A la Font del Xirineu
ai minyones, ai minyones,
a la Font del Xirineu
ai minyones, no hi aneu.
En diferents ocasions he escrit en aquest blog, i en algun altre, sobre la figura de Rossend Llurba i Tost. Fa deu anys, gràcies a la descoberta del personatge que ens va fer, a la gent de CERHISEC i del barri, Pere Sagristà i Ollé, vam col·locar una placa al lloc on va viure durant molts anys, al carrer Roser, abans d'en Rosal, nom que jo crec que devia ser l'original i que feia referència a algun propietari més que no pas al vegetal catalanitzat. Tot plegat va anar acompanyat d'una inoblidable xerrada, amb actuacions incloses, i un espectacle que es va representar a la Plaça de Santa Madrona.
Ahir vam fer amb el meu marit allò que en podríem dir una Ruta Llurbana, i des del Poble-sec vam anar a El Vilosell, on Llurba va néixer, per participar d'un acte cultural inoblidable, la celebració del centenari del primer cuplet català, La font del Xirineu, la lletra del qual és de Llurba. Amb aquest motiu es va col·locar una placa a la casa natal de l'escriptor, ja que com a escriptors i poetes cal considerar avui, sense prejudicis elitistes, aquella gent que tant i tant bé va escriure, encara que la majoria dels seus textos es dirigissin al consum popular.
El Vilosell és un poble petit, amb una gran vida cultural, un paisatge evocador, que ahir una boira fina va acabar per convertir en poesia visual, i un vi de categoria. He de dir que no hi havia estat mai, tot i que he passat per molts racons de Catalunya sempre queden pobles i paisatges i racons per descobrir, relativament a prop en el present però que en el temps de la infantesa de Llurba i durant molts anys precisaven de llargs i atzarosos viatges, la majoria dels quals, des de Barcelona, s'iniciaven en tren, continuaven amb algun cotxe de línia i acabaven amb mules.
CERHISEC va participar en l'acte de forma relativa i modesta. Vicenç Aguado i Cudolà, advocat, escriptor i moltes coses més, es va posar en contacte amb nosaltres, crec que gràcies al Pau Vinyes del Centre d'Estudis de Sant Andreu i nosaltres li vam facilitar les dades del Pere Sagristà, qui durant anys ha aplegat un munt impressionant de material de tota mena sobre Llurba. Pere Sagristà és un home de teatre integral i que compta amb un currículum admirable i de categoria.
Llurba, que en els seus darrers anys va haver de treballar d'acomodador de cinema per tal de mantenir la seva gent, ha tingut la sort, de comptar amb una descendència devota, que ha conservat amb cura i respecte tota mena de documentació i que ahir va ser a l'acte, emocionada i feliç del reconeixement que, des de fa uns anys, s'ha fet de la figura de l'avi. La filla de Llurba, ja gran, no va poder venir per motius d'edat i de salut però la vam recuperar en una filmació de fa algun temps, parlant amb senzillesa de l'home, bo, treballador i alegre, que havia estat el seu pare.
Les jornades es van inaugurar de forma oficial, al local del Centre, amb la intervenció de l'alcalde del poble. La primera part de les xerrades la va fer Jordi Quintana i Albalat, un dels molts veïns il·lustres del barri de Sant Antoni, on s'aplega, en el present, un gruix considerable de gent interessant de tota mena, escriptors, escriptores, estudiosos, pintors, periodistes...
Jordi Quintana s'ha dedicat professionalment a l'ensenyament en molts àmbits, va ser mestre i avui és professor a la Universitat de Barcelona, i em resisteixo, com en els altres casos de persones mencionades, a fer esment dels seus impressionants currículums per tal que no em renyin, car una virtut dels veritables savis és, en general, la discreció.
Quintana és un savi polièdric i un expert en molts àmbits de la música popular. La seva xerrada va incidir en l'àmbit del cuplet català, dels lletristes, compositors, compositores, cupletistes i, en general, de l'ambient que acomboiava l'època i la seva gent. Quintana va ser un dels factòtums que van contribuir a batejar amb el nom de Cándida Pérez, cantant, compositora i lletrista, la placeta on es troba la Biblioteca Joan Oliver i l'Espai de Gent Gran de Sant Antoni.
A veure si passat l'estiu aconseguim fitxar Quintana per a alguna xerrada de CERHISEC sobre el tema. La casualitat va fer que amb Jordi Quintana ens haguéssim conegut, fa prop de trenta anys, ja que els anys volen, a Rosa Sensat, on ell formava part d'un grup dedicat a les Matemàtiques i el seu ensenyament i jo d'un altre a l'entorn de les Ciències Socials i l'Educació en Valors.
Després de Quintana va intervenir Pere Sagristà, ens va passar un munt de fotografies relacionades amb Llurba, mentre n'explicava la biografia. Aquestes, relativament, petites històries de la gent són, de fet, Història amb majúscula. Per la història de Llurba, reflectida en aquelles imatges, va passar la història dels nostres propis avantpassats, del país, l'antic món rural, l'emigració a les ciutats, les morts prematures d'infants a causa d'epidèmies i malalties que avui hem aconseguit controlar, la mort de les dones a causa dels parts i de les seves seqüeles...
Encara podríem estar avui escoltant amb atenció les evocacions llurbístiques de Sagristà si no fos que el temps, aquest enemic implacable de les nostres aficions i interessos, no passés de forma tan ràpida.
Va intervenir també Xavier Albertí, el director actual del TNC i un dels comissaris de la exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil que es va realitzar, amb gran èxit de públic, al CCCB fa pocs anys. Albertí ens va anunciar la propera publicació d'un llibre sobre Llurba i va evocar aquell món i aquell Paral·lel.
Després va arribar la pausa pel cafè i una introducció del Vicenç Aguado a l'actuació de la Coral de Freqüències, en la qual va comentar la lletra dels quatre cuplets que aquesta coral de Vilanova i la Geltrú, dirigida per Mònica Planas i amb Pau Peñaranda al piano, va interpretar: La muller de'n Manelic (1919), La font del Xirineu (1917), La modisteta (1918) i La Barcelonista (1925). D'aquesta coral també forma part Aguado qui, a més, ha publicat darrerament una novel·la històrica i tot.
Després vam fer una visita a les Caves Cusiné i vam anar a dinar, molt bé per cert, al restaurant Els Arcs. El Vicenç Aguado encara ens va fer, després de dinar, una explicació sobre la història i els indrets del poble. M'he deixat moltes coses i persones al tinter, com deien abans, però que els lectors i lectores d'aquest blog em disculpin.
Sobre temes específics, com ara això del primer cuplet català o algunes valoracions que es fan sobre el Paral·lel d'abans, tan mitificat en molts aspectes o sobre les característiques d'un Poble-sec remot que tan aviat sembla el Jardí de les Hespèrides com un cau de misèria i lerrouxisme, poca cosa escriuré avui, ja que no toca. Tampoc no estic massa d'acord en separar, en aquell món de la faràndula humil i el seu públic, català i castellà. Les llengües convivien sense prejudicis als escenaris i també ho feia la gent, en general i, sobretot, a l'hora de la gresca. Ni el català ha estat burgès, com deien abans alguns elitistes, ni el castellà popular de la ciutat ha estat sempre oficialista o imposat pels poders.
Tot és divers, interpretable, i, molt sovint, no podem saber ben bé del cert com eren les coses o la gent o les relacions humanes, en tenim indicis, documents, algunes fotografies i les nostres pròpies dèries personals es barregen amb aquest perfum romàntic d'un passat difícil que no vam poder conèixer, però en el qual la gent cantava, ballava, s'estimava, patia i es recolzava en el nucli familiar. En els temps més ombrívols, es cantarà també? Doncs resulta que sí, la vida continua i precisem de cinema, de teatre, de cançons i d'una mica de gresca per sobreviure, sigui com sigui.
El cuplet va passar de moda, va venir el tango, la sarsuela es va mantenir fins i tot uns quants anys després de la guerra civil. La catalanitat d'aquell Paral·lel és molt i molt relativa com ho és la seva no-catalanitat de postguerra quan hem de recordar que al Paralelo, sense geminacions normalitzadores, es va estrenar de nou teatre català, abans que al Romea, gràcies als avui oblidats, però que potser qualsevol dia recuperarem, Maria Vila i Pius Daví.
Per tenir una idea de la gran diversitat de Paral·lels que podem evocar tan sols cal mirar amb cura les cartelleres d'espectacles i això que n'hi havia alguns que no constaven enlloc. Avui tot és diferent, ni millor ni pitjor, però cal insistir en el fet de què encara enguany, al Paral·lel, hi trobem un nombre de teatres i sales d'espectacles considerable, molt menor que fa cent, vuitanta, cinquanta anys, però molt més gran que el que podem trobar a d'altres indrets de Barcelona, on, de fet, teatres i cinemes, amb alguna excepció puntual i gairebé anecdòtica, han desaparegut del mapa urbà.
Ahir les carreteres cap a El Vilosell eren gairebé desertes, era una festa entre festes, al menys per a la gent de Barcelona, un diumenge singular, i la ruta no passa pels camins del turisme ni pels enllaços cap a mar, més transitats.
La lletra de La font del Xirineu, una inexistent font muntanyenca de l'Empordà, pels volts de la qual el jovent s'hi entusiasma amb excés em recordava moltes cançons populars, a tocar dels cuplets, relacionades amb les moltes fonts de Montjuïc, un lloc al qual la família Llurba devia haver anat sovint. Ai, les fonts d'abans, l'aigua de les quals sembla que pujava al cap més de pressa que no pas el vi, ajudada per la proximitat d'arbres i flors...
Busca a la Font d'en Pessetes
el que mai no has de trobar,
un home que amb les mans fredes
t'hagi sabut escalfar...
