Dins del volum número 3 de les Obres Completes de Josep Pla, Primera volada, m'he ensopegat amb una evocació del Paral·lel que desmitifica força les moltes llegendes que es van forjant en el present sobre la nostra avinguda, en un moment en el qual hi ha qui pensa que no en sabíem res de tot plegat fins que ells ho van redescobrir fa quatre dies. Tot s'ha de situar en l'època, abans dels anys 20, quan gràcies a les desgràcies europees fins i tot el Paral·lel, o el Paralelo, com en deia tothom i segurament també Josep Pla abans de passar per la normalització lingüística del present, va assolir una volada diferent i una diversitat més rica i polièdrica.
Hi ha hagut molts Paral·lels, com hi ha hagut molts Joseps Pla, ja que tot evoluciona i canvia, les persones i els paisatges. Pla té un altre text, molt conegut, que també he penjat al blog, publicat a Coses Vistes, que descriu el nostre barri d'una forma ben poc amable. Coincideixo amb ell en això de les vistes de la ciutat des de Montjuïc, cosa que també vaig escoltar que manifestava, fa anys, Pasqual Maragall. Barcelona des de Montjuïc és una ciutat propera, càlida i no tan inabastable com la que podem contemplar des del Tibidabo. Sobre la seva inexperiència paral·lelística m'ha vingut al cap allò de què quantes bestieses s'eviten a causa d'anar curt d'armilla, que em sembla que és un pensament de Talleyrand. Si es considera l'aspecte dels estudiants que tenien tirada a voltar pels llocs de perdició, que Pla descriu i que em recorden els carallots de L'Àngel Blau, és pot dir que l'home jove que era aleshores va estar de sort, tot i que l'escriptor era molt reservat pel que feia als temes eròtics i no sabem si en aquest cas és tan sincer com vol donar a entendre.
El PARAL·LEL QUE PLA NO VA CONÈIXER PER MANCA DE DINERS, SEGONS EL SEU TESTIMONI
En aquella època el Paral·lel tenia mala fama, i quan la paraula saltava, en la conversació de les persones serioses,sempre hi havia algú que feia una rialleta de conill d'una estolidesa estrictament pornogràfica. Si jo hagués freqüentat aquesta part de Barcelona, no tindria cap inconvenient a declarar-ho. El cert és que no el faig freqüentar mai per una raó: per falta de diners. Era el lloc de Barcelona en què l'avidesa crematística era practicada d'una manera més sistemàtica. A les senyoretes que es dedicaven a les passions de l'amor, se'ls havia de pagar àdhuc la respiració, cosa notòriament exagerada. Però potser si hagués disposat d'algun quartet tampoc no hauria freqüentat aquell indret,perquè sempre em semblà que el Paral·lel era la quinta essència del desordre barceloní crui i descarnat, i el desordre, passat un cert límit, el trobo intolerable.
Principalment, el Paral·lel el vaig coneìxer com a lloc de pas, perquè d'estudiant vaig ser molt afeccionat als paisatges secs de la muntanya de Montjuíc i a les meravelloses panoràmiques que es veuen des de la muntanya, que jo crec -modestament- que són de les millors que ofereix el terme de Barcelona. A còpia de passar pel Paral·lel em sembla que el barri -pres en general- era una barreja de misèria i de procacitat, però que al mateix temps la gent formal i familiar hi era en gran abundància. Ara, el que es veia més, fins a semblar que ho dominava tot, la misèria i la procacitat, que era, realment, considerable i totalment sofisticada. De tota manera, no arribava ni de bon tros a les d'altres ports del Mediterrani -com vaig veure més tard-. Era un barri trist i esbatanat, i el croquis que hi féu Nonell -i molts altres artistes- ho diu ben clar. En certs moments fou possible de veure-hi certament reaccions eròtiques massa de l'època del neolític absolutament impressionants. Era un lloc típicament ibèric, matís Corona d'Aragó, amb una lleugera -potser- preponderància de fenomenologia valenciana.
El Paral·lel imprimia caràcter -i això era molt curiós-. A la Universitat, els estudiants que freqüentaven l'indret es coneixien d'una hora lluny. Es coneixien per l'obsessió que portaven pintada a la cara. Eren uns estudiants tristos, malenconiosos,incapaços d'articular una frase, absolutament muts, amb un aire de preocupació insondable, d'ulls generalment passats. Suposar que pensaven més que els altres hauria estat una il·lusió. Tenien simplement l'obsessió de la lligacama -que en el meu temps fou una obsessió tràgica i fenomenal-.
-Sí, sí... -vaig sentir un dia que deia un senyor a la terrassa del Continental-. El Paral·lel està molt bé, però potser per tan poca cosa les distàncies hi són massa llargues...
Em sembla que el punt de vista era molt acceptable.
(Josep Pla, Croquis dins Barcelona una discussió entranyable).
