TOT AIXÒ PASSAVA ABANS QUE FÓSSIM CATALANS

Ahir vaig anar a una extraordinària xerrada que van fer a la Biblioteca, a càrrec del doctor Miquel Molist, de la UAB. Vam ser quatre persones de públic, malauradament. Era divendres, vigília de pont, tot això pot pesar, així com també la difícil promoció que es pot fer d'aquestes activitats. 

La xerrada s'emmarcava en un cicle organitzat en l'Any Europeu del Patrimoni i en el marc del programa organitzat amb motiu de la celebració a Barcelona, durant el mes de setembre, de la Reunió Anual de l’Associació Europea d’Arqueòlegs que organitza l’Europeen Association of Archaeologists i la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Poca broma.

Es tractava de sessions obertes i adreçades al públic en general que s'han fet els dies 6 i 7 de setembre a les biblioteques públiques de cadascun dels barris de la ciutat on han tingut lloc les excavacions arqueològiques, i que han estat impartides pels arqueòlegs i investigadors que han participat d’aquests treballs de recerca arqueològica. Aquí podeu veure el contingut del cicle complert. 

El fet de ser simultànies tenia el problema de què no es podia anar a totes. Però, considerant l'assistència, potser millor així. No sé com devia anar a d'altres barris de la ciutat, potser hi va haver de tot. Ja sabem, pel resultat de les xerrades de CERHISEC, que això de l'assistència és molt atzarós. El doctor Molist ens va assegurar que a la Universitat també els passa, en ocasions porten algú de molta categoria i hi van quatre gats.

La xerrada va ser absolutament interessant i imprescindible per als no iniciats en el tema, el conferenciant, peça clau d'aquestes activitats, es va mostrar com una persona brillant,  propera, ocurrent i absolutament enamorada de la seva feina. Vam fer un recorregut apassionant pels misteris ocults al fons de tants edificis, carrers i places, propers a casa nostra, en concret al Raval. 

En aquests darrers anys les troballes han estat impressionants gràcies, precisament, en molts casos, a les noves obres, construccions i remodelacions. I al fet de què avui s'ha d'avisar si es fan troballes i costa molt amagar-les, com feien uns parents meus de Besalú  fa anys, quan el Patrimoni va començar a ser objecte de respecte i atenció. I també a les noves metodologies i als recursos científics a l'abast dels arqueòlegs. De tot plegat hi ha un munt d'informació per la xarxa i tan sols cal una mica de motivació i curiositat per accedir-hi. Potser la prehistòria ens resulta molt llunyana, els romans i l'Edat Mitjana, tenen més ganxo. Malgrat que, al capdavall, tenim més tirada a creure allò que ens expliquen a La catedral del mar que no pas el que ens recorden els estudiosos.

Aquestes descobertes ens enfronten amb la nostra gran ignorància. Si ja del que passa cada dia en sabem poca cosa i, en tot cas, allò que ens volen o poden explicar, no cal ni pensar en com desconeixem la manera de pensar i sentir d'aquella gent del passat remot, tan diferents i tan semblants a nosaltres. Tot i que els seus esquelets són ben bé com els nostres, vaja. Algun dia potser serem remots esquelets que algú voldrà remenar per tal de conèixer una mica com ens anava, què menjàvem, com ens comunicàvem i quins rituals funeraris ens abellien. Qui sap.

La inevitable i imprescindible viquipèdia ens ofereix una introducció acurada al tema. Em venia al cap, ahir, de forma inevitable, la tornada d'aquella bonica cançó del recull Història de Catalunya amb cançons, amb lletres de Jaume Picas i música de Ros-Marbà, que encara es fa servir força en el context educatiu: Tot això passava abans/ que fóssim catalans/ i pels boscos i pels mars/ corrien quatre gats... 

Per cert, hi havia una altra xerrada propera a nosaltres, sobre les troballes sota el Mercat de Sant Antoni, que s'havia de fer a la Biblioteca Joan Oliver, però s'ha ajornat i sembla que ja ens avisaran. 

Tantes bestieses com ens amollen per la tele, tanta informació futbolística i castellera, i d'aquesta mena d'activitats i trobades acadèmiques en parlen poquet i encara gràcies. Què hi farem... 

JOSEP FONTANA, LA HISTÒRIA I NOSALTRES

Ha mort l'historiador Josep Fontana. Era gran i feia temps que no estava bé de salut, però malgrat això aquestes pèrdues sempre són irreparables. Vivia de forma modesta, al nostre barri. En més d'una ocasió havíem comentat la possibilitat d'homenatjar-lo amb una placa a l'entrada del seu domicili i crec que a CERHISEC ens va aturar la sensació de què l'historiador era un home poc amic d'aquest tipus d'homenatges. Però, qui sap. Ara  ja no hi som a temps, en tot cas, amb el pas del temps, se li pot dedicar un espai, un carrer. Sempre serà insuficient, tot el que es faci.

En un parell d'ocasions es va reunir amb la gent de CERHISEC per donar-nos alguns bons consells. Consells que no vam acabar de seguir, sobretot per manca de temps i de gent. A un altre grup d'història al qual pertanyo, Tot història, vam llegir un llibre seu, un recull d'articles. Moltes publicacions de l'historiador són de gruix, són llibres per tenir, que cal consultar de forma lenta i meditada.

Ningú, avui, no negarà mèrits a l'historiador, però també tenia i havia tingut els seus detractors. El món acadèmic, com qualsevol altre, és ple d'enveges, cops de colze, capelletes i personalismes. La universitat, malauradament, no és cap excepció pel que fa a grups de poder i personalitats abusives o intocables. 

Un dels qui el van atacar de forma grollera i arrauxada, però dialècticament hàbil i brillant, va ser l'inefable Gregorio Morán, tan llegit fa temps en aquells dissabtes de La Vanguardia, tan poc curós i poca-solta en més d'una ocasió quan esventava penjaments poc fonamentats sobre persones diverses. En alguna ocasió Fontana li va respondre, de forma seriosa i documentada. Malgrat això quan Morán va ser foragitat del diari vaig llegir moltes protestes en contra de la censura i la resta, més que no pas quan d'altres periodistes han estat acomiadats aquí  o allà de forma molt més injusta. 

Tampoc no hem de pensar que les sàvies opinions de l'historiador, d'aquest o de qualsevol altre, siguin dogmes. No s'ha de tenir por de la discrepància. La història no és una ciència exacta i Fontana, un home amb esperança en el futur, havia canviat al llarg de la seva vida professional, com és lògic. Darrerament havia apostat pel govern Colau, per la CUP. No ha tingut temps de valorar de forma profunda com evolucionen aquestes novetats polítiques però les ganes de canvi ens fan ser, tot sovint, més optimistes del compte. La història s'ha de mirar en perspectiva i des de molts angles i, per això, falta distància temporal, pel que fa al present.

Ara pot ser una bona ocasió per repassar la seva trajectòria professional, les seves publicacions, les seves opinions... Hi ha molt de material, per la xarxa. Entrevistes actuals i no tan actuals. Tenim feina, doncs. Descansi en pau un poble-sequí que honora el nostre barri, en el qual va viure de forma discreta i sense fer soroll. 


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/savis/josep-fontana/video/4742211/

EVOCACIONS SENTIMENTALS POBLE-SEQUINES, DES DE LA TERRA ALTA

Tots els pobles són diferents però crec que existeix un trec compartit a gairebé tot arreu, aquesta línia que separa els de sempre dels que han vingut després, que tan sols al cap d'una o dues generacions seran admesos de ple de dret en una comunitat amb els problemes humans i de relació de qualsevol altra comunitat.

És una mica com les relacions familiars, vaja, creen llaços indefugibles. És pot pensar que això passa a pobles petits però fins i tot a llocs més grans que on soc ara, (a la Terra Alta i en un municipi d'uns dos mils habitants), he copsat aquest efecte. 

Les ciutats, les ciutats grans, ep, les petites i provincianes són més semblants als pobles, acullen de tot i  ho addueixen de forma relativament ràpida. Per molt que alguns barris tinguin  trets rurals i la gent és queixi de l'arribada de forasters i de què els de tota la vida hagin de marxar, la dinàmica vivencial és ben diferent. Tot això són apreciacions subjectives, és clar.

Aquests dies i aquí és habitual sortir a prendre la fresca amb la gent de la rodalia, forasters i no forasters. Quan jo era petita, a Barcelona, al Poble-sec, preníem la fresca al terrat. Avui pensava en aquells anys i m'he adonat dels molts diferents orígens dels veïns de l'escala. Havien arribat en èpoques diferents de pobles que aleshores em semblaven llunyans i remots, la guerra els havia pesat al damunt però, sobretot, les causes del trasllat eren econòmiques, de subsistència.

Quan ets petita et sembla que tot ha estat sembla igual i immutable. El terrat era comunitari però el seu usdefruit estava a càrrec d'un matrimoni que vivia en un piset minúscul, en origen destinat a la portera. Eren molt acollidors i els diumenges el seu pis s'omplia d'àvies vídues que venien a jugar a cartes i que tenien algun parentiu amb ells. No tenien fills, se'ls havien mort tots de petits però sí un nebot de la meva edat amb el qual jugava sovint i que ells adoraven. Aquesta parella o, al menys, un dels dos, eren del Forcall, un indret que jo no sabia, aleshores, on parava.

Una família que vivia sota d'aquests era de Blanes, per venir a Barcelona havien malvenut casa i botigueta, van tenir mala sort, pocs anys després va arribar el turisme i n'haguessin tret molts més diners. Van tenir tan sols una filla que a causa del seu matrimoni va acabar per anar a viure a Madrid. Uns altres veïns tenien arrels murcianes i andorranes. A casa meva venien de l'Empordà, de la Garrotxa i de la zona d'Àger, tot i que la meva mare ja havia nascut a Barcelona.

A sota de casa hi havia dues germanes grans, una de les quals havia estat ballarina de cabaret i havia viatjat per tot el món. Malauradament, de grans, es guanyaven la vida cosint mocadors a màquina. Provenien de València, d'una família molt pobra, la ballarina retirada ens explicava que el seu pare, amb tres o quatre anys, ja la feia ballar per les tavernes.

Una altra família provenia de Girona, la dona crec que de Celrà i el marit de Flaçà, o potser era a l'inrevés. El fill gran va estat un any perdut, després de la guerra, el van evacuar amb la retirada i va anar a parar a un hospital francès, malferit. Era de l'edat dels meus pares, es va casar amb una neboda de la ballarina i van tenir tres fills, el més gran de la meva edat, un noi molt maco i eixerit que va morir amb poc més de trenta anys, de càncer. Eren una gent amb una certa cultura considerant el context, molt catalanistes, cosa que aleshores es contemplava amb una certa inquietud, què hi farem. Allò de ser de la ceba es contemplava amb molta inquietud.

Tota una colla de gent entranyable, adulta, la majoria de la qual, doncs, procedent de la immigració de proximitat. En aquells anys van començar a arribar al barri andalusos, extremenys... La gent els anomenava segons el lloc de procedència, la malaguenya, els de Badajoz. Persones que han marxat del barri, avui, quan hi tornen, s'espanten de la varietat existent, m'expliquen que després del Raval és on hi ha més barrija-barreja mundial, pel que fa als barris de la ciutat. Sovint es fa referència als de tota la vida però quan diem això ens referim, cadascú, a la nostra, de vida. I una vida pot ser molt breu i sempre és molt breu, per llarga que sigui.

Les tertúlies estivals al terrat feien que es parlés de tot, d'aspectes de la vida quotidiana i, de forma inevitable, de la situació de la política mundial, que augurava una tercera gran guerra, a causa de les males relacions entre russos i americans. I de les seqüeles de la guerra civil, que la gent gran del meu temps infantil havia viscut de forma directa. El veí que senyorejava el terrat deia que als qui manen se'ls ha de posar en una plaça de toros i que lluitin entre ells i que la resta de gent ja acceptaríem el resultat, amb tal de no passar per un desastre col·lectiu com aquell. Recordo que també deia que a Rússia devia passar com a Espanya, que si feies la teva i no et ficaves amb res, sobrevivies. Quan ets petita els grans semblen molt savis, potser ho són, però no ets capaç de valorar el tema de forma objectiva, és clar.

En els anys en què va començar la cursa de l'espai pujàvem al terrat a mirar passar el Telstar. A principis dels seixanta vam tenir inundacions terribles i aquella nevada inoblidable i la gent deia que tot plegat era culpa d'enviar tantes naus a la celístia i marejar l'atmosfera. Per això sóc una mica escèptica i agnòstica amb el tema del canvi climàtic, he vist molts canvis, estius i hiverns molt diferents, al llarg de la vida. De la meva, és clar.

Jo puc presumir de pertànyer a una certa aristocràcia de barri, vaig néixer al Poble-sec, tan sols me'n vaig absentar dos o tres anys i potser hi moriré, tot i que avui naixes i mors als hospitals de referència. La meva família, fins on he esbrinat, era catalana per totes bandes. Malgrat el pedigrí, sóc molt poc radical en temes patriòtics, ningú no tria on cau, ni la família, ni la llengua, ni el país, ni la genètica, i és pot tenir sort o no tenir-ne, poques coses podem dir que siguin assolides per  mèrit propi. Però, ai, tothom té dret, així mateix, a una mica de vanitat, sempre que aquesta sigui inofensiva i respectuosa amb aragonesos, murcians, xinesos o pakistanesos. Crec que hi ha més bona gent que no pas gent perversa, tot i que els dolents poden fer molt de mal i el mal, com el bé, és encomanadís. 

VEUS, ROSTRES I FUTBOL

Fa poc que ens va deixar Maria Dolors Gispert, una de les grans veus del doblatge. Tenia vuitanta-quatre anys, havia posat la veu a molts famosos, entre els quals Whoopi Goldberg, també havia estat la veu de Pippi Langstrum, per cert. Era tota una senyora guapíssima, d'una bellesa extraordinària que va mantenir durant tota la vida. Havia fet teatre i alguna cosa de cinema.

Va ser molt coneguda, a més a més, per haver-se casat amb l'emblematic Miguel Ángel Valdivieso, en aquesta fotografia magnífica els podeu veure tots dos, guapos i elegants, el dia del casament. L'he manllevada del blog del senyor Barbachano, el qual he esmentat en alguna ocasió. la fotografia també es pot trobar en un blog poc actualitzat que havia creat Gispert, fa alguns anys. Tant Gispert com Valdivieso venien de famílies amb tradició artística.

En un programa de ràdio sobre cinema, La Claqueta, van mencionar Gispert i Valdivieso i van dir que Puyal, ara que ha plegat pel que fa a la retransmissió de partits de futbol havia recordat feia poc que el millor locutor dedicat a aquesta tasca havia estat el marit de Gispert, que va morir encara jove, malauradament. Al programa van comentar que Valdivieso mai no mostrava preferència per un equip o un altre tot i que se sospitava que era de l'Espanyol.

Però resulta que Maria Dolors, en una ocasió, va confessar a un periodista que res d'això, que el seu marit havia estat sempre... del Poble-sec!!! I és que Valdivieso havia jugat a l'equip del barri, en els temps mítics, al costat d'un altre periodista, Jaume Nolla, en l'època en la qual a l'equip del barri també jugava Parra. Aquesta aspecte esportiu el va recollir La Vanguardia amb motiu de la mort del locutor. 

Miguel Ángel Valdivieso va fer també doblatge, va ser la primera veu de Woody Allen, abans del Joan Pera. La història del doblatge encara està per explicar a fons, diuen que qui més en sap és el Jaume Figueras, per cert. 

Si algú té més informació sobre el pas de Valdivieso i Nolla pel Poble-sec, us agrairíem que ens la feu arribar, així els podríem dedicar una bona i llarga xerrada de CERHISEC. 

FESTES EXCESSIVES I COSES QUE PASSEN ALS BARRIS SOFERTS

Ha tornat la Festa Major i portem dues nits sense dormir gràcies a la gresca organitzada als escenaris propers a casa. Hi ha qui té més mala sort que nosaltres i els té sota de casa mateix. Encara més, aquests darrers anys l'acte final acostumava a ser la cantada d'Havaneres de la Plaça de Santa Madrona i el darrer diumenge de la festa, al vespre, tot restava silenciós. Al programa comprovo que aquest any no serà així i que avui també tindrem soroll. I no tan sol el dels decibels excessius del nostre temps sinó també el soroll de la gent que omplirà el carrer fins les tantes i orinarà a qualsevol forat practicable, portals inclosos.

Hi ha molta gent que qüestiona aquest tipus de festes de barri. En molts casos, avui, estan més lligades a locals i bars que no pas als carrers. La gent gran, com jo mateixa, ens limitem a les sardanes, les havaneres i alguna altra coseta ja que, per sort, hi ha moltes activitats interessants i agradables les quals es fan, això sí, en horaris sostenibles. Però resulta impopular queixar-te d'aquestes gresques festeres passades de rosca, com ho és queixar-te del desordre provocat i consentit per les bicicletes, per exemple. I encara més, com que cadascú plora pel que li toca, hi ha qui viu en un indret on té la sort de no comptar amb gresques diverses i continuades i ni s'assabenta del que pateix el veí dels carrers propers.

Al darrer Zona Sec hi havia un llarg escrit sobre la disbauxa que fa anys que viu la gent de la Plaça de les Navas. Pel que fa al carrer Blai, fins i tot havia millorat una mica i es respectaven els horaris però ara diria que la cosa empitjora. A Blai-Blasco de Garay s'ha generat un punt calent i perillós, tan sols cal passar per allà als vespres per veure què s'hi cou. En alguna escala d'aquella zona ja han ocupat pisos de mala manera, precisament persones d'aquestes que de nit, i no cal que sigui festa, es fan els amos del carrer.

Hi ha qui relaciona el tema amb els nou vinguts i no és ben bé així, al barri hi ha un nivell de convivència acceptable, malgrat els punts calents, i hi ha persones de moltes procedències. Un exemple emblemàtic són les nostres escoles, que funcionen de meravella gràcies als esforços del seu personal. 

Quan jo era petita ja hi havia punts calents i gent incívica, no ens enganyem, que sempre hi ha qui evoca un passat idíl·lic que no va existir mai. Quan la meva mare era petita les baralles entre veïns eren habituals i recordo que m'explicava com a la seva es va haver d'anar a judici amb mitja part dels veïns d'una part i, la resta, de l'altra. 

Fa anys, en els vuitanta, a sota de casa meva, hi van tenir durant molt de temps un grup de joves del país i del barri, autòctons i poble-sequins, que traficaven amb droga i ens feien destrosses al portal. Si sou grandets recordareu que al carrer Rosal hi havia hagut protestes a causa d'una banda de delinqüents, aquests sí, forasters, que s'hi havien establert i que robaven a les carreteres i autopistes. 

Tot té alts i baixos, també el mal rotllo. Em temo que, en general, a la ciutat, les coses d'aquest tipus han empitjorat darrerament, amb això dels narcopisos i la resta, sembla que no s'hi pot fer res o molt poca cosa. Després, ai, hi ha qui s'estranya de que pugin els vots dels partits de la dreta als quals es creu, de forma crec que errònia, més capaços d'arranjar aquests temes. I que pugin aquests vots dretans als barris modestos de tot arreu, que són els qui pateixen el tema, amb veïns que no tenen cap possibilitat de canvi d'habitatge. L'éxit d'Albiol a Badalona va lligat a temes d'aquest tipus que no es resolien ni s'han resolt tampoc mai del tot. Però és políticament incorrecte dir les coses pel seu nom.

Tenia esperança en què la pluja acabés amb el soroll però, res, ja ha parat de ploure i ja tornem a tenir sarau. O tempora, o mores. La culpa no és del turisme, ni dels de fora, ni de les bicicletes, ni del jovent de tot arreu que té ganes de divertir-se i va on hi ha juerga. El problema és que es vigila molt poc el compliment de la norma, el problema és que no hi ha policia de barri eficaç, això que sempre surt a les converses i mai s'acaba de concretar. Abans teníem el sereno, el vigilant, tothom els coneixia. La mala relació entre guàrdia urbana i ajuntament ve de llarg però em temo que ara està pitjor que mai.

Fa algun temps la cosa havia millorat una mica, amb molts esforços que convergien en intentar que el barri fos més agradable. Em temo, però, que avui el benestar veïnal no és cap prioritat generalitzada. Avui mateix, en un article sobre Maragall, s'evocava el seu pas actiu per tots els barris, dormint fins i tot a casa d'algun veí. Els polítics i les polítiques tenen ara, sembla, d'altres problemes i, en general, no coneixen gaire els llocs on passen les coses dolentes. De fet, no sé el que coneixen, cada vegada en veig menys als actes veïnals, per cert. Pot ser una percepció subjectiva, qui sap.

LA FOIXARDA I D'ALTRES TOPÒNIMS D'ORIGEN INCERT

Aquesta fotografia, manllevada de la web http://patinajevelocidadcat.es/1965-imagenes/ és l'única que he pogut trobar en la qual es vegi la pista de patinatge de La Foixarda en els anys de la meva joventut. L'afició a patinar va ser important durant un temps, els patins no eren cars i en podies llogar. Ens deixaven patinar, fins i tot, al pati de l'escola.

Durant la meva adolescència, amb d'altres amigues, pujàvem sovint a la Foixarda. L'indret em semblava aleshores llunyà i romàntic. A la pista podíem conèixer noiets de la nostra edat i, en ocasions, et donaven la mà per patinar plegats, cosa molt emocionant quan tens catorze anys. No tenia ni idea de què venia el nom del lloc i, en aquells anys, em preocupava de forma relativa la història del passat.

Més endavant vaig donar per fet que el nom feia referència a la planta, encara que no l'hagués vist mai per allà. Fa uns dies, a La Vanguardia, vaig llegir un escrit en el qual s'explicava que el nom venia de la família Foixart, propietària de les pedreres d'aquell indret. L'explicació em sembla molt adient i versemblant, era habitual feminitzar els cognoms en casos semblants. Els descendents del senyor Foixart han fet una sol·licitud a l'ajuntament per tal que rectifiqui el Nomenclàtor.

El Nomenclàtor de carrers és un document imprescindible, amb inevitables errades i mancances, cosa que no és estranya ja que sovint els noms dels indrets no resulten gens clars i han anat canviant amb el pas del temps. Moltes vegades ho han fet de forma intencionada, lligada als avatars polítics i històrics, però en ocasions el canvi ha estat casual, imprevist, i no en queda cap documentació. Hi ha casos en els quals tan sols es pot intuir l'origen d'un topònim.

A molts barris hi ha força noms que provenen d'antics propietaris de terrenys i masies de la zona. L'ajuntament, quan l'indret s'anava urbanitzant, reconvertia alguns d'aquests noms, quan eren de gent anònima, en noms de famosos i coneguts. El meu carrer és diu avui Elkano però en plànols i guies del passat ve mencionat com carrer d'en Cano, que devia ser algun propietari dels terrenys pels quals es va traçar el carrer. Per reblar el clau de la versemblança, al carrer paral·lel al meu li van posar Magalhaes i tot sembla lligar.

Dels noms dels carrers se'n fa bandera sovint. Els meus pares i avis ja es planyien dels canvis que la política atzarosa anava fent de segons quins noms de carrer. Alguns de ben absurds, per cert. Jo seria més aviat partidària de batejar carrers i places amb noms lligats a la natura, a la indústria, m'agraden els noms d'alguns carrers de la Zona Franca que tenen una certa unitat temàtica, carrer del Ferro, del Cobalt, de l'Estany...

La revenja ideològica fa que sovint els noms dels carrers se'n vagin d'un extrem a l'altre, com ara la substitució del Marquès de Comillas, ase dels cops singular, si ho comparem amb el respecte vigent que han merescut els Güell, parents i hereus seus, per Ferrer y Guardia. I ho escric amb y  llatina pel fet que aquest personatge, del qual planyo la mort, absolutament injusta i cruel, no era gens catalanista, més aviat tot el contrari.

Fa poc es va substituir el nom del carrer Almirante Cervera pel de l'actor Rubianes. A Rubianes se li podia haver dedicat una placeta nova a tocar del Paral·lel però això hauria provocat poc espectacle mediàtic. Els descendents de Cervera es van queixar i l'ajuntament va donar diferents motius, una mica agafats pels pèls. En un llibre recent que Joan Lluís Bozzo dedica al seu amic, l'actor traspassat, opina que els carrers no s'han dedicat a gent del teatre, cosa que no és certa. Als actors de teatre del passat, absolutament popular en una època sense cinema ni televisió, se'ls havien dedicat molts carrers, alguns d'ells fins i tot duplicats, cosa que va obligar l'ajuntament a fer canvis, com en el cas de Teodor Bonaplata o Lleó Fontova.

Hi ha qui pensa que els carrers amb noms de militars o aristòcrates són franquistes i això no sempre és cert, en moltes ocasions pertanyen a gent que va tenir vincles positius amb la ciutat, i ara penso en tres noms propers al barri, dels quals ja tan sols en resta un, el Conde del Asalto, el Marquès del Duero i el Marquès de Campo Sagrado. La catalanització també cau en ocasions en coses rares i he escoltat, en el present, en alguna ocasió, mencionar aquest darrer com Camp Sagrat. Fins i tot havia sentit explicar que això del camp sagrat venia d'un cementiri ancestral.

El carrer Rosal responia al nom d'uns propietaris. Per això aquest carrer, com tants altres, es mencionava de forma popular com carrer d'en Rosal. La normalització l'ha convertit en carrer del Roser com si respongués a una antiga advocació de la Mare de Déu del Roser. En aquest cas, l'espanyolització franquista l'hauria transformat en carrer del Rosario, per cert. 

El nom del nostre barri, Poble-sec, ha rebut diferents explicacions, totes poc fonamentades i intuïtives, la més repetida, que responia al fet de què a causa dels prats d'indianes del sector de les Hortes de Sant Bertran els pous es van salinitzar. Però hi ha Poble-secs a d'altres indrets de Catalunya i, en general, responen a barris que van créixer lluny del centre, ocupats per gent nou vinguda. Així el topònim tindria un sentit d'apartat, erm, diferent, que crec que respon més aviat al que va ser, en els seus inicis, el Poble-sec barceloní. Tenim Poble-sec a Cardedeu, a Sitges, a Sant Quirze del Vallès, Igualada i molts més llocs... Malgrat això, a cap d'aquests indrets, de moment, no m'han sabut donar una explicació convincent del topònim i, de moment, no crec que ningú no s'hagi molestat en fer un estudi seriós sobre el tema.

Avui, amb les noves onades migratòries, molts carrers antics són mencionats de forma singular, adaptada a l'idioma del nou vingut. Potser amb el temps aquestes variants, sobre tot en sectors ocupats per gent establerta a la zona, esdevindran oficials i canòniques, qui sap. Tot és relatiu i atzarós. La toponímia compta amb moltes interpretacions divertides però poc serioses o que responen més aviat a opinions diverses, de vegades, però, formulades i escrites per gent de pes. El tema dels noms dels carrers sempre torna a sortir, en els debats municipals. A Barcelona, per tal que posin el teu nom a un carrer, ha de fer cinc anys que cries malves. 

Comptem avui amb noms de carrers i places molt curiosos i estranys, lligats a personatges que no sé pas què tenen a veure amb nosaltres, com John Lennon. M'agrada quan es posa un nom nou de carrer a algun veí significat, que va treballar pel barri o pel poble. Com que els noms d'homes, per variar, són molt més nombrosos que els de dones, avui hi ha una certa recerca de dames de categoria per batejar nous espais. Sovint el nom d'un indret respon a l'esforç intensiu i mediàtic d'algú que reivindica el personatge i que n'ha descobert determinats vincles ignorats. Com en tot a la vida, les tries no sempre són justes, hi ha hagut gent important i rellevant que no té carrer i gent que no ho és tant i compta amb aquest reconeixement. En això, com en tot, per desgràcia, encara cal tenir padrins.

De fet, els noms de carrer acaben per sonar a carrer i prou. Tan sols els més encuriosits tenim un interès punyent en esbrinar de què ve aquell nom lligat a una casa de pisos i repetit a les ofertes immobiliàries, les coses com siguin.

MOSTRA D'ENTITATS I DARRERA XERRADA DE CERHISEC