DEMANAR PERDÓ A TEMPS, GORGÉ I EL COMPLOT DE GARRAF

Recordo que quan era petita, a casa, havia escoltat una història d'aquelles d'abans de la guerra, sobre un cantant de sarsuela que va haver de demanar perdó per haver-se mostrat anticatalà. L'anècdota, en ocasions, com que la memòria és enganyosa, s'atribuïa erròniament a diferentes personatges però el seu protagonista va ser Pablo o Pau Gorgé. 

Miquel Badenes va recollir aquells fets en els seus llibres sobre el Paral·lel i la cosa no va ser ben bé per motius anticatalanistes, o sí, qui sap. Segons Badenes, amb motiu del Complot de Garraf es va detenir molta gent lligada a sectors nacionalistes. Es pretenia atemptar contra la vida d'Alfons XIII, que havia de visitar Barcelona pel maig de 1925. Sembla que l'organitzador era l'avui relativament oblidad Marcel·lí Perelló i, en general, gent d'Estat Català com Jaume Compte. 

Possiblement no arribarem a saber mai el rerefons d'aquells fets perquè potser incomodarien certa història oficial de casa nostra. Molts aspectes d'Estat Català encara inquieten avui i en aquella ocasió l'atemptat es va frustrar per delacions. Perelló creia que en allò de les delacions hi havia pel mig Francesc Macià, que hauria negociat amb el govern. El cas és que es va detenir un munt de gent dels sectors catalanistes, implicada o no, i que el tema va desvetllar moltes solidaritats i protestes. Entre els defensors dels acusats hi havia Ferran de Sagarra, el pare de l'escriptor.

Tornem al Paral·lel. A l'entrada del Teatre Victòria on actuava Gorgé es van instal·lar unes taules per demanar firmes a favor de l'indult dels detinguts. Pablo Gorgé era una persona brillant i coneguda, cantant d'òpera i de sarsuela, valenciá,  de família de músics i artistes. Feia anys que residia a Barcelona tot i que de tant en tant feia gires per Espanya. Gorgé no va voler firmar i més aviat va mostrar rebuig vers els detinguts, amb mala sombra, segons testimonis.

Allò va generar un rebuig i un boicot a l'artista, quan actuava el teatre s'omplia de públic dedicat a cridar, insultar, colpejar el terra, fer soroll i tota mena d'actes diversos per tal d'evitar que la funció trés endavant. Gorgé podia haver marxat de Catalunya, però no en devia tenir ganes, i tot i que era un home orgullós i vanitós i un gran i valorat professional va fer el cor fort i va manifestar que demanaria disculpes de forma pública, assenyalant dia i hora per a fer-ho.

Va sortir a l'escenari el dia previst i es va estendre un silenci sepulcral pel teatre. Un seu germà dirigia l'orquestra.  Va admetre que no havia d'haver parlat d'aquella manera, va demanar disculpes. Però la gent no en tenia prou i es van posar a cridar que ho havia de fer de genolls, humiliar-se, vaja. Així ho va fer Gorgé, es va agenollar i va explicar que estimava molt Catalunya, que fins i tot tenia ja un nét català, que no hi havia hagut mala intenció i que allò havia estat un pronto.

El cas és que el públic es va commoure, el va ovacionar i el va perdonar. Gorgé va continuar actuant amb èxit. L'any 1945, a causa d'un problema de cor, va morir, al seu pis del carrer Vila i Vilà i davant del Victòria es va tocar una marxa fúnebre. A banda d'aquesta història Gorgé va ser una de les primeres figures líriques del seu temps, va cantar també òpera i va actuar a Hispanoamèrica. 

Aquesta història, que jo sàpiga, no la va recollir la premsa però al menys gràcies a Miquel Badenes en tenim constància. Gorgé va ser sempre molt respectat i estimat abans i després d'aquella patinada, va ser així mateix un actor remarcable. Sembla que després de tot plegat va anar molt amb compte en expressar opinions personals sobre política. Avui sembla que tota la gent de la faràndula és d'esquerres i que queda bé dir-ho, malgrat que després demanis subvencions als manaires. Ser de dretes no queda tan bé i molts actors i cantants també s'hi miren o miren de no dir res o de dir el que toca en cada moment.

Sobre el complot, hi va haver moltes condemnes serioses, Perelló va ser condemnat a cadena perpètua, Compte, a mort. Però la fi de la Dictadura de Primo de Rivera va propiciar que els indultessin a tots. Compte va morir durant els fets del Sis d'Octubre de 1934. Perelló es va poder exiliar després de la Guerra Civil i va morir a l'exili, a Mêxic. Durant la guerra va dirigir el Diari de Barcelona. 

Xerrada a la 'biblio': Joaquim Ventalló

Dimecres, 25 de març, CERHISEC ha convidat al Poble-sec l'historiador Pau Vinyes, del Centre Ignasi Iglésies de Sant Andreu, per parlar del publicista, escriptor (i moltes coses més) Joaquim Ventalló, sobre el qual està preparant una publicació. La conferència serà a dos quarts de vuit del vespre a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Ventalló va néixer el 1899 i va morir l'any 1996, amb noranta-set anys, una llarga vida, doncs, plena de trasbalsos i amb una activitat immensa, diversa i que avui, com passa amb tants personatges de la nostra història, és poc recordada, perquè sovint tendim més aviat a mitificar les rauxes que no pas el seny, a casa nostra.

Periodista des del 1915, es va convertir en secretari de redacció de La Publicitat en tornar de la guerra del Marroc (del 1923 al 1930), i redactor del setmanari d'esquerres L'Opinió, del qual va ser també director (del 1931 al 1934). Va dirigir La Rambla (del 1934 al 1936) i va ser un dels fundadors de El Dia de Terrassa.

Com tantes persones que van rebre per totes bandes durant la Guerra Civil, amenaçat per la FAI, va haver de marxar a França i entre el 1936 i el 1942, va col·laborar amb la revista Catalunya, mentre es guanyava la vida com a venedor de fruita al mercat central de Les Halles. A París va viure l'entrada dels alemanys i els bombardejos que va patir la ciutat. Va tornar a Barcelona el 1942 sense possibilitats de treballar com a periodista i exercint de representant comercial.

No va tornar a treballar per a la premsa fins al 1966. Va col·laborar a Crònica Social, L'Estevet, Mirador, Destino, La Vanguardia, Tele-estel, Punt Diari, Tele-exprés, Diario de Barcelona, Hoja del Lunes, El Noticiero Universal i l'AVUI. Junt amb Josep Maria Lladó, un altre gran periodista, va fer cada dijous l'espai La dignitat de la memòria, a Catalunya Ràdio, fins al 1992.

Com a escriptor, va cultivar la novel·la, la prosa de no-ficció, la critica i els estudis literaris. Entre altres, va publicar Pau Canyelles, exdifunt (1931), L'educació com a fonament del respecte als drets humans (1968), El que hi ha i el que no hi ha en el llibre blanc sobre educació (1970), Els intel·lectuals castellans i Catalunya: tres dates històriques: 1924,1927 i 1936 (1976). Com a traductor va treballar a la col·lecció de Tintín, i va traduir aquests llibres al català. El seu combat pel manteniment de les escoles municipals de Barcelona es va reflectir en les tres edicions de Les escoles populars (1968,1970 i 1980). Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1984), la medalla al mèrit de l'Ateneu de Barcelona i el premi Godó Lallana (1980).

Com a polític, Ventalló ser president de la Joventut Nacionalista des de molt jove. Les seves activitats van començar per la lluita contra la Unió Monàrquica nacional a principis de segle. A les eleccions del 12 d'abril de 1931 va ser escollit per les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona i va ser regidor de Sant Andreu. Quan es va proclamar la República, Ventalló va assumir el càrrec de tinent d'alcalde i president de la comissió de cultura, fins al 1934. En saber que era a la llista negra de la FAI va fugir, el 9 de setembre de 1936, i es va posar a disposició de l'ambaixada de la República a París.

Jo el vinculava a l'educació perquè va col·laborar en la represa de les Escoles d'Estiu i perquè el llibre sobre les escoles populars va ser molt important a l'època. Ventalló va donar, aleshores, moltes conferències sobre educació. Avui tindríem dificultats per trobar en llibreries convencionals les seves publicacions. Ara, que tant es parla de les relacions amb el govern espanyol i de l'escola, un repàs a les reflexions que va fer Ventalló sobre aquests temes potser ens faria un gran servei. Encara més: interessat pel futbol, va ser el primer en retransmetre un partit en català per ràdio, l'any 1924. Un partit que es va disputar a l’estadi Gal d’Irun entre la Real Unión d’Irun i el Barça, amb victòria blaugrana.