabut, va acabar per fer calaix amb el cinema eròtic i les dobles versions però té títols remarcables, sobretot El Judas i aquest Buen viaje, Pablo, que, segons ens va explicar Ricard Reguant era la pel·licula més estimada del director, qui va tenir un disgust en veure que tenia una mal acollida de crítica i experts. Eren d'altres temps, evidentment. 

Buen viaje, Pablo, té el seu origen en una obra de teatre de l'autor italià Gaspare Cataldo, Iquino va canviar la cosa al seu gust i va tenir enfrontaments amb l'autor. A més a més, la censura de l'època també va contribuir a què es transformés el final. Malgrat tot es tracta, encara avui, d'una història molt interessant, sorprenent, en la  qual incideixen un munt de temes molt moderns per l'època i prou agosarats, noies d'alterne escotades, psicoanàlisi, girs de guió absolutament sorprenents, i imatges que mostren la intuïció d'un director que, malauradament, va deixar de banda relativament aviat l'ambició artística. 

El protagonista és l'actor italià Ettore Manni, un gran professional que havia estat, de jove, un galant de molt bon veure, bon actor, habitual en el cinema italià i que havia treballat amb directors de categoria i actrius rellevants i guapíssimes. A nivell personal faré el comentari frívol de què vestit de romà, ja que va fer uns quants pèplums, feia tronar i ploure. En arribar a la maduresa li van sortir, més aviat, papers secundaris, cosa que passa a molta gent de categoria. 

La noia de la pel·lícula, allò que en diem una mujer fatal, però la qual no serà ben bé l'origen del canvi de destí del protagonista, es deia Maria del Valle. Sembla que va fer poca cosa i realment sorprèn perquè és extraordinària i crida l'atenció, tan per la seva bellesa com per com treballa. L'altre noia, la bona, que surt poc, va ser Gísia Paradís, que va tenir una certa rellevància en el cinema espanyol, es va casar i va morir de forma prematura, amb poc més de cinquanta anys. A banda de les noies la pel·lícula compta amb un acompanyament coral de categoria, amb gent com Caffarel, Estanis Gonzàlez, Manuel Díaz Gonzàlez, Maruja Bustos, Miguel Fleta (l'actor), i, sobretot, Carlos Casaravilla, un gran actor nascut a Uruguay i afincat a Espanya, habitual secundari de pes en molts títols d'aleshores i en un munt de produccions estrangeres. 

Ettore Manni va morir d'una forma estranya, no se sap si accident o suïcidi, tirant-se un tret, mentre treballava amb Fellini a La ciudad de las mujeres. Havia tingut depressions, una parella seva havia mort molt jove, de leucèmia, tenia poc més de cinquanta anys quan va morir. A Buen viaje, Pablo està molt bé, en un paper força complex. I, és clar, la història ens porta a un mon perdut, a aquella Barcelona d'aleshores, atrotinada i encisadora, amb la seva Estació de França, la fira de pessebres d'abans, els seus taxis i els seus bars, la presó Model, amb unes imatges dignes de Metròpolis, i les seves plomes estilogràfiques, un objecte que té el seu paper en la història, per cert.

Una bona tarda, doncs, i que va acabar amb la visita a l'excel·lent exposició de fotografies de Denise Barahona, sobre la dona, també a la BiblioMusiCineTeca.

DEL PARAL·LEL, 106, A BLAI, 34

Ahir la xerrada de CERHISEC va ser memorable, malgrat que l'assistència va resultar minoritària. Vam comptar amb Ferran Baile, de la BiblioMusiCineteca, actor, periodista cultural i moltes coses més. Baile ens va portar a la xerrada Ricard Reguant, un altre d'aquests grans personatges inclassificables del món de l'espectacle, que ha fet de tot en el teatre i el cinema, des que era una criatura. Reguant era nebot de l'actor Lluís Nonell, qui va tenir cura del Romea durant anys, mort de forma prematura, i que avui és recordat, com tants altres, molt menys del que mereixeria. 

L'experiència, a més a més, forneix aquesta grapa indefinible que, de tota manera, tan sols assoleixen en plenitud les persones amb intel·ligència, humanitat i comprensió vers la matèria vital de la qual estem pastats. Baile i Reguant ja tenen aquesta edat en la qual l'experiència acumulada és un grau a considerar. Pel que fa a Iquino, avui, és molt més que l'home cantellut i a voltes incoherent que feia pel·lícules marranotes (moltes de les quals amb un gran èxit de públic, tot s'ha de dir) lligades a la servitud del moment, pel guany, sense entrar en temes qualitatius, i ha passat a ser un mite a reivindicar, complex i valorable a fons en molts aspectes. 

El tema de la xerrada eren, doncs, Iquino i els seus estudis, estudis que durant vint anys van ser al Paral·lel, aquell Paral·lel de la postguerra que gairebé s'està evidenciant com més interessant, fins i tot, que el d'abans, aquell que l'exposició del CCCB va mitificar a bastament. Els estudis Iquino es trobaven al número 106 del Paral·lel. Abans, allà, hi havia hagut el Royal Concert i alguna cosa més i, ja després de la guerra, l'emblemàtic Amaya. 

Després d'enderrocar-se els estudis hi vam tenir discoteques interessants, la primera, el Barbarroja. Recordo com el senyor Miquel Badenas, cronista  arriscat del Paral·lel d'abans, en una època de davallada mitològica, s'alegrava de què, al menys, en aquell indret hi hagués encara locals dedicats a la gresca. Malauradament, després del temps de les discoteques la gresca a Paral·lel, 106, es va acabar. Avui trobem al lloc un supermercat, tot un símbol de com passa la glòria del món o de com es transformen les tendències. Tot i que res no és definitiu, a la història dels espais urbans...

 

Iquino va ser un personatge inclassificable, fill del seu temps, de les seves circumstàncies i del seu tarannà. Va endegar un munt impressionant de pel·lícules de tots els gèneres, ell acostumava a fer tots els papers de l'auca, amb pocs mitjans, una garreperia excessiva  i molta empenta. Era un home difícil en el tracte i que en la seva darrera època va davallar per la pendent del guany fàcil i sucós, amb el paraporno nostrat i les dobles i triples versions. Allò que en van dir el destape va propiciar el gènere. Les anècdotes i les facècies lligades al director donarien material per a una pel·lícula que superaria, de bon tros, Ed Wood. Existeix una biografia publicada d'Iquino, correcta però incompleta en molts aspectes. 

La xerrada d'ahir es podria editar i ampliar i caldria un índex onomàstic per aplegar tota la gent, més o menys famosa, que va sorgir al llarg de la xerrada. El darrer llarg cicle de la segona cadena dedicat al cinema espanyol va recuperar alguns dels títols més rellevants del director, afortunadament. Ahir Ferran Baile ens va passar uns quants fragments impagables, en els quals es pot comprovar la grapa en l'enfocament i moltes coses més, com ara que en l'aspecte musical compten amb seqüències que no tenen res a envejar al que es feia aleshores a països com França, Itàlia o els Estats Units. Moltes d'aquelles cintes s'han perdut, per diferents circumstàncies, malauradament. 

Reguant i Baile ens van explicar un munt d'anècdotes de tot tipus, algunes divertidíssimes i que podrien semblar increïbles ja que és ben sabut que la realitat supera la ficció. Iquino mirava d'estalviar en decorats, en vestuari, en el que fos. Moltes pel·lícules seves del gènere del Western es filmaven a la seva propietat de Castelldefels. I molts interiors a cases particulars, on es podia. 

La seva gasiveria, segons ens van explicar Baile i Reguant, va arribar al punt de què, per estalviar fotogrames, en lloc de dir allò de Acción feia una mena de crit gutural breu i inintel·ligible. Pagava molt poc però va donar oportunitats a un munt de gent i va tenir el seu particular star system amb gent com Mary Santpere, Cassen o Martinez Soria.

Molta gent de l'època de la postguerra és menystinguda pels saberuts d'avui, que titllen la gent de fatxa i franquista amb una gran facilitat, més enllà de la seva vàlua. Tot s'ha de situar en aquell context de supervivència, es feien grans coses amb una sabata i una espardenya, fins i tot a la primera televisió hispànica. Avui per tot fan falta, sembla, molts diners i molts mitjans. La gent jove que s'inicia en el món del cinema, del teatre, sap poca cosa del passat recent i, del més llunyà, a tot estirar ha sentit parlar de la Xirgu. 

Els estudis Iquino eren, per a mi i les meves companyes d'escola, un indret misteriós. Travessàvem el Paral·lel per anar a badar, a mirar els quadres exposats al seu aparador i per intentar veure, ni que fos de passada, algun actor o actriu, personatges privilegiats que pertanyien a un estadi màgic de la vida, lligat, és clar, a aquells cinemes de barri amb programes dobles i no-do que també comptaven amb aparadors en els quals podies veure els quadros pertinents. 

Fa algun temps, en una altra xerrada de CERHISEC sobre el futbol al barri, algú va manifestar que en aquella època no tenien tanta importància els equips com el Barça o el Madrid sinó que el seu objecte de desig futbolístic era aquell Poble-sec que seguien de forma devota i personalitzada. Amb el cinema i el teatre passava una mica el mateix. Fins i tot amb la ràdio, amb la música popular. Tot era proper, domèstic, i, al mateix temps, inabastable. 

Fa uns quants anys vam dedicar també una xerrada als estudis Orphea, l'incendi anunciat i permès dels quals crec que marca una fita tràgica pel que fa al cinema fet a Barcelona. Era l'any 1962. Probablement si ara poguessin viatjar en el temps al passat ens emportaríem molts ensurts i decepcions però el cert és que, com manifestava ahir Ricard Reguant, Barcelona ha perdut encant en molts aspectes, en comparació amb la vitalitat  que sura en d'altres ciutats europees.  De tota manera ja he expressat en diferents ocasions que el Paral·lel, per ensopit que sembli, encara és on pots trobar més teatres en actiu, junts. 

Ahir érem poca gent, a la xerrada, però la setmana passada vam haver de suspendre una taula rodona interessant, al Centre Albareda, pel fet que tan sols va venir una persona, de públic. Malgrat això, quan tornava cap a casa, vaig comprovar la gentada que s'aplegava en una llarguíssima cua, a la Sala Apolo, i també a les portes del Victòria, per veure El Tricicle. És cert que no hi ha establiments oberts durant tota la nit, per fer un mos, per exemple. El Teatre Apolo potser no acaba d'arrencar, la sala Barts i el Condal van a tongades, el mateix que el proper Tantarantana. 

El Talia no sembla ressuscitar i el tema de l'Arnau va tirant endavant, segons sembla, però ja veurem quina programació ens oferirà quan estigui en actiu. El Molino està a mig gas i no saps ben bé a què es dedica. Per anar al cinema més proper has de caminar una estona. Al Poble-sec comptem també amb el Lliure i ara he llegit que Mercè Managuera es farà càrrec d'un nou teatre, al local que Vol Ras tenia al carrer Salvà. També tenim La Vilella, al barri, i d'altres petites sales innovadores i minoritàries. 

Ferran Baile  organitza, al seu entranyable local de Vila i Vilà un munt d'activitats interessants i diferents, a més a més dels seus dilluns de cinema, en els quals s'han recuperat o descobert pel·lícules imprescindibles. Els centres cívics, Sortidor i Albareda, o el de les Cotxeres, que no és Poble-sec, però com si ho fos, dediquen esforços importants al tema teatral, a la música, a la dansa. 

Sovint es parla de la manca de promoció però jo crec que hi ha una promoció correcta, si vols, tot t'ho fan arribar a la bústia. Però hi ha moltes coses per triar i algunes duren poc en actiu. Els temps han canviat i canviaran, com ha passat sempre. I la gent gran, els vells, continuarem recordant els molts llençols perduts a les bugades, el pitjor és que aquestes pèrdues, en ocasions, no ens deixen veure els llençols de nou disseny que ens ofereix el present. 

Que persones com Ricard Reguant, Ferran Baile i d'altres personatges savis i de categoria hagin passat per les xerrades de CERHISEC, per amor a l'art i a la conversa, és molt d'agrair. De tot plegat en quedarà una ressenya a les publicacions de CERHISEC i poca cosa més. I el record, a la memòria fràgil dels que hi vam poder assistir. Així és la vida.

CINEMA, IMAGINACIÓ, CELEBRACIONS I HISTÒRIA ALTERNATIVA

El dia 19 de desembre, a la Filmoteca es van celebrar els trenta-cinc anys dels primers films de la companyia teatral Els Comediants. Malauradament, com que sempre hi ha tantes activitats per tot arreu, la celebració va coincidir amb la presentació, a Santa Madrona, del llibre de l'Abans, dedicada en aquesta ocasió a les persones del barri que han aportat fotografies a la publicació i no hi vaig poder anar.

La web de la Filmo incidia en què eren unes pel·lícules plenes de fantasia i color  realitzades en un país il·lusionat per la perspectiva d’un futur millor i en el qual van reivindicar la festa i l’alegria de viure a partir d’elements populars com els titelles o els capgrossos.

La presentació i col·loqui va ser a càrrec dels Comediants, Marduix, Joan Martí i Ferran Baile. Per motius de salut no hi va poder assistir Anton Font. Les pel·lícules eren Somni d'un carrer, Romanços de lluna plena i La casa del mim.

M'explica Ferran Baile, en un email, que la sessió va ser memorable, que més de tres-centes persones van omplir la sala gran de la Filmoteca. Gent històrica del teatre, dels titelles, del cinema, de la premsa infantil i juvenil, persones de tot el món i de totes les generacions, experts en la tasca dels Comediants però també n'hi havia que els descobrien per primera vegada i que fins i tot descobrien la Filmoteca.

La llarga llista, que no és exhaustiva, i que m'arriba amb el mateix email, compta amb noms com Joan Font, Paca Sola, Jaume Bernadet, Jun Hua, Quimet Pla, Jordi Bulbena, Montse Català, Carlitus...històrics Comediants, Jordi Pujol i Juana Cluselles (Marduix), Margarida Barnús (la companya d'Anton Font, el Ton no estava molt fi i no va poder venir), els pallassos Claret i Marcel Gros, els titellaires Jordi Bertran, David Laín, l'històric alcalde de Tàrrega, Eugeni Nadal que va idear i tirar endavant la Fira de Teatre al Carrer, l'històric director teatral Josep Anton Codina, l'escriptor Joaquim Carbó, l'històric co-fundador i ex-director de Cavall Fort, Albert Janer, la Victoria Vila (Drac Màgic-Cavall Fort), la Rosa María Budó (Cavall Fort), la Montserrat Cervera (Fundació Miró), l'Elisenda Figueras (Taleia Gestio Cultural), l'Agnès companya del Toni Albadalejo (3x3-Anexa), Joan Faneca i Joan Segalés (Vol ras), el coreògraf Agustí Ros, en Jaume Baucis de la Cubana, la psicòloga Montserrat Ferraro, Anahí Gallardo d'El Periódico, els cineastes Jordi Artigas, Martí Rom, Paco Marín...

L'Esteve Riambay, director de la Filmoteca, va presentar la sessió. Potser, a causa de l'èxit i de la molta gent que no hi va poder anar per motius diversos, es faci una altra sessió durant la propera primavera.

Llegir aquesta llista em porta tot un munt d'evocacions diverses, molta gent de la que es menciona, d'aquella que coneixes però no et coneixen a tu i que, d'alguna manera, han passat per la teva vida i pel teu imaginari sentimental d'una manera o d'una altra. Sessions de teatre amb l'escola (Marduix), cursets de català inoblidables (Jané), llibres de la biblioteca escolar (Carbó), sessions escolars de cinema, anades al teatre amb els meus fills quan eren petits, explicacions entusiastes sobre els primers temps de la Fira de Tàrrega que m'amollava la meva neboda, escoles d'estiu dels setanta, ballant amb l'Anton Font i un munt de mestres joves i coratjosos. Els Comediants també havien vingut en alguna ocasió a les Escoles d'Estiu de Rosa Sensat...

A la Margarida Bernús, poeta, actriu i encisadora persona la vaig conèixer personalment fa un parell d'anys, en una trobada poètica primaveral, ens havia captivat quan anava amb els Garigots i al local on ara hi ha la Biblioteca vam veure, amb la meva filla, aquells inoblidables Llibres i Trastos vells. En Jordi Artigas va venir fa poc al mateix indret, a fer-nos una xerrada sobre el cinema Nic, ja ho havia fet anys enrere, amb motiu del cent vint-i-cinquè aniversari del barri, ara som a tocar dels cent cinquanta...

Avui potser les il·lusions no són les mateixes d'abans, o sí, qui sap.

Entre les moltes coses positives dels darrers anys en vull remarcar dues, que la nova Filmoteca la tinguem a tocar del barri i que el Ferran Baile hagi endegat una iniciativa com la Bibliomusicineteca al Poble-sec. Sovint no valorem les coses més extraordinàries quan les vivim en directe, la perspectiva del temps mitifica de forma sovint atzarosa allò que hem viscut.

EMÍLIA BARÓ, LA SEVA GERMANA, EL SEU MARIT I L'ESCENA CATALANA OBLIDADA O GAIREBÉ

Fa uns dies comentava al meu altre blog La Panxa del Bou la pel·lícula Stròmboli i la relació d'aquesta amb Solitud, segons un interessant estudi de Rosa Delor. En cercar informació sobre el tema em vaig ensopegar amb una versió en cinema que es va fer de Solitud, una versió força lliure i que deu ser difícil de trobar, Adversidad. A Adversidad hi sortia la gran actriu Emília Baró, ja aleshores una dama madura i m'imagino que devia fer el paper de la veïna pagesa de la Mila que s'inquieta i la rebutja quan s'adona que el seu fill se n'ha encaterinat.

Emília Baró va treballar en alguna ocasió al Paral·lel, al Teatre Español, però sobretot ho va fer al Romea, teatre que durant anys va esdevenir el referent del teatre català. Emília Baró va començar a treballar molt jove en el teatre, als dotze anys, el mateix que la seva germana Antònia, la qual també era actriu. Es va casar amb un periodista tot terreny, home de teatre, autor de traduccions i adaptacions, assagista, director escènic i que també havia fet d'actor en alguna ocasió, Carles Capdevila i Recasens.

Va treballar a l'emblemàtica companyia de Maria Vila i Pius Daví i, com ells, va contribuir a la difícil i espinosa represa del teatre català durant la postguerra, aspecte avui que sembla que no es recordi o no es vulgui recordar pel que fa a tants personatges oblidats. Molts autors especialitzats la consideraven una primera actriu absoluta, elegant, amb una dicció excel·lent i una veu inoblidable. Va ser reclamada sovint per fer papers de lluïment, la seva darrera actuació va ser al recordat Senyor Perramon, amb Capri i un repartiment de gran categoria. 

Va morir l'any 1964, de forma discreta, tot i que alguns diaris se'n van fer ressò. Penjo alguns retalls de La Vanguardia, en un es dóna la notícia de la seva mort i en un altre es publicita un homenatge pòstum que se li va fer. La nota de Soldevila, amb la retòrica habitual de l'època, incideix sense que vingui a tomb en què no era una bellesa,  què hi farem, coses d'homes.

El seu marit havia mort l'any 1937 i la seva germana el 1947. Va actuar en el cinema, tot i que no gaire. Emília Baró hauria estat un mite en un altre país europeu, aquí ara per ara sembla que tan sols ens recordem de la Xirgu, qui es va passar a Madrid i va morir a l'Uruguay, però així és la tan reivindicada memòria històrica col·lectiva.