El Molino, el Paral·lel i el futur possible

Acabo d'arribar d'una reunió sobre el tema del Molino i el futur del Paral·lel, lligat al del nostre barri. La veritat és que l'empresa Ocio Puro, amb Elvira Vázquez com a motor del tema, està fent una gran tasca d'informació i oferiment de diàleg i col·laboració amb les entitats del barri. El fet és que ja fa temps que es parla de la revitalització del Paral·lel, en la dècada dels vuitanta es va fer una campanya a l'entorn del Paral·lel i del Molino i les aspes van girar en un Nadal que ara ja és un record. Després va tornar a decandir-se el tema.

Quan jo era petita el Paral·lel estava molt animat, però la gent gran sempre deia que no era com el d'abans de la guerra civil. Sempre hi ha un passat que idealitzem i els paisatges lligats a la nostra infantesa i la nostra joventut no poden tornar, ja que tot canvia. Com comentava en moltes ocasions el senyor Badenes, en pau descansi, historiador de la zona, gràcies al qual podem comptar amb interessants publicacions sobre el Paral·lel, molta de la gent que reivindicava el Molino i en plorava la desaparició no hi havia anat mai, ja que en una època es considerava aquell un espectacle massa popular i de poca volada, xaró i ordinari.

El Paral·lel de la meva infantesa era el dels immigrants d'aleshores. Després també va millorar, amb els teatres oferint obres interessants i fins i tot més intel·lectuals. Hi ha moltes reticències sobre el tema de la reforma, que avui he copsat a la reunió, i el fet que en l'empresa i la fundació hi participin persones famoses fa que hi hagi qui pensa que poden existir interessos capitalistes ocults. Sembla que mai fins ara no havíem mirar malament les fundacions, però el tema del Palau també ens ha tornat maliciosos. Personalment, crec que si es vulgués endegar una operació tan sols especulativa i de lucre no caldria cercar tantes complicitats veïnals ni donar la cara de forma tan clara com ho esta fent la gent implicada. Encara patim una mica el tòpic esquerrà de mirar de cua d'ull qualsevol intent empresarial. Per cert, Elvira Vázquez ha col·laborat des de fa anys en coses com ara la Fundació del doctor Clotet contra el Sida, quan al doctor Clotet no el coneixia ningú, aspecte poc conegut de l'empresària i que crec que està bé que se sàpiga, perquè tenim una perillosa tendència a pensar que tot es fa sempre per motius mesquins.

Un altre tema és com volem que sigui el barri i com volem que sigui el Paral·lel del futur. Em temo que en això ens trobaríem opinions molt diferents i fins i tot divergents. De fet, en les crítiques a aquest futur proper no hi he trobat massa propostes sòlides o alternatives, la veritat, com sol passar. O potser és que ja ens va bé tot com està ara? Val més no somniar massa, els somnis mai no són com la realitat, però de vegades fins i tot són... millorables. Jo sí que voldria un Paral·lel més comercial, amb més teatres i per on es pogués passejar a gust. En principi caldrà donar un vot de confiança a aquesta remodelació del teatre i a aquests intents de revitalitzar una avinguda que ara té molt poca gràcia, malgrat que encara hi ha teatres i que la Sala Apolo s'omple sovint de jovent molt divers. Hi ha prevista també la recuperació de l'Arnau, i l'Scènic, l'antic Español, sembla que es posarà en marxa a finals d'any.

UNA BONA NOTÍCIA: EL BAR D'AHIR, AVUI!!!

La tarja que us donaran al Bar Domingo diu:

El primer bar del barri en tenir la televisió. El primer amb porta de vidre. El bar de les celebracions, de la partideta, dels vermuts i dels cigalons de costum. El bar on quedar amb amics i família. El 'Bar' del barri amb i per a la gent d'ahir, d'avui i de sempre.

Doncs sí, l'emblemàtic Bar Domingo de tota la vida, al carrer de Blasco de Garay, 15, després d'haver estat tancat durant un temps i haver funcionat durant una temporada com a Bar Nòrdic, torna a obrir. En un temps de tants de canvis i en els quals hem perdut tants referents, aquesta és una GRAN NOTÍCIA PER AL POBLE-SEC. Un establiment amb una llarga història i amb més de cinquanta anys regentat per la mateixa família!!!

Trobareu més informació a la seva web, cliqueu aquí.

On posarem els gossos abandonats?

Montjuïc no és Pedralbes i ja es veia venir que els gossos no acabarien al Parc de l'Oreneta. Després de l'espectacle lamentable que ha donat l'ajuntament amb aquest tema, amb estudis cars i decisions irrevocables que s'han revocat, s'ha hagut de fer enrera i reprendre la proposta de col·locar la gossera a Montjuïc.

Fins ara només he llegit protestes per part del Centre d'Estudis de Montjuïc, en concret d'Anna Menéndez, presidenta de l'Associació de Veïns de la Satàlia, recordant que es va pactar que no es posarien més equipaments a la muntanya fins que no existís un pla d'usos seriós.

Estaria bé que les diferents associacions del Poble-sec diguessin alguna cosa, a poder ser conjunta i meditada sobre el tema. És clar que Montjuïc no és ben bé el Poble-sec, però sempre hi ha hagut una gran relació amb la muntanya, tan malmesa, maltractada i mal aprofitada i conservada al llarg del temps.

A Montjuïc també hi ha escoles, per cert. I molts equipaments, ja, que s'han menjat moltes zones verdes. El pitjor de tot, però, és l'actitud de cagadubtes de l'ajuntament i la decisió de decidir fer la gossera a la muntanya sense haver parlat amb les diferents associacions cíviques dels barris que l'envolten. Pedralbes no és Montjuïc, ja ho sabem, oi? De tota manera, ja han dit que fins el 2013 la cosa no estaria acabada i que, de moment, sembla que els pobres gossos hauran de continuar on són, un espai lamentable, evidentment, i obsolet del tot.

Obres i remodelacions

Avui, al blog Vida quotidiana hi ha un comentari sobre les inacabables obres de la nostra Plaça de les Naves. Podeu accedir aquí a un article del Periódico de 2007 on s'anunciava la seva finalització el 2008. Si ens puguéssim entretenir en recollir les proclames sobre obres meravelloses no acabades o frustrades que els poders públics donen a conèixer als diaris abans no s'acabin i que no s'acaben mai, podríem publicar un veritable Neoceltibèria Show.

La Plaça de les Naves era, en la meva joventut, un agradable i racional espai. Durant l'època de les places dures, deu fer gairebé trenta anys, ens en van fer una remodelació que devia costar molts duros, amb una gran parafernàlia. La plaça va romandre també, durant molt de temps, en obres. L'invent consistia en dividir-la en uns espais, tots ells petits i amb racons per on, més endavant, es podien amagar marginats de tota mena. Al principi els veïns es van prendre molt seriosament les demandes sobre la seva neteja, en una ocasió la meva filla, aleshores petita, que anava a la malauradament desapareguda escola 'L'Esclat', va anar, amb l'escola a jugar allà i de seguida van venir unes veïnes a vigilar que no embrutessin.

Al cap de poc temps ja ningúu no vigilava res. Hi van posar una bonica estàtua de Rebull perquè calia portar l'art al carrer i el 1995 algú la va decapitar, cosa que va fer que s'hagués de substituir per una còpia. Ara sembla que s'havia de tornar a remodelar, per fer aparcaments, i algú va dir que hi havia hagut un refugi. De fet el Poble-sec havia estat ple de refugis, i és impossible conservar tots aquests espais, però avui està de moda el tema de la guerra civil i el tema desvetlla moltes inquietuds, es fa més soroll pels refugis que no pas per la destrucció d'edificis amb elements antics, per exemple, i que també tenen molta història.

Més enllà del tema del refugi, sembla que l'empresa constructora va fer fallida. I així hem arribat al dia d'avui. La veritat que no entenc tanta remodelació per gastar diners, es va fer amb la Plaça de Santa Madrona, que a mi m'agradava molt més abans, la veritat, i es va vendre la moto als veïns d'allò més bé. Per fer zones de vianants no cal tant de canvi i, a més, les zones de vianants també són un perill segons els canvis socials que es donen als indrets, només cal veure què va passar amb la Plaça de les Naves i que ha passat amb el carrer de Blai, encara que és un tema polèmic i sembla que no s'hi vol entrar massa a fons: soroll, brutícia, baralles i protestes dels pobres veïns antics, que veuen amb impotència com ja no són a casa seva i que marxarien d'allà si tinguessin diners per a un pis en un altre indret.

Potser haurem d'enviar fotos i fotos als diaris, com han fet els botiguers de la Boqueria, per tal que les coses, al menys, es debateixin. Ja no dic ni tan sols per a què se solucionin... Això ja seria un miracle de Lurdes.

Salvem la figuera del Talia!!!!!!

Encara que no fos al Poble-sec, el teatre Talia era ben a prop del barri. L'acadèmia del Carme hi acostumava a celebrar el sant del seu director, el senyor Llucià, segur que molts ex-alumnes recorden aquells festivals a major glòria del dirigent pedagògic. Al super del Paral·lel hi anaven a comprar actors com Paco Morán i d'altres i encara que havia mantingut programacions molt diferents al llarg del temps sempre havia estat un teatre concorregut i d'èxit.

El Talia era un teatre comfortable, estava en bones condicions, però una malaurada història d'herències que encara no he acabat d'entendre ens va portar a l'estat actual, més de trenta anys, després de l'enderroc, amb un terreny on no s'hi fa res... Res? Sí, s'hi fan arbres, herbes i matolls. De tant en tant algú els talla però rebroten amb força i molts gats hi fan estada, també.

El més sorprenent és l'esponerosa figuera, que ja treu el nas per damunt dels cartells publicitaris. No sé si dóna fruit. Hi ha qui m'ha dit que la figuera ja hi era en el temps del teatre, en una mena de pati, però no he pogut contrastar aquesta informació fins ara.

Arribarà algun dia en què, suposo, acabaran per aprofitar aquesta cantonada. No sé si respectaran la voluntat de Martínez Soria, sobre l'obligatorietat de construir-hi un teatre altra vegada. En tot cas, seria una llàstima perdre aquesta figuera que perfuma les nits d'estiu amb la seva olor característica i que ha aconseguit sobreviure enmig de tantes pèrdues urbanístiques.

IMATGES DE MONTJUÏC (1)

Estic repassant els meus arxius i aniré penjant al blog imatges del barri o de Montjuïc, com en aquest cas. Sabríeu reconèixer aquests indrets i elements del paisatge? Ja fa temps que el futur de Montjuïc no s'acaba d'aclarir i cada vegada hi ha més ciment, es recuperen uns indrets i se'n destrossen d'altres. No s'hi poden establir particulars però l'ajuntament fa i desfà quan li sembla. Què s'ha fet del gran centre d'informació que hi havia d'haver a la Font del Gat? La veritat és que enyoro els bons temps del Restaurant i el Parc d'Atraccions, que després es van deixar decandir. No sé si la població civil té massa interès, en general, en el futur de la muntanya, en tot cas no veig que es generin grans moviments ni massa reivindicacions a l'entorn del seu futur i present.

Truculències teatrals d'abans

De vegades hi ha qui s'espanta de la violència en el cinema o la televisió. El fet és que la sang i fetge sempre ha tingut èxit, els contes populars són plens de barbaritats i durant anys, el teatre popular va tenir sempre una especialització en el que avui diríem gènere gore.

A Barcelona, al carrer de l'Hospital, hi va haver des del 1850 al 1887 el famós teatre Odeon, altrament batejat com 'L'Escorxador'. Aquest teatre va començar el seu camí de forma discreta i convencional però en l'època en la qual en va tenir cura Jaume Piquet la temàtica truculenta es va disparar del tot. Piquet va ser el comediògraf del moment, sobre tot per a les classes humils. Va dirigir el teatre des del 1872 al 1887.

Piquet era un gran treballador, escrivia les obres, una darrera l'altra, a preu fet, obres farcides de lluites, morts, crims i malvestats. Devia escriure prop d'un centenar d'obres, amb títols com ara El curandero de Sants, La mà negra, El terremoto de Casamicciola, Amor hasta la tumba, El hijo dle verdugo de Londres, Mala hija y madre desventurada, La esclavitud de los negros, La esclavitud de los blancos (sic)...

Piquet es anomenat sovint aquests dies perquè una de les seves obres, La monja enterrada en vida o el secret d'aquell convent, va contribuir, expliquen, a esventar encara més les llegendes negres sobre convents de clausura i les coses que passaven allà dins i a encendre l'anticlericalisme que, al cap d'uns anys, produiria els fets de la Setmana Tràgica, amb la profanació de tombes.

El pobre Piquet era un home d'idees filantròpiques, caritatiu i bona persona, que també feia de paleta i gravador, i jo crec que no tenia males intencions, més enllà de les de guanyar-se la vida amb aquest tipus de teatre, poc educatiu, però eficaç. Avui potser faria cinema fantàstic i de terror, qui sap. Era una mica sord, però li agradava barrejar-se amb el públic per escoltar les crítiques i els comentaris que feia la gent. El seu era un públic popular, que deixava el teatre ple de clofolles de cacauets, i pells de fruita o d'altres restes, aleshores totes orgàniques, dels berenars i sopars simultanis a la representació. Els cacauets i les seves clofolles van ser una constant als locals d'espectacles i als bars i tavernes, fins que van arribar els xiclets i les pipes.

No és estrany que la gent s'alimentés, en aquells teatres. Les obres eren molt llargues, llarguíssimes, podien tenir sis actes o més. Com que de vegades havia de sortir molta gent, com en una que es va fer sobre la Inquisició, els actors havien de representar tots els papers de l'auca i canviar-se de vestit sovint. En aquesta obra, es deien coses com ara: ¡Pueblo! ¡Sacude el yugo de ese sangriento tribunal, mancilla y baldón de las naciones que lo sufren... execración eterna a los falos apóstoles del Evangelio... Respeto y veneración a los dignos ministros del Señor!

Aquestes frases, retóriques, arravatades i hiperbòliques mostren com aquest autor, director i el que calgués no era pas contrari a la religió, encara que en critiqués, a la seva manera, els excessos. Poca cosa de Jaume Piquet podem trobar avui per la xarxa. A Sarrià li van dedicar un carrer, en l'indret on havia viscut i que després de diferents canvis, a partir de 1980 va recuperar el d'aquest home de teatre.