DEL PARAL·LEL, 106, A BLAI, 34

Ahir la xerrada de CERHISEC va ser memorable, malgrat que l'assistència va resultar minoritària. Vam comptar amb Ferran Baile, de la BiblioMusiCineteca, actor, periodista cultural i moltes coses més. Baile ens va portar a la xerrada Ricard Reguant, un altre d'aquests grans personatges inclassificables del món de l'espectacle, que ha fet de tot en el teatre i el cinema, des que era una criatura. Reguant era nebot de l'actor Lluís Nonell, qui va tenir cura del Romea durant anys, mort de forma prematura, i que avui és recordat, com tants altres, molt menys del que mereixeria. 

L'experiència, a més a més, forneix aquesta grapa indefinible que, de tota manera, tan sols assoleixen en plenitud les persones amb intel·ligència, humanitat i comprensió vers la matèria vital de la qual estem pastats. Baile i Reguant ja tenen aquesta edat en la qual l'experiència acumulada és un grau a considerar. Pel que fa a Iquino, avui, és molt més que l'home cantellut i a voltes incoherent que feia pel·lícules marranotes (moltes de les quals amb un gran èxit de públic, tot s'ha de dir) lligades a la servitud del moment, pel guany, sense entrar en temes qualitatius, i ha passat a ser un mite a reivindicar, complex i valorable a fons en molts aspectes. 

El tema de la xerrada eren, doncs, Iquino i els seus estudis, estudis que durant vint anys van ser al Paral·lel, aquell Paral·lel de la postguerra que gairebé s'està evidenciant com més interessant, fins i tot, que el d'abans, aquell que l'exposició del CCCB va mitificar a bastament. Els estudis Iquino es trobaven al número 106 del Paral·lel. Abans, allà, hi havia hagut el Royal Concert i alguna cosa més i, ja després de la guerra, l'emblemàtic Amaya. 

Després d'enderrocar-se els estudis hi vam tenir discoteques interessants, la primera, el Barbarroja. Recordo com el senyor Miquel Badenas, cronista  arriscat del Paral·lel d'abans, en una època de davallada mitològica, s'alegrava de què, al menys, en aquell indret hi hagués encara locals dedicats a la gresca. Malauradament, després del temps de les discoteques la gresca a Paral·lel, 106, es va acabar. Avui trobem al lloc un supermercat, tot un símbol de com passa la glòria del món o de com es transformen les tendències. Tot i que res no és definitiu, a la història dels espais urbans...

 

Iquino va ser un personatge inclassificable, fill del seu temps, de les seves circumstàncies i del seu tarannà. Va endegar un munt impressionant de pel·lícules de tots els gèneres, ell acostumava a fer tots els papers de l'auca, amb pocs mitjans, una garreperia excessiva  i molta empenta. Era un home difícil en el tracte i que en la seva darrera època va davallar per la pendent del guany fàcil i sucós, amb el paraporno nostrat i les dobles i triples versions. Allò que en van dir el destape va propiciar el gènere. Les anècdotes i les facècies lligades al director donarien material per a una pel·lícula que superaria, de bon tros, Ed Wood. Existeix una biografia publicada d'Iquino, correcta però incompleta en molts aspectes. 

La xerrada d'ahir es podria editar i ampliar i caldria un índex onomàstic per aplegar tota la gent, més o menys famosa, que va sorgir al llarg de la xerrada. El darrer llarg cicle de la segona cadena dedicat al cinema espanyol va recuperar alguns dels títols més rellevants del director, afortunadament. Ahir Ferran Baile ens va passar uns quants fragments impagables, en els quals es pot comprovar la grapa en l'enfocament i moltes coses més, com ara que en l'aspecte musical compten amb seqüències que no tenen res a envejar al que es feia aleshores a països com França, Itàlia o els Estats Units. Moltes d'aquelles cintes s'han perdut, per diferents circumstàncies, malauradament. 

Reguant i Baile ens van explicar un munt d'anècdotes de tot tipus, algunes divertidíssimes i que podrien semblar increïbles ja que és ben sabut que la realitat supera la ficció. Iquino mirava d'estalviar en decorats, en vestuari, en el que fos. Moltes pel·lícules seves del gènere del Western es filmaven a la seva propietat de Castelldefels. I molts interiors a cases particulars, on es podia. 

La seva gasiveria, segons ens van explicar Baile i Reguant, va arribar al punt de què, per estalviar fotogrames, en lloc de dir allò de Acción feia una mena de crit gutural breu i inintel·ligible. Pagava molt poc però va donar oportunitats a un munt de gent i va tenir el seu particular star system amb gent com Mary Santpere, Cassen o Martinez Soria.

Molta gent de l'època de la postguerra és menystinguda pels saberuts d'avui, que titllen la gent de fatxa i franquista amb una gran facilitat, més enllà de la seva vàlua. Tot s'ha de situar en aquell context de supervivència, es feien grans coses amb una sabata i una espardenya, fins i tot a la primera televisió hispànica. Avui per tot fan falta, sembla, molts diners i molts mitjans. La gent jove que s'inicia en el món del cinema, del teatre, sap poca cosa del passat recent i, del més llunyà, a tot estirar ha sentit parlar de la Xirgu. 

Els estudis Iquino eren, per a mi i les meves companyes d'escola, un indret misteriós. Travessàvem el Paral·lel per anar a badar, a mirar els quadres exposats al seu aparador i per intentar veure, ni que fos de passada, algun actor o actriu, personatges privilegiats que pertanyien a un estadi màgic de la vida, lligat, és clar, a aquells cinemes de barri amb programes dobles i no-do que també comptaven amb aparadors en els quals podies veure els quadros pertinents. 

Fa algun temps, en una altra xerrada de CERHISEC sobre el futbol al barri, algú va manifestar que en aquella època no tenien tanta importància els equips com el Barça o el Madrid sinó que el seu objecte de desig futbolístic era aquell Poble-sec que seguien de forma devota i personalitzada. Amb el cinema i el teatre passava una mica el mateix. Fins i tot amb la ràdio, amb la música popular. Tot era proper, domèstic, i, al mateix temps, inabastable. 

Fa uns quants anys vam dedicar també una xerrada als estudis Orphea, l'incendi anunciat i permès dels quals crec que marca una fita tràgica pel que fa al cinema fet a Barcelona. Era l'any 1962. Probablement si ara poguessin viatjar en el temps al passat ens emportaríem molts ensurts i decepcions però el cert és que, com manifestava ahir Ricard Reguant, Barcelona ha perdut encant en molts aspectes, en comparació amb la vitalitat  que sura en d'altres ciutats europees.  De tota manera ja he expressat en diferents ocasions que el Paral·lel, per ensopit que sembli, encara és on pots trobar més teatres en actiu, junts. 

Ahir érem poca gent, a la xerrada, però la setmana passada vam haver de suspendre una taula rodona interessant, al Centre Albareda, pel fet que tan sols va venir una persona, de públic. Malgrat això, quan tornava cap a casa, vaig comprovar la gentada que s'aplegava en una llarguíssima cua, a la Sala Apolo, i també a les portes del Victòria, per veure El Tricicle. És cert que no hi ha establiments oberts durant tota la nit, per fer un mos, per exemple. El Teatre Apolo potser no acaba d'arrencar, la sala Barts i el Condal van a tongades, el mateix que el proper Tantarantana. 

El Talia no sembla ressuscitar i el tema de l'Arnau va tirant endavant, segons sembla, però ja veurem quina programació ens oferirà quan estigui en actiu. El Molino està a mig gas i no saps ben bé a què es dedica. Per anar al cinema més proper has de caminar una estona. Al Poble-sec comptem també amb el Lliure i ara he llegit que Mercè Managuera es farà càrrec d'un nou teatre, al local que Vol Ras tenia al carrer Salvà. També tenim La Vilella, al barri, i d'altres petites sales innovadores i minoritàries. 

Ferran Baile  organitza, al seu entranyable local de Vila i Vilà un munt d'activitats interessants i diferents, a més a més dels seus dilluns de cinema, en els quals s'han recuperat o descobert pel·lícules imprescindibles. Els centres cívics, Sortidor i Albareda, o el de les Cotxeres, que no és Poble-sec, però com si ho fos, dediquen esforços importants al tema teatral, a la música, a la dansa. 

Sovint es parla de la manca de promoció però jo crec que hi ha una promoció correcta, si vols, tot t'ho fan arribar a la bústia. Però hi ha moltes coses per triar i algunes duren poc en actiu. Els temps han canviat i canviaran, com ha passat sempre. I la gent gran, els vells, continuarem recordant els molts llençols perduts a les bugades, el pitjor és que aquestes pèrdues, en ocasions, no ens deixen veure els llençols de nou disseny que ens ofereix el present. 

Que persones com Ricard Reguant, Ferran Baile i d'altres personatges savis i de categoria hagin passat per les xerrades de CERHISEC, per amor a l'art i a la conversa, és molt d'agrair. De tot plegat en quedarà una ressenya a les publicacions de CERHISEC i poca cosa més. I el record, a la memòria fràgil dels que hi vam poder assistir. Així és la vida.

PROPERES XERRADES DE CERHISEC

El proper dimarts, 30 d'octubre, tenim xerrada de CERHISEC. Estarà dedicada a l'historiador Josep Fontana, veí del barri. Després d'un esbós biogràfic sobre la seva vida professional comentarem la relació que vam tenir amb ell des de CERHISEC. 

A causa de coincidir amb una altra activitat a la Biblioteca, la xerrada de novembre s'avançarà una setmana, al dia 20 de novembre. Estarà dedicada als Estudis Iquino, així que haurem de travessar, virtualment, el Paral·lel. La farà Ferran Baile, de la Bibliocinemusiteca, que el va conèixer personalment i és possible que ens visiti un personatge rellevant del món del teatre, Ricard Reguant.

Us esperem a la Biblioteca, doncs. Feu-ne difusió!!!

JOVENTUT ESGARRIADA I INFANTESA ENCURIOSIDA, ELS ESTUDIS IQUINO I LA SEVA MITOLOGIA

Les tardes plujoses d'aquests dies convidaven a cafè sofà i televisió, més aviat. Així que vaig aprofitar les boires primaverals crepusculars per recuperar una d'aquestes pel·lícules que et graves per curiositat sociològica i nostàlgia indiscriminada, Juventud a la intemperie. La van passar fa temps a BTV, en aquest espai que dediquen a les pel·lícules rodades a Barcelona. La va dirigir el senyor Iquino, un d'aquests personatges que als Estats Units ja hagués aconseguit que li dediquessin una biografia reconvertida acuradament en pel·lícula d'època.

Els estudis Iquino, IFI, representaven, per als infants dels cinquanta del meu barri, una mena de lloc misteriós, el mateix que els estudis ORPHEA de Montjuïc. Un i altre no eren lluny de casa. Tan sols calia travessar el Paral·lel, aleshores, Paralelo, per poder anar a tafanejar davant d'aquell edifici rònec i que tenia poca relació amb el glamour que se li suposava al mític món del cinema de categoria. No he trobat enlloc fotografies de l'edifici, en el qual en ocasions s'exposaven fotografies de les pel·lícules que es rodaven. Sempre teníem l'esperança de poder veure en directe un actor o una actriu més o menys famosos, cosa que s'esdevenia de tant en tant. Els estudis van romandre en aquell lloc uns vint anys, van ocupar l'espai de l'antic saló Amaya.

Ignaci Ferrer Iquino no era un mal director, té títols remarcables, interessants. Però va prioritzar la feina segura i el guany per damunt de les ambicions etèries i potser, considerant l'època, va fer santament. Va passar dels missatges morals al cinema agosarat amb versió per a l'estranger. Juventud a la intemperie és avui una ensopida curiositat sociològica però a mi m'agrada ficar el nas en aquestes rareses. A l'inici ja t'ofereixen, d'entrada, una parrafada sobre la poesia, l'autor de la qual és José Antonio. És clar que el guió era d'un falangista dogmàtic i il·lustrat, Federico de Urrutia.

La història es resumeix en poques línies, una noia bufona i una mica esgarriada és apunyalada per un pinxo que té por de què parli massa. Creuen que el culpable és un seu admirador, gelós compulsiu i fill d'un policia d'allò més honrat. El pobre poli cerca la veritat i es mou pels ambients suposadament canalles de la ciutat. Es troba un amic amb qui havien estat a la legió i rememoren la seva joventut, plena de noblesa i ganes de brega, durant la qual van lluitar per un món millor, ja suposeu quin. En canvi, en aquell present dels inicis dels seixanta els joves van a mal borràs, no tenen ideals. Al final el gelós compulsiu s'enfronta al pinxo assassí i el policia se suposa que se sent orgullós del seu noi i tot.

Més enllà de la història, cal parar atenció al càsting. El gelós compulsiu, fill del policia, era Miguel Gil, un actor que ens agradava molt quan érem jovenetes, es va retirar relativament jove. El pinxo era Julián Mateos, que després va emprendre iniciatives de més volada i que ens va deixar de forma prematura. Un dels seus sequaços era Ivan Tubau, el recordeu? Tubau va ser un personatge estrany, erràtic, polèmic i polifacètic. Va fer una carrera relativament breu d'actor secundari poc aprofitat. 

El pinxo té una germana de la qual s'aprofita, ja que la noia canta i fa més coses en llocs poc recomanables. L'actriu que la interpretava era una francesa, resultava habitual contractar estrangeres per fer els papers femenins més disbauxats. Es deia Rita Cadillac, de nom artístic, cantava i ballava prou bé i va morir relativament jove. Sembla que en una versió per a l'estranger la senyora Cadillac feia un estriptís el qual, evidentment, aquí no vam veure. Hi sortia molta més gent, nois i noies amb interpretacions remarcables però que, per coses de la vida, no van assolir l'èxit que potser mereixien.

Marisol Ayuso, filla de Pedro Pablo Ayuso, el mític locutor de ràdio, avui encara en actiu, era la noia jove desitjada pel gelós i víctima del pinxo. El més sorprenent era trobar Joan Capri fent de mafiós increïble, regentant un local on s'organitzen partides clandestines, s'hi fuma i s'hi beu i s'hi passegen dames joves fent bavejar senyors grassonets i babaus. El personatge que fa Tubau ven fotografies de noies amb poca roba, fotografies que no veiem mai i les quals, per tant, poden fer treballar la imaginació tant com es vulgui. 

El policia pare del noi era un italià, Adriano Rimoldi, un bon actor que va morir relativament jove, i el legionari que l'ajuda Luis Induni, un altre italià establert a casa nostra, un rostre habitual del cinema d'aquells anys, va morir abans de complir els seixanta anys. Hi fan aparicions puntuals gent com Gustavo Re, Alady i fins i tot Tony Ronald, ja que en els llocs de perdició juvenil s'hi balla rock and roll i ja s'hi canta alguna cosa en anglès. En el tema fotogràfic hi va col·laborar la Joana Biarnés. Hi ha una mica de flamenc i hi podem veure La Chunguita, germana petita de La Chunga, molt bona ballarina en el seu camp i que va fer algunes aparicions al cinema d'aquells anys. 

Per tal que no hi falti res i incidint en l'eclecticisme musical, al lloc de perdició també hi canta  jazz una noia de color, en anglès, és clar. Era l'entranyable Gloria Stewart, sense tenir cap culpa es va veure embolicada en un crim i va acabar per ser expulsada del país, l'afer es va dir crim del carrer Aragó o 'dels existencialistes'. 

La pel·lícula incideix en un món juvenil amarat de vagos y maleantes. El masclisme sorgeix per tot arreu i a les dones se les tracta de qualsevol manera tot i que tenen el seu geni. Expliquen moltes anècdotes d'Iquino, com ara que quan filmava aixecava les faldilles de les actrius amb un bastonet. Avui les condemnes sobre assetjament esquitxarien la majoria de senyors d'aquell món del cinema del passat, incloses figures mitificades com Chaplin o Hitchcock. No hi vaig retrobar tants exteriors com m'esperava però sí l'interior de bars i llocs de gresca de l'època. 

El món canviava o era a punt de canviar. No cal dir que la propaganda hiperbòlica sobre la policia i les seves virtuds era una constant en aquelles pel·lícules i arriba a malmetre títols més interessants, com ara Brigada criminal, també d'Iquino. A més a més de la delirant moralina, el seu masclisme ranci i la resta, la pel·lícula té el gran defecte de resultar avorrida i reiterativa en alguns dels seus fragments. Tot i amb això és ben evocadora d'un temps i d'un país i d'un paisatge humà sacsejat per les circumstàncies i la situació política. 

Iquino va signar les pel·lícules amb pseudònims diversos, alguns dels quals amb clares evocacions hollywoodianes, Steve McCoy, John Wood... Jo crec que com a director va ser força millor que Ed Wood i aquests novel·listes i realitzadors del present que cerquen històries mítiques li haurien de prestar més atenció. Les seves pel·lícules, bones, mediocres, dolentes o molt dolentes, ofereixen un panorama històric més instructiu que no pas la majoria de manuals acadèmics ben intencionats. No he trobat fotografies d'aquells estudis, gairebé ni recordo com eren, malgrat que vaig passar pel seu davant un munt de vegades. Tot canvia de forma ràpida i els nostres paisatges sentimentals es dilueixen en la boira si no tenen algun suport que ens ajudi a reconstruir-los.