DIMARTS, XERRADA DE CERHISEC: EL BARRI DE LA FRANÇA, per JOSEP FABRA

Demà, dimarts, una aproximació als origens del barri de La França, per Josep Fabra. Us esperem a les set, a la Biblioteca!!!

EL LAMENTABLE FINAL DEL PARC D'ATRACCIONS I D'ALTRES DESGRÀCIES BARCELONINES

No em fa falta cap estímul exterior per tal de recordar el Parc d'Atraccions de Montjuïc ja que cada vegada que passo per l'indret on era em venen al cap moltes imatges de les seves atraccions, els seus bars i el seu magnífic teatre. Però dues circumstàncies han fet que aquests dies hi pensés encara més, una d'elles ha estat una breu estada a Platja d'Aro on es conserven, en un altre parc d'atraccions, algunes elements emblemàtics d'aquell lloc, com ara el Ciclón i el vaixell del Mississippí.

Un altre motiu és que em van trucar de BTV per fer-me una breu entrevista sobre el tema per a un reportatge curt. L'entrevista va ser molt breu però el que va sortir per la tele va ser brevíssim, quatre coses i res sobre un tema en el qual vaig insistir, el trist final, un final polític que va acabar amb un espai més de memòria sentimental de la gent modesta ja que el Parc va ser un lloc popular, integrador, sorollós i entranyable. D'aquest final, al reportatge, se'n va parlar molt poc, per no dir gens.

Aquell final, perpetrat durant la pintoresca etapa a l'ajuntament del senyor Clos, té molts punts foscos i mai aclarits, lligats a la remodelació, una de tantes, del Tibidabo. El parc es va deixar morir i no cal ser molt espavilat per pensar en què per a la majoria de gent normaleta era molt més fàcil anar a Montjuïc que no pas al Tibidabo. No va ser, doncs, la competència dels nous parcs temàtics allò que va ajudar a acabar amb l'indret, va ser un tema polític i especulatiu, i així m'ho sembla i li sembla a molta gent, en el qual van coincidir gent de l'Ajuntament i de la Generalitat. No vam tenir capacitat de reacció ni es van endegar protestes, tot plegat es va vendre com un desig de fer de Montjuïc un gran espai verd, cosa que s'ha demostrat que no era certa ja que el mateix ajuntament hi ha abocat ciment quan li ha semblat i li ha convingut.

La política seguida va ser la de deixar morir l'indret, atraccions rovellades i malmeses, algun accident magnificat -al Tibidabo n'hi ha hagut de més greus-, rodamóns que s'hi instal·laven a dormir allà dins, fins que, és clar, la mateixa gent que es planyia del final veia prou bé que es netegés tot plegat, tan sols s'hi han deixat les estàtues, encara bo. No tinc res en contra del Tibidabo, és un parc històric i s'ha de conservar i remodelar però podrien conviure tots dos perfectament. Encara durant les Olimpíades va fer una revifalla i s'hi van fer actualitzacions importants. El teatre a l'aire lliure, al menys, es podia haver conservat, per allà hi van passar grans artistes de tots els gèneres. No oblidem que des de fa dècades Montjuïc ha estat considerada la muntanya dels pobres i, l'altra, la dels benestants. Avui tot ha canviat però alguna cosa en resta, de tot plegat.

S'hi feien festes infantils molt concorregudes, hi penso quan arriba això del Super 3, massificat, xaró i  excessiu. La memòria del lloc s'anirà perdent ja que les noves generacions no compartiran els records de la gent gran. Per sort hi ha molt de material, gràfic, escrit, recollit en webs imprescindibles com aquesta que s'indica al marge de la fotografia que he penjat. CERHISEC li va dedicar una xerrada l'any 2012 i el resum de la xerrada es pot trobar a la publicació de 2013. 

De tota manera no és un tema mort, ni de bon tros. És un exemple més de com quan toca ens fan passar bous per bèstia grossa i encara contents. Recordo que sobre Montjuïc hi ha hagut molts projectes diluïts en el no-res, com allò de fer-ne un indret verd-total amb un centre d'interpretació a la Font del Gat, les hemeroteques recullen moltes bones intencions d'aquestes que empedren l'infern. No s'hi podia construir i es van acabar les concessions però es va fer el macrohotel elitista i les noves vagonetes horribles i exagerades per poder pujar gent al cim, turistes, és clar. Sobre el castell i els seus usos, abusos i manipulacions ideològiques podria escriure a dojo però ja ho he fet en d'altres ocasions. Malgrat tot Montjuïc continua sent la meva muntanya i fins i tot no puc deixar d'admetre que s'han millorat espais i netejat i recuperat racons diversos malgrat que em temo que les millores responen a interessos turístics del present més que no pas a demandes populars. És parla molt de democràcia i consultar la gent però en molts temes funciona encara allò de tot per al poble, però sense el poble.

UNA TARDA INOBLIDABLE

Ahir vaig presentar el meu darrer llibre de poemes, Les fràgils paraules, a la Biblioteca Francesc Boix. La sala no és excessivament gran però es va omplir i fins i tot hi havia gent dreta. Vaig poder comptar amb l'actor i historiador Jaume Comas per a la lectura de poemes i amb David Ballesté, el meu gendre, per als acompanyaments de guitarra. El millor d'aquests actes literaris és que et retrobes amb gent que fa temps que no veus, amics i amigues del barri, de l'escola, de la feina o les feines que has tingut, amb persones amb les quals coincideixes a les xarxes socials i amb les quals connectes per algun motiu. Amb vincles humans de tota la vida, vaja.

Avui el llibre no és el que havia estat, per un munt de motius que podríem valorar però ara no toca. La poesia encara ho té més difícil. En tot cas compto amb la Núria, llibretera de l'emblemàtica papereria Nitus qui té els meus llibres en paper així com també les publicacions del CERHISEC. També hi ha la moderna possibilitat de trobar-los per internet, a través de la web de l'editorial, en ebook o en llibre dels de sempre.

Moltes gràcies als qui veu venir. Hi ha gent que em pregunta si faré noves presentacions i és probable que sigui així, ja aniré informant, tot i que no és fàcil organitzar aquesta mena d'actes i, encara menys, comptar amb un cert nombre d'assistents.

Va ser una tarda inoblidable. Després vam anar a sopar a O'Barazal, l'antic Bar Mundial, vaja. Molt bona atenció i un peix de categoria. Hi ha dies en els quals, qui sap per quin motiu, tot surt rodó.

EMÍLIA BARÓ, LA SEVA GERMANA, EL SEU MARIT I L'ESCENA CATALANA OBLIDADA O GAIREBÉ

Fa uns dies comentava al meu altre blog La Panxa del Bou la pel·lícula Stròmboli i la relació d'aquesta amb Solitud, segons un interessant estudi de Rosa Delor. En cercar informació sobre el tema em vaig ensopegar amb una versió en cinema que es va fer de Solitud, una versió força lliure i que deu ser difícil de trobar, Adversidad. A Adversidad hi sortia la gran actriu Emília Baró, ja aleshores una dama madura i m'imagino que devia fer el paper de la veïna pagesa de la Mila que s'inquieta i la rebutja quan s'adona que el seu fill se n'ha encaterinat.

Emília Baró va treballar en alguna ocasió al Paral·lel, al Teatre Español, però sobretot ho va fer al Romea, teatre que durant anys va esdevenir el referent del teatre català. Emília Baró va començar a treballar molt jove en el teatre, als dotze anys, el mateix que la seva germana Antònia, la qual també era actriu. Es va casar amb un periodista tot terreny, home de teatre, autor de traduccions i adaptacions, assagista, director escènic i que també havia fet d'actor en alguna ocasió, Carles Capdevila i Recasens.

Va treballar a l'emblemàtica companyia de Maria Vila i Pius Daví i, com ells, va contribuir a la difícil i espinosa represa del teatre català durant la postguerra, aspecte avui que sembla que no es recordi o no es vulgui recordar pel que fa a tants personatges oblidats. Molts autors especialitzats la consideraven una primera actriu absoluta, elegant, amb una dicció excel·lent i una veu inoblidable. Va ser reclamada sovint per fer papers de lluïment, la seva darrera actuació va ser al recordat Senyor Perramon, amb Capri i un repartiment de gran categoria. 

Va morir l'any 1964, de forma discreta, tot i que alguns diaris se'n van fer ressò. Penjo alguns retalls de La Vanguardia, en un es dóna la notícia de la seva mort i en un altre es publicita un homenatge pòstum que se li va fer. La nota de Soldevila, amb la retòrica habitual de l'època, incideix sense que vingui a tomb en què no era una bellesa,  què hi farem, coses d'homes.

El seu marit havia mort l'any 1937 i la seva germana el 1947. Va actuar en el cinema, tot i que no gaire. Emília Baró hauria estat un mite en un altre país europeu, aquí ara per ara sembla que tan sols ens recordem de la Xirgu, qui es va passar a Madrid i va morir a l'Uruguay, però així és la tan reivindicada memòria històrica col·lectiva.

TEATRE MUNICIPAL I CONTESTACIÓ CIUTADANA

S'han obert dos bars més al carrer de Blai, malgrat que es va pactar amb l'anterior ajuntament, segons tinc entès, que no se n'obriria cap més. S'han obert de forma silenciosa i, que jo sàpiga, no hi ha hagut protestes, m'adono que segons qui mana es fa més o menys soroll, és trist però és  així.

Una part del barri que queda una mica enretirada és la que toca a Montjuïc per la zona del carrer de Lleida. Avui tenim allà la flamant Ciutat del Teatre, amb el seu Institut. L'arribada de tot plegat va ser ben acollida al barri i ningú no es va queixar en excés de les obres excessives, dels edificis exagerats o d'un bloc molt alt que es va fer per tal de recol·locar veïns desplaçats i que tapava la perspectiva general. Bé, al CERHISEC en vam parlar una mica, en un petit butlletí que publicàvem aleshores, La Font de Ceres. 

Es va dir que les sales teatrals del complex restarien obertes als veïns, en alguna ocasió es va convidar la gent del Poble-sec a alguna representació però pel que fa a deixar les sales per a ús del veïnat,  crec que no va funcionar i tan sols en una ocasió ho va aconseguir el desaparegut grup de sarsuela La Antorcha però amb moltes dificultats i pagant i si m'equivoco que algú em corregeixi. El tema d'un teatre obert a grups del barri encara està pendent però en general és avui molt més fàcil que ens cedeixin El Molino o L'Apolo, ambdós privats, per a algun acte, que no pas les sales i saletes de la flamant ciutat teatral, la veritat. 

La zona té ara un problema afegit que el meu amic Pau Dolcet ha reflectit en més d'una ocasió al facebook i també ha intentat fer gestions amb el regidor actual, sense èxit, de moment. Us copio la darrera queixa a l'entorn d'aquell espai per tal que us en feu una idea:

Com que no puc dormir perquè uns gamberros posen la musica molt alta i a la vegada juguen a pilota (son les 01.55) us explicaré per què passa això. Els fets son a la placa Margarida Xirgum a la Ciutat del Teatre. Resulta que hi havia un aparcament public per a tothom. Un dia sense saber com ni per què van bloquejar las entrades a la plaça, van posar un semàfor i no tan sols no es pot aparcar quan hi ha funció i obren 1 hora abans i tanquen 2 horas despres de la funció. L'aparcament es gratuit (competencia deslleial). Fora de aquestes horas l'aparcament esta tancat i nungú no el pot utilitzar. He calculat que es fa servir un màxim 60 o 70 vegades a l'any. O sigui una plaça publica pagada amb els nostres impostos esta al servei de un teatre privat. Ni el gran teatre del Liceu te aquest avantatge. Aquesta tan sols es una petita part del problema ja que hi han mes irregularitats. Com que jo no soc ningú, si algú que tingui accés a una possible difusió a algun diari es posa en contacte em mi podré explicar-li la història completa que és molt interessant... (Pau Dolcet, facebook, 11-9-2015).

El Poble-sec té molts petits barris inclosos i és molt divers, un dels grans defectes veïnals és que quan un sector té un problema els altres en passen força. Fa anys, molt abans no arribessin les darreres onades migratòries, vam tenir un greu problema sota casa, amb uns gambirots que venien droga i ens feien destrosses i més enllà dels directament afectats i encara, poca gent es va mullar. Avui comptem amb la Coordinadora que pot canalitzar els temes i encara bo, però no pot arribar a tot arreu malgrat els seus esforços i la feina desinteressada de la gent que hi col·labora. Pel tema del Paral·lel i el carrer de Blai hi va haver soroll i protestes però sembla que ara tots han fet moixoni, les protestes eren contra la situació o contra l'alcalde Trias, que, com qui diu, va durar quatre dies en comparació amb els anteriors manaies?

Continuarem informant...

DRAPAIRES, CANÇONS, OFICIS QUE ES PERDEN

Font de la fotografia: https://es.wiktionary.org/wiki/ropavejero

Ja que en un comentari mencionen Rafael Garrich aprofito per incloure al post un dibuix d'aquest artista, la referència explica que es tracta d'un carreter, ofici del pare de Garrich, però l'estampa no és gaire diferent de la dels drapaires típics. Podeu aprofitar la referència per saber alguna  cosa d'aquest pintor de L'Hospitalet.

Un dels oficis antics amb més mitologia de tot tipus al darrere és el de drapaire.

Al Poble-sec hi havia hagut molts drapaires. Alguns eren ambulants, d'altres tenien establiment i molts feien les dues coses, tasca ambulant i comerç a l'establiment. Cada sector del barri tenia els seus drapaires, en aquell temps de petites botiguetes per tot arreu. Un dels més propers a casa meva, tot i que no fos pas dels més famosos, era un del carrer d'Elkano. Acostumaven a tenir algun ajudant o aprenent, uns anaven a peu i uns altres amb algun carro o carretó. Al carrer Elkano hi havia un noi jovenet, cosa que afegia interès, quan també érem jovenetes, a l'activitat de portar-hi material.

Tot s'aprofitava, aleshores, o es portava a vendre al drapaire. Moltes vegades érem els infants els qui teníem cura d'anar a Cal Drapaire. Hi dúiem paperots, roba vella, diaris en bon estat, ampolles i pa sec i tot el que fos, però aquests eren els materials més habituals. De vegades, del producte del negoci a casa me n'amollaven una part que sovint invertia en coses com ara llaminadures o cromos, en concret recordo l'època de la col·lecció dels Diez Mandamientos. En una petita papereria del carrer de Salvà hi havia una noia que els venia sense sobre i els canviava, cosa molt pràctica que ens evitava haver d'anar sempre als Encants. També recordo haver-me comprat cucs de seda i coses així. Els cromos més cobejats eren les cares, aquells en els quals sortia el rostre en primer pla dels personatges i n'explicava les característiques. En aquest present de babaus fins i tot d'això de col·lecionar cromos en munten teories pedagògiques, l'altre dia vaig veure un expert per la tele que insistia en els valors educatius de l'activitat cromística: ordre, organització, memòria, col·laboració, negociació i no sé quantes coses més, per això estem tan ben educats els d'abans, potser.

Els pobres drapaires que anaven a peu amb el sac van ser identificats en ocasions amb un terrible personatge que s'enduia les criatures per treure'ls els greixets i fer remeis per als rics tísics amb la sang novella. Sobre pederastes no ens en parlaven gaire, tot i que sabíem que n'hi havia encara que no els donéssim aquest nom i que tot l'aspecte sexual anés embolcallat de misteris diversos. No tan sols els homes del sac s'enduien nens, també hi havia dones dolentes que ho feien i recordo que una veïna de l'escala em va explicar en una ocasió que si una senyora em volia donar un caramel no li fes cas i me n'anés de pressa, ja que hi havia dones que mataven criatures per a prendre'ls, per exemple, les arracadetes d'or. El fet és que aquestes històries potser tenien alguna base real, com la del terrible crim de Gádor, el 1910 o l'exageració amb la qual es va entomar i encara s'entoma tot allò de l'Enriqueta Martí.

La gran majoria de drapaires, com d'escombriaires, eren gent força convencional amb un ofici que aleshores era com qualsevol altre car la gent humil no tenia gaire on escollir. S'explicaven històries fabuloses sobre drapaires que s'havien fet rics en trobar alguna meravella. Tot i que en algun cas s'ensopeguessin amb una cullera de plata la veritat és que si feien algun caleró era a còpia de treballar molt i molt. Al CERHISEC vam poder escoltar, fa anys, un drapaire emblemàtic, Magí Aparicio, qui es va fer famós en recuperar un bust del president Macià, cosa que va recollir El Periódico en aquesta notícia: 

Un dels tres bustos oficials de qui va ser president de la Generalitat entre el 1931 i el 1933, Francesc Macià, que es creia perdut, l'ha regalat el matrimoni format per Magí Aparicio i Carme Bellver al Museu d'Història de Catalunya. El bust, trobat entre ferralla el 1943, va estar amagat primer en una quadra i després en un pis del Paral.lel, i és obra de l'escultor Martí Llauradó.

Magí Aparicio, amb 86 anys a l'esquena i les xacres pròpies de l'edat, reviu quan sent la paraula «negoci». No en va es va dedicar a comprar i vendre les coses més diverses al seu establiment del carrer de Vallhonrat, del Poble-sec. Recorria els carrers amb el seu carro mentre cridava el clàssic «sóc el drapaire!», i està convençut que Joan Manuel Serrat, veí també del Poble-sec, es va inspirar en ell per a la seva famosa cançó.

A la quadra «Un dia del 1943 va venir un home a vendre'm ferro vell amb un carretó i entre el que em va deixar per valorar va aparèixer el bust de Macià. La dona i jo vam decidir guardar-lo, i com que en aquella època ens la podíem carregar per conservar una cosa així, el vam embolicar bé amb un drap i el vam guardar entre els fems de la quadra», explica en to de broma. I la seva dona hi afegeix: «De tant en tant el desembolicava i li treia la pols».

Després el van portar al seu pis del Paral.lel, i allà s'hi ha estat fins ara. Creuen que el bust hauria pogut estar en un palau de l'Exposició que va ser hospital durant la guerra civil i avui és l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Allà hi guardaven material que venia de llocs que eren desmantellats.

Martí Llauradó el va esculpir el 1933, el mateix any en què Macià va posar per Josep Clarà i Rafael Solanic. Ara, després de 57 anys de vida oculta, el bust està al costat del balcó des d'on, al museu, Macià s'adreça als catalans.

El Periódico, 6 de febrer de 2011

El bust era doncs de l'escultor Martí Llauradó, qui va tenir un fill molt guapet que de jove cantava prou bé, gràcies al qual vaig conèixer l'obra de Salvat Papasseit, poeta que després ha musicat molta gent, entre la qual el mateix Serrat. Deu ser nostàlgia, però pel meu gust, com aquelles versions del Llauradó fill cap de cap. Aquell cantant, com molts altres d'aquell temps, va acabar per dedicar-se a coses menys romàntiques.

El senyor Aparicio, que era simpaquitíssim, ens va explicar aleshores moltes anècdotes, com ara quan va anar a un pis brut i vell del qual va sortir ple de puces però amb el tresor d'unes dents d'or de les quals va treure rendiment. Malauradament és mort, com també ho són molts testimonis d'aquell passat. Presumia d'haver inspirat Serrat però jo crec que el cantant es podia haver inspirat en molts altres car en aquells anys n'hi havia un munt, com també hi havia un gran nombre de venedors ambulants pel barri. 

Precisament un altre drapaire, conegut d'una amiga, tot i que era admirador de Serrat, es queixava d'això de la cançó que diu que compra draps i roba bruta, ja que el que compraven no era roba bruta sinó roba vella que, en general, estava prou neta. També em sobta que el drapaire comprés paraigües, els paraigües eren un bé escàs i s'arranjaven tant com es podia, hi havia botiguetes que s'hi dedicaven, com ara una del carrer de Campo Sagrado. Un personatge ambulant molt popular que arranjava paraigües era el famós Pinxauves, un gitano simpàtic, de rostre vermell i saludable que tothom coneixia.

Ja m'agrada, en Serrat, però algunes lletres seves són una mica tremendistes, sobretot aquestes dels primers anys. La Mare Lola és una desgraciada que no fa res més que treballar i escalfar el llit al marit, però la tieta conca i estreta i reprimida encara ho és més, per exemple. En el cas del drapaire es tracta d'un altre desgraciadet, que no té dona ni família i ha d'anar amb una donota, la qual, per a més inri, és vella. S'emborratxa, no pensa i no té ni llum elèctrica. Fa poc escoltava un programa dedicat a Serrat, per la ràdio, i en posar aquesta cançó van explicar que era de crítica social, jo més aviat diria que és literatura de ficció i que la realitat de l'ofici era, en general, molt més amable i convencional del que s'explica. A la Gran Via ha ha les famoses i impressionants Cases del Drapaire, del 1925, construïdes per un de drapaire que va prosperar i que va tenir un final tràgic, Pau Fornt i Valls. Fornt va ser assassinat per gent de la FAI, tot i que en algunes informacions actuals, per tal que es vegi com s'escriu la història en el present, els han reconvertit en falangistes que ja és gros.

Una de les cançons més tremendistes del meu antic veí del barri és aquella del Manuel que va néixer i viure a Espanya, tot i que la lletra no concreta en quina comunitat autonòma i que no té res seu, se li mor la dona embarassada i acaba penjant-se d'una olivera amb una corda que també és de l'amo. Recordo que un periodista de fa anys va fer molta broma amb aquest drama contundent i una mica hiperbòlic, la veritat i amb això de què no tingués ni una corda per penjar-se, considerant que ja érem a finals dels seixanta. Serrat ha tingut molta més sort a la vida que aquests seus personatges i, de fet, més endavant va cantar a les noies maques que feien de modelo i als burgesos bon vivants com el Tío Alberto. 

Ara ja és gran i una seva filla molta bufona és bona actriu i surt en aquest fulletó de les sis germanetes, que em miro en ocasions quan fa massa calor per anar a prendre l'aire a aquella hora de la tarda. Hi surt una altra actriu catalana que ara treballa molt per Madrid, la Carlota Olcina. El personatge de l'Olcina i el de la Serrateta s'enamoren i no deixa de ser curiós ja que en una altra sèrie em van aparellar l'Olcina amb una altra filla de famosos, la nena de l'Ana Belén i el Víctor Manuel, per cert. Curiositats televisives que no vénen a tomb, ho admeto. Veure els fills dels famosos del meu temps tan crescudets com els propis em produeix una estranya sensació lligada a l'irreversible pas del temps. 

Torno al tema central. Avui l'ofici de drapaire, com l'enteníem fa anys, no existeix. Hi ha gent que recull ferralla, cartrons, botigues de venda d'objectes de segona mà, gent que es dedica comercialment a buidar pisos, associacions benèfiques que reciclen i vénen allò que se'ls dóna, establiments de roba de segona mà, un ampli ventall a l'entorn de l'aprofitament de les cada dia més abundants deixalles del present. Tot és complicat i especialitzat, vaja. Encara de vegades hi ha troballes insòlites, com unes cartes del president Companys que es van trobar en un pis que es buidava, però aquests són fets singulars i poc freqüents.

De fet, penso que l'ofici com a tal és d'una època concreta i que en temps pretèrits potser tan sols es limitaven a recollir draps vells, d'això vindria el nom, el mateix que en castellà, trapero, ropavejero. Això de ropavejero m'encanta, fa poc un senyor d'aquests que fan llibres i surten a La Contra reivindicava la recuperació de velles paraules castellanes en desús que contribuirien a augmentar la nostra precisió comunicativa, en català s'hauria de fer el mateix i fins i tot acostumar-nos a donar oficialitat general a mots suposadament dialectals. Aquesta generositat semàntica ens faria adonar de què castellà i català tenen moltes coses en comú, com passa amb totes les llengües romàniques, de fet. Potser al capdavall haurem d'inventar un nou ofici, el drapaire de paraules, que reculli les que estan en desús i els doni una nova vida i un nou destí. Així ens estalviaríem molts anglicismes inútils i fatxendes, i és que porto uns dies que molta gent em diu que coneix algú que és coaching, no sé si és que ja han muntat una carrera que es diu coachinguiria i lletres o alguna cosa semblant, estic desfasada.

Copio el poema serratià per tal que mediteu en la misèria excessiva del drapaire musical:

Sempre de matí

fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
"Dones, que arriba el drapaire"

Com cada matí,
et vèiem venir...
Duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un 'trajo' estripat,
la boina i les espardenyes.

Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els marrecs anaven cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

I així fins la nit,
de carrer en carrer,
i de taverna en taverna.
Amb els teus papers
i el cos ple de vi
tornaràs a casa teva.

I tornes feliç,
car tot ho has comprat:
el peix, el vi i una espelma.
I un bocí d'amor,
que et deu haver dat
qualsevol donota vella.

Mai no tens temps per a pensar.
A dormir. Bufa l'espelma.
I l'endemà, a voltar el món,
tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...osa

Sóc el drapaire,
i els nens segueixen cantant.
"Ja m'esteu empipant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

La Trinca, quan existia, va fer una cançó de riure amb dos drapaires protagonistes, un d'argentí i un altre de secà, no sé què te a veure una cosa amb l'altra però el cas és que tots dos es dediquen a recollir papers, nets això sí, i nassos de cartró i serpentines i barrets i pilons de paperets. Ai, quants records! De fet la cançó era com allò dels codonys de la Tia Maria, l'oportunitat de dir paraules gruixudes com collonassos o collonets, ens conformàvem amb poca cosa amb tal de creure que transgredíem nosequè.

Un dia dos drapaires
es van posar a parlar,
l'un és de Buenos Aires
i l'altre és de secà.

Tenim un bon negoci,
ja diu l'americà:
allò que el món destrossi
ens ha de donar el pa.

Ja va morint el dia
i mai no tornarà,
i canta amb melangia
i un deix americà:

Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
Jo els "cullo nets"
i és perquè nets
me'ls paguen més.

Jo els "cullo nets",
els "cullo nets"
tots els papers.
I mai no arreplego els bruts
perquè no em donen diners.

Va i diu l'altre drapaire,
i ho diu gratant-se el cap:
poc que m'hi penso gaire,
el cas és omplir el pap.

No sé pas si contar-ho,
són coses del treball,
per carnaval no paro,
un cop s'acaba el ball.

Amb gran filosofia
ell canta molt formal,
la vella melodia
dels temps de carnaval:

Jo "recullo nassos",
" recullo nassos " de cartró.
Jo "recullo nassos"
l'endemà del ressopó.

Jo "recullo nassos",
"recullo nassos" de cartró,
serpentines i barrets
i pilons de paperets.

PURITA MONTORO, GRAN ARTISTA DE VIDA BREU

Un dels personatges més estimats del  Paral·lel mític va ser una artista avui poc recordada i de vida breu, ja que una epidèmia de tifus se la va emportar en plena joventut.

Pura, Purita Montoro Rodríguez, va néixer a València el 1892. Moltes dames de l'escena han estat titllades de reines del Paral·lel però ella va ser la portadora indiscutible del títol durant un temps. Era una artista tot terreny, que podia alternar la sarsuela, la revista frívola o l'opereta amb el teatre de text i que podia treballar en castellà o català. Va rebre moltes ofertes de teatres de tot Espanya i també per anar a Amèrica però va treballar més que res a Barcelona i sobretot al Paral·lel. Va intervenir en obres de Juli Vallmitjana com ara el popular Casament d'en Tarregada.

Un altre personatge molt popular era Joaquín Montero, també valencià, actor, autor, empresari, lletrista. Amb la cantant tenien una relació d'afecte i col·laboració. Purita Montero assajava una obra de Montero, Cuando el amor muere, quan va agafar el tifus, durant una epidèmia provocada per un escapament d'aigües. Va morir pel febrer de 1915 i els diaris i revistes li van dedicar espais importants. Montero, tot un personatge de l'època es va exiliar a Xile amb motiu de la Guerra Civil, on va morir el 1945.

Rafael Moragas recorda, a les seves memòries escrites per Artur Bladé, que el dia de la seva mort la representació fou suspesa i els actors van posar-se un llaç negre al braç. Molts es congregaren a la sala de condol del domicili mortuori, d’on podien sentir amb tota claredat les veus de les dones que vestien el cadàver i que tenien una conversa que semblava d'allò més quotidiana, tot i que cal explicar que la cerimònia de vestir els difunts, que durant anys es va fer a les cases i que va ser generalment cosa de dones, feia que s'esdevinguessin sovint situacions que contemplades en perspectiva poden semblar d'humor negre, la veritat.

—Dona’m una altra agulla… Estira més la màniga… Posa-li les mitges abans no es refredi…

Moragas afegeix que tot això, en l’ambient que regnava en aquella casa, no tenia res de macabre i semblava, encara, teatral.

Aquella matinada, mentre els qui s’havien quedat a vetllar feien una mossada tot entrant i sortint de la cambra on hi havia la morta, aquesta obrí un ull. La seva pròpia mare se n’adonà i cridà: La nena viu! I entre plors i rialles d’excitació i d’esperança, anava dient:

—Ja sé el que ha tingut… Ha tingut allò de Pérez Cabrero!

Volia dir catalèpsia. El mestre Pérez Cabrero, en efecte, queia sovint en estat catalèptic i quan morí, no feia pas gaire, els metges van suspendre l’enterrament fins que es van convèncer que era mort i ben mort. 

La pobre Purita, però, era morta de veritat i ningú no gosava tancar-li l'ull.

Al final, ho intentà un guàrdia de seguretat amic de la família i home coratjós. Fou inútil. Quan retirà el dit de l’ull, la parpella s’alçà novament. Va caldre posar-li al damunt una moneda de deu cèntims. Això acabà de teatralitzar la morta, vestida amb un pèplum.

L’enterrament va ser de primera. Van pagar-lo, a mitges, el nuvi oficial de Purita i l’amiga «particular» d’aquesta, la senyora Montserrat, excomadrona rica. La caixa (sumptuosa) fou portada al cementiri en una carrossa blanca de vuit cavalls. Seguien dotze cotxes plens de corones. Montero anava al cap del dol de jaqué, copalta, amb una gasa, i el puro.

Aquestes remembrances d’en Moragas van ser transmeses a l’autor de la seva biografia, l’Artur Bladé i Desumvila, vint-i-cinc anys després de la mort de la Purita i per tant cal comptar amb què potser no són fiables del tot. Això de l'amiga 'particular' i el nuvi 'oficial' queda immergit en una certa ambigüitat però no entrarem en especulacions malicioses. A una font contemporània, un número de La Ilustració Catalana es podia llegir, en català pre-normatiu:

Ab tot y tractarse d’una cantatriu lleugera que s’havía fet el nom interpretant el género chico, la Montoro era ja com una institució de la vida teatral barcelonina. Cal dir, emperò, que, d’ençà del seu debut, no havía fet temporades llargues sinó a Barcelona, hont tenía milers d’admiradors. A la companyía d’en Montero era la difunta un dels elements principals, distingintse pels progressos que feya cada dia com actriu y per la voluntat ab que s’entregava al treball, procurant vèncer tots els obstacles de temperament ó d’estudi. Així, sent jove y agraciada, havía fet veritables creacions de característica, y, havent nat a Valencia y tenint a l’ànima l’accent valencià, havía procurat més d’un cop emmotllarse al català nostre, havent fet alguna petita creació ben gentil, com per exemple’l vaylet que guia un orb en l’arranjament lírich de La sala d’espera d’en Guimerà, ab música d’en Morera.

Però hont no tenía rival era en els personatges francament valencians que, en obsequi seu, solía posar en Montero a les seves revistes. La jovenesa de l’artista feya esperar d’ella una carrera brillant dintre del teatre.

La Vanguardia li va dedicar aquesta nota:

Durant alguns anys, en l'aniversari de la seva mort, encara se li retien homenatges, misses o visites per portar flors a la seva tomba. Devia gravar alguns discos amb cançons del seu repertori però sembla que són difícils de trobar. Una vida accelerada, com tantes d'aquells temps, i una mort en la plenitud de la bellesa i l'èxit, als vint-i-tres anys, van colpir un públic que seguia amb interès la trajectòria de l'artista. Una de les coses que sobta més de tota aquella gent de l'època és el tip de treballar que es feien i com tocaven tantes tecles, la veritat.