dilluns, 14 de juny del 2010

Cobles CERHISEQUERES POBLE-SEQUINES



Vint anys de Coordinadora,
de treball i associacions,
bé mereixen un pastís
dels més fins i dels més bons.

Nens i nenes molt alegres
ens regalen els seus cants,
venen de terres llunyanes
i són els nous catalans.


La parada més històrica
i reeixida del barri,
on es guarda la memòria
sense fer massa xivarri.




Antigues fotografies
amb públic assegurat.
-Quantes coses que passaven!
-Deunidó, com hem canviat!


La gent arriba contenta
al cor del gran Paral·lel,
aprofitem el matí
que hi ha alguns núvols al cel.



És aturada obligada
fer una foto amb els gegants,
que n'hi ha molts a Barcelona
però caps de tant elegants.






La cosa s'anima massa
ja no podem caminar,
ens trobem molts coneguts
per poder riure i xerrar.





Tothom comenta i pregunta
i així ens anem fent més savis
i aprenent moltes més coses
d'aquells temps dels nostres avis.


I amb el so de les sardanes
després de ballar tothom,
recollim la paradeta
i ens anem a fer non-non.


Evidentment, la festa va continuar, però jo ja m'havia retirat. Trobareu moltes més fotografies, excel·lents, al blog de l'amic Juan Antonio.

dimecres, 9 de juny del 2010

Festa grossa el dia 12!!!!!!










Com hores d'ara tothom sap o hauria de saber, dissabte, dia 12, es farà durant tot el dia una gran festa, amb el Paral·lel tancat per a vehicles, des del carrer Margarit fins a Palaudàries. La promoció de la gran activitat ha estat a càrrec de la Fundació El Molino, una empresa en la qual participa gent d'empenta i que té la intenció de revitalitzar l'avinguda del Paral·lel amb la revifalla del teatre El Molino i després, possiblement, d'altres com l'Arnau.

FEM ha fet esforços lloables per explicar el seu projecte a tots els sectors implicats, que són molts i diversos. En el tema del Paral·lel hi convergeixen tres barris de Barcelona. A més del Poble-sec, el Paral·lel toca al Raval i al barri de Sant Antoni. Però crec que, d'alguna manera, potser és el Poble-sec el més afectat de prop i per tradició i història en aquest tema. FEM compta també amb una web molt interessant dedicada al Molino i al Paral·lel, Molinolandia, amb un gran nombre de dades i imatges que evoquen el passat i reivindiquen un futur més brillant per a la zona.

El projecte també ha propiciat algunes reticències, en ser privat i molt ambiciós. Estem en uns anys en els quals certs sectors més o menys progres veuen el dimoni en qualsevol projecte empresarial privat. Però la política de subvencions públiques també és força corrupta en ocasions i molt parcial gairebé sempre. A més, acaba per funcionaritzar els espais, amb horaris tancats i manca d'implicació, ja que els gestors són gent a sou  que poden ésser canviats en qualsevol moment, segons calgui i convingui i que no sempre poden desenvolupar la seva iniciativa. 

És cert que de vegades els projectes molt ambiciosos fan respecte. I és que tant en l'àmbit privat com en el públic moltes coses han mort d'èxit, al capdavall. Han mort o s'han malmès. Però també és cert que el Paral·lel precisava ja d'una ressurrecció en qualsevol direcció. Durant els vuitanta hi va haver alguns intents una mica municipalitzats, es va fer una gran festa, les aspes del Molino van tornar a girar i crec que també alguns comerços de la zona van intentar que l'aspecte botiguer tirés endavant. Tot plegat sense massa èxit, més aviat sense cap mena d'èxit, diria jo. Tot plegat va ser una mena de cant del cigne, breu, amb molt soroll de boixets i poques puntes, vaja.

El futur és imprevisible però crec que el projecte del Molino és important i té un gran interès. Sovint mitifiquem el passat del Paral·lel, un passat amb alts i baixos i també amb molts establiments força atrotinats, les coses com siguin. Recordo xerrades de l'enyorat senyor Badenas, historiador de tot aquell món, en les quals explicava els dos grans moments del Paralelo: el d'abans de la guerra i també el dels anys cinquanta, quan va ser un indret gairebé familiar, amb cinemes de barri, revistes barates i en el qual s'incorporaven els sectors populars immigrats que anaven arribant. Aquesta segona etapa, però, era aleshores mirada amb prevenció per la gent gran, que recordava l'anterior. Badenas també ironitzava sobre el fet que molta gent que plorava la decadència del Molino no hi havia anat mai o gairebé mai, per cert. La segona etapa del Paral·lel, per cert, i segons la meva subjectiva opinió, va tenir certs paral·lelismes amb l'estampa del Perpinyà del desenvolupament, quan la gent anava a veure cinema agosarat i striptís prohibit a la França mítica.

Al Paral·lel jo diria que hi ha hagut de tot, des de teatre de patacada a teatre de molta qualitat, en indrets com el Victòria o l'enyorat Talia, que va tenir una època seriosa molt interessant. Un munt de cinemes de barri, també, i fins i tot, més endavant, un de luxe com el Regio i un de diferent com el Nou, quan va acollir el Cinerama. Va tenir mala fama, és clar i potser hi havia llocs d'allò que en diríem moral dubtosa. Moltes actrius i actors del Paral·lel, però, vivien al Poble-sec i feien una vida absolutament normal i normalitzada perquè com han explicat autors com Passarell o González Ledesma, en anar a casa seva les senyores de vida pecaminosa i lluentons professionals,  esdevenien una mestressa de casa més de l'escala de veïns. I gent com Escamillo, tan hilarant i disbauxat en escena, era d'una gran seriositat quan caminava pel carrer de casa, que era, si no recordo malament, el carrer Margarit. Avui aquells agosaraments molinencs ja no ens espanten ni desvetllen la nostra curiositat morbosa, la veritat. Abans de la guerra va ser aquell un indret, sobre tot, de senyors d'aquells que deixaven la dona a casa i anaven por ahí. Fotografies dels bons temps del Paral·lel d'abans de la guerra mostren un munt d'homes als bars i poques dones, llevat d'allò que en deien mitges virtuts i d'algunes velletes venedores ambulants amb passats misteriosos. Pel que fa al comerç, recordo els bons temps de Coesa, en els quals tothom venia al Paral·lel a comprar discos i electrodomèstics amb targes que es lliuraven a moltes empreses i que comportaven descomptes sucosos.

Jo tinc esperança en aquesta revifalla prevista. Però l'èxit sovint és capriciós i que la cosa funcioni depèn de moltes coses, de vegades imprevisibles. De moment, gaudiren d'aquest estrany dissabte d'alt voltatge celebrador. També s'ha inclòs enguany la nostra Mostra d'Entitats en el programa, i s'ha endarrerit una mica, doncs, la seva celebració. Esperem que no quedi diluïda en la immensitat d'espectacles previstos i que rebi moltes visites. Al Paral·lel ens trobarem, doncs, aquest 12 de juny tan esperat, temut, desitjat i sorollós. També espero que els decibelis, acompanyants inevitables de qualsevol celebració gran o petita, moderin la seva agressivitat inevitable i que el tancament de la zona no comporti cap caos automobilístic exagerat. En tot cas, quan l'excés ens aclapari, sempre podem pujar fins a Montjuïc una estona, a meditar sobre tot plegat contemplant la ciutat als nostres peus.

Els anys 2006 i 2007, amarada de nostàlgia pels bons temps paralelus del passat, vaig endegar un blog de curta durada, Memòries d'una vedette a l'atur, en el qual desenvolupava la meva fantasia professional i personal d'haver estat vedette de veritat. Recupero un poema per musicar d'aquella època, en el qual em planyia de la decadència del meu recer artístic després de les darreres represeses populars. Ara que tot torna a començar vull recordar aquells tristos sentiments d'aleshores:

A la porta del Molino

A la porta del Molino venen tabaco barat,
Ja no hi veig les cues llargues que feien els jubilats,
La placeta resta fosca, els llumets s’han apagat,
En runes i plens de pena resten els seus reservats
I tan sols a dins hi viuen dues dotzenes de gats.


Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...


I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.


Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.


A la ciutat dels fatxendes els pobres hi són de més,
Les vedettes ja no ballen, només ballen els calés,
Ja no hi ha vells anarquistes, ja no hi ha gairebé res,
Ningú no coneix la història d’aquells anys de foc encès,
Quan tot estava prohibit i tot estava permès.


Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...


I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.


Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.


Xim-pum (orquestra i coros)




diumenge, 6 de juny del 2010

Pintors i pintores


Potser no sabria explicar-ne el motiu de forma racional però el fet és que un bon quadre t'evoca sensacions diferents a les de les fotografies. Aquesta visió de Montjuïc és una aquarel·la del pintor Rafael Pujals, el qual disposa d'un blog en el qual es pot gaudir de  la seva obra. A més de la proximitat de l'indret al nostre barri he de dir que vaig conèixer l'obra d'aquest pintor a través d'una artista, Maria Antònia Cahué,  que pertanya a l'Associació d'Artistes del Poble-sec, encara que no sigui autòctona. I l'ànima de l'associació, com sabeu, és el pintor Antoni Lasheras amb el seu Alas-Estudi, que ha revifat la tradició pictòrica d'un barri com el nostre que va ser titllat de Montmartre barceloní en epoques passades.

dijous, 27 de maig del 2010

La ciutat recordada


Proximitats de la barriada Can Valero l'any 1967 (foto d'autor desconegut, trobada en l'interessant blog Document on ha arribar a través d'un altre blog molt interessant, Antiquari).


Ja he parlat en aquest blog, en diferents ocasions, de les barraques de Montjuïc i del documental La ciutat oblidada. Avui podeu veure aquest documental al Centre Cívic El Sortidor, amb la presència dels autors i un fòrum posterior molt interessant. A les vuit del vespre!

dimarts, 25 de maig del 2010

CERHISEC: Avui, 25 de maig, recordem els vells temps del BAR JENIU!!!



Avui, dimarts, a dos quarts de vuit del vespre, a la BIBLIOTECA FRANCESC BOIX, la xerrada habitual de CERHISEC evocarà un dels nostres establiments més antics i amb més encant, un encant que encara conserva, EL BAR JENIU, avui RESTAURANT 'EL SORTIDOR'. US HI ESPEREM!!!



Molts famosos han passat per aquell indret. A la fotografia, el darrer propietari de l'època en la qual encara era taverna d'acollida de penyes i associacions, Joan Jeniu (famós també per tenir una filla guapíssima i, per ser ell mateix, en la seva joventut, segons testimoni matern, molt admirat per les noies del barri) al costat de Joan Manuel Serrat, amb motiu d'un reportatge que va fer el diari El Periódico.




A principis dels seixanta es va filmar a la Plaça del Sortidor una pel·lícula que segurament no passarà a la història del cinema, Las estrellas. Però al barri va ser tot un esdeveniment i avui hi podem trobar unes magnífiques imatges de la plaça, del Jeniu, de la barraqueta del senyor Isidre, on compràvem gelats i llaminadures, i també de l'antiga barberia. Encara que, per exigències del guió, ens la van reconvertir en plaça madrilenya...

diumenge, 16 de maig del 2010

Recordant l'ACADÈMIA ALMI




Recupero aquest escrit, que vaig penjar el 31 de maig de 2005, perquè encara m'hi acostumen a posar comentaris persones que recorden aquesta acadèmia. Avui mateix me n'han posat un des de l'Argentina, un xicot que es veu que hi va anar durant un temps. Aleshores, el 2005, no sabíem encara què hi farien, ara ja ho sabem, una macro residència per a estudiats amb algun caleró que ha tapat les poques vistes al Paral·lel que tenien els veïns de les galeries interiors que donaven al terrat de l' Almi. El 2005 aquest blog estava allotjat a blocat, com molts altres. Ah, què depressa passa tot!!!! I quantes coses han canviat en cinc anys... No hi han fet pisos i és totalment improbable que els estudiants passavolants de l'Hotel Meló identifiquin cap fantasma del passat, pensaran què és un holograma... En alguna capsa dec tenir fotos antigues de l'edifici, però no sé on. De moment en penjo una del supermelonet.



Ja no hi ha res. Un recinte polsegós, a punt de ser invadit pels paletes. Què hi faran? Pisos? Un hotel? Ningú no ho sap ben bé del cert. Taparan la migrada vista de les petites galeries de l'escala del costat, un edifici de 1907?

Quan jo era petita hi havia un munt de petites acadèmies escampades pel barri. Jo anava a les monges i l'Almi tenia un regust d'indret prohibit perquè allà hi anaven nois i noies 'barrejats'. Els nois de l'Almi tenien l'atractiu del misteri. De vegades sabíem el nom d'algun d'ells i, quan passava, el cridàvem i ens amagàven a l'escala d'una companya d'escola, rient a cor què vols. Coses de la primer adolescència...

L'Almi compartia pedagogia amb l'acadèmia Balmes, situada a l'edifici on després hi va haver la teatreria, al carrer de Tapioles. Jo crec, encara que em manca una mica d'investigació, que l'edifici devia ser l'indret del primer taller de la família Pidelaserra, la del pintor, un taller de tints, em sembla. Eren veïns de la família de Simó Gómez, un altra excel·lent pintor.

On hi havia fins fa poc l'edifici de l'Almi hi havia hagut també, abans de la guerra, un centre llibertari del qual resta poca documentació. El llibre sobre Irene Polo, que recull articles d'aquesta periodista, menciona que en aquell lloc s'hi feien una mena de bateigs laics. Durant els darrers anys, l'edifici havia tornat a recuperar l'alè llibertari, encara que la revifalla ha estat per poc temps.

Molta història, doncs, i molts records. També havia anat de vegades a la perruqueria que hi havia a l'edifici, amb porta al Paral·lel i que va resistir força el pas del temps. Un record boirós i emotiu per a aquella professora de cabell ros tenyit, la 'senyoreta de l'Almi', Isabel, que dirigia l'alumnat amb mà de ferro i algun clatellot, quan aquestes coses no eren tan políticament incorrectes com ara. Passejava un gos impressionant i sempre em saludava, encara que jo vaig anar a l'Acadèmia tan sols un curs, als vespres, quan ja era un centre una mica caòtic.

Descansin en pau els vells mestres i les antigues acadèmies de pis i els àcrates amb esperança. Segur que algun dia, en els pisos nous que hi facin ara, algun fantasma inofensiu gosarà donar algun ensurt als residents, des de les ombres del passat.


Hi havia hagut i encara n'existeixen algunes, moltes acadèmies ALMI. Pel que llegeixo al comentari, probablement qui ho escriu fa referència a alguna altra. Fa molts anys vaig coincidir en una escola amb una mestra gran que havia estat la propietària de la que hi havia a Molins de Rei i que recordo que em va explicar com havien començat, eren una mena d'agrupació que es va desfer. Sento no recordar més dades ni tampoc l'origen del nom, si algú ho sap i ho vol explicar, li agrairé.

dimecres, 5 de maig del 2010

Els anys feliços de les Galetes de Can Montes





En un comentari al post que vaig fer sobre les mones de Pasqua i les confiteries del barri en Jordi em recorda la de Can Soteres, que ja no hi és i que va romandre fins fa alguns anys al carrer Vallhonrat. El fet és que la gent ens movíem poc pel barri, tots teníem el nostre sector i les nostres botigues. Cap al cantó de l'església de Lurdes jo només hi anava de passada, quan pujava a Montjuïc, al petit parc infantil del carrer de Lleida, un dels primers que recordo o, ja més endavant, per anar a patinar a la Foixarda.

On si que hi anava molt sovint era a Can Montes, al carrer de Manso, tota una institució galetera, que en Jordi també em recorda. Avui ocupa aquell espai el Goethe institut i una zona interior enjardinada on crec que hi ha una llar d'infants. Malauradament, no he trobat fotografies antigues d'aquella fàbrica tan famosa de galetes, emblemàtica i molt recordada per tots aquells i aquelles que ja som una mica grandets. Les galetes eren i són una menja dolça relativament econòmica. A Can Montes m'hi enviava la meva mare els dissabtes per la tarda, a fer cua, per comprar mig quilo de galetes. N'hi havia de diferents preus i assortiments, fins i tot hi havia un estoc de trossos, molt econòmics. 

Segons anava l'economia familiar en compràvem d'unes o de les altres. L'assortiment més car comptava amb galetes amb més xocolata o embolicades, tot un luxe. Hi havia cua sovint, per comprar, i la fàbrica, situada al damunt de la botiga, escampava per tot arreu una flaire magnífica  que esperonava la gana. Les galetes Montes també es venien a petits establiments de Catalunya. Era freqüent que en molts pobles i poblets tinguessin, els adroguers, uns pots de vidre amb galetes Montes. 

He il·lustrat l'entrada amb la imatge de la fada Primavera, de la Bella Dorment de Disney, pel fet que durant molt de temps una de les dependentes era una senyora que hi retirava, bruna, baixeta i grassona, molt afable. El meu avi li va treure el motiu i la veritat és que semblava talment que hagués inspirat  el personatge. També recordo un senyor que despatxava i que s'assemblava a Gardel, molt ben pentinat i reclenxinat. 

Els temps van canviar i les galetes van anar de baixa. Vam accedir a luxes diversos, com ara les teules de Santa Coloma o les Birba de Camprodon, en caixes de cartró o de llauna. Quan anaves a visitar parents o coneguts era habitual que et convidessin a galetes, es desaven en pots de llauna, per tal que no s'assequessin ni es remullissin. Can Montes va ser tota una institució, encara ara la gent més gran en diem Can Montes, d'aquell indret. 

Semblava immortal, aquella botiga. Però, com moltes altres indústries i comerços, va acabar per haver de plegar. On ara hi ha la Biblioteca Joan Oliver existia també la Fàbrica Tardà, de caramels i xiclets, feien els famosos Bazoka, segons m'han explicat. N'ignoro el motiu, però les monges i les professores tenien una veritable mania als xiclets, no sé si perquè eren americans i nosaltres no formàvem part del Pla Marshall. Toleraven que mengessis algun caramelet, però els xiclets estaven molt reprimits. Com ha passat amb tantes coses, les prohibicions no van servir per a res. Corrien brames diverses, com ara que si t'empassaves un xiclet se t'enganxava a les tripes i mories. La veritat és que eren una mica fastigosos, hi havia companyes que els enganxaven sota la taula i després el tornaven a mastegar i a l'escola, ja fent jo de mestra, he tingut algun disgust amb xiclets enganxats als cabells. Els xiclets produeixen aquestes taques fosques que duren i duren, en els paviments dels carrers. Realment, aquelles bombolles enormes que sortien de les boques escolars i petaven eren tot un repte per al professorat, antic i modern.

Els xiclets van bandejar d'altres menges, com ara els cacauets, els sidrals... Però sempre es reinventen estranyes llaminadures que gaudeixen d'èxit temporal, les modes que proliferen en aquest submón de l'escola són molt curioses. Com els jocs i les joguines, que ressusciten i moren sense necessitat de massa publicitats televisives. Quan et fas gran perds aquest món infantil i màgic de vista, fins que tens criatures petites i t'adones que moltes coses es repeteixen una i altra vegada.


Quan parlo de galetes sempre em ve al  cap el llibre El camino, de Delibes, en el qual la botiguera conca ven galetes a dos preus, les més barates han estat tocades pel seu estimat gat...