RECORDANT ESCAMILLO I LA SEVA ÈPOCA

 

Això d'internet té l'avantatge de què moltes informacions romanen durant temps visibles. És el cas d'alguns articles dels meus blogs. Avui, per exemple, m'han escrit un comentari a l'entrada que vaig dedicar a Escamillo fa anys, el 1917, i que linco més avall. 

Vaig treballar a Fantasías Migran "Hnos.Martin" al Carrer Tapioles, feien tota la vestimenta en pedreria per els teatres. Vaig conèixer a Escamillo, arriba ve allá i sempre deie: Teniu una convidada pagada per pendre algo, i anaven al Bar Martí a comprar els cafés i Coca colas. Era molt amable, molt educat, tenia un porte impresionant.La Seva fascinació eran las capas, tenía una col.leccio. Bons records.

Al comentari es mencionen espais avui força oblidats, com les 'Fantasías Migran' i el Bar Martí. Mentre determinats espais i personatges es recuperen d'altres, de forma atzarosa, s'obliden. El temps passa i les generacions canvien i no es pot recordar tot, que diuen.

El Bar Martí va ser molt popular. Va tancar quan l'amo va morir però, a més a més, es veu que el local no tenia les condicions, sovint excessives, que avui es demanen. També recordo que davant del Bar Martí hi havia un sanador, o com en vulguem dir, que tenia molt de prestigi i molt de públic. De vegades hi havia gent fent cua i tot i molts dels clients anàvem a esmorzar o a prendre un cafè al Martí. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2017/07/escamillo-el-del-molino-1920-1987.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escamillo

http://zona-sec.cat/2024/03/04/pepe-escamillo-yo-soy-el-rey-del-paralelo-los-demas-son-mis-lacayos/

Escamillo va morir, encara relativament jove, l'any 1987. Molts d'aquells artistes mereixerien monuments i espais dedicats però el temps passa i s'emporta sovint els  records i les biografies. 

De vegades gent més jove evoca el passat que no ha conegut o es recullen determinats fets en algun llibre de narrativa. Sovint res és ben bé com ho recorda qui ho ha viscut, no hi podem fer més. Fins i tot les nostres pròpies vides no responen en ocasions ni tan sols als nostres propis relats. 

UNA MICA D'ESPERIT 'TRIANERO' NO ENS FARIA CAP MAL

Aquest any, durant la Festa Major, no s'ha posat al barri cap placa commemorativa. Quan vaig visitar el barri de Triana de Sevilla vaig sentir enveja admirativa vers una cultura popular sense complexos, que recorda amb boniques rajoletes personatges que hi van néixer, viure, morir. N'hi ha de famosos, toreros, cantaors, ballarins... Però també es recorden modistes, per exemple.

Al Poble-sec, i m'imagino que a Barcelona, en general, posar una placa en algun lloc precisa d'una certa i excessiva burocràcia. A més a més hi ha prejudicis, de vegades som tan entusiastes en fer homenatges com en esborrar memòries, depèn del vent que bufa. Per exemple, crec que la placa dedicada a Merletti potser avui no es posaria, a causa d'una certa simpatia del fotògraf pel règim franquista. Encara no fa gaire temps algú em criticava que al Paral·lel hi hagués la font de la Raquel Méller ja que la cupletista i moltes coses més va ser... amiga d'Alfons XIII. Al barri hi va haver gent relacionada amb el món dels toros però avui segur que ningú en voldria saber res.

Les plaques que tenim han estat objecte de debats diversos. També han estat objecte de l'atzar, de la casualitat, com ara la de Rossend Llurba, que avui tothom amb una mica de cultura popular sap qui era, però que la tenim gràcies a la col·laboració de Pere Sagristà, que és qui més sap sobre el personatge, i que va contactar amb CERHISEC ja fa molts anys, quan Llurba era desconegut per a la majoria de poble-sequins inquiets i per una gran part de gent que avui el reivindica. Per acabar-ho d'adobar s'hi barregen qüestions de correcció política, la de González Ledesma va comptar amb alguna reticència perquè aleshores tocava posar-ne alguna dedicada a una dona. 

He pensat en tot això aquests dies recordant i escrivint sobre el gran Escamillo, artista emblemàtic del Molino. Pel gener d'aquest any en va fer trenta de la seva mort, va viure durant molts anys al carrer de Margarit i penso sovint en ell quan passo pel davant d'aquell edifici, relativament nou en comparació amb d'altres del barri, d'on l'havia vist sortir tantes vegades, les darreres ja malalt i acompanyat per un home més jove. No costaria res ser més generosos amb el tema i que un passeig pels nostres carrers es convertís en un record continuat a l'entorn de la gent que hi va viure i morir, fos com fos, fes el que fes i pensés com pensés. Al barri hi va viure molt gent de la faràndula popular, avui oblidada o gairebé. Però, si ni tan sols hem posat res que fes referència al pintor Simó Gómez, què es pot esperar, realment?

Quan és possible les plaques s'han de posar mentre l'homenatjat viu, és clar que per això ha de tenir un mèrit reconegut i consensuat. Sempre em ve el cap el cas trist de Manuel Ausensi, que estava molt malalt quan es va posar la placa al lloc on va viure, tant és així que va morir al cap de pocs dies. Per problemes administratius la placa dedicada al futbolista Olivella, situada al camp de la Satalia, va estar un temps sense poder-se penjar. El tipus de placa utilitzada tampoc no és cap meravella, però al menys és alguna cosa. El Poble-sec és un barri molt especial, tan estimat com criticat, tota la vida sento a dir que s'ha malmès, que no és el que era i etcètera. No ho acabo d'entendre, la veritat. Tot canvia i precisament el nostre barri ha acollit tota mena d'onades immigratòries i ja va néixer com a barri d'acollida de forasters pobres.