dijous, 16 d’octubre del 2014

UN INTERESSANT MINICICLE SOBRE LA GUERRA CIVIL








La Biblioteca Francesc Boix ha ofert durant dos dimarts un minicicle sobre la Guerra Civil, a càrrec del senyor Antoni Cisteró, amb la projecció de L'espoir (Sierra de Teruel) i un documental sobre la retirada del final de la Guerra Civil. He de dir que tinc certa prevenció davant dels esdeveniments relacionats amb la nostra guerra i els seus precedents, es fa difícil que no es caigui en la glorificació partidista, el maniqueisme desacomplexat i en d'altres defectes diversos que menen a la poca objectivitat. Però he d'admetre que aquest minicicle ha estat molt enriquidor i que gairebé m'han interessat més que no pas les pel·lícules els comentaris del senyor Cisteró qui, de forma tan elegant i desinteressada que ni tan sols no va portar exemplars del seu llibre Campo de esperanza per poder-los comprar al final de l'acte, ens va mostrar la seva erudició i documentació sobre temes com ara la gestació de la pel·lícula de Malraux, que és de fet la base del seu llibre, i també sobre les misèries i tragèdies de la Retirada. 

Hi va haver una assistència remarcable, considerant que la sala de la Biblioteca  és petitona. Hi vaig veure poca gent del barri i em va estranyar tot i que avui hi ha una oferta excessiva d'activitats per tot arreu. Fins i tot algunes s'han de suspendre en ocasions, com li va passar al president de CERHISEC amb una conferència sobre Frederic Mompou que s'havia de fer al Centre Albareda. Un altre problema és la difusió tot i que sovint aquests actes surten a la premsa i a les xarxes socials amb força antelació.

Antoni Cisteró és enginyer químic, filòsof, sociòleg i moltes coses més. Un personatge d'aquests que són tot un luxe per al país i que sovint no són, ni de bon tros, tan reconeguts com caldria i com també comentava fa poc, al meu altre blog, amb motiu de la mort de l'hospitalenc Francesc Marcè. Van ser dos dimarts molt interessants i espero que tinguem altres ocasions per a poder escoltar de nou Antoni Cisteró ja que en el transcurs de les breus -a causa de l'horari- tertúlies finals, van sorgir molts temes que tot just es van poder encetar.

dissabte, 13 de setembre del 2014

NO ETS DEL POBLE-SEC SI NO....


Hi ha molta gent que critica facebook tot i que també he comprovat com molts dels seus detractors han acabat per tafanejar-hi i formant part d'aquest indret del nostre temps. Facebook ha esdevingut un poble en el qual et trobes molta gent de tota mena. Com passa en el món convencional amb uns hi fas amistat, amb d'altres hi xerres de tant en tant, amb uns quants et saludes, retrobes parents i amb un gran nombre no hi tens relacions remarcables. 

A traves de facebook vaig entrar en contacte amb Rosa Maria Janoher qui, no sé ben bé com, va saber de l'existència de la meva novel·la L'inici del capvespre, en el qual el nostre barri té un cert protagonisme com en d'altres textos meus. A través d'aquesta persona he pogut entrar en contacte i fer-me amiga d'un grup que porta per nom No eres de Poble Sec si no... i que no té cap més pretensió que compartir records i vivències sobre el barri. L'ha creat una persona jove, Mar García, i no més limitació que no incloure fotografies de menors que no estiguin acompanyats per la família i no ficar-se amb d'altres barris amb ànim polemitzador.  També crec que hi ha una certa norma no escrita que és la del bon rotllo, no escriure sobre política amb ànim de discutir i emprar la llengua que cadascú vulgui i com vulgui.

Aquest tarannà inclusiu i festiu ha fet que en poc temps el grup comptés amb més de mil seguidors. De vegades hi ha qui m'ha manifestat  que no em posa comentaris al blog pel fet que jo escric bé i ell  o ella, no tant. En el cas d'aquest grup la gent escriu de forma lliure i si en català o castellà fa servir allò que en diem ortografia natural ningú no li diu res. M'empipa en algun cas quan als blogs algú, en lloc de comentar el tema central, escriu sobre correccions lingüstiques o fa retrets als participants sobre la seva mala ortografia. L'ortografia s'ha sacralitzat des de sempre quan al capdavall és quelcom lligat a convencions i pactes i en el cas del català, potser per la normalització relacionada amb les recuperacions democràtiques i per les seves dificultats en un passat encara recent, sembla que tothom sigui més papista que el papa, que diuen. 

Crec que hi ha d'altres barris que han creat grups semblants, fa poc vaig llegir algú que es queixava del fet que l'havien fet fora del grup del seu barri perquè havia entrat en temes polítics. Potser es van passar però el fet és que aquests temes són espinosos i que ja hi ha llocs adients per entrar a fons en aquest tipus de debats així com per debatre temes lingüístics a fons i amb cura. El grup de facebook que comento m'encanta pel fet que ningú no es talla ni un pèl en evocar els seus records i per què no hi ha ningú que es queixi de si escrius en català, en castellà o en xapurriau. En els temps que corren és d'agrair tot plegat. 

A través del blog la gent explica coses diverses sobre botigues desaparegudes, personatges del barri que ja no hi són, transformacions urbanístiques, sentiments personals a l'entorn de vivències diverses. La gent es retroba i té notícies de l'un o de l'altre. També es pengen fotografies, manllevades d'aquí o d'allà, sense sentir-se ningú culpable si no en sap la procedència exacta. Espero que aquest tarannà de llibertat duri força i que puguem continuar recordant tantes coses i tantes persones. El temps no té pietat amb res i la memòria esdevé sovint enganyosa i parcial, els records també canvien amb les generacions i tenim una tendència irreductible a idealitzar el passat. Crec que el Poble-sec és un barri amb una gran personalitat, amb els seus defectes i les seves circumstàncies i crec que en el present és més estimat que en èpoques anteriors. Ha estat un barri que ha acollit sempre les darreres onades immigratòries, ara també, ja va néixer, podríem dir, amb aquesta vocació suburbial que el fa diferent d'aquells barris que van ser pobles independents.

Algú del grup de facebook comentava  que l'empipen els nou vinguts de fa quatre dies, sobretot els qui vénen al nostra barri pel fet que està una mica de moda, que ja teoritzen sobre el Poble-sec mític i la seva història i que en quatre dies són experts en poble-sequisme. Això és molt habitual, què hi farem. Passa encara més amb el redescobriment del Paral·lel i les teoritzacions gairebé acadèmiques sobre les seves excel·lències. Potser resulta inevitable que passi això. Una persona em comentava, fa uns dies, que havia conegut familiars d'un famós poeta català de la comarca d'Osona que es quedaven de pedra en escoltar les coses que s'explicaven en una d'aquestes inevitables rutes culturals del nostre temps dedicada al personatge en qüestió. Per això resulten molt saludables iniciatives com l'aquest grup de facebook, sense més pretensions que recordar i comentar i fins i tot tafanejar sobre el nostre estimat Poble-sec, Poble Sech, Pueblo Sec, Poble Sec, Pueblo Seco o com en vulguem dir, que tots ens entenem es digui com es digui o s'escrigui com s'escrigui.

dissabte, 19 de juliol del 2014

EL CAMP DE LA SATALIA, 1949





L'altre dia, mirant aquests documentals dels anys de l'inefable NODO, em vaig ensopegar amb un reportatge en el qual es pot veure una vista magnífica del nostre camp del Poble-sec o de la Satalia (i no Satàlia). La penya motorista 10 per hora va organitzar un partit de futbol en moto, una modalitat que no crec que s'hagi repetit gaire. Les imatges són de l'any 1949. Malgrat ser aquells anys grisos i difícils la gent tenia ganes de viure i passar-ho bé i oblidar una mica la guerra, encara recent, i la situació política i econòmica.

Podeu veure el reportatge en aquest enllaç, a partir del minut 12, més o menys. Alguns edificis es poden reconèixer perfectament i potser la gent més gran també hi reconeixerà algun veí o veïna d'aleshores.



EL futbol havia estat molt important al barri durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta. Com ens ha comentat algú, en aquella època no hi havia ni Barça ni Madrid, el futbol de veritat era el de casa. Del Poble-sec han sortit jugadors importants. Amb alts i baixos el futbol poble-sequí ha anat sobrevivint a crisis i circumstàncies i avui viu una revifalla, dedicant una important atenció als infants i als joves.

dijous, 17 de juliol del 2014

ITINERARI PEL POBLE-SEC, EL MODERNISME MODEST I LES NOSTRES CASES







Amb motiu de la Festa Major, dissabte, dia 19, CERHISEC us convida a un itinerari pel centre del barri destinat a conèixer una mica més les nostres cases, ara que tantes façanes s'han restaurat i fan tant de goig. El punt de trobada serà a la Plaça del Sortidor, davant del Centre Cívic, a les 10:30, i el recorregut durarà unes dues hores aproximadament, depèn de la calor.

L'altre dissabte, el 26, també podeu fer un recorregut pel Paral·lel, la trobada serà a la mateixa hora però el lloc de trobada en aquesta ocasió serà al Passatge de la Canadenca, cantonada Vila i Vilà, al Parc de les Tres Xemeneies, vaja.

Us hi esperem!!!!

dissabte, 12 de juliol del 2014

LA CATEDRAL DEL POBLE-SEC, NOVES NOTÍCIES SOBRE SANTA MADRONA


Santa Madrona

El campanar, entre terrats, s’enlaira,
guaita l’abaltiment del barri antic,
i desitja el castell de Montjuïc
arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira.
La santa duu un vaixell sense retorn,
i enyora el pa calent d’algun vell forn
i el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat.
un dijous sant amb gust de farigola
i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,
un infant que ha trencat la guardiola
per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa, Indrets i Camins (2004)



Vaig anar ahir a la presentació del projecte sobre la remodelació de l'interior de l'església de Santa Madrona. Em va semblar respectuós, bonic, interessant i pràctic. L'església ha esdevingut massa gran per als nostres temps, sempre ha estat una mica excessiva i ha patit molt al llarg de las seva història, no pas excessivament llarga però força complexa. Les quatre parròquies del Poble-sec han anat esdevenint un tot molt interessant i ja no són realitats aïllades i cada vegada ho seran menys. La personalitat,així com el tarannà obert i acollidor i el dinamisme del rector de Lourdes, ha contribuït molt a l'acceptació generalitzada del tema religiós, fins i tot per part de persones que en d'altres temps no haurien volgut saber res de sants ni de misses.

He escrit sovint al blog sobre l'edifici i les seves característiques, li he dedicat poemes, l'he retratat en moltes ocasions i he intentat dibuixar-lo, sense grapa, tot s'ha de dir. És avui un senyal d'identitat del barri, més enllà del seu sentit religiós. Per sort hi ha una tímida revalorització del neogòtic, estil molt menyspreat a casa nostra i valorat a d'altres verals, com ara els anglosaxons. De vegades faig una broma una mica grollera, només que Gaudí s'hi hagués tirat un pet ja es trobarien ajudes per a la remodelació total. El seu arquitecte, Adrià Casademunt, també era poc conegut i gens citat fins que en alguns pobles han revaloritzat edificis que va projectar. El Modernisme, en totes les seves variants -o potser estaria millor dir l'època modernista- està de moda, ves. 

Com tota la gent gran del barri tinc molts records de l'església, de la parròquia... tot i que durant la meva joventut vaig ser de la colla de Sant Salvador, ja aleshores les activitats socials de Santa Madrona havien anat de baixa. Amb el meu pare vaig anar a moltes misses de diumenge, l'església era plena i també se celebraven els casaments a aquella hora. Com que m'avorria d'allò mes en aquelles llargues estones, em distreia mirant les llumetes de colors que feia el sol, en passar pels vitralls i projectar-se pels racons.

Amb el meu pare entràvem sempre per la porta del darrere, que jo no sabia aleshores que provenia d'un altre edifici. Sempre hi havia allà un vellet que captava i el meu pare li donava algunes pessetones. El rector d'aleshores, que hi va ser durant molts anys, era una mica pintoresc, com molts capellans de l'època. El meu germà l'imitava molt bé, fent una cantarella molt personal en les prèdiques i casaments: creced, multiplicaos, llenad la tierra... Allà hi vaig veure cinema, teatre i també recordo aquells primers recitals de la Nova Cançó, en concret un de Pi de la Serra. Les parròquies van ser moltes coses i van acollir ideologies diverses, van protegirla gent i van animar la vida social amb una certa permissivitat que de vegades encara em sorprèn.

Tot ha canviat molt i de vegades es parla del passat i de l'església d'una forma injusta, monolítica, condemnatòria. Però hi havia i hi ha encara de tot. La veritat és que he perdut -gràcies a Déu, com fa l'acudit- la fe de la meva infantesa de ciris i miracles. Però avui tot el pes sentimental de la tradició m'ha fet admetre que, m'agradi o no, culturalment sóc catòlica i catalana. I també una mica espanyola i tot, cosa que avui sembla un penjament. I barcelonina, i poble-sequina per damunt de tot. En una enquesta sobre pertinences va sortir, fa anys, que els gallecs se sentien per damunt de tot del seu petit poblet. Doncs jo també, la veritat. Els barris barcelonins donen un cert vernís, en el nostre cas xava, paraula que fa anys era com una mena d'insult. Encara recordo en un dels primers cursets de català com el professor condemnava amb elitisme el català-xava. Avui, amb la recuperació de Vallmitjana, ser xava és una manera de ser, tot i que potser ja no som tan xaves com abans. I comporta formes dialectals pròpies, tan respectables com les de Port de la Selva o Ripoll. 
(foto Arxiu Salvany)
Avui, de tota manera, el Poble-sec és un conjunt de gent de tot el món però de fet això no és nou, car sempre ha estat un barri d'arribada. També Santa Madrona, segons la llegenda, va arribar per casualitat i en una mena de barqueta precària. La parròquia de Sant Pere Claver va ser molt important durant la postguerra, la gent humil hi va trobar metges coratjosos que hi treballaven de franc, aquella zona era aleshores pobre i deprimida. Sant Salvador va néixer per donar suport a les persones que anaven poblant Montjuïc de barraques. Tot s'ha de situar en el seu context, és clar. Qui pensi que el Poble-sec va ser en algun moment Pedralbes o Gràcia va mal orientat.

Avui no es fan servir gaire els cors de les esglésies, situats a la part de dalt de l'edifici, quan es fan concerts es fan davant de l'altar, a la vista del públic, cosa que fa que l'acústica, en general, sigui molt dolenta. Quan jo era petita es cantava des de dalt, de vegades em semblava que els cants venien fins i tot del cel. Durant alguns anys hi vaig escoltar una noia amb una veu magnífica, tothom la lloava i no n'he sabut esbrinar el seu nom. En els casaments entonava l'Ave Maria amb un gust extraordinari. 

De moment la restauració de l'església en la seva totalitat quedarà pendent. Quan jo era petita recordo que van fer uns quants arranjaments, la guerra l'havia deixat feta un nyap, una de les meves distraccions era veure com un pintor, del qual m'agradaria saber el nom, decorava la volta amb escenes de la vida de la santa i d'altres sants barcelonins. Les pintures, a causa de les humitats i d'alguns arranjaments maldestres, van aconseguir que el bonic rostre de l'homenatjada es deteriorés amb els anys. Dels pintors anònims o gairebé que vaig poder veure en directe, a més d'aquest que pintava l'església, en recordo un que pintava el sostre d'uns cavallets que venien a la Plaça del Sortidor de tant en tant, així com els grans artistes que feien aquells grans cartells del cinema. Em meravellava l'habilitat d'aquella gent, tots ells enfilats per poder pintar, tot i que cap tan enfilat com el de Santa Madrona.  Per a mi sempre tindran més sentit i valor les pintures humils i fetes malbé de Santa Madrona que la Capella Sixtina, la veritat. En aquest blog he trobat unes fotografies magnífiques de l'interior de l'església. L'art de la postguerra va produir moltes creacions religioses, algunes d'elles interessantíssimes tot i que també durant molt de temps s'hagin etiquetat en bloc d'infumables i fins i tot unes quantes s'hagin destruït sense contemplacions. Avui compten també amb una tímida reivindicació popular.

Santa Madrona, patrona barcelonina, oblidada durant molt de temps, també està revifant i la seva festa, amb timidesa, es recupera per moltes bandes. Les quatre parròquies del Poble-sec, avui personalitzades en uns cap-grossos molt divertits, són plenament simbòliques, Lourdes mostra una certa internacionalització més enllà de la frontera del nord, Sant Pere Claver va ser un sant amb vocació internacional, Sant Salvador d'Horta aconseguia fer parlar els muts i fins i tot que ho fessin en català o castellà segons on es trobaven. I Santa Madrona, una dona de classe humil, una minyona, va venir de rebot, en barqueta, i aquí es va voler quedar i va patir trasllats i processons i remullades miracleres i fins i tot l'oblit barceloní però encara la tenim aquí, amb el vaixell a la mà, contemplant-nos amb la comprensió eterna dels sants ancestrals.





dilluns, 30 de juny del 2014

XERRADA DE CERHISEC: LES CASES DEL BARRI, EL MODERNISME MODEST



Demà farem la darrera xerrada d'aquest curs de CERHISEC, tot i que per la Festa Major realitzarem un parell d'itineraris. En aquest cas farem una primera aproximació al nostra patrimoni urbanístic. Us hi esperem!!!

dimecres, 25 de juny del 2014

I UN NOU COMIAT, ARA LES SABATERIES GASOL!!!







Després de la notícia del tancament de Fotos Bolois m'ensopego amb l'imminent final de les emblemàtiques Sabateries Gasol, que a mi em semblava que havien de ser incombustibles. El motiu també és la jubilació. Aquests dies podeu veure llargues cues als seus establiments ja que a més a més de la botiga del carrer de Blai n'hi havia una al carrer de Parlament i una altra al carrer de Sant Antoni Abat.

És una llàstima ja que aquestes sabateries han estat per als nostres peus gairebé imprescindibles. Van saber combinar la sabata econòmica i pràctica amb el calçat de qualitat, o sigui, que allà hi podies trobar de tot. No és estrany que les diferents capes d'immigració que passaven pel barri hi anessin de seguida, sobretot a comprar sabates per les criatures. També era habitual veure-hi gent gran, a la recerca de la comoditat. Fins i tot hi havia una modalitat que jo en diria sabata sexi a bon preu, molt del gust de senyores amb ganes de festejar.

Eren molt amables i pacients amb la gent i si no tenien el número en una botiga te'l portaven de seguida d'una de les altres. Les sabates més bones i les de marca sempre les trobaves una mica més econòmiques que no pas en d'altres llocs. Escric en passat tot i que encara són obertes, és estrany. Sempre hi havia molta gent i en més d'una ocasió hi havia passat més d'una vegada per veure si minvava el nombre de públic que les omplia per tal d'entrar-hi. Diu el cartell que duien quaranta anys al barri, a mi em semblava que eren molts més, gairebé han durat tant com el rei Juan Carlos, però en aquest cas sense relleu monàrquic. 

Al costat sobreviu la botiga de bosses de mà, em temo que acabarà com la resta, convertida en tasqueta, bar o alguna cosa semblant. El carrer Parlament també s'està convertint en un lloc de bars i tasques i cafeteries. 

Al Poble-sec, com a molts barris populars, hi havia hagut moltes espardenyeries durant la meva infantesa, algunes de les quals es van anar reconvertint en sabateries. No sé si algú encara pot recordar que a Blay, més a prop de Blasco de Garay, n'hi havia una de grandeta, amb una entrada on estaven els aparadors. A la Ronda, a prop del Barato, també n'hi havia hagut una de molt gran d'aquest estil. Aquelles entrades amb aparadors es van anar tancant per aprofitar l'espai i, m'imagino, evitar que s'hi fiqués gent rareta. Aquesta que menciono, amb els anys i la millora econòmica, va dedicar-se a sabates d'una certa categoria, se'n va anar al Paral·lel i després a Sant Antoni, on encara n'hi ha una que és hereva d'aquelles altres tot i que crec que els amos són uns altres des de fa temps. Crec que quan es va començar a modernitzar es va dir Gipsy.

De vegades medito en com sobrevivia aquell petit comerç considerant que el nivell de consum de la gent era molt limitat. La zona del carrer de Blay on es troben els Calçats Gasol va veure passar diferents comerços efímers, durant un temps també hi va haver alguna botiga de roba per a gent gran i per a criatures. Avui per comprar-te uns pantalons, més enllà del que puguis trobar al Basar Xinès, i que duri l'oferta, has d'anar a Sant Antoni o al centre de Barcelona tot i que sembla que fins i tot en aquests altres indrets ha anat fent moixoni la botiga personalitzada que no vengui roba estàndard i de marca convencional. Una de les grans excepcions és El Reloj que té al seu favor la magnífica atenció humana que ofereix a més a més de pantalons, samarretes i coses semblants.

Al carrer de Parlament,  no gaire lluny de la Sabateria Gasol de Sant Antoni, hi va haver durant molt de temps l'emblemàtica Zarina que era una mica, en el tema tèxtil, allò que va ser pel que fa a les sabates la Gasol, hi trobaves de tot, tenien paciència i els preus eren assequibles. Va durar molts anys però també va acabar per tancar a causa dels canvis socials i de la manca de relleu generacional. Tot canvia i potser ha de ser així i qui sap si algun dia també canviarà tot altra vegada i les tasques seran substituïdes per establiments comercials o del que sigui. Aleshores els qui ara són joves i aleshores siguin vells recordaran els temps de gresca del carrer de Blay, el mateix que ara s'evoca el Paral·lel d'altres temps. Tot i que no m'agraden els canvis sempre és millor que hi posin alguna cosa que no pas que tanquin del tot, els anys vuitanta van veure tancar moltes botigues i botiguetes i el barri semblava mort o agonitzant, la veritat. Fins que van venir les tasques, i els pakiadroguers i els basars xinesos.

Abans les sabateries i espardenyeries eren indrets molt especials, feien una olor personalitzada i tenien aquells immensos prestatges plens de capses i capsetes. Encara en queda algun exemple, com ara la Sabateria Ponsà de la Ronda, que crec que l'han declarat establiment blindat, o sigui, una cosa així com ara espècies protegida, tot i que això és molt relatiu. Hi havia miralls per contemplar-te els peus, un suport per a poder emprovar-te el calçat i els interiors eren elegants i senyorívols, amb espai per passejar-te i comprovar si et feia mal l'ull de poll o no.  Les capses de sabates han estat molt útils per a la creativitat manual i per a les llars, hi hem guardat de tot. 

Quan jo era petita un veí de l'escala tenia molta grapa a endegar casetes de pagès amb les capses de sabates, per tal de distreure criatures, com ara el seu nebot, amb qui jo havia jugat força de petita. També era molt hàbil fent castells de cartes. Per sort les capses de sabates encara existeixen tot i que de vegades fan més nosa que servei. Fins i tot n'hi ha de molt boniques, amb fotografies interessants a la tapa i tot. A escola també vaig utilitzar les capses de sabates per a treballs manuals econòmics, gairebé eren tan útils com aquests rotlles de cartró que queden al final del paper higiènic i que he vist transformar en titelles, reis d'Orient, molins de vent, castells, ocells i tota mena de meravelles. Un element molt interessant, avui desaparegut, van ser durant uns anys els pots cilíndrics de sabó per a les rentadores, tan ben aprofitats per a desar-hi les joguines de les criatures.

Abans les sabates una mica bones, en general, eren cares. El calçat popular eren les espardenyes que més endavant es van substituir per les wambes. Les sabates es feien arreglar molt i molt, punteres, talons, mitges soles. Encara queden pegots, és clar, però no tants com abans, ja no surt a compte arreglar res i ens agrada canviar de roba i sabates més sovint, cosa facilitada per l'abaratiment generalitzat d'aquests productes, excepció feta de la fatxenderia de les marques, ep. Trobaré a faltar els Gasol, els seus aparadors, les seves ofertes, les seves sabates, botes, espardenyes, sabatilles, sandàlies, topolinos, xancletes... Ara ja li estic agafant molt de carinyo al basar xinès de Blai, la veritat, crec que allà hi havia hagut uns herbolaris i una comadrona, la senyora Lola, que és qui em va ajudar a néixer, així com també al meu germà. La seva botiga, durant uns anys, també va tenir una d'aquestes entrades amb aparadors. Era eficaç i comptent però poc simpàtica, en una ocasió em va renyar perquè vaig entrar a preguntar-li si tenia fulles de morera pels cucs de seda i em va respondre empipada: aquì només venem coses per menjar.

Si un dia el basar xinès de Blai, el més gran de tots, tanca ja el trobaré també molt a faltar. Aquests basars del nostre temps són ara imprescindibles, hi trobem de tot, productes de ferreteria, de merceria, moda a l'abast, productes de neteja, batetes, estris de cuina, figuretes per decorar, tovalloles... Desde un alfiler hasta un elefante, com deien fa anys en un anunci de la ràdio sobre el Bazar Perpiñá de la Ronda de Sant Pau, també desaparegut, el mateix que la Impremta Miró on recordava la meva mare que s'hi havia comprat les llibretes més  bones de la seva infantesa. Sic transit...