Santa Madrona
El campanar, entre terrats, s’enlaira,
guaita l’abaltiment del barri antic,
i desitja el castell de Montjuïc
arrabassar el tresor d’algun drapaire.
Dels vells focs n’ha restat una guspira.
La santa duu un vaixell sense retorn,
i enyora el pa calent d’algun vell forn
i el so perdut d’uns cavallets de fira.
Torna la fresca del palmó daurat.
un dijous sant amb gust de farigola
i una quaresma de color morat.
Resta al confessionari, agenollat,
un infant que ha trencat la guardiola
per a treure'n espurnes de pecat.
Júlia Costa, Indrets i Camins (2004)
Vaig anar ahir a la presentació del projecte sobre la remodelació de l'interior de l'església de Santa Madrona. Em va semblar respectuós, bonic, interessant i pràctic. L'església ha esdevingut massa gran per als nostres temps, sempre ha estat una mica excessiva i ha patit molt al llarg de las seva història, no pas excessivament llarga però força complexa.
Les quatre parròquies del Poble-sec han anat esdevenint un tot molt interessant i ja no són realitats aïllades i cada vegada ho seran menys. La personalitat,així com el tarannà obert i acollidor i el dinamisme del rector de Lourdes, ha contribuït molt a l'acceptació generalitzada del tema religiós, fins i tot per part de persones que en d'altres temps no haurien volgut saber res de sants ni de misses.
He escrit sovint al blog sobre l'edifici i les seves característiques, li he dedicat poemes, l'he retratat en moltes ocasions i he intentat dibuixar-lo, sense grapa, tot s'ha de dir. És avui un senyal d'identitat del barri, més enllà del seu sentit religiós. Per sort hi ha una tímida revalorització del neogòtic, estil molt menyspreat a casa nostra i valorat a d'altres verals, com ara els anglosaxons. De vegades faig una broma una mica grollera, només que Gaudí s'hi hagués tirat un pet ja es trobarien ajudes per a la remodelació total. El seu arquitecte, Adrià Casademunt, també era poc conegut i gens citat fins que en alguns pobles han revaloritzat edificis que va projectar. El Modernisme, en totes les seves variants -o potser estaria millor dir l'època modernista- està de moda, ves.
Com tota la gent gran del barri tinc molts records de l'església, de la parròquia... tot i que durant la meva joventut vaig ser de la colla de Sant Salvador, ja aleshores les activitats socials de Santa Madrona havien anat de baixa. Amb el meu pare vaig anar a moltes misses de diumenge, l'església era plena i també se celebraven els casaments a aquella hora. Com que m'avorria d'allò mes en aquelles llargues estones, em distreia mirant les llumetes de colors que feia el sol, en passar pels vitralls i projectar-se pels racons.
Amb el meu pare entràvem sempre per la porta del darrere, que jo no sabia aleshores que provenia d'un altre edifici. Sempre hi havia allà un vellet que captava i el meu pare li donava algunes pessetones. El rector d'aleshores, que hi va ser durant molts anys, era una mica pintoresc, com molts capellans de l'època. El meu germà l'imitava molt bé, fent una cantarella molt personal en les prèdiques i casaments: creced, multiplicaos, llenad la tierra... Allà hi vaig veure cinema, teatre i també recordo aquells primers recitals de la Nova Cançó, en concret un de Pi de la Serra. Les parròquies van ser moltes coses i van acollir ideologies diverses, van protegirla gent i van animar la vida social amb una certa permissivitat que de vegades encara em sorprèn.
+copia.jpg)
Tot ha canviat molt i de vegades es parla del passat i de l'església d'una forma injusta, monolítica, condemnatòria. Però hi havia i hi ha encara de tot. La veritat és que he perdut -gràcies a Déu, com fa l'acudit- la fe de la meva infantesa de ciris i miracles. Però avui tot el pes sentimental de la tradició m'ha fet admetre que, m'agradi o no, culturalment sóc catòlica i catalana. I també una mica espanyola i tot, cosa que avui sembla un penjament. I barcelonina, i poble-sequina per damunt de tot. En una enquesta sobre pertinences va sortir, fa anys, que els gallecs se sentien per damunt de tot del seu petit poblet. Doncs jo també, la veritat. Els barris barcelonins donen un cert vernís, en el nostre cas xava, paraula que fa anys era com una mena d'insult. Encara recordo en un dels primers cursets de català com el professor condemnava amb elitisme el català-xava. Avui, amb la recuperació de Vallmitjana, ser xava és una manera de ser, tot i que potser ja no som tan xaves com abans. I comporta formes dialectals pròpies, tan respectables com les de Port de la Selva o Ripoll.
(foto Arxiu Salvany)
Avui, de tota manera, el Poble-sec és un conjunt de gent de tot el món però de fet això no és nou, car sempre ha estat un barri d'arribada. També Santa Madrona, segons la llegenda, va arribar per casualitat i en una mena de barqueta precària. La parròquia de Sant Pere Claver va ser molt important durant la postguerra, la gent humil hi va trobar metges coratjosos que hi treballaven de franc, aquella zona era aleshores pobre i deprimida. Sant Salvador va néixer per donar suport a les persones que anaven poblant Montjuïc de barraques. Tot s'ha de situar en el seu context, és clar. Qui pensi que el Poble-sec va ser en algun moment Pedralbes o Gràcia va mal orientat.
Avui no es fan servir gaire els cors de les esglésies, situats a la part de dalt de l'edifici, quan es fan concerts es fan davant de l'altar, a la vista del públic, cosa que fa que l'acústica, en general, sigui molt dolenta. Quan jo era petita es cantava des de dalt, de vegades em semblava que els cants venien fins i tot del cel. Durant alguns anys hi vaig escoltar una noia amb una veu magnífica, tothom la lloava i no n'he sabut esbrinar el seu nom. En els casaments entonava l'Ave Maria amb un gust extraordinari.
De moment la restauració de l'església en la seva totalitat quedarà pendent. Quan jo era petita recordo que van fer uns quants arranjaments, la guerra l'havia deixat feta un nyap, una de les meves distraccions era veure com un pintor, del qual m'agradaria saber el nom, decorava la volta amb escenes de la vida de la santa i d'altres sants barcelonins. Les pintures, a causa de les humitats i d'alguns arranjaments maldestres, van aconseguir que el bonic rostre de l'homenatjada es deteriorés amb els anys. Dels pintors anònims o gairebé que vaig poder veure en directe, a més d'aquest que pintava l'església, en recordo un que pintava el sostre d'uns cavallets que venien a la Plaça del Sortidor de tant en tant, així com els grans artistes que feien aquells grans cartells del cinema. Em meravellava l'habilitat d'aquella gent, tots ells enfilats per poder pintar, tot i que cap tan enfilat com el de Santa Madrona. Per a mi sempre tindran més sentit i valor les pintures humils i fetes malbé de Santa Madrona que la Capella Sixtina, la veritat. En aquest blog he trobat unes fotografies magnífiques de l'interior de l'església. L'art de la postguerra va produir moltes creacions religioses, algunes d'elles interessantíssimes tot i que també durant molt de temps s'hagin etiquetat en bloc d'infumables i fins i tot unes quantes s'hagin destruït sense contemplacions. Avui compten també amb una tímida reivindicació popular.
Santa Madrona, patrona barcelonina, oblidada durant molt de temps, també està revifant i la seva festa, amb timidesa, es recupera per moltes bandes. Les quatre parròquies del Poble-sec, avui personalitzades en uns cap-grossos molt divertits, són plenament simbòliques, Lourdes mostra una certa internacionalització més enllà de la frontera del nord, Sant Pere Claver va ser un sant amb vocació internacional, Sant Salvador d'Horta aconseguia fer parlar els muts i fins i tot que ho fessin en català o castellà segons on es trobaven. I Santa Madrona, una dona de classe humil, una minyona, va venir de rebot, en barqueta, i aquí es va voler quedar i va patir trasllats i processons i remullades miracleres i fins i tot l'oblit barceloní però encara la tenim aquí, amb el vaixell a la mà, contemplant-nos amb la comprensió eterna dels sants ancestrals.
