DRAPAIRES, CANÇONS, OFICIS QUE ES PERDEN

Font de la fotografia: https://es.wiktionary.org/wiki/ropavejero

Ja que en un comentari mencionen Rafael Garrich aprofito per incloure al post un dibuix d'aquest artista, la referència explica que es tracta d'un carreter, ofici del pare de Garrich, però l'estampa no és gaire diferent de la dels drapaires típics. Podeu aprofitar la referència per saber alguna  cosa d'aquest pintor de L'Hospitalet.

Un dels oficis antics amb més mitologia de tot tipus al darrere és el de drapaire.

Al Poble-sec hi havia hagut molts drapaires. Alguns eren ambulants, d'altres tenien establiment i molts feien les dues coses, tasca ambulant i comerç a l'establiment. Cada sector del barri tenia els seus drapaires, en aquell temps de petites botiguetes per tot arreu. Un dels més propers a casa meva, tot i que no fos pas dels més famosos, era un del carrer d'Elkano. Acostumaven a tenir algun ajudant o aprenent, uns anaven a peu i uns altres amb algun carro o carretó. Al carrer Elkano hi havia un noi jovenet, cosa que afegia interès, quan també érem jovenetes, a l'activitat de portar-hi material.

Tot s'aprofitava, aleshores, o es portava a vendre al drapaire. Moltes vegades érem els infants els qui teníem cura d'anar a Cal Drapaire. Hi dúiem paperots, roba vella, diaris en bon estat, ampolles i pa sec i tot el que fos, però aquests eren els materials més habituals. De vegades, del producte del negoci a casa me n'amollaven una part que sovint invertia en coses com ara llaminadures o cromos, en concret recordo l'època de la col·lecció dels Diez Mandamientos. En una petita papereria del carrer de Salvà hi havia una noia que els venia sense sobre i els canviava, cosa molt pràctica que ens evitava haver d'anar sempre als Encants. També recordo haver-me comprat cucs de seda i coses així. Els cromos més cobejats eren les cares, aquells en els quals sortia el rostre en primer pla dels personatges i n'explicava les característiques. En aquest present de babaus fins i tot d'això de col·lecionar cromos en munten teories pedagògiques, l'altre dia vaig veure un expert per la tele que insistia en els valors educatius de l'activitat cromística: ordre, organització, memòria, col·laboració, negociació i no sé quantes coses més, per això estem tan ben educats els d'abans, potser.

Els pobres drapaires que anaven a peu amb el sac van ser identificats en ocasions amb un terrible personatge que s'enduia les criatures per treure'ls els greixets i fer remeis per als rics tísics amb la sang novella. Sobre pederastes no ens en parlaven gaire, tot i que sabíem que n'hi havia encara que no els donéssim aquest nom i que tot l'aspecte sexual anés embolcallat de misteris diversos. No tan sols els homes del sac s'enduien nens, també hi havia dones dolentes que ho feien i recordo que una veïna de l'escala em va explicar en una ocasió que si una senyora em volia donar un caramel no li fes cas i me n'anés de pressa, ja que hi havia dones que mataven criatures per a prendre'ls, per exemple, les arracadetes d'or. El fet és que aquestes històries potser tenien alguna base real, com la del terrible crim de Gádor, el 1910 o l'exageració amb la qual es va entomar i encara s'entoma tot allò de l'Enriqueta Martí.

La gran majoria de drapaires, com d'escombriaires, eren gent força convencional amb un ofici que aleshores era com qualsevol altre car la gent humil no tenia gaire on escollir. S'explicaven històries fabuloses sobre drapaires que s'havien fet rics en trobar alguna meravella. Tot i que en algun cas s'ensopeguessin amb una cullera de plata la veritat és que si feien algun caleró era a còpia de treballar molt i molt. Al CERHISEC vam poder escoltar, fa anys, un drapaire emblemàtic, Magí Aparicio, qui es va fer famós en recuperar un bust del president Macià, cosa que va recollir El Periódico en aquesta notícia: 

Un dels tres bustos oficials de qui va ser president de la Generalitat entre el 1931 i el 1933, Francesc Macià, que es creia perdut, l'ha regalat el matrimoni format per Magí Aparicio i Carme Bellver al Museu d'Història de Catalunya. El bust, trobat entre ferralla el 1943, va estar amagat primer en una quadra i després en un pis del Paral.lel, i és obra de l'escultor Martí Llauradó.

Magí Aparicio, amb 86 anys a l'esquena i les xacres pròpies de l'edat, reviu quan sent la paraula «negoci». No en va es va dedicar a comprar i vendre les coses més diverses al seu establiment del carrer de Vallhonrat, del Poble-sec. Recorria els carrers amb el seu carro mentre cridava el clàssic «sóc el drapaire!», i està convençut que Joan Manuel Serrat, veí també del Poble-sec, es va inspirar en ell per a la seva famosa cançó.

A la quadra «Un dia del 1943 va venir un home a vendre'm ferro vell amb un carretó i entre el que em va deixar per valorar va aparèixer el bust de Macià. La dona i jo vam decidir guardar-lo, i com que en aquella època ens la podíem carregar per conservar una cosa així, el vam embolicar bé amb un drap i el vam guardar entre els fems de la quadra», explica en to de broma. I la seva dona hi afegeix: «De tant en tant el desembolicava i li treia la pols».

Després el van portar al seu pis del Paral.lel, i allà s'hi ha estat fins ara. Creuen que el bust hauria pogut estar en un palau de l'Exposició que va ser hospital durant la guerra civil i avui és l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Allà hi guardaven material que venia de llocs que eren desmantellats.

Martí Llauradó el va esculpir el 1933, el mateix any en què Macià va posar per Josep Clarà i Rafael Solanic. Ara, després de 57 anys de vida oculta, el bust està al costat del balcó des d'on, al museu, Macià s'adreça als catalans.

El Periódico, 6 de febrer de 2011

El bust era doncs de l'escultor Martí Llauradó, qui va tenir un fill molt guapet que de jove cantava prou bé, gràcies al qual vaig conèixer l'obra de Salvat Papasseit, poeta que després ha musicat molta gent, entre la qual el mateix Serrat. Deu ser nostàlgia, però pel meu gust, com aquelles versions del Llauradó fill cap de cap. Aquell cantant, com molts altres d'aquell temps, va acabar per dedicar-se a coses menys romàntiques.

El senyor Aparicio, que era simpaquitíssim, ens va explicar aleshores moltes anècdotes, com ara quan va anar a un pis brut i vell del qual va sortir ple de puces però amb el tresor d'unes dents d'or de les quals va treure rendiment. Malauradament és mort, com també ho són molts testimonis d'aquell passat. Presumia d'haver inspirat Serrat però jo crec que el cantant es podia haver inspirat en molts altres car en aquells anys n'hi havia un munt, com també hi havia un gran nombre de venedors ambulants pel barri. 

Precisament un altre drapaire, conegut d'una amiga, tot i que era admirador de Serrat, es queixava d'això de la cançó que diu que compra draps i roba bruta, ja que el que compraven no era roba bruta sinó roba vella que, en general, estava prou neta. També em sobta que el drapaire comprés paraigües, els paraigües eren un bé escàs i s'arranjaven tant com es podia, hi havia botiguetes que s'hi dedicaven, com ara una del carrer de Campo Sagrado. Un personatge ambulant molt popular que arranjava paraigües era el famós Pinxauves, un gitano simpàtic, de rostre vermell i saludable que tothom coneixia.

Ja m'agrada, en Serrat, però algunes lletres seves són una mica tremendistes, sobretot aquestes dels primers anys. La Mare Lola és una desgraciada que no fa res més que treballar i escalfar el llit al marit, però la tieta conca i estreta i reprimida encara ho és més, per exemple. En el cas del drapaire es tracta d'un altre desgraciadet, que no té dona ni família i ha d'anar amb una donota, la qual, per a més inri, és vella. S'emborratxa, no pensa i no té ni llum elèctrica. Fa poc escoltava un programa dedicat a Serrat, per la ràdio, i en posar aquesta cançó van explicar que era de crítica social, jo més aviat diria que és literatura de ficció i que la realitat de l'ofici era, en general, molt més amable i convencional del que s'explica. A la Gran Via ha ha les famoses i impressionants Cases del Drapaire, del 1925, construïdes per un de drapaire que va prosperar i que va tenir un final tràgic, Pau Fornt i Valls. Fornt va ser assassinat per gent de la FAI, tot i que en algunes informacions actuals, per tal que es vegi com s'escriu la història en el present, els han reconvertit en falangistes que ja és gros.

Una de les cançons més tremendistes del meu antic veí del barri és aquella del Manuel que va néixer i viure a Espanya, tot i que la lletra no concreta en quina comunitat autonòma i que no té res seu, se li mor la dona embarassada i acaba penjant-se d'una olivera amb una corda que també és de l'amo. Recordo que un periodista de fa anys va fer molta broma amb aquest drama contundent i una mica hiperbòlic, la veritat i amb això de què no tingués ni una corda per penjar-se, considerant que ja érem a finals dels seixanta. Serrat ha tingut molta més sort a la vida que aquests seus personatges i, de fet, més endavant va cantar a les noies maques que feien de modelo i als burgesos bon vivants com el Tío Alberto. 

Ara ja és gran i una seva filla molta bufona és bona actriu i surt en aquest fulletó de les sis germanetes, que em miro en ocasions quan fa massa calor per anar a prendre l'aire a aquella hora de la tarda. Hi surt una altra actriu catalana que ara treballa molt per Madrid, la Carlota Olcina. El personatge de l'Olcina i el de la Serrateta s'enamoren i no deixa de ser curiós ja que en una altra sèrie em van aparellar l'Olcina amb una altra filla de famosos, la nena de l'Ana Belén i el Víctor Manuel, per cert. Curiositats televisives que no vénen a tomb, ho admeto. Veure els fills dels famosos del meu temps tan crescudets com els propis em produeix una estranya sensació lligada a l'irreversible pas del temps. 

Torno al tema central. Avui l'ofici de drapaire, com l'enteníem fa anys, no existeix. Hi ha gent que recull ferralla, cartrons, botigues de venda d'objectes de segona mà, gent que es dedica comercialment a buidar pisos, associacions benèfiques que reciclen i vénen allò que se'ls dóna, establiments de roba de segona mà, un ampli ventall a l'entorn de l'aprofitament de les cada dia més abundants deixalles del present. Tot és complicat i especialitzat, vaja. Encara de vegades hi ha troballes insòlites, com unes cartes del president Companys que es van trobar en un pis que es buidava, però aquests són fets singulars i poc freqüents.

De fet, penso que l'ofici com a tal és d'una època concreta i que en temps pretèrits potser tan sols es limitaven a recollir draps vells, d'això vindria el nom, el mateix que en castellà, trapero, ropavejero. Això de ropavejero m'encanta, fa poc un senyor d'aquests que fan llibres i surten a La Contra reivindicava la recuperació de velles paraules castellanes en desús que contribuirien a augmentar la nostra precisió comunicativa, en català s'hauria de fer el mateix i fins i tot acostumar-nos a donar oficialitat general a mots suposadament dialectals. Aquesta generositat semàntica ens faria adonar de què castellà i català tenen moltes coses en comú, com passa amb totes les llengües romàniques, de fet. Potser al capdavall haurem d'inventar un nou ofici, el drapaire de paraules, que reculli les que estan en desús i els doni una nova vida i un nou destí. Així ens estalviaríem molts anglicismes inútils i fatxendes, i és que porto uns dies que molta gent em diu que coneix algú que és coaching, no sé si és que ja han muntat una carrera que es diu coachinguiria i lletres o alguna cosa semblant, estic desfasada.

Copio el poema serratià per tal que mediteu en la misèria excessiva del drapaire musical:

Sempre de matí

fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
"Dones, que arriba el drapaire"

Com cada matí,
et vèiem venir...
Duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un 'trajo' estripat,
la boina i les espardenyes.

Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els marrecs anaven cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

I així fins la nit,
de carrer en carrer,
i de taverna en taverna.
Amb els teus papers
i el cos ple de vi
tornaràs a casa teva.

I tornes feliç,
car tot ho has comprat:
el peix, el vi i una espelma.
I un bocí d'amor,
que et deu haver dat
qualsevol donota vella.

Mai no tens temps per a pensar.
A dormir. Bufa l'espelma.
I l'endemà, a voltar el món,
tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...osa

Sóc el drapaire,
i els nens segueixen cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

La Trinca, quan existia, va fer una cançó de riure amb dos drapaires protagonistes, un d'argentí i un altre de secà, no sé què te a veure una cosa amb l'altra però el cas és que tots dos es dediquen a recollir papers, nets això sí, i nassos de cartró i serpentines i barrets i pilons de paperets. Ai, quants records! De fet la cançó era com allò dels codonys de la Tia Maria, l'oportunitat de dir paraules gruixudes com collonassos o collonets, ens conformàvem amb poca cosa amb tal de creure que transgredíem nosequè.

Un dia dos drapaires
es van posar a parlar,
l'un és de Buenos Aires
i l'altre és de secà.

Tenim un bon negoci,
ja diu l'americà:
allò que el món destrossi
ens ha de donar el pa.

Ja va morint el dia
i mai no tornarà,
i canta amb melangia
i un deix americà:

Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
Jo els "cullo nets"
i és perquè nets
me'ls paguen més.

Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
I mai no arreplego els bruts
perquè no em donen diners.

Va i diu l'altre drapaire,
i ho diu gratant-se el cap:
poc que m'hi penso gaire,
el cas és omplir el pap.

No sé pas si contar-ho,
són coses del treball,
per carnaval no paro,
un cop s'acaba el ball.

Amb gran filosofia
ell canta molt formal,
la vella melodia
dels temps de carnaval:

Jo "recullo nassos",
" recullo nassos " de cartró.
Jo "recullo nassos"
l'endemà del ressopó.

Jo "recullo nassos",
"recullo nassos" de cartró,
serpentines i barrets
i pilons de paperets.

PURITA MONTORO, GRAN ARTISTA DE VIDA BREU

Un dels personatges més estimats del  Paral·lel mític va ser una artista avui poc recordada i de vida breu, ja que una epidèmia de tifus se la va emportar en plena joventut.

Pura, Purita Montoro Rodríguez, va néixer a València el 1892. Moltes dames de l'escena han estat titllades de reines del Paral·lel però ella va ser la portadora indiscutible del títol durant un temps. Era una artista tot terreny, que podia alternar la sarsuela, la revista frívola o l'opereta amb el teatre de text i que podia treballar en castellà o català. Va rebre moltes ofertes de teatres de tot Espanya i també per anar a Amèrica però va treballar més que res a Barcelona i sobretot al Paral·lel. Va intervenir en obres de Juli Vallmitjana com ara el popular Casament d'en Tarregada.

Un altre personatge molt popular era Joaquín Montero, també valencià, actor, autor, empresari, lletrista. Amb la cantant tenien una relació d'afecte i col·laboració. Purita Montero assajava una obra de Montero, Cuando el amor muere, quan va agafar el tifus, durant una epidèmia provocada per un escapament d'aigües. Va morir pel febrer de 1915 i els diaris i revistes li van dedicar espais importants. Montero, tot un personatge de l'època es va exiliar a Xile amb motiu de la Guerra Civil, on va morir el 1945.

Rafael Moragas recorda, a les seves memòries escrites per Artur Bladé, que el dia de la seva mort la representació fou suspesa i els actors van posar-se un llaç negre al braç. Molts es congregaren a la sala de condol del domicili mortuori, d’on podien sentir amb tota claredat les veus de les dones que vestien el cadàver i que tenien una conversa que semblava d'allò més quotidiana, tot i que cal explicar que la cerimònia de vestir els difunts, que durant anys es va fer a les cases i que va ser generalment cosa de dones, feia que s'esdevinguessin sovint situacions que contemplades en perspectiva poden semblar d'humor negre, la veritat.

—Dona’m una altra agulla… Estira més la màniga… Posa-li les mitges abans no es refredi…

Moragas afegeix que tot això, en l’ambient que regnava en aquella casa, no tenia res de macabre i semblava, encara, teatral.

Aquella matinada, mentre els qui s’havien quedat a vetllar feien una mossada tot entrant i sortint de la cambra on hi havia la morta, aquesta obrí un ull. La seva pròpia mare se n’adonà i cridà: La nena viu! I entre plors i rialles d’excitació i d’esperança, anava dient:

—Ja sé el que ha tingut… Ha tingut allò de Pérez Cabrero!

Volia dir catalèpsia. El mestre Pérez Cabrero, en efecte, queia sovint en estat catalèptic i quan morí, no feia pas gaire, els metges van suspendre l’enterrament fins que es van convèncer que era mort i ben mort. 

La pobre Purita, però, era morta de veritat i ningú no gosava tancar-li l'ull.

Al final, ho intentà un guàrdia de seguretat amic de la família i home coratjós. Fou inútil. Quan retirà el dit de l’ull, la parpella s’alçà novament. Va caldre posar-li al damunt una moneda de deu cèntims. Això acabà de teatralitzar la morta, vestida amb un pèplum.

L’enterrament va ser de primera. Van pagar-lo, a mitges, el nuvi oficial de Purita i l’amiga «particular» d’aquesta, la senyora Montserrat, excomadrona rica. La caixa (sumptuosa) fou portada al cementiri en una carrossa blanca de vuit cavalls. Seguien dotze cotxes plens de corones. Montero anava al cap del dol de jaqué, copalta, amb una gasa, i el puro.

Aquestes remembrances d’en Moragas van ser transmeses a l’autor de la seva biografia, l’Artur Bladé i Desumvila, vint-i-cinc anys després de la mort de la Purita i per tant cal comptar amb què potser no són fiables del tot. Això de l'amiga 'particular' i el nuvi 'oficial' queda immergit en una certa ambigüitat però no entrarem en especulacions malicioses. A una font contemporània, un número de La Ilustració Catalana es podia llegir, en català pre-normatiu:

Ab tot y tractarse d’una cantatriu lleugera que s’havía fet el nom interpretant el género chico, la Montoro era ja com una institució de la vida teatral barcelonina. Cal dir, emperò, que, d’ençà del seu debut, no havía fet temporades llargues sinó a Barcelona, hont tenía milers d’admiradors. A la companyía d’en Montero era la difunta un dels elements principals, distingintse pels progressos que feya cada dia com actriu y per la voluntat ab que s’entregava al treball, procurant vèncer tots els obstacles de temperament ó d’estudi. Així, sent jove y agraciada, havía fet veritables creacions de característica, y, havent nat a Valencia y tenint a l’ànima l’accent valencià, havía procurat més d’un cop emmotllarse al català nostre, havent fet alguna petita creació ben gentil, com per exemple’l vaylet que guia un orb en l’arranjament lírich de La sala d’espera d’en Guimerà, ab música d’en Morera.

Però hont no tenía rival era en els personatges francament valencians que, en obsequi seu, solía posar en Montero a les seves revistes. La jovenesa de l’artista feya esperar d’ella una carrera brillant dintre del teatre.

La Vanguardia li va dedicar aquesta nota:

Durant alguns anys, en l'aniversari de la seva mort, encara se li retien homenatges, misses o visites per portar flors a la seva tomba. Devia gravar alguns discos amb cançons del seu repertori però sembla que són difícils de trobar. Una vida accelerada, com tantes d'aquells temps, i una mort en la plenitud de la bellesa i l'èxit, als vint-i-tres anys, van colpir un públic que seguia amb interès la trajectòria de l'artista. Una de les coses que sobta més de tota aquella gent de l'època és el tip de treballar que es feien i com tocaven tantes tecles, la veritat.

ESCRIPTORS, IDIOMES, SOCIETAT I ITINERARIS LITERARIS

En los buenos tiempos de Méndez, cuando el Paralelo –a pesar de la gran miseria colectiva del barrio- era una fiesta, se desarrollaba ante el Molino, en la pequeña plaza frontera, un activísimo comercio indígena: melones y sandías en verano, café o achicoria calientes, servidos en carritos ambulantes, durante el invierno. En otoño se asentaban las castañeras y en primavera Méndez se situaba allí para ver florecer las niñas que estrenaban culo y a los poetas de mirada perdida que estaban a punto de estrenar inspiración urbana. Parte del activísimo comercio, aunque éste sólo para iniciados, se desarrolló hasta su desaparición en un chiringuito donde los tranviarios tomaban entre dos luces el primer brebaje de la mañana y donde los cobradores a domicilio se derrumbaban a veces, pensando si tabién había que subir escaleras para llegar al paraíso prometido. La zona de El Molino estaba entonces llena de cafés con clientela a toda prueba (El Rosales, El Español), y de cabarets para hombres audaces (El Sevilla, el Bataclán), pero ahora esos grandes templos de la convivencia ya no existían. Habían sido substituïdos por casas de muebles a plazos y por exposiciones de cocinas todo comprendido, donde una buena esposa tendría el trabajo tan fácil que hasta le quedaría tiempo para ser infiel...

De: 'La dama de Cachemira'

Ahir, en el context de la Festa Major del barri, vaig fer un itinerari breu, dedicat a l'escriptor Francisco González Ledesma, que ens va deixar el mes de març d'aquest mateix any. Ja he escrit sobre aquest autor més d'una vegada, més enllà dels arguments dels seus llibres, en particular dels que es poden etiquetar com a novel·la negra, el que m'interessa més d'ells són les descripcions i evocacions dels paisatges perduts. Algunes de les novel·les de la sèrie Méndez són dels vuitanta i això fa que coses que aleshores encara existien, més o menys malmeses pels anys, avui també són un record i encara gràcies. I és que quan Méndez evoca el passat es troba amb el Molino d'abans, resistent i incombustible, i fins i tot amb les quadres Gabelli. Sovint he reivindicat el Paral·lel viu de postguerra, el dels cines de barri i l'allau d'immigració de tot Espanya, una part de la qual resident a la gran població alternativa, amb barris i fins i tot categories entre barris, que va ser la muntanya de Montjuïc.

De les novel·les d'aquest autor es poden espigolar aquí i allà descripcions del Poble-sec, del Paral·lel, a gairebé tots els seus llibres n'hi trobem alguna. Durant els anys vuitanta i noranta es va estendre un cert menyspreu nostrat pels autors catalans en llengua castellana que ningú sabia ben bé com etiquetar, es van generar debats encesos, inútils, bizantins, fariseus i absurds sobre la qüestió. No tan sols afectava els escriptors, també havia passat amb els cantants, per exemple, llevat dels cantants d'òpera, que poden cantar en la llengua que vulguin i fins i tot tenir els calerons on els sembli i continuen sent catalans universals. Per cert, en aquests darrers temps encara escolto algun dogmàtic que m'assegura que el català, quan arribi la independència, serà l'única llengua oficial, a l'estil de com amb Franco però a l'inrevés.

Un cas complex va ser el de Marsé, grandíssim escriptor i en algunes novel·les del qual es pot percebre un cert ressentiment sobre el tema, el mateix he percebut en alguns llibres de Vázquez Montalbán en el quals el senyor Carvalho ironitza amb sarcasme sobre el tema catalanitari i tot plegat podria ser objecte d'estudi, amb els textos al davant. González Ledesma crec que tenia un caràcter bonhomiós i poc susceptible de ressentiments però una mica dolgut potser sí que ho va estar en alguna ocasió, quan es retreien aquesta mena de coses. Durant els noranta se'l va oblidar a casa nostra, curiosament després d'haver guanyat el Planeta amb un llibre del qual se'n va fer una pel·lícula fluixeta i tot. Però allò del Planeta va fer que els francesos, tan espavilats, l'abduïssin, Gallimard el va publicar i va tenir un èxit aclaparador, fins el punt que era molt més fàcil trobar referències seves a internet en francès, n'hi havia milers, que no pas en castellà o català. El canvi de mil·lenni el va recuperar i reivindicar, crec que la gent de CERHISEC hi tenim alguna cosa a veure tot i que no se'ns citi a les enciclopèdies. 

Vam insistir molt en el tema de la placa a la casa on va viure, Tapioles, 22, on ahir vaig acabar el recorregut sobre la seva persona i la seva obra, llegint alguns fragments de les seves extraordinàries memòries, Història de mis calles, imprescindibles per a esbrinar el rerefons del passat, incidir en aquelles comunitats irrecuperables que van ser les escales de veïns en els barris humils i també en els entrellats de grans empreses com Bruguera i La Vanguardia. Per aquest llibre hi desfila molta gent, coneguda, menys coneguda i anònima, i tots estan referenciats amb respecte i fins i tot amb afecte i melangia. Al barri tenim el consol d'haver-li fet l'homenatge i posat la placa a lloc quan encara estava bé de salut i en podia gaudir, no com al pobre Manuel Ausensi a qui se li va posar uns dies abans de traspassar.

Un altre dels escriptors lligats a un barri popular, molt més encara que qualsevol altre, ja que hi va viure fins a la mort, va ser Paco Candel, un altre autor català en llengua castellana, per cert. El barri li va reconèixer la dedicació, la biblioteca porta el seu nom i s'hi conserva tot el seu fons. En una ocasió, ja gran, en algun acte de concessió del premi literari que també porta el seu nom, quan ja començava a surar per tot arreu l'allau de diversitat geogràfica actual i les reticències i prejudicis de sempre es manifestaven amb una mica d'ignorant virulència, va comentar, amb ironia 'ara resulta que els castellans i els catalans ens assemblem més que no ens pensàvem'. 

Ens assemblem massa, tots els humans, i cal incidir en les diferències per sentir-nos millors que la resta, al capdavall. Precisament en això rau també ser humà com tots els humans, en voler ser diferent, singular, i triat per algun déu imprecís i amb favoritismes molt poc recomanables. Avui molts llibres surten al mercat, un mercat sobresaturat, gairebé de forma simultània en català i castellà, el pes específic de les versions originals, que hauria de ser important, ja sembla passat de moda. 

Bandejar els autors que han escrit sobre Catalunya i Barcelona en castellà i incloc outsiders oblidats com Gironella o Salisachs, vol dir destinar una gran part de la pròpia història a l'oblit definitiu i entrar en aquella espiral estranya que comporta la tendència a silenciar allò que no ens plau i fer com si no hagués existit mai. En aquest tema també val més caure en gràcia que ser graciós i si se suposa que l'escriptor era de dretes no se li perdona res però si havia estat socialista, àdhuc estalinista, Marx li do glòria.

Gonzàlez Ledesma, per cert, va ser un home d'esquerres, convençut, i no m'agradava fer l'itinerari sobre la seva obra en un divuit de juliol però, vaja, potser cal passar de les creus de la història per més que també calgui tenir-les presents, per si un cas.

L'OBLIDAT CARRER 'LAUREL' I EL FERÉSTEC POBLE-SEC DE FINALS DEL SEGLE XIX

L'actual carrer Concòrdia es va dir, quan segurament era molt diferent d'ara, Laurel. El carrer Concòrdia també es va dir Calle del SITIO de 1714, nom que va tenir alts i baixos amb els canvis polítics i que avui conserva la plaça en la qual s'uneixen RADAS i CONCÒRDIA i que la gent del temps dels meus pares o avis coneixia de forma popular com a plaça del SITI, tot i que crec que una gran majoria dels que així l'anomenaven poca cosa en sabien sobre el siti en qüestió.

La zona del carrer Laurel, tocant a Montjuïc, devia ser, com una gran part del barri, durant molts anys, un indret fosc, insegur, enfangat i solitari. Els diaris de l'època fan esment de la zona en més d'una ocasió, les mencions augmenten quan a principi del segle XX ja es comença a parlar de la urbanització de Montjuïc i d'una possible exposició. Fan anar en més d'una ocasió l'alcalde de Barcelona per tal que comprovi el llastimós estat d'una zona en la qual les torrenteres hi fan estralls en cas de pluges. Es remarca que resulta dificilíssim, per exemple, anar a portar el Viàtic a algun dels pobres agonitzants que vivien en aquell indret remot, encara més si no hi ha lluna.

El  nom del carrer Laurel no es va catalanitzar mai i s'ha perdut de forma definitiva tot i que sempre el podríem recuperar per a algun raconet del barri i fins i tot plantar-hi un llorer autèntic que en justifiqués el bateig. 

Avui la Plaça del Siti és un bonic racó on l'Onze de Setembre s'hi fan les celebracions de la diada. A tocar del Paral·lel hi havia hagut durant anys un establiment de carreters, que també ocupava el lloc de l'enyorada Bolsera. Encara es pot veure el relleu d'un carreter amb un carro, que indicava el lloc de sortida dels carruatges. I és que era molt important anar per on calia car si dos carros es trobaven en un indret estret, enfrontats, la cosa resultava molt complicada.

MATRONES EN LLUITA I MILITARS RECONVERTITS EN CARRERS

Unes de les primeres notícies que fan referència al Poble-sec, a l'hemeroteca del diari La Vanguardia, esmenten fets negatius els quals, per sort, no van tenir un final tràgic i són del dimecres, 18 de maig de 1881:

Anoche, á las diez, hubo un amago de incendio en una habitación de la calle de Radas (Poble Sech). Gracias á los oportunos auxilios de algunos guardias municipales, secundados por varios vecinos, logróse dominar prontamente el fuego.

En la calle de Canals (Poble Sech), anduvieron ayer á la greña varias matronas, causándose mutuamente algunas averías, que Íes fueron curadas en la Alcaldía. 

El diari, en aquella època, portava a la primera pàgina notícies locals de tota mena, que evidencien com era la ciutat, poca cosa més que un poblet, gran, en aquells anys.

Com es pot veure, la baralla entre matrones va tenir lloc al carrer Canals, que després va rebre el mateix nom que la seva part de sota el Paral·lel, Conde del Asalto, fins acabar per ser el Nou de la Rambla de forma oficial. Ja podeu veure que també passaven coses, en aquells anys, entre veïns, en aquest cas entre veïnes.

El carrer de RADAS, com d'altres del barri, porta el nom d'un militar relacionat amb la Guerra dels Segadors, en concret amb la Batalla de Montjuïc, que va ser emblemàtica pel fet que es va guanyar als castellans per única vegada en la història i de forma transitòria. Els noms d'aquests militars i d'aquests carrers devien tenir poca rellevància perquè no es van canviar mai, amb l'excepció de Cabanyes, que es va atribuir al poeta del mateix cognom, i crec amb la documentació que tinc que no va ser per cap motiu polític, sinó perquè es va commemorar algun aniversari relatiu a la mort del poeta vilanoví i romàntic i a algú de la casa gran li devia semblar adient fer-ho. Durant la guerra civil, de forma breu, aquest carrer va rebre el nom d'un soldat del POUM, mort en combat, que potser era del barri, però he trobat poca informació sobre el tema.

Del Nomenclàtor de carrers de Barcelona:


Agustí Radas (segle XVII). Militar. Capità de les forces que defensaren el convent i el santuari de Santa Madrona, posició fortificada de la muntanya de Montjuïc durant el setge de Barcelona de l'any 1651.

Per casualitat, el mateix diari cita una notícia en la qual també hi surt la Guerra dels Segadors, en relació a la Batalla de Constantí i de què en aquesta hi va participar Calderón de la Barca, com a soldat ras, cosa de la qual es publicaria un escrit al Diari de Tarragona. No he trobat més informació sobre tot això però Calderón, que va ser militar durant un temps, efectivament va lluitar en aquella guerra. A Constantí hi va participar un altre militar el nom del qual és el d'un altre dels nostres carrers, Margarit.

XERRADA DE CERHISEC: EL PARAL·LEL, ABANS I SEMPRE

Demà, dimarts, dedicarem la darrera xerrada de CERHISEC, abans de la Festa Major i les vacances, a fer un nou passeig virtual pel PARAL·LEL. Us hi esperem!!!

EVOCACIONS SANTJOANENQUES POBLE-SEQUINES

No puc evitar recordar coses del passat quan arriben determinades festes. La nit de Sant Joan és encara emblemàtica, tot i que hagi perdut romanticisme i fins i tot foc popular. Tot allò de les fogueres d'abans, els xicots que les apariaven i totes les anècdotes diverses que sobre el tema s'han anat escampant expliquen l'èxit de la tonada de Serrat, que tan bé reflecteix la tradició, situant-la en una època i un lloc molt concrets, el meu barri i la meva infantesa. Allò de les fogueres, però, es feia a molts barris i pobles i d'aquí ve que tanta gent s'identifiqui amb la cançoneta.

Avui es mantenen algunes fogueres aquí i allà però són poques i, en general, irrellevants. Les fogueres d'abans comportaven la litúrgia infantil i adolescent dels nois ja que cal dir que les noies, en general, no hi participàvem i estàvem molt discriminades en aquella mena d'afers masculins. Encara més, no tots els nois baixaven a jugar al carrer en el meu temps, en general quan algú començava a finejar no permetia que els fills es barregessin amb segons qui. Vaig treballar a escoles d'alguns barris de L'Hospitalet i la prevenció en contra del carrer, com a lliure ludoteca, també existia. Ser un noi de carrer ja era un penjament en el meu temps i els xicots de carrer pertanyien majoritàriament, com avui, als nouvinguts de les darreres fornades, cosa que també els atorgava una aura de misteri i exotisme evident. En recordo alguns noms, tot i que mai hi vaig tenir cap relació, però les nenes els esbrinàvem de forma confidencial, Paco, Jesús, Carlitos, Julio, Luis...

Les noies de carrer, encara eren pitjor que els nois de carrer, sabien acudits pujats de to i secrets vitals que ens amollaven a escola de forma una mica barroera. En tot cas els xicots de les fogueres passaven ja moltes setmanes abans a recollir mobles vells i rampoines diverses que desaven on podien, sempre amb el risc de ser atracats pels rivals. La foguera més propera a casa meva era la de la cruïlla entre Blai i Blasco de Garay, però gairebé cada cruïlla tenia la seva. Nosaltres, el meu germà i jo, que no baixàvem al carrer contemplàvem des del balcó la confecció acurada de la rotllana plena de sorra i envoltada de pedres damunt la qual s'amuntegaven els estris destinats al sacrifici.

Des de dalt del terrat de l'actual Restaurant La Bodegueta, que en aquell temps crec que era Ca la Lola, quan la flama començava a destorbar la vida quotidiana dels seus habitants, de vegades tiraven aigua a la foguera, fet  que provocava grans esbroncades de la quitxalla però també dels adults. Així mateix s'esbroncaven unes furgonetes de l'ajuntament que passaven de tant en tant i retiraven llenya si creien que n'hi havia un excés. Em temo que una actitud més agosarada per part de qui fos hauria pogut provocar veritables revolucions populars i per això la Casa Gran actuava amb tolerància fins i tot excessiva. 

Els petardos, els coets, les bombetes i la resta es venien sense manies a les papereries del barri. Hi havia hagut molts accidents en aquells anys i de molt  greus, enverinaments de quitxalla menuda amb els famosos Garibaldis, cremades diverses i morts, com en un cas molt tràgic de Sants, que sempre recordaré. He de dir que la meva mare explicava que durant la seva joventut encara era pitjor i que alguna amiga seva s'havia cremat de forma seriosa a causa d'una cosa que es deia correcames amb la qual els nois gambirots assetjaven les xicotes. Moltes vegades recordem el passat amb romanticisme i n'obviem les misèries, les bretolades i les inconsciències individuals i col·lectives, és cert que ara per a tot hi ha un excés de normativa però trobar un punt d'equilibri resulta gairebé impossible. De fet, gastar diners en focs efímers, encara més en èpoques d'escassedat, sembla una mica irresponsable, he conegut gent que anava curta d'armilla però balafiava en focs d'artifici verbeneros molts calerons. Els humans som una mica rarets.

Pel matí els carrers estaven fets un fàstic i el sofert ajuntament enviava ben aviat patrulles que tornaven a asfaltar les zones on havien cremat les fogueres. L'endemà de la revetlla em produïa una mena de tristor ja de petita, una cosa semblant a quan ja havien passat els Reis, a l'hivern. L'estiu té un punt de tristor irrecuperable, m'emocionaven i entristien els finals de curs, tant quan jo estudiava com quan vaig ser mestra i m'adonava que tot seria diferent a partir del setembre. 

No queda més remei que superar aquestes melangies estacionals i continuar amb la vida, sigui com sigui. A la revetlla de Sant Joan seguia, fa anys, la de Sant Pere, quan sortia la gent fina, segons deien els grans del meu temps jove. I fins i tot la de Sant Jaume. L'agost, llarg, pesat i feixuc, aconseguia que es desitgés tornar a la fresca tardorenca i als inicis dels cursos escolars. Les fogueres són tota una metàfora vital, poden ser perilloses però resulten imprescindibles i beneficioses, neixen, creixen, moren, deixen un pòsit de cendres però aquestes cendres també acaben per esvanir-se en el no-res.