Delinqüents històrics poble-sequins

Ahir, al final de la xerrada de CERHISEC sobre Josep Maria Jujol, es va generar una conversa informal que va portar a suggerir temes per a properes xerrades. El senyor Agustí Mercader, que és un pou de ciència, té una gran memòria, i es pot considerar el nostre erudit local de més prestigi, ens va dir que en podíem fer una dedicada als carteristes i lladres que havien residit al Poble-sec en èpoques passades. Concretament ens va explicar malifetes d'un a qui deien el Boira i també d'un altre, molt alt i ben plantat, a qui anomenaven El Montaña. Aquests delinqüents treballaven de forma molt professional, aquest muntanya havia fet del robatori un ofici en el qual dominava totes les especialitats i feia una vida gairebé de funcionari, tenia fills, família convencional i tant ell com l'anterior, al barri, eren uns veïns excel·lents i practicaven la seva tasca al marge de la llei en d'altres indrets de Barcelona. Els noms de les seves activitats (espadistas, descuideros, randas, copistas...) venien ja de temps ancestrals.

Cercant a l'Hemeroteca de La Vanguardia he trobat poca cosa sobre el tema, però sí que m'he ensopegat amb una dada interessant, la mort d'aquest Boira, a causa de l'atac d'un del seu ofici. El 24 de desembre de 1950 el van trobar malferit, al portal de casa seva, al número 59 del carrer de Blai. La polícia va comprovar que era Alfons Boira, a qui també deien El Barquillero.  L'autor de la mort va ser un tal Juan José Fernández Vela, a qui van detenir en un bar de L'Hospitalet, tos dos havien discutit a causa de coses de l'ofici. Això ens ho explica el diari el dia 27 de desembre. 

Aquest lladre es veu que cada dia sortia de casa disfressat d'alguna cosa, capellà, dona, cambrer, per tal de fer amb més seguretat la seva tasca. Aquestes disfresses provocaven una gran curiositat divertida en els infants. 

Una persona del públic va comentar també que això que els delinqüents siguin bona gent allà on viuen és un clàssic, ja que ella va fer canviar un pany a un senyor molt amable que després va saber que era un dels caps de la banda dels peruans la qual, com és sabut, va residir durant molt de temps al nostre barri.

Als qui pensen que els nostres carrers abans eren una mena de paradís angelical, doncs ja és veu que no era ben bé així. 

Si algú té més informacions sobre el tema i ens les vol fer arribar, ja ho sap. De fet hi ha prevista una xerrada amb una mena de crònica negra relacionada amb el barri, per a més endavant. Tot és història.

Jujol, del carrer Tapioles al carrer de Blai

Josep Maria Jujol (1879-1949) va ser arquitecte, dibuixant, dissenyador, pintor, forjador. Un home d'aquells del Modernisme que després va quedar en penombra fins que la promoció gaudiniana, amb les seves seqüel·les turístiques no va projectar la seva llum sobre d'altres figures importants, considerades injustament secundàries.

Al carrer de Tapioles, 49-51, tenim la primera obra de Jujol, tot i que sembla que no va ser ell sol qui va tenir cura d'aquests edificis. Durant algun temps no es va tenir la seguretat de l'autoria, ja que en alguns documents només s'explicitava quelcom com ara edifici de veïns al Poble-sec. Jujol devia tenir cura, sobretot, de la decoració, ceràmica, esgrafiats. 

El proper dimarts, dia 26 de juny, CERHISEC dedicarà la xerrada a l'obra d'aquest arquitecte. Conèixer i valorar el nostre patrimoni arquitectònic, el del barri, és també fer Poble-sec. Els nostres edificis són modestos, senzills, per a treballadors. No tenen res a veure amb l'esplendor burgesa de l'Eixample però això, precisament, és allò que els fa singulars i remarcables. Farem també una passejada virtual pel conjunt de l'obra d'aquest arquitecte singular.

Ja ho sabeu, com sempre, a dos quarts de vuit del vespre, el darrer dimarts de juny, a la Biblioteca Francesc Boix. Us hi esperem!!! Serà la darrera xerrada de la temporada, després ja vindrà la Festa Major i el llarg i càlid agost.

Reflexions per a després de la MOSTRA D'ENTITATS

La Festa del Paral·lel ja ha passat, un any més, i també la Mostra d'Entitats, que ja té vint-i-dos anys i que és la més antiga de Barcelona.

La Mostra d'Entitats, en el marc de la festa del Paral·lel, ha quedat diluïda i una mica oculta. Tot té avantatges i inconvenients i sé que l'oportunitat de fer-ho tot plegat ha generat debats des del primer dia. No entraré en el tema a fons, existeixen arguments a favor i en contra. En general els peixos grossos es mengen els petits però tampoc els petits podríem acabar fent res si no admetéssim que en moltes ocasions i en determinades circumstàncies és millor seguir el camí dels grossos i aprofitar-lo.

Tancar  el Paral·lel va ser, el primer any, una novetat propiciada per l'equip del Molino, que està fent una gran tasca per a la dinamització de l'avinguda. Això va fer que vingués molta gent. Aquest any potser no n'ha vingut tanta, a Barcelona es fan moltes coses, és època de calor i de platges, ja ho sabem.

En tot cas va ser una festa alegre i lluïda i em sembla una bona iniciativa, malgrat les ratxes de vent que ens van enderrocar les parades unes quantes vegades. Tan sols crec que caldria remarcar més en els mitjans de comunicació el tema de la Mostra d'Entitats, aquests dies he escoltat per les ràdios i televisions que es parlava de la festa i s'oblidava sovint la resta. En això hem d'insistir els veïns que pertanyem a associacions diverses, tot i que aquests dies la majoria estem enfeinats organitzant la nostra paradeta.

Pel que fa a CERHISEC hem aconseguit, com cada any, editar el llibre habitual, que ja va pel número 12, sense comptar els monogràfics. En vam vendre menys que en d'altres anys. És habitual donar la culpa de tot a la crisi però la venda ha tingut alts i baixos sempre, el mateix que les xerrades. Les biblioteques també solucionen les ànsies lectores d'un públic amb un excés de tot, àdhuc de llibres, que et pregunta, ben innocent: però, aquests volums es deuen trobar a la biblio, oi?

És una llàstima que el desànim general, en lloc de promoure més associacionisme cultural i més ganes de fer coses de forma voluntària, a l'antiga, sense subvencions ni dependències de tota mena, que tan mal han fet a la societat civil, esdevingui inoperància generalitzada. Em meravella comprovar com els nostres pares i avis, vençuts, condicionats, treballant més de catorze hores, dissabtes inclosos, sense cap mena de suport econòmic i amb totes aquelles mancances de la postguerra, van ser capaços d'endegar festes i activitats veïnals que avui semblen d'un altre món. I és que el que ens falta no són diners, que potser també, no diré que no, sinó ganes, esforç, il·lusió i coratge. Es perden moltes energies darrere les protestes i les queixes, que estarien molt bé si comportessin quelcom més sòlid, la veritat.

De tota manera, crec que estem millorant en molts aspectes, pel que fa al barri. Potser és una opinió subjectiva però per valorar aquestes coses cal tenir una certa perspectiva que tan sols donen els anys i l'experiència.

AVUI, CONCERT: DO D'ACORDS

L'interessant experiència musical de les escoles del barri CARLES I i JACINT VERDAGUER es podrà conèixer i gaudir avui a l'ARTÈRIA PARAL·LEL. Més informació aquí.

MONTJUÏC i les comunicacions marítimes. XERRADA DE CERHISEC

DIMARTS PROPER, DARRER DIMARTS DE MES, TOCA XERRADA DE CERHISEC.

Títol: Montjuïc i les comunicacions marítimes

Breu descripció: Al llarg de la història de Barcelona, la muntanya de Montjuïc ha estat imprescindible com a punt de referència dels mariners, ja sigui des del punt de vista d'accident geogràfic, o per haver estat seu, durant molts segles, del guaita que donava part del que succeïa a la costa barcelonina. Diuen que el guaita de Montjuïc i el de Londres han estat els més longeus de la història.

Ponent: Àngels Gómez

Dia i hora: proper dimarts dia 29 de 19:30h a 21:00h

Lloc: Biblioteca Francesc Boix, carrer Blai 34 de Barcelona (Poble-sec)

Entrada gratuïta

El Poble-sec literari: 'Barraques de Montjuïc', de Josep Gimeno i Navarro

Fa uns dies vaig escriure al blog La Panxa del Bou sobre l'escriptor Gimeno i Navarro (1901-1956). He trobat poques referències sobre aquest autor, una breu entrada a Viquipèdia i un escrit sobre ell a un dels llibres de Tomàs Roig i Llop en la qual el descriu, ja molt malalt. 

Gimeno i Navarro va tenir alguns èxits breus a la seva vida, en el teatre. Un d'aquests èxits va ser una obra que té certa relació amb el nostre barri, Barraques de Montjuïc. Quan cerquem textos literaris en els quals es mencioni el Poble-sec, Montjuïc o el Paral·lel sovint tenim més tendència a incidir en la novel·la o en la poesia que no pas en el teatre.

El Poble-sec, més aviat el Montjuïc marginal, va ser recollit per molts autors teatrals. El més emblemàtic ha estat Vallmitjana però d'altres com Amichatis també ho van fer. Barraques de Montjuïc és una obra estrenada en un any complicat, 1936. Els seus protagonistes són un matrimoni, ell i ella eren vídus en casar-se. Claudi, l'home, té un fill de divuit anys d'un anterior matrimoni i Aurèlia, la dona, una filla adolescent de quinze anys.

Claudi és un home corrupte, ha traït els companys de feina en una vaga al port, es mou per diners i té fins i tot la intenció de prostituir la seva filla. Aurèlia és una bona dona desgraciada, que s'hi ha casat amb l'esperança de tenir un suport afectiu i econòmic. La davallada de la família els ha portat a viure en una barraca de Montjuïc, és el Montjuïc d'abans de la guerra, solitari i marginal, no el Montjuïc popular i multitudinari, tot i que barraquista, dels cinquanta i seixanta. 

El fill, Andreu, és a punt de perdre l'esperança però un amic ben situat l'ajudarà a fugir cap a Amèrica en un vaixell. S'emportarà la mare i la filla de Claudi, de qui s'ha enamorat. Abans, però, haurà mort el seu pare, Claudi. L'obra no és del tot reeixida, era la primera obra de teatre de l'autor i va despertar moltes expectatives i va tenir un bon acolliment pel fet de reflectir un problema laboral molt proper a la gent. El Poble-sec hi surt de forma tangencial, Aurèlia i el seu fill recorden quan vivien al barri, abans de caure en la misèria absoluta i mencionen carrers com ara el de Rades. 

A l'obra, com passava en moltes altres, també hi surt un personatge que fa de contrapès i dóna una nota costumista, un valencià, Cacauet, que viu a una barraca, tot sol, i que està conformat amb la seva sort de venedor de cacauets i és una mena de filòsof del poble. Ja hem parlat de l'èxit dels cacauets, durant anys, com a menja habitual de les classes humils en els moments de lleure. La presència de valencians als barris populars també era freqüent, fins i tot en l'obra es fa parlar a aquest personatge amb accent valencià.

Francesc Foguet fa referència a aquesta obra en el seu llibre sobre el teatre de l'època de la guerra civil, El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939). Una època amb una literatura al servei de les circumstàncies, interessant i poc coneguda. L'obra la va estrenar la companyia de Maria Vila i Pius Daví i Paquita Ferrándiz hi va fer la seva estrena com a actriu adulta, fent el paper de Fina, la filla de Claudi, un personatge que tenia la seva mateixa edat, quinze anys. Paquita Ferrándiz, gran actriu, es va casar amb el també actor Pere Gil i Maife Gil, també gran actriu, més coneguda pel públic en general pels seus papers a algunes sèries de televisió, és filla seva. Era germana del gran dibuixant Ferrándiz. 

Maria Vila i Pius Daví van ser uns actors i empresaris de gran volada que van senyorejar el Romea durant anys, malauradament aquí tenim més tendència a recordar i lloar mites molt mediatitzats i magnificats com ara la Xirgu que no pas aquesta gent de tanta categoria que va restar fidel, enmig de grans dificultats, al teatre català. Fa un temps ironitzaven amb un actor conegut sobre la brama lligada a la presència d'un suposat fantasma de la Margarida Xirgu que corre pel Romea, un de tants invents del turisme cultural del nostre temps, quan la Xirgu, al Romea i en català, hi va treballar durant molt poc temps. Més aviat hauríem de reivindicar fantasmes com els de Maria Vila o, evidentment, el de Joan Capri. Podríem trobar i reivindicar fantasmes molt més antics encara, avui oblidats o gairebé, Lleó Fontova, Dolors Delhom, Assumpció Casals, Pepeta Fornés, Iscle Soler, etc, etc, etc.

FIRA DE SANT PONÇ, AL BARRI

Torna San Ponç i torna també la nostra FIRA al Poble-sec que en aquests darrers anys ha anat prenent una nova dimensió incidint en aspectes de cuina natural, tema sobre el qual s'ofereixen cursos molt interessants, des de fa temps, al CENTRE CÍVIC.

NO HI FALTEU!!! I tampoc no oblideu donar un volt per la del carrer de L'HOSPITAL, evidentment.  Per sort, al barri som a prop de tot arreu!!!!