DIMARTS, TOCA: XERRADA DE CERHISEC SOBRE EL CUPLET CATALÀ

Apunteu-vos la data, el proper dimarts, el darrer del mes de febrer, a les set del vespre, teniu una cita a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!!

Au, a cantar cuplets!!!

ROSSEND LLURBA, DEL VILOSELL AL POBLE-SEC

A la Font del Xirineu

ai minyones, ai minyones,

a la Font del Xirineu

ai minyones, no hi aneu.

En diferents ocasions he escrit en aquest blog, i en algun altre, sobre la figura de Rossend Llurba i Tost. Fa deu anys, gràcies a la descoberta del personatge que ens va fer, a la gent de CERHISEC i del barri, Pere Sagristà i Ollé, vam col·locar una placa al lloc on va viure durant molts anys, al carrer Roser, abans d'en Rosal, nom que jo crec que devia ser l'original i que feia referència a algun propietari més que no pas al vegetal catalanitzat. Tot plegat va anar acompanyat d'una inoblidable xerrada, amb actuacions incloses, i un espectacle que es va representar a la Plaça de Santa Madrona. 

Ahir vam fer amb el meu marit allò que en podríem dir una Ruta Llurbana, i des del Poble-sec vam anar a El Vilosell, on Llurba va néixer,  per participar d'un acte cultural inoblidable, la celebració del centenari del primer cuplet català, La font del Xirineu, la lletra del qual és de Llurba. Amb aquest motiu es va col·locar una placa a la casa natal de l'escriptor, ja que com a escriptors i poetes cal considerar avui, sense prejudicis elitistes, aquella gent que tant i tant bé va escriure, encara que la majoria dels seus textos es dirigissin al consum popular.

El Vilosell és un poble petit, amb una gran vida cultural, un paisatge evocador, que ahir una boira fina va acabar per convertir en poesia visual, i un vi de categoria. He de dir que no hi havia estat mai, tot i que he passat per molts racons de Catalunya sempre queden pobles i paisatges i racons per descobrir, relativament a prop en el present però que en el temps de la infantesa de Llurba i durant molts anys precisaven de llargs i atzarosos viatges, la majoria dels quals, des de Barcelona, s'iniciaven en tren, continuaven amb algun cotxe de línia i acabaven amb mules.

CERHISEC va participar en l'acte de forma relativa i modesta. Vicenç Aguado i Cudolà, advocat, escriptor i moltes coses més,  es va posar en contacte amb nosaltres, crec que gràcies al Pau Vinyes del Centre d'Estudis de Sant Andreu i nosaltres li vam facilitar les dades del Pere Sagristà, qui durant anys ha aplegat un munt impressionant de material de tota  mena sobre Llurba. Pere Sagristà és un home de teatre integral i que compta amb un currículum admirable i de categoria.

Llurba, que en els seus darrers anys va haver de treballar d'acomodador de cinema per tal de mantenir la seva gent, ha tingut la sort, de comptar amb una descendència devota, que ha conservat amb cura i respecte tota mena de documentació i que ahir va ser a l'acte, emocionada i feliç del reconeixement que, des de fa uns anys, s'ha fet de la figura de l'avi. La filla de Llurba, ja gran, no va poder venir per motius d'edat i de salut però la vam recuperar en una filmació de fa algun temps, parlant amb senzillesa de l'home, bo, treballador i alegre, que havia estat el seu pare. 

Les jornades es van inaugurar de forma oficial, al local del Centre,  amb la intervenció de l'alcalde del poble. La primera part de les xerrades la va fer Jordi Quintana i Albalat, un dels molts veïns il·lustres del barri de Sant Antoni, on s'aplega, en el present, un gruix considerable de gent interessant de tota mena, escriptors, escriptores, estudiosos, pintors, periodistes... 

Jordi Quintana s'ha dedicat professionalment a l'ensenyament en molts àmbits, va ser mestre i avui és professor a la Universitat de Barcelona, i em resisteixo, com en els altres casos de persones mencionades, a fer esment dels seus impressionants currículums per tal que no em renyin, car una virtut dels veritables savis és, en general, la discreció.

Quintana és un savi polièdric i un expert en molts àmbits de la música popular. La seva xerrada va incidir en l'àmbit del cuplet català, dels lletristes, compositors, compositores, cupletistes i, en general, de l'ambient que acomboiava l'època i la seva gent. Quintana va ser un dels factòtums que van contribuir a batejar amb el nom de Cándida Pérez, cantant, compositora i lletrista, la placeta on es troba la Biblioteca Joan Oliver i l'Espai de Gent Gran de Sant Antoni. 

A veure si passat l'estiu aconseguim fitxar Quintana per a alguna xerrada de CERHISEC sobre el tema. La casualitat va fer que amb Jordi Quintana ens haguéssim conegut, fa prop de trenta anys, ja que els anys volen, a Rosa Sensat, on ell formava part d'un grup dedicat a les Matemàtiques i el seu ensenyament i jo d'un altre a l'entorn de les Ciències Socials i l'Educació en Valors.

Després de Quintana va intervenir Pere Sagristà, ens va passar un munt de fotografies relacionades amb Llurba, mentre n'explicava la biografia. Aquestes, relativament, petites històries de la gent són, de fet, Història amb majúscula. Per la història de Llurba, reflectida en aquelles imatges, va passar la història dels nostres propis avantpassats, del país, l'antic món rural, l'emigració a les ciutats, les morts prematures d'infants a causa d'epidèmies i malalties que avui hem aconseguit controlar, la mort de les dones a causa dels parts i de les seves seqüeles... 

Encara podríem estar avui escoltant amb atenció les evocacions llurbístiques de Sagristà si no fos que el temps, aquest enemic implacable de les nostres aficions i interessos, no passés de forma tan ràpida. 

Va intervenir també Xavier Albertí, el director actual del TNC i un dels comissaris de la exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil que es va realitzar, amb gran èxit de públic, al CCCB fa pocs anys. Albertí ens va anunciar la propera publicació d'un llibre sobre Llurba i va evocar aquell món i aquell Paral·lel. 

Després va arribar la pausa pel cafè i una introducció del Vicenç Aguado a l'actuació de la Coral de Freqüències, en la qual va comentar la lletra dels quatre cuplets que aquesta coral de Vilanova i la Geltrú, dirigida per Mònica Planas i amb Pau Peñaranda al piano, va interpretar: La muller de'n Manelic (1919), La font del Xirineu (1917), La modisteta (1918) i La Barcelonista (1925). D'aquesta coral també forma part Aguado qui, a més, ha publicat darrerament una novel·la històrica i tot. 

Després vam fer una visita a les Caves Cusiné i vam anar a dinar, molt bé per cert, al restaurant Els Arcs. El Vicenç Aguado encara ens va fer, després de dinar, una explicació sobre la història i els indrets del poble. M'he deixat moltes coses i persones al tinter, com deien abans, però que els lectors i lectores d'aquest blog em disculpin. 

Sobre temes específics, com ara això del primer cuplet català o algunes valoracions que es fan sobre el Paral·lel d'abans, tan mitificat en molts aspectes o sobre les característiques d'un Poble-sec remot que tan aviat sembla el Jardí de les Hespèrides com un cau de misèria i lerrouxisme, poca cosa escriuré avui, ja que no toca. Tampoc no estic massa d'acord en separar, en aquell món de la faràndula humil i el seu públic, català i castellà. Les llengües convivien sense prejudicis als escenaris i també ho feia la gent, en general i, sobretot, a l'hora de la gresca. Ni el català ha estat burgès, com deien abans alguns elitistes, ni el castellà popular de la ciutat ha estat sempre oficialista o imposat pels poders.

Tot és divers, interpretable, i, molt sovint, no podem saber ben bé del cert com eren les coses o la gent o les relacions humanes, en tenim indicis, documents, algunes fotografies i les nostres pròpies dèries personals es barregen amb aquest perfum romàntic d'un passat difícil que no vam poder conèixer, però en el qual la gent cantava, ballava, s'estimava, patia i es recolzava en el nucli familiar. En els temps més ombrívols, es cantarà també? Doncs resulta que sí, la vida continua i precisem de cinema, de teatre, de cançons i d'una mica de gresca per sobreviure, sigui com sigui.

El cuplet va passar de moda, va venir el  tango, la sarsuela es va mantenir fins i tot uns quants anys després de la guerra civil. La catalanitat d'aquell Paral·lel és molt i molt relativa com ho és la seva no-catalanitat de postguerra quan hem de recordar que al Paralelo, sense geminacions normalitzadores, es va estrenar de nou teatre català, abans que al Romea, gràcies als avui oblidats, però que potser qualsevol dia recuperarem, Maria Vila i Pius Daví. 

Per tenir una idea de la gran diversitat de Paral·lels que podem evocar tan sols cal mirar amb cura les cartelleres d'espectacles i això que n'hi havia alguns que no constaven enlloc. Avui tot és diferent, ni millor ni pitjor, però cal insistir en el fet de què encara enguany, al Paral·lel, hi trobem un nombre de teatres i sales d'espectacles considerable, molt menor que fa cent, vuitanta, cinquanta anys, però molt més gran que el que podem trobar a d'altres indrets de Barcelona,  on, de fet, teatres i cinemes, amb alguna excepció puntual i gairebé anecdòtica, han desaparegut del mapa urbà.

Ahir  les carreteres cap a El Vilosell eren gairebé desertes, era una festa entre festes, al menys per a la gent de Barcelona, un diumenge singular, i la ruta no passa pels camins del turisme ni pels enllaços cap a mar, més transitats. 

La lletra de La font del Xirineu, una inexistent font muntanyenca de l'Empordà, pels volts de la qual el jovent s'hi entusiasma amb excés em recordava moltes cançons populars, a tocar dels cuplets, relacionades amb les moltes fonts de Montjuïc, un lloc al qual la família Llurba devia haver anat sovint. Ai, les fonts d'abans, l'aigua de les quals sembla que pujava al cap més de pressa que no pas el vi, ajudada per la proximitat d'arbres i flors...

Busca a la Font d'en Pessetes

el que mai no has de trobar,

un home que amb les mans fredes

t'hagi sabut escalfar...

FLOR DEL VICI, LA CUPLETISTA DEL PARAL·LEL, A LA BIBLIOTECA!!!

Des de la Biblioteca m'ha arribat la informació sobre aquesta activitat,  que pot ser del vostre interès i molt divertida:

Feu-ne difusió, gràcies!!!

ROSSEND LLURBA I TOST, RECORDAT ALTRA VEGADA

La xerrada de CERHISEC d'ahir va ser una mica atzarosa pel  fet que un documental relacionat amb la Guerra Civil i Francesc Boix ens va fallar, per aquest motiu no en vam poder fer difusió. De tota manera, cada darrer dimarts de mes tenim la tradicional trobada i Josep Guzmán ens va passar un documental sobre Rossend Llurba. Llurba va ser un autor de lletres de tot tipus de gènere musical, també va editar publicacions periòdiques amb lletres i partitures, moltes de les quals es venien als quioscos. La seva figura s'ha reivindicat en part des de fa uns deu anys, sobretot gràcies a la tasca de Pere Sagristà.

La rància GEC despatxa la figura de Llurba, com la de tanta altra gent, amb quatre ratlles i l'etiqueta com autor de consum. Però Llurba pertany a un sector professional que va generar un munt de personatges interessants, molt treballadors, que estimaven l'espectacle i que van viure i malviure a l'entorn dels teatres populars, com és el cas de Viladomat i tants altres, molts dels quals encara desconeguts per la gent del present.

Fa uns deu anys, quan Sagristà el va recuperar en adonar-se que un gran nombre de lletres de cuplets i tangos eren seves, encara vivia la seva filla, al pis familiar, on es conservava el despatxet del pare tal i com havia quedat l'any 1954, quan va morir. No sabem què n'haurà estat, en l'actualitat, d'aquell espai. Un nét de Llurba viu a Holanda, els seus besnéts són holandesos i a casa nostra som molt destralers amb aquesta mena de records, amb el greuge de què d'això del Museu de les Arts Escèniques... el més calent, a l'aigüera.

Llurba va escriure unes set-centes lletres que sapiguem, podrien ser moltes més. Va ser l'autor de la primera lletra en català d'un cuplet, La font del Xirineu. Va néixer al Vilosell i la família va venir a Barcelona, a treballar, quan ell era petit. Un seu germà va morir a la trista guerra de Cuba. Segons el testimoni de la filla, que avui ja no és entre nosaltres, era un home alegre, ordenat, metòdic, que cantava tot sovint i tota mena de coses. Durant una epidèmia de tifus va estar molt malalt i va perdre la mare i dues filles. Les modes canviaven i es va adaptar, va escriure lletres per a tangos, per a sarsueles, de tot i més. També per a sardanes, hi era molt aficionat.

Tot i no significar-se políticament la guerra li va passar factura, com a tothom, havia escrit lletres en català i això era un greuge. De tota manera encara va estrenar una sarsuela després de la guerra, que es va estrenar en castellà però que a mitjans dels quaranta ja es va poder representar en català, La Costa Brava, amb música d'Antoni Manchón i que encara a principis dels setanta es va representar al Teatre del Cercle Barcelonès de Sant Josep, una d'aquestes entitats que mereix així mateix un record i un estudi aprofundit sobre la seva tasca durant uns anys complicats, una de tantes com van fer moixoni amb la transició.

En aquells anys va haver de treballar d'acomodador de cinema, possiblement fins i tot no li desagradava la feina, i ho va fer al Cine Murillo, que havia estat Spring i que després ho va tornar a ser, al Passeig de la Bonanova. Potser si hagués viscut uns anys més hauria estat reivindicat en l'època de la revifalla del cuplet gràcies a la pel·lícula de Sara Montiel, qui sap.

Algunes lletres de tangos escrites per Llurba, com el famós text dedicat a la calle Conde del Asalto, via errante y milonguera, s'havien d'anar a buscar a webs de l'Argentina, on també es troben referències a l'autor. Avui valorem una mica més tot aquell món i tots aquells personatges. Llurba encara té la sort de comptar amb una placa a la casa de Barcelona on va viure fins que va morir, al carrer del Roser, que aleshores era d'en Rosal, segurament el nom original que devia fer referència a algun propietari de terrenys. Cándida Pérez, autora i cupletista, que també va col·laborar en moltes ocasions amb ell, té fins i tot una plaça dedicada al barri de Sant Antoni. Però hi ha encara molts oblidats i moltes oblidades i una de les coses que sobta més és el tip de treballar que es feia aquella gent i els pocs guanys que aconseguia.

De forma breu, abans de Sagristà, Guillermina Motta, quan va gravar el disc de cuplets, va visitar la família Llurba per tal de recaptar el permís per incloure cuplets amb lletres seves al seu disc, durant els setanta. També és de Llurba la lletra original de La Barcelonista però em temo que els guanys que a la família van comportar aquestes recuperacions van ser molt limitats. Poques vegades parem atenció als autores de les lletres i les músiques de les cançons i en ocasions fins i tot es cau en el parany de creure que pertanyen als cantants que en fan difusió.

Ahir vam poder fer un repàs per la vida de Rossend Llurba i vam recuperar un espectacle que es va fer a la Plaça de Santa Madrona fa uns deu anys, gravat de forma una mica maldestra en vídeo. Tot plegat ens mostra un món que ja no existeix, amb llums i ombres i alegria de viure, potser mitificat, que la gent gran del meu temps jove recordava amb un enyorament agreujat pel pas destraler de la guerra i les seves conseqüències.  

JOAN VILADOMAT I LA BARCELONA DELS ANYS VINT, PER JAUME COLLELL

El dia 29 d’abril vam comptar a la xerrada de CERHISEC amb la col·laboració del periodista, actor i músic, Jaume Collell, autor d’un interessant llibre sobre la figura de Joan Viladomat. Viladomat va ser un personatge emblemàtic i bohemi de l’època daurada del Paral·lel, els anys vint, i va ser autor d’un gran nombre de composicions musicals, les més populars de les quals Fumando espero i El vestir d’en Pasqual. Viladomat, com Collell, va néixer a Manlleu. El seu germà va ser el conegut escultor Josep Viladomat.

La xerrada va ser molt interessant i va comptar amb una remarcable assistència de públic. Pel maig dedicarem la nostra trobada mensual al centenari de l’Escola del Bosc. Us hi esperem!

Raquel Meller, història frívola i no tant frívola

Com molts ja sabeu, formo part d’un grup d’història del barri i cada mes organitzem una xerrada. Aquestes xerrades són de temàtica i tipologia diversa, segons possibilitats. Sempre les fem el darrer dimarts de mes, de dos quarts de vuit a les nou del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller, de diferent documentació sobre l'actriu, i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, de la qual passarem un fragment.

M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove aquests dies que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt dels seus èxits i de la seva vida. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Ella mateixa va mantenir un cert misteri al seu entorn, fins i tot es deia que es trobava en la misèria, de gran, però no era pas així, ni molt menys. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.

Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. La veritat és que ja de jove deixava como hoja de perejil totes les seves competidores, imitadores i rivals, de les quals deia tot tipus de penjaments, de vegades amb raó i d'altres sense, és clar, que per això era una diva. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, aquests darrers mesos, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona, de moment.

La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.

No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada... Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.