EL CARRER CANALS, EL CARRER NOU I EL CARRER QUE ES MOVIA ENTRE EL VICI I L'AMOR

Alguns noms de carrers, que van tenir un sentit en les èpoques d'obertura d'aquests mateixos carrers, avui no sonen bé i molta gent creu que van lligats al franquisme quan són molt més antics. Un d'aquests noms, avui canviat de forma definitiva pel nom popular és el del Conde del Asalto, ja Nou de la Rambla per sempre.

Aquell comte, amb un títol nobiliari tan poc reeixit i que es presta a bromes i acudits diversos, va ser Francisco González de Bassecourt (1726-1793). El títol sencer el reconeix com a conde del Asalto al castillo del Morro de La Habana, ja que va un seu germà va defensar amb èxit aquest castell d'un assalt dels anglesos, el 1762 i el rei Carles III, en reconeixement, va donar aquest títol al seu germà (vegeu un interessant comentari d'Antonio Navarro a aquesta entrada). Aquest senyor, amb antecedents familiars flamencs -de Flandes- no era cap ximplet sinó algú culte i il·lustrat. 

Va ser capità general de Barcelona des del 1778 i el 1789, va promoure reformes interessants a la ciutat, entre les quals l'obertura del fins fa pocs anys seu carrer. També va propiciar la reconstrucció del Teatre de la Santa Creu, que un incendi havia destruït. Precisament va ser destituït per no haver estat prou contundent en la repressió dels Rebomboris del pa i substituït per algú expeditiu i brutal, el Comte de Lancy. 

Tenim en la nòmina dels nostres carrers personatges molt més inquietants que no pas González de Bassecourt, com ara el mateix Roger de Flor o el General Prim,  per exemple. Això dels noms de carrers, o d'escoles, dedicats a personatges històrics,  és un camp relliscós i sempre he cregut que s'haurien de batejar els llocs i els edificis amb abstraccions o noms relacionats amb la natura, així no estaríem de tant en tant canviant allò que sembla que no toca. El Comte del Asalto es va casar dues vegades però no va tenir descendència directa i el títol va passar a branques col·laterals de la família.

La part de dalt del carrer Nou no es va dir així en aquell final del segle XVIII si és que en aquella època existia alguna cosa allà dalt més enllà d'una zona rural i hortolana que començaven a envair els prats d'indianes. De fet durant més de cent anys el poc carrer que hi havia es va dir Canals, nom que segurament tenia relació amb una caseta de pagès. Algunes de les poques referències que podem trobar en la premsa del segle XIX quan mencionen el carrer Canals ja esmenten que és la part de dalt del carrer Conde del Asalto.

A La Vanguardia he trobat el record d'un de tants projectes d'aquests que queden en res, la construcció d'un túnel que travessés Montjuïc per aquest carrer i que comuniqués de forma més còmoda i ràpida el centre de la ciutat amb la part de Can Tunis. Vegeu:

Una fabriqueta de raspalls, que es va instal·lar a la zona i que venia d'algun altre indret, de la qual podem trobar alguns anuncis al diari, fa constar això de què el carrer Canals és la continuació de Conde del Asalto. Perdoneu el mal acudit però devien fer uns raspalls molt polits...

L'any 1892, pel desembre, el diari comunica el proper canvi de nom. Cal dir que el nom de Canals també estava aleshores, com d'altres, duplicat, car hi havia un altre carrer a la Bonanova amb el mateix nom.

L'evolució del Raval i, sobretot, del Paral·lel, va fer que el carrer Conde del Asalto, que havia nascut amb vocació noble, amb cases boniques i fins i tot palaus com el Güell, acabés per esdevenir molt popular per motius mundans, amb locals i localets dedicats al cuplet i la disbauxa, tavernes i un munt d'acadèmies de cant per a noies humils amb ambicions.

Al carrer se li van dedicar romanços i cobles, i també un tango força conegut, amb lletra del nostre Llurba i música de Rafael Yorio,  del qual no he pogut trobar encara la versió cantada per la gran Carmelita Aubert. En aquests textos ja es pot copsar com era el carrer en aquells anys i potser, al capdavall, des del més enllà el senyor González de Bassecourt fins i tot ha sentit un cert alleujament en veure retirar el seu nom d'un carrer que es va obrir, no cal oblidar-ho, gràcies a ell. La lletra del tango l'he copiat d'una web argentina, de Rosario, Hermano tango.

Calle Conde del Asalto, vía errante y milonguera

Del distrito más debute que hay en la condal ciudad,

Perdoná si este criollo con su verba arrabalera

Te descubre con un tango los secretos que encerrás.

De la Rambla al Paralelo en tu ambiente se adivina

Un afán desordenado que malgasta tu salud,

Y yo he visto en tus veredas, al pasar, más de una mina

Que pregona con sus lujos su carencia de virtud.

Calle...

Por la fama de tu ambiente,

Te movés constantemente

Entre el vicio y el amor.

Calle...

Que conservás todavía,

La incesante algarabía

De tu pasado esplendor.

Eres...

Calle loca y pervertida,

Como una mujer querida

Imposible de olvidar.

Ahora...

Hasta el nombre te han cambiado,

Pero tu pinta ha quedado...

¡Nadie la podrá cambiar!

Vos tenés, ¡Oh, calle rea!, la atractiva simpatía

De unos labios femeninos con su risa de cristal,

En tu afán de diversiones convertís la noche en día

Y cantás a todas horas la canción del bien y el mal.

Y vivís casi inconsciente, calle posta, enfarolada

Entre farras engañosas de tugurio y de burdel,

Aunque sufras de miseria, la escondés en tu morada

Y mostrás sólo a la vista, tu sonoro cascabel...

Letra : Rosendo Llurba  (Rossend Llurba i Tost)

Música : Rafael Iriarte  (Rafael Yorio)

Grabado por Carmelita Aubert y Mario Visconti en Barcelona. (1932)

(es un tango ubicado en la ciudad de Barcelona y la calle Conde De Asalto

hoy se llama Carrer Nou de la Rambla)

El nom del carrer es prestava a molts acudits com ara un de molt dolent que deia que no era el mateix calle Conde del Asalto que dar un asalto al conde en la calle. Hi havia qui es pensava, fins i tot, que el nom era popular i provenia del fet de què en aquell carrer et robaven i assaltaven amb facilitat. S'ha escrit molt sobre aquest carrer i la seva vida pecaminosa tot i que mai no va arribar a ser tan arrossegat com d'altres. Aquí podeu trobar una crònica feta per l'escriptor González Ledesma, el qual també va esmentar aquest carrer en algunes de les seves novel·les.

La part de dalt del carrer devia ser, durant molts anys, una zona encara una mica remota i pagesa, com es pot veure en les fotografies d'unes inundacions dels anys vint. Hi trobem algunes, poques, cases modernistes i també edificis més moderns que fan pensar que durant anys hi havia encara per aquell carrer llocs edificables o petites casetes que van desaparèixer. També hi va haver a la part de dalt tallerets i fàbriques i fundicions i moltes barraques, ep. Una fàbrica famosa va ser la de vidre les deixalles de la qual van amagar durant anys el refugi que avui s'ha rehabilitat. 

Aquella zona, ara, m'agrada molt, amb el Parc de la Primavera a tocar, i el CAP de les Hortes i el Refugi museïtzat. Encara no he pogut esbrinar del tot la història de l'edifici i l'indret on es troba la discoteca Plataforma, sé que quan jo era petita era una mena de centre social familiar que molta gent encara mencionava com L'Asiàtic, que havia estat el nom d'un cafè més antic i una mica estripat que Feliu Elies esmenta en la biografia de Simó Gómez i en el qual es feia vida nocturna i es jugava al billar i potser a coses més lletges. També, durant un temps, va acollir el local un Centre Gallec lligat a l'escola de gaites que es trobava a tocar de la Font-Trobada i que es va traslladar més endavant a la Zona Franca.

Ara sembla que volen canviar el nom a l'escola Carles I, ja que el pobre rei no té el glamour educatiu que caldria i que un dels noms que es proposen, pel meu gust el millor, és el de Font Trobada, que queda romàntic, català i és d'esperar que duri molts anys si és elegit.

ALBERT MARJANEDAS, MANELIC, MONTJUÏC, ARBRES I JARDINS PERDUTS

El dia de la Mostra d'Entitats vaig estar parlant amb l'amic i veí Xavier Rodríguez sobre l'antiga Plaça del Sol o del Solstici, que la Fundació Miró, i, sobretot, les seves respectives ampliacions van malmetre de forma destralera. Per les parades de la mostra va passar una noia de la Fundació, que enguany compleix quaranta anys, a preguntar-nos si sabíem on podien trobar fotografies antigues de l'indret. A mi em sembla que Maspons va fer alguna fotografia d'aquell indret amb aquells aprenents de torero dels anys cinquanta i primers seixanta, era habitual veure'ls pel Poble-sec i per Montjuïc, n'hi havia un munt car ser torero era una de les poques formes de promoció dels nois pobres, que aleshores també eren majoria. 

No crec que les possibles fotografies que es recullin puguin contribuir a fer una certa crítica sobre aquesta mena d'excessos constructius ni a arranjar disbarats pretèrits sinó més aviat a fomentar el cofoïsme, vici nacional. Montjuic sempre ha patit molt i no tot és culpa del porciolisme, durant la democràcia s'han fet molts disbarats i s'han fet amb tots els equips municipals que han remenat les cireretes. En els darrers anys, tot s'ha de dir, han millorat alguns aspectes, l'arbrat, les vistes, la neteja. Mai no s'ha acabat d'endegar un pla seriós i global sobre la muntanya. Moltes bones intencions i projectes, que es poden trobar espigolant hemeroteques, han quedat oblidats i de la mateixa manera que es van promocionar fent molt de soroll després s'han diluït en l'oblit. 

L'Ajuntament va fer marxar llogaters diversos però després ha fet el que li ha semblat, com en el cas de l'hotel de Miramar o de la instal·lació d'un restaurant de luxe a tocar de la piscina municipal. A l'indret de la Font del Gat es va foragitar la gent que tenia cura del restaurant per instal·lar-hi un centre d'interpretació molt ambiciós, avui hi ha un restaurant amb molta menys gràcia que l'antic i del centre d'interpretació no se n'ha cantat més ni gall ni gallina. Per no parlar del castell on ara s'ha de pagar fins i tot per entrar al recinte, gairebé sempre havia estat de lliure accés, que jo recordi.

Durant un temps, amb allò de la Miró,  fins i tot la pobra estàtua del Manelic va desaparèixer, com també la Font de Neptú, un d'aquests monuments viatgers que avui es troba davant de l'església de la Mercè. Algunes veus individuals s'han alçat de tant en tant protestant de fets concrets, com ara de la construcció del nou aeri, que gent de categoria com Oriol Granados van qüestionar amb tota la raó dient que era més adient per a cims muntanyencs nevats que no pas per a la nostra muntanya més estimada i malmesa. Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb l'article de l'Albert Marjanedas, que reprodueixo amb les imatges que l'acompanyaven. En aquest cas, al menys, es va aconseguir el retorn d'en Manelic a casa seva, encara que fos una casa més petita i força canviada. Per sort Gaudí no ens hi va res, a la muntanya, i així ens hem estalviat, de moment, menys turisme massiu indiscriminat ja que ni  l'olimpisme nostàlgic ni tan sols el mironianisme tenen el mateix pes que això del nostre pobre geni nacional arquitectònic que si ara ressuscités agafaria un cobriment de cor de veure com van les coses.

Marjanedas va ser un activista convençut, un gran expert en arbres i jardins, participava en escoles d'estiu de mestres i va fer una gran tasca de divulgació. Crec que, per desgràcia, com sol passar a casa nostra, està força oblidat, fins al punt que no compta ni amb una entrada a viquipèdia. Mirant per la xarxa   m'he trobat amb un intent de blog que se li va voler dedicar amb motiu de la seva mort, l'any 2008, però que no va reeixir i en el qual els enllaços ja no funcionen. També he trobat una entrada en el blog d'Isabel Núñez, una escriptora, periodista i moltes coses més que ens va deixar de forma prematura i amb els textos de la qual m'ensopego un dia sí i un altre també, talment com si em vinguessin a trobar ells a mi. En aquest cas Núñez explica una visita a la Ciutadella, un altre parc on s'han fet molts disbarats, acompanyada de Marjanedas. En aquest cas a l'article també hi ha enllaços que ja no funcionen però el més trist és que ja ni Marjanedas ni Núñez són entre nosaltres. Les pèrdues en edificis i paisatges són lamentables però les pèrdues humanes són les més irreversibles i doloroses tot i que així és la vida i ja ho sabem d'entrada.

He escrit moltes vegades sobre Montjuïc, l'estàtua d'en Manelic i la resta. No hi fa res ja que tot cal que sigui recordat, les generacions canvien i la memòria és breu. Em sobta com molt de tant en tant s'endeguen mogudes multitudinàries per a la recuperació d'algun edifici o indret i en d'altres ocasions deixem perdre coses més importants fins i tot contents i donant la raó als renovadors. Fins i tot en ocasions es demanen coses estranyes. Quan faig rutes pel barri hi ha gent que em critica aquest horrible aparcament de la Plaça del Sortidor, que es va fer en l'etapa Maragall i a demanda dels veïns d'aleshores, no ho oblidem, que volien llocs d'aparcament com fos i on fos. Un altre tema és la Plaça de les Navas, ara millorada però que en el seu estat anterior havia estat acollida amb exaltacions estètiques diverses, es va fer un disseny que va ser lamentable i poc pràctic, molt aplaudit en el seu moment i que va coincidir amb una època d'una certa conflictivitat i abandonament dels nostres carrers. És clar que per saber tot això has de tenir una edat. No vull ni pensar el que devia costar el disseny aquell, tan suposadament innovador... 

Jo no sé com es fa però demano a algú que hi entengui que miri de fer una entrada dedicada a Marjanedas, a Viquipèdia. Va escriure sobre els arbres de la ciutat quan en teníem menys que no pas ara i ens va ajudar a anomenar-los com calia, va ser el supervisor d'aquell inoblidable àlbum de cromos, avui peça de col·leccionista.

L'article, que es pot trobar a la xarxa. Algunes coses es van arranjar, d'altres van empitjorar i hi ha coses que són com són i no pas com ens agradaria que fossin.

ELS JARDINS MANELIC DE MONTJUÏC (BARCELONA) 

- Albert Marjanedas 

Un dels actes commemoratius més rellevants del multitudinari homenatge que Catalunya tributà al poeta i escriptor Angel Guimerà l'any 1909 fou la inauguració, en una zona contigua a l'Escola del Bosc de Montjuïc, de l'escultura d'en"Manelic", conegut protagonista de l'obra Terra Baixa, del propi Guimerà. Realitzada en bronze per en Josep Montserrat és avui, per tant, una de les escultures més antigues de Barcelona. Després de la inauguració, els que passaren a anomenar-se "Jardins Manelich" foren, sota la frondosa vegetació de l'antiga finca Laribal, cada vegada més freqüentats fins esdevenir eminentment populars, seu de cícliques trobades i cel.lebració d'arrelades efemèrides culturals.

Els projectes de J.C.N. Forestier per la Exposició del 1929, profundament respectuosos amb l'esperit del paratge, convertiren els Jardins Manelic en un esplèndid mirador sobre el Teatre Grec i la ciutat. L'àrea enjardinada relligava aleshores amb l'anomenada escala del Generalife, que condueix al roserar dels jardins Amargós, i amb la plaça del Solstici on modernament s'aixecaria la Fundació Miró, edifici que seccionà brutalment els principals eixos de disseny del mestre Forestier i aïllà els Jardins Manelic de la resta del parc.

Des del començament del segle i fins fa pocs anys, els Jardins Manelic foren un mosaic de camins i caminois per entre parterres geomètrics dibuixats amb plantes retallades de poc més d'un metre d'alçada, els quals encerclaven grups florals i un gran arc de sis palmeres de Canàries a l'entorn de l'escultura. El conjunt, ombrívol, era embolcallat per la vella arbreda de la finca Laribal, molt destacadament, entre altres, per llorers de bell port. Un dels oms monumentals de la muntanya morí de grafiosi durant la dècada dels 70. El pas del temps, però, no feu sinó enriquir encara més la imatge dels jardins. La gamma de les flors i dels parterres, sota la llum tamisada dels arbres i les palmeres, convertí aquest racó en un dels més bells de Montjuïc. Però aquest idil.li jardiner, mantingut durant 80 anys pels serveis municipals, fou finalment profundament malmès.

En efecte, el 1990 la Fundació Miró, conjuntament amb el Grup Uralita i l'Ajuntament de Barcelona projecten convertir aquest espai públic en un jardí d'escultura contemporània, com una ampliació natural de la Fundació. El nou projecte, obra dels arquitectes Jordi Ferrando i Jaume Freixa delimita i tanca la zona pels dos extrems amb portes metàl.liques corredisses, suprimeix de soca-rel tots els parterres geomètrics, escampa i redueix parcialment la vegetació environant, obre un únic i ampli camí central vorejat per dues franges de gespa, els quals aboquen a una esplanada oberta, completament entapissada de sauló. Esparses, arreu, s'instal·len vuit escultures modernes, obres de Tom Carr, Gabriel, Riera i Aragó, Perejaume, Plensa, Pep Duran, Enric Pladevall i Eran Verlinden. Perduren només, de l'antic jardí, alguns vells llorers, les sis palmeres de Canàries i l'escultura de Manelic ara puntejada, però, per quatre washingtònies, palmeres de nova plantació. Amb el nou projecte, per tant, els Jardins Manelic no solament perden el seu caràcter sinó també la seva significació històrica.

En boca de directius i autoritats polítiques, els discursos d'inauguració incidiren en "la forma más adecuada de acabar la ampliación de la Fundación Miró", en "un regal de Nadal per la ciutat" i "en obras de mejora de la vida ciudadana que crean un espacio de ocio y cultura muy importante que hace dar un salto cualitativo tanto a la ciudad como a la Fundación Miró". Ningú, però, va fer esment ni de la figura d'Angel Guimerà ni de l'arrelament històric, cultural i popular dels Jardins Manelic ni, menys encara, de l'excepcional vàlua artística de l'obra jardinera d'en Forestier y del seu deixeble Nicolau Mª Rubió en aquest racó de muntanya.

Per si fos poc, però, l'11 de maig de 1997 "El Periódico" denuncia la desaparició de l'escultura d'en Manelic, malmesa, segons sembla, per les maniobres d'un camió.

Un any més tard -1998- l'escultura d'en Josep Montserrat encara no s'ha reintegrat al seu lloc. L'àrea sencera està visiblement deteriorada. En efecte, no solament la vegetació circumdant està desatesa des de fa anys -molt destacadament la del sector nord-oest, abocada al Teatre Grec, que col·lapsa completament la panoràmica des del mirador- sinó que algunes de les escultures contemporànies fins i tot han desaparegut. Manquen tanmateix alguns ròtols, i un cartell penjat a la gran porta corredissa notifica, des de fa al menys dos anys, que s'entra en una zona en procés de remodelació. Es, avui, l'àrea més degradada del parc Laribal. Només caldria que un nou accident malmetés el pedestal de l'escultura d'en Manelic, avui solitari al bell mig del descampat, per acabar d'esborrar definitivament les més petites traces d'un passat immediat, iniciat el 1909 amb l'homenatge a un dels nostres literats i que ha perdurat fins fa pocs anys.

Si tal cosa succeís, s'acabaria d'aniquilar la que fou una veritable obra d'art en la història de la jardineria catalana, engolint alhora tot el seu llegat històrico-cultural. La pèrdua, en el camp de la jardineria, equivaldria a l'enderroc de qualsevol de les joies artístiques modernistes en el camp de l'arquitectura, si bé, en aquest cas, seria la societat i els propis mitjans de comunicació els que, per consciència cívica, intervindrien per tal d'aturar el procés. Tractant-se de jardins, i més concretament dels jardins Manelic, en canvi, cap entitat barcelonina ni cap persona física ha deixat sentir la seva veu ni sembla, fins i tot, que se'n hagin enterat.

Admetre la desaparició dels Jardins Manelic, impregnats de contingut, en nom de la modernitat o d'una pretesa millora en la qualitat de vida ciutadana, representaria consolidar el primer pas per a una propera "modernització" de tot el parc Laribal. Efectivament, el procés de profund deteriorament en que es troba abocat el parc sencer invita a creure que pugui repetir-se la trista experiència encetada en el jardí Manelic, el racó més antic i emblemàtic de la muntanya. Com s'ha demostrat en aquest cas, les més peregrines idees de restauració, d'actualització i de modernitat han trobat plena justificació intel·lectual davant d'una societat muda i insensible després, aixó sí, d'un llarg periode d'abandó i de la sistemàtica desaparició de les més petites traces del passat. I aquests criteris i aquesta realitat, tant en nom de la memòria històrica del nostre país i de la nostra gent com en nom de l'art dels jardins, són absolutament inadmissibles

El manifest reivindicant els jardins:

Manifiesto 

SOS Monuments considera que Barcelona no puede permitirse el lujo de perder ni un solo fragmento del escaso patrimonio artístico-jardinero de que dispone y menos todavía tratándose de una obra capital de la jardinería en Cataluña, como son los Jardines Manelich, el Parque Laribal y, por extensión, toda la obra de Forestier en Montjuic, jardines todos que por derecho propio figuran entre los más sobresalidos de Europa. En base a estos criterios, SOS Monuments considera imprescindible como primer paso: 

A. La inmediata reposición de la escultura de Manelich debidamente restaurada. * 

B. La supresión de las dos puertas de acceso y la reincorporación plena al dominio público de todo el ámbito de los Jardines Manelich. 

C. La restauración del mirador y de sus accesos con especial atención a la vegetación con tal de recuperar las perspectivas sobre el Teatro Griego y la ciudad. 

D. La restauración de los parterres originales alrededor de la escultura de Manelich y la replantación -pulcra y fidedigna- según el catálogo florístico que Forestier muy cuidadosamente seleccionó por estos parajes como un de los aspectos más sobresalientes que caracterizan sus jardines.

E. Simultáneamente, es necesario iniciar la redacción de un informe técnico, botánico-jardinero, histórico y arquitectónico con tal que la obra de Forestier -y la de su discípulo Nicolau Maria Rubió y Tudurí- en Montjuic sea declarada Bien de Interés Cultural. La obra de Forestier en Montjuic es el testigo vivo más sobresaliente (de los escasísimos existentes) del moderno resurgimiento del jardín catalán. Hace falta pues restaurarla con la delicadeza y dignidad que el tema merece. 

Albert Marjanedas Gispert

RETALLS D'HISTÒRIA, QUINZE ANYS!!!

Ha tornat a passar el dia de la Mostra d'Entitats, potser menys sorollós i concorregut que en d'altres ocasions i de nou, com un miracle, hem pogut publicar un altre llibret de CERHISEC, uns quants retalls més de la nostra història que formen part del volum número 15. Tot i que a CERHISEC som poca gent i amb poc temps hem pogut conservar amb constància i fidelitat les xerrades dels darrers dimarts de mes i la publicació del  llibre que recull el seu contingut. En aquest volum podeu trobar articles sobre l'Exposició de 1888, el Jardí Botànic, la referència a alguns veïns rellevants del barri, una aproximació a la figura del músic Viladomat, la narració d'algunes històries de crònica negra que van tenir relació amb el Poble-sec, un passeig per l'arquitectura que ens envolta i l'evocació dels vint-i-cinc anys de la Coordinadora d'Entitats. Hi trobareu també alguna rata d'impremta, cosa habitual donades les circumstàncies. 

La Mostra d'Entitats anuncia l'arribada de l'estiu tot i que la calor d'aquests dies ha estat ja de plena canícula i la paradeta de CERHISEC estava situada en un indret molt assolellat. Ara a esperar la FESTA MAJOR del juliol durant la qual podreu gaudir de dos itineraris pel barri, un d'ells dedicat a l'obra de l'escriptor González Ledesma i l'altre, al nostre patrimoni.

REDESCOBRIMENTS, MITES, LLIBRES I TÒPICS SOBRE EL PARAL·LEL

El blog Galeria d'imatges evoca avui un llibret que es pot considerar un clàssic popular, 'Carne de mujer', de l'inefable i inclassificable Amichatis. El llibre, a més a més, compta amb unes excel·lents il·lustracions del grandíssim Feliu Elies, un luxe i es pot trobar amb certa facilitat a les llibreries reals i virtuals de segona mà. És fins i tot una mica autobiogràfic. M'he posat a buscar més coses per la xarxa sobre el tema i m'he ensopegat amb un article de Sergio Vila-Sanjuán publicat en l'època en què es va fer la famosa exposició sobre el Paral·lel, encapçalada amb aquella pregunta sobre com és que no en sabíem res.

L'autor d'aquest article acaba el seu escrit amb una correcció amable i de bon rotllo als responsables de l'exposició: ... d'Amichatis i del Paral·lel, alguna cosa sí que en sabíem. I és que com Vila-Sanjuán explica el Paral·lel ha estat sovint, tot i que amb intermitències, evocat a tort i a dret i s'ha escrit a bastament sobre ell, fins i tot de forma exhaustiva a través de publicacions com Destino, per exemple, que el periodista menciona. Per no parlar de les moltes aportacions a tot plegat que durant anys i panys han fet gent com Lluís Permanyer, Sebastià Gasch, Miquel Badenas, Sempronio, Ángel Zúñiga  i tants altres.

Com que malgrat aquestes evidències i puntualitzacions, quan he escoltat alguns dels responsables d'aquella exposició darrerament els he sentit repetir  la mateixa pregunta de forma recurrent, entenc que se la fan a ells mateixos, com és que 'nosaltres' no en sabíem res? Entre d'altres oblits recordo que en una xerrada recent al barri es va al·ludir al desconeixement sobre l'actriu Elena Jordi quan Josep Cunill, a qui ningú no va mencionar, autor d'un llibre molt documentat sobre el teatre Español, ja va publicar-ne una biografia l'any 1999. I això sense comptar amb publicacions més antigues a l'entorn del teatre català com ara el famós volum de Curet, de l'editorial Ariel. Els poble-sequins de més d'un parell de generacions n'hem sabut un niu, d'anècdotes diverses sobre el Paralelo, els seus teatres, la seva gent i les seves circumstàncies, gràcies a la família, els veïns, els botiguers i el gran nombre de persones relacionades amb tot aquell món que vivien a tocar de casa.

El Paral·lel de després de la guerra civil i fins els anys seixanta sembla que no té la mateixa mitologia ni desvetlla el mateix interès als experts que l'anterior tot i que a mi em sembla tant o més important, sobretot perquè va ser el nostre. I això que d'aquell Paral·lel encara en podríem trobar molts testimonis directes, potser per això mateix no es recorda tant ja que al capdavall sembla que hi ha més interès en reinventar la història a la mida dels desigs que no pas en evocar-la tal i com va ser a través dels testimonis diversos. 

La meva filla em va explicar que en una visita a un d'aquests refugis recuperats una velleta intentava explicar la seva experiència, viscuda en el temps de la guerra en el mateix indret, però que l'explicador convencional no la va tenir en compte i va continuar amb el seu discurs oficial. A mi em va passar una cosa semblant en una ocasió al 307 tot i que els meu testimoni no era directe sinó a través de l'experiència familiar.

En tot cas em temo que en aquests darrers temps, amb el tema de l'Arnau pel mig, estem assistint a una nova reinvenció de tot plegat. Millor això que la indiferència, no diré que no. Sempre hi ha i hi haurà qui redescobrirà la sopa d'all i s'estranyarà, com la marquesa de Tous, de què ningú no hagi cantat encara les virtut gastronòmiques del pa amb nous mentre en determinats ambients es consumien coses tan surrealistes com els cervells de canari.

XERRADA DE CERHISEC, PER AL PROPER DIMARTS, DIA 26 DE MAIG

LES XERRADES DE CERHISEC: EL SUBTIL SENTIT SALVATGE. PATRIMONIS, ETNOCENTRISMES I MODERNITATS

La xerrada de CERHISEC del mes de maig anirà a càrrec de JOSEP FORNÉS – antropòleg, museòleg i mestre - director del Museu Etnològic de Barcelona.

AQUESTA XERRADA SERÀ, COM SEMPRE, A LA BIBLIOTECA 'FRANCESC BOIX', DEL CARRER DE BLAI.

D'ARA ENDAVANT LES XERRADES COMENÇARAN A LES 7, EN LLOC DE SER A DOS QUARTS DE VUIT!!!

AQUELLES COMUNIONS DE FA TANTS ANYS

El dia 13 de maig de 1956 vaig fer la  comunió i aquí em podeu veure, amb els meus pares i una amiga de la família, Matilde, que s'assemblava a la Katy Jurado, per cert, pel Paral·lel d'aleshores. Em penso que ens dirigíem a fer el retrat d'estudi habitual, a casa d'un retratista que hi havia al carrer Nou. Crec que l'amiga Matilde devia tenir algun tipus de coneixença amb el retratista i ens feien una mica de descompte. No sé qui ens va fer aquesta fotografia, algun veí, segurament. Deu ser a prop de la cantonada amb Tapioles ja que crec que la casa del fons és l'edifici on hi va haver Can Gallart. L'any que ve ja farà, ai, seixanta anys d'aquella efemèride.

Era diumenge, aquestes coses sempre es feien en diumenge. El 13 de maig, a més a més, és el dia de la Mare de Déu de Fàtima,  com explica la cançó, de la qual reprodueixo un inefable fragment:

El trece de mayo la Virgen Maria, / bajo de los cielos a cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave/ A tres pastorcitos la Madre de Dios/ descubre el misterio de su corazon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Haced penitencia, haced oracion, por los pecadores implorad perdon. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria./ Las modas arrastran al fuego infernal, vestid con decencia si os quereis salvar Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. / El Santo Rosario constantes rezad, y la paz del mundo el Señor os dará. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. /Que pura y que bella se muestra Maria, que llena de gracia en Cova de Iria. Ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria....

La comunió es feia a partir dels set anys, jo en tenia vuit. Era, deien, l'edat en la qual es tenia ús de raó, però la realitat és que hi ha qui no arriba a tenir-ne mai, les coses com siguin. Avui la comunió ja no és una festa generalitzada però els qui encara la celebren  ho fan més endavant, cosa que comporta que les nenes, sobretot, tinguin un inquietant aspecte de núvies escurçades. Durant uns, anys es va intentar modificar els luxes i es van generalitzar vestits que semblaven hàbits franciscans, que van tenir poc èxit, i fins i tot en va fer anar els infants vestits de carrer.

La primera comunió era aleshores una festa obligatòria. Explicar-ne la simbologia, per més ús de raó que es tingui, és força complicat, però en aquells temps no ens plantejàvem encara dubtes existencials. Les famílies feien un esforç econòmic per més senzill que fos tot i encara que els dinars i berenars s'endeguessin a casa. La gent et regalava coses i tu reparties estampes, visitaves parents i coneguts i et senties reina i protagonista per un dia, cosa que sempre és important per als infants i fins i tot per als grans. Les nenes anàvem vestides de llarg i d'organdí, amb corona o diadema, vel, sabates noves, llibre, guants i bosseta. Els nens podien anar de guardamarina. Una coneguda sastreria anunciava: Los trajes Casarramona de Primera Comunión son para todos los niños el traje de la ilusión.

 

Van fer una pel·lícula espanyola que feia plorar molt sobre un pare que no tenia diners i feia de tot per tal que el seu fill tingués un vestit de comunió bonic, es deia Un traje blanco i a escola ens l'havien passat en algunes ocasions festives. Hi sortia un nen mol bufó, Miguelito Gil, no sé pas que se'n devia fer, un altre dels seus èxits va ser una peli també inoblidable i escolar, Recluta con niño.

La preparació per a la comunió era llarga però comportava, com la celebració del Mes de Maria o els rosaris de tarda, lliurar-se d'altres tasques escolars més pesadetes. En tenia cura aleshores una monja molt seriosa, la Madre Camila, però cal dir que no en tinc cap mal record. Per tal de poder rebre Nostre Senyor en un dia en el qual, segons explicaven, seria el més feliç de la teva vida, t'havies d'anar a confessar. Els pecats crec que els deia en català però abans de la tirallonga habitual, limitada a afers domèstics com ara fer enfadar la mare o no voler acabar-me els macarrons, la Madre ens va ensenyar una mena de fórmula en castella, destinada a no deixar-te res al tinter: Padre, hace tanto tiempo que no me he confesado, cumplí la penitencia, he hecho examen de conciencia y las faltas que recuerdo son las siguientes... Jo crec que el capellà ja devia estar ben tip de confessar criatures, la veritat, en general et feien resar alguna avemaria i, au, a una altra cosa.

Mirat en perspectiva tot aquell món em sembla pintoresc, fins i tot entranyable. Tots plegats érem víctimes del temps i dels dogmes però les monges encara ho eren més que nosaltres. Anys després les més jovenetes encara van tenir temps de fer una vida alternativa però en aquella època els canvis d'estat eren impensables. Les monges, els diumenges de les comunions, fins i tot llogaven una cobla de sardanes. A casa em vaig tacar amb la xocolata desfeta de l'esmorzar, un desastre. Tothom em deia que em regalarien molts bombons però em van regalar més aviat d'altres coses més prosaiques i útils. Pocs fets recordo d'aquell dia més enllà d'aquests detalls domèstics. El vestit va servir per a disfresses diverses, encara el tinc per algun armari, i també uns enagos que anaven a sota. El pentinat habitual eren els tirabuixons però el meu cabell era de ratolí i els rissos van durar deu minuts. Després de la comunió s'acostumaven a tallar els cabells, en general.

Una de les coses que em va saber més greu va ser un gran sacrifici que vaig fer, pel qual ja tinc el cel guanyat. El meu avi, quan comprava el diari al quiosc, m'acostumava a portar un tebeo. A escola ens van dir que ja començàvem a ser grans per a tebeos i que havíem d'oferir a Déu alguna cosa de vàlua així que li vaig dir al iaio que no em portés més revistes infantils, cosa que va fer, és clar. Em vaig penedir d'aquella decisió durant molt de temps però no vaig gosar mai dir a l'avi que tornés als vells costums anteriors, la veritat. Déu nos en guard d'un ja està fet, que deien els pares.

I, com qui no vol la cosa, ja s'han escolat cinquanta-nou anys, tot i que un moment del passat hagi quedat reflectit en aquesta imatge tan evocadora en un Paral·lel que ja no existeix.

SOBRE ELS LÍMITS IMPRECISOS DEL BARRI I EL TEMPS QUE NO TORNA

Hi ha sempre una terra de frontera, complexa, les característiques de la qual es poden aplicar a països, comarques, províncies, continents i fins i tot barris. Quan jo era petita el barri de Sant Antoni era tan sols la zona que envoltava el mercat. La gent de Sant Antoni no volia saber res del Paral·lel, en general. Avui el Paral·lel s'ha reconvertit en un mite i els d'aquell barri, que avui també és Esquerra de l'Eixample, en reivindiquen una part, així com el Teatre Talia,  l'Olimpia i fins i tot l'Arnau. 

La gent del Poble-sec tenia tirada a passar el Paral·lel, sobretot per anar a comprar, car el nostre barri no ha comptat mai amb un bon mercat ni amb una zona comercial amb cara i ulls. El camí a la inversa es feia poques vegades i encara no és habitual que a les celebracions del barri hi vinguin els de l'altre costat del Paral·lel. A l'altre costat també hi ha una part del Raval amb la qual els del Poble-sec no volíem saber res i consideràvem Barrio Xino. Al magnífic documental En construcción una jove veïna del Raval proper explica que uns coneguts han anat a viure al barrio de los pijos i per surrealista que ens pugui semblar aquest barri és el Poble-sec. També Montjuïc és una zona polèmica, i no pas pels motius militars de la zona polèmica d'altres temps. És un món apart? Pertany en part al nostre barri i en una altra part a la Zona Franca? Tot plegat és marejar les perdius i poca cosa més. 

Tot és qüestió de prestigi, avui tot esta més arregladet i molt jovent de Barcelona ve a menjar tapes al carrer Blai però el cert és que la zona de restauració del carrer de Parlament és més finolis, la veritat. Vivim en un món estrany, quan més ens assemblem tots plegats més interès tenim en remarcar els trets diferencials.

Jo no sé si Montjuïc és Poble-sec o no, en tot cas la part del Teatre Grec i la Font del Gat està molt lligada a la meva infantesa però anar a la Foixarda, al Sant Jordi, als Tres Pins o al Castell eren ja, fa anys, excursions serioses i una mica extraordinàries. Pel que fa al barri, per més tirada que tenim a anar a mercat a Sant Antoni, un dels elements que es van tenir molt en compte a l'hora d'establir la ja desfasada i inútil divisió comarcal, pertanyem al districte de Sants-Montjuïc i no sembla que això hagi de canviar de moment.

Quan jo era petita la gent gran encara utilitzava l'expressió anar a l'Exposició com a sinònima d'anar a la muntanya de Montjuïc. El record de l'Exposició de 1929 era molt viu i m'imagino que anava lligat a un temps lluminós en el qual el gran desastre semblava impossible o evitable. També recordo quan es va crear la Rosaleda Amargós, per la primavera eren els jardins una festa d'olors i colors. Quan van plantar roses al Parc Cervantes es van oblidar de les de Montjuïc, sempre ens passa el mateix, també ens va passar amb el Parc d'Atraccions i la rehabilitació del Tibidabo, la memòria dels pobres no té la mateixa consideració que la dels rics, les seves cases no les ha dissenyat Gaudí i sovint són arquitectura efímera, oblidable. Ara, però, fa uns anys que hi torna a haver roses en els jardinets del Teatre Grec, tot i que la majoria són roses de color de rosa, i hi ha poca variació cromàtica. 

De tota manera les roses de color de rosa són les meves preferides com també m'agrada el nom de Rosa, avui de baixa, i que quan jo era petita va ser un nom molt popular. Al Teatre Grec hi vaig passar molts diumenges pel matí amb el meu pare, de petita.  Jugàvem a veure qui feian anar més lluny les boletes de les llavors dels pitospòrums, que aleshores jo no sabia que es deien així i que quan floreixen, que és per aquest temps, escampen una olor extraordinària.

També de joveneta Montjuïc va ser un punt de trobada, uns nois coneguts vivien per la zona de les vivendes San Cristóbal, un indret que sempre em va semblar envejable, i sovint quedava la nostra colla per allà. Alguns diumenges havíem anat a ballar a casa d'una noia de l'escola el pare de la qual era el metge de Can Valero, el doctor Maldonado, qui fins i tot va escriure un llibret proposant la construcció d'una ciutat-jardí que substituís les barraques. Ells vivien en una bonica torreta, amb eixida amb flors i un pou, anar allà era una veritable excursió, aleshores. 

Fins i tot hi ha una cançó que és la banda sonora per excel·lència d'aquelles festes, la versió dels Shadows de Sleepwalk. Jo era molt encantada i tímida i no tenia allò que en diuen gaire sortida i escoltar aquesta música quan s'enfosquia a Montjuïc, sense que ningú no m'hagués tret a ballar, em produïa aquella fonda desesperació adolescent tan habitual en determinades èpoques immadures de la vida, i que després sents que fregava el ridícul i tot.

Tot passa i canvia però, per sort, aquest indret encara és, si fa no fa, com durant la meva infantesa. També les poques sortides que fèiem amb l'escola de les monges del Sortidor, bàsicament pel dijous gras, ens portaven a Montjuïc, al Teatre Grec o una mica més amunt, a la zona on ara hi ha la Fundació Miró, gràcies o desgràcies a la qual es va reduir al no res la gran Plaça del Sol on assajaven els joves toreros aficionats, aspirants a millorar la seva situació. També en dèiem la Plaça d'en Manelic, aleshores, a causa de l'estàtua d'aquest personatge, la qual, per sort, es va tornar a col·locar per allà. 

Moltes coses em venien al cap aquest diumenge pel matí, mentre passejava per aquests jardinets que vaig retratar, una vegada més. Pensava que dels estanys havien desaparegut els cap-grossos però amb gran alegria vaig comprovar que unes criatures en cercaven amb gran afició. Però aquells cap-grossos de la meva infantesa, com deia el poeta, tot i que evocant  orenetes i mareselves, no tornaran.

Per cert, en arribar al Teatre Grec amb les amiguetes, aleshores, hi havia baralles per tal d'ocupar un seient destacat, el qual crèiem que era el de l'emperador. Als costats de l'escenari imaginàvem que hi tenien presoners els lleons i els tigres afamats, disposats a cruspir-se els cristians plens de fe incombustible, com aquells de Quo Vadis, que canten mentre les feres els fan miques, que bonica és la innocència! Tan fàcil que hauria estat fer la viu-viu, fer veure que s'adorava els déus romans i passar desapercebuts, ves.