De vegades hi ha qui s'espanta de la violència en el cinema o la televisió. El fet és que la sang i fetge sempre ha tingut èxit, els contes populars són plens de barbaritats i durant anys, el teatre popular va tenir sempre una especialització en el que avui diríem gènere gore.
A Barcelona, al carrer de l'Hospital, hi va haver des del 1850 al 1887 el famós teatre Odeon, altrament batejat com 'L'Escorxador'. Aquest teatre va començar el seu camí de forma discreta i convencional però en l'època en la qual en va tenir cura Jaume Piquet la temàtica truculenta es va disparar del tot. Piquet va ser el comediògraf del moment, sobre tot per a les classes humils. Va dirigir el teatre des del 1872 al 1887.
Piquet era un gran treballador, escrivia les obres, una darrera l'altra, a preu fet, obres farcides de lluites, morts, crims i malvestats. Devia escriure prop d'un centenar d'obres, amb títols com ara El curandero de Sants, La mà negra, El terremoto de Casamicciola, Amor hasta la tumba, El hijo dle verdugo de Londres, Mala hija y madre desventurada, La esclavitud de los negros, La esclavitud de los blancos (sic)...
Piquet es anomenat sovint aquests dies perquè una de les seves obres, La monja enterrada en vida o el secret d'aquell convent, va contribuir, expliquen, a esventar encara més les llegendes negres sobre convents de clausura i les coses que passaven allà dins i a encendre l'anticlericalisme que, al cap d'uns anys, produiria els fets de la Setmana Tràgica, amb la profanació de tombes.
El pobre Piquet era un home d'idees filantròpiques, caritatiu i bona persona, que també feia de paleta i gravador, i jo crec que no tenia males intencions, més enllà de les de guanyar-se la vida amb aquest tipus de teatre, poc educatiu, però eficaç. Avui potser faria cinema fantàstic i de terror, qui sap. Era una mica sord, però li agradava barrejar-se amb el públic per escoltar les crítiques i els comentaris que feia la gent. El seu era un públic popular, que deixava el teatre ple de clofolles de cacauets, i pells de fruita o d'altres restes, aleshores totes orgàniques, dels berenars i sopars simultanis a la representació. Els cacauets i les seves clofolles van ser una constant als locals d'espectacles i als bars i tavernes, fins que van arribar els xiclets i les pipes.
No és estrany que la gent s'alimentés, en aquells teatres. Les obres eren molt llargues, llarguíssimes, podien tenir sis actes o més. Com que de vegades havia de sortir molta gent, com en una que es va fer sobre la Inquisició, els actors havien de representar tots els papers de l'auca i canviar-se de vestit sovint. En aquesta obra, es deien coses com ara: ¡Pueblo! ¡Sacude el yugo de ese sangriento tribunal, mancilla y baldón de las naciones que lo sufren... execración eterna a los falos apóstoles del Evangelio... Respeto y veneración a los dignos ministros del Señor!
Aquestes frases, retóriques, arravatades i hiperbòliques mostren com aquest autor, director i el que calgués no era pas contrari a la religió, encara que en critiqués, a la seva manera, els excessos. Poca cosa de Jaume Piquet podem trobar avui per la xarxa. A Sarrià li van dedicar un carrer, en l'indret on havia viscut i que després de diferents canvis, a partir de 1980 va recuperar el d'aquest home de teatre.
